La Vanguardia Española

El diari del Comte de Godó cada dia té més semblança al diari que el 1939  va prescindir dels intel·lectuals que hi col·laboraven durant la República, com Antonio Machado ó Pere Bosch i Gimpera, va canviar la seva capçalera a ‘La Vanguardia Española’ i va nomenar com a director el nefast Luis de Galinsoga. Aquesta setmana el diari ha decidit prescindir de Salvador Cardús com a articulista, després de divuit anys d’escriure-hi quinzenalment. Ho ha fet saber ell mateix mitjançant un piulet a Twitter: ‘El d’ahir va ser el meu darrer article a La Vanguardia després de 18 anys d’una col·laboració quinzenal. La direcció m’ha fet saber que per raons de reestructuració i planificació, en prescindien. Res a dir: la direcció dona, la direcció pren. Agraïment i comiat als lectors’, afegint a la piulada el seu últim article al diari, titulat ‘No ens coneixíem’ que podeu llegir tot seguit. Un altre dels articulistes destacats de La Vanguardia, l’escriptor Albert Sànchez Piñol, va deixar de col·laborar-hi després de la censura d’un article, fa gairebé tres anys. Un altre cas és el del filòsof Jordi Graupera, que va decidir de deixar de col·laborar-hi, o el del filòsof Xavier Antich, a qui van comunicar que ja no li publicarien cap més article després d’haver-ne escrit un de molt crític amb l’ex-ministre espanyol Jorge Fernández Díaz. Aquesta docs és l’actual línia editorial de la publicació marcadament contrària al procés cap a la independència i fins i tot justificatòria del 155, que potser hauria de plantejar-se  canviar altre cop la capçalera i tornar a posar la de l’any 39.

No ens coneixíem

No ens coneixíem. Ni ens coneixem. I aquest desconeixement és la millor prova del fracàs rotund del projecte de nació espanyola. I més concretament, del fracàs de l'Espanya de les autonomies que es va improvisar de mala gana a la Constitució del règim del 78. I que no ens coneixíem ─i encara no ens coneixem─, posa en evidència un altre fet: que políticament no som el mateix. O per ser més precisos i no ser sospitosos de supremacisme ètnic: que, tot i sent dels mateixos, el model de relació política entre l'Estat i els catalans de qualsevol origen ens ha imposat una profunda desigualtat de reconeixement i dignitat.

Que no coneixíem l'Estat es va fer del tot visible el passat 1-O. Ho diré en primera persona per no implicar els espavilats que "ja sabien què passaria". Jo sóc dels que sostenien, amb tota la convicció, que l'Estat espanyol no podria suportar la imatge internacional d'una policia enduent-se urnes. O que la pertinença a Europa li faria témer la censura de la resta dels membres. Que si les urnes arribaven als col·legis electorals, el Govern espanyol al·legaria que el referèndum era il·legítim i, per tant, irrellevant i sense conseqüències formals. Però que si la participació era significativa, al final, es forçaria el diàleg negat encara pocs dies abans. Reconec que no coneixia Espanya.

Que l'Estat no ens coneixia també es va fer confirmar l’1-O. Els poders de l'Estat creien que això del sobiranisme era la rebequeria d'uns quants ‘nacionalistes’ per negociar més diners: ja se sap, som uns fenicis! Després, que era un bluf inflat per uns líders que s'havien tornat bojos. Que hi havia una ‘espiral silenciosa’ que tenia atemorida una majoria unionista. Més tard, que era un suflé que desinflaria pel cas Pujol, pel pas al costat de Mas o per les discrepàncies amb la CUP. Però l'1-O van descobrir un poble i uns governants determinats a arribar fins al final. Les urnes van arribar a cada col·legi electoral i, malgrat les amenaces i la repressió, es va votar. I així és com es va haver de recórrer a l'aplicació d’un estat d'excepció, l'article 155. Però contra tota previsió, el 21-D va tornar a guanyar l'independentisme en les condicions electorals més bèsties imaginables. Espanya tampoc ens coneixia.

A propòsit de tot això, aquests dies he recordat una anècdota viscuda entre 1997 i 1998, en unes trobades "per entendre'ns una mica millor", com es deia a la presentació. Organitzades per l’ Inheca i la Fundació ‘Encuentro’ a El Paular (Madrid) i al parador d'Aiguablava (Begur), les ponències es van publicar en espanyol i català, amb el títol “Catalunya-Espanya. Un diálogo con futuro” (Planeta, 1998). A la tarda de la primera jornada a El Paular, el diàleg fluïa amb aquella cordialitat impostada ─els ‘abrazos’ entre desconeguts─ que podia fer pensar que tots érem allà en igualtat de condicions. Però a la banda espanyola, tot eren noms de pes: Herrero de Miñón, Lamo de Espinosa, Rubio Llorente, Pradera, Wert, entre d'altres. A la catalana, amb algunes excepcions, un grup de passerells ─que els companys em perdonin─ voluntariosos. Doncs bé, cap al final de la jornada, no vaig poder evitar fer notar que el benintencionat diàleg, més enllà de les formes amables, es produïa en unes condicions d'enorme desigualtat objectiva. Els catalans coneixíem bé a tots els interlocutors espanyols, i en podíem llegir cada dia els seus articles. La bancada espanyola, a la majoria de nosaltres, no ens coneixia de res i, tot i ser articulistes habituals a la premsa catalana, a la seva premsa ‘nacional’          no ens havien pogut llegir mai perquè, en el millor dels casos, érem relegats a les pàgines locals de les seves edicions. I, òbviament, encara érem menys iguals pel que feia al control de grans institucions amb enormes pressupostos ... i en les nostres declaracions de renda.

Res no ha canviat des de llavors, sinó que ha empitjorat. L'èxit de qualsevol diàleg no és que s'intercanviïn idees, sinó que es produeixi en condicions d'igualtat, o si es vol, que faci possible avançar en aquesta igualtat de reconeixement. I això, tant si es tracta del terreny de les idees com dels interessos polítics. De manera que, en general, quan Catalunya i Espanya han dialogat, ha estat sota un simulacre en què s’emmascaraven les condicions de desigualtat objectiva. I quan des de Catalunya s'ha demanat un diàleg polític sense condicions prèvies però sí en condicions d'igual dignitat política, s'ha fet transparent la desigualtat i Espanya no l’ha pogut acceptar.

En definitiva, que ni ens coneixíem, ni ens coneixem, ni sembla que ens haguem de conèixer. Perquè aquest és, en definitiva, l'origen de tot el conflicte polític entre Espanya i Catalunya: el no reconeixement. Dues nacions que podrien entendre’s, i no només "una mica millor", sinó a fons i amb grans oportunitats de beneficiar-se’n mútuament. Però només des del reconeixement. Mai des de la submissió, la humiliació o l'amenaça.

Salvador Cardús

Sociòleg i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 17 de gener del 2018