La fi d’un món

Feia menys d’una setmana que el “Gobierno de España” havia prohibit a tota la població sortir de casa amb un confinament que ningú s’havia pogut imaginar, quan el filòsof basc Daniel Innerarity, en una entrevista feta en un diari català, va respondre una pregunta sobre quin tipus de crisi és aquesta que estem vivint, dient: «això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. D’un món complet que fa temps que ens està avisant que s’està acabant; estàvem avisats que aquest món s’acabava, almenys des de la crisi del 2008».

Han passat dos mesos i veiem que les paraules d’aquest filòsof han estat del tot encertades, ja que efectivament el món que coneixíem abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus sembla clar que no tornarà a ser el mateix. Sentim a parlar de la ‘nova normalitat’ com si fos la panacea de tots els mals i potser aquesta nova normalitat que ens espera no serà ni nova ni normalitat, més aviat serà una coneguda ‘vella normalitat’, ja que l’Estat espanyol, governi qui governi, ens tractarà de la mateixa manera de sempre, amb pandèmia o sense. Aquest serà el nou món que ens espera.

Això ve a tomb amb una idea que ha anat prenent cos i que cada cop es pot veure més nítidament: la recentralització de tot el poder de l’Estat espanyol en Madrid capital i centre de totes les preses de decisió. Hem trobat aquests darrers dies dos articles que precisament desenvolupen  aquesta idea, que pot arribar a ser cabdal en aquest ‘nova normalitat’ que ens promet el govern de Pedro Sánchez i que té el seu epicentre en la capital d’Espanya. El primer article és de l’urbanista sabadellenc, Manel Larrosa, que analitza Madrid des del punt de vista de la ‘Ciutat-Estat’. El segon està escrit per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i estudia el comportament dels individus quan conviuen algun temps amb la gent de la capital espanyola i poden arribar a sentir com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm. Llegiu els dos articles tot seguit.

La Ciutat-Estat

Espanya és la simple perifèria, el pati de Madrid, esdevinguda la Ciutat-Estat, molt més que la simple capital. És la lògica d’un totalitarisme, Madrid és el tot, el gran projecte d’Estat en democràcia per a tombar l’autonomisme en clau federal.

Al moment olímpic a Barcelona, s’hi ha confrontat la permanent construcció del centre. I és Madrid qui regula el sentit de tot allò públic, la seu única de tots els poders (govern, parlament, judicatura), la concentració màxima dels alts funcionaris, més les finances i els mitjans. El forat negre. Madrid és l’antiprincipi de subsidiarietat: centralitzar-ho tot i només excloure excepcions, una descentralització menor. De la qual, per raons històriques, n’han gaudit els carlins bascos, les cessions a una centúria llarga de catalanisme polític… i els rèdits de l’antifranquisme reconvertits a “café para todos”.

Madrid no tolera cap altre poder polític, sempre amb l’excusa de fer-ho en nom del conjunt, però sempre en benefici del monopoli propi. “Españoles todos”, vol dir “madrileños todos”. I així, a totes les províncies es poden reclutar dirigents pro madrilenys, reconvertits a la seva lògica. Madrid ha buidat les ‘castelles’ i més enllà i a tot l’interior no hi ha vida civil autèntica, tota somorta i només refugiada a l’extrema perifèria de la costa. Tristesa de les capitals en províncies esllanguides, amb algunes queixes recents, però sense un projecte alternatiu: els oferiran alguna inversió, però cap canvi econòmic i social, cap poder. Madrid és una gran capital de tipus americà més que no pas europeu. La síntesi i el castell fortificat d’un Estat ineficient, poc productiu, motor de la crisi del 2008, i gestor ineficient de la pandèmia actual.

La seva estratègia és empatar entre elles les demandes perifèriques i manipular-les en nom de la “solidaridad”. I quan caiem en aquest debat, per més raons que hi tinguem a favor, acabem fent el joc al poder central. Fum que només serveix per dissimular la gran concentració de la ciutat global, la gran forma de l’Estat. L’Estat no és cap abstracció, a Espanya es materialitza en un lloc excloent. L’Estat forma la nació, seguint el principi falangista, i es fa cos en un lloc: Madrid.

Un projecte que va rebre un cop fort en la crisi del 2008, però no s’immutà. I ara està per concloure quin paisatge desolat deixarà la gestió de la pandèmia. L’única resposta contundent dels temps recents ha estat l’independentisme català. Però David no va foradar la closca de Goliat, un tret errat que es paga car.

Si amb l’independentisme la resposta fou ‘d’Estat’, amb el cataclisme actual es vol la mateixa: unificació de poders, centralització, representació militaritzada. Només si el balanç final, que està encara per veure, posa el descobert les limitacions de l’Estat i aquesta contrasta amb una major agilitat perifèrica, nostra i d’altres Comunitats, hi podrà haver un reequilibri de forces que ens posi una mica en millor situació. Només hi ha hagut una lleu rectificació: treure la visibilitat dels condecorats, però hi són preparats igualment. Al centre l’Estat treballa en termes de poder, mentre que la perifèria el poc estat propi (Generalitat, en el nostre cas) suma resultats amb la societat.

Ja sabem que l’Estat pagarà el preu que sigui per poder sobreviure incontestat. La  pandèmia li ofereix ara una segona oportunitat d’aplicar una altra dosi de sentit d’Estat, d’allò que a Catalunya ja coneixem. I per fer-ho està disposat a la despesa màxima, a l’endeutament i a fer-se valdre com a pare omnipresent, encara que això tingui un preu econòmic elevat, potser irresoluble. Per favor, que aquesta vegada Europa ens intervingui, o que les dificultats obliguin al canvi de rumb.

Manel Larrosa

Urbanista i arquitecte

Article publicat al digital ISabadell el dimarts 12 de maig del 2020

La síndrome de Madrid

La síndrome de Madrid és el que els passa a massa polítics, periodistes, empresaris, actors, financers, intel·lectuals, etcètera, quan són a la capital de l’Estat espanyol. Viuen com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm, això és, establir una relació de complicitat amb el raptor. He sentit de viva veu l’excusa que a posteriori han adduït els qui en el seu moment es van sentir enlluernats o encaterinats pel Madrid oficial, i tot el que això suposava, del més sublim publicat al BOE al més profà de vida hedonista i nocturna. Excusen la seva actuació passada dient que en aquella etapa van canviar perquè el poder de debò és allà. Fet que els va obnubilar. En les més diverses manifestacions polítiques, culturals, econòmiques, d’oci, etcètera.

S’ha de dir que del 1901 ençà, és a dir, des de l’etapa final de la Restauració, la II República i ara el règim del 78, el sistema espanyol, sigui quin sigui, als catalans a Madrid hom els ha fet i els fa la gara-gara. Des d’aleshores temen la presència de diputats catalans amb partits propis per defensar millor els seus interessos. Des del 1901 van adonar-se que els polítics de palla dels partits satèl·lits de Madrid no representen de debò la Catalunya real però l’afebleixen. Per això l’intent permanent d’enfortir partits de matriu espanyola en terra catalana. Fossin, o siguin, d’esquerres o de dretes, monàrquics o republicans.

Ara, amb la voluntat majoritària de decidir democràticament el futur de Catalunya, la síndrome de Madrid està esllanguint-se, finint. Des del Procés sembla que no hi ha espai per a més simulacre. El sistema oficial espanyol sempre ha tingut por del despertar de Catalunya, i per això hi ha les aliances amb els partits catalans, els acords o pactes polítics. Saben perfectament de l’espoli fiscal d’anys i panys que sofrim. El Madrid estatal coneix, incideix i segueix perjudicant la llengua i la cultura catalanes per aconseguir la seva minorització. La plena democràcia espanta al Madrid dels dits partits constitucionalistes, per això fan mans i mànigues per imposar un teló preventiu legislatiu per frenar el dret dels catalans a votar el seu futur.

L’estat autonòmic no els agrada ─de moment l’han de “conllevar”–, per això aquest indissimulat desig de neocentralització. Els calen, a tal efecte, peons a les nacions històriques o a comunitats amb marcada personalitat. Feina que fan els diputats autoanomenats constitucionalistes d’aquests territoris. Gra més dur d’empassar, però, a Euskadi. I, lògicament, impossible a Catalunya amb un Parlament independentista. Aquí sorgeixen fonamentals els Comuns, els “compañeros de Podemos”. Els darrers vestigis autòctons de la síndrome de Madrid. A Catalunya poc futur tenen en haver-se definit, i fracturat, amb el 155. Administren d’una manera políticament immoral l’Ajuntament de Barcelona i tenen uns pocs diputats que poden fer de contrapès a ERC, JxCat i la CUP. Per això la seva troballa d’una veu respectada en el seu camp, algú que a Madrid hagi vist el cel, un Jaume Asens que no reconeix ningú. Ni els seus propis. Un darrer afectat per la síndrome de Madrid.

Josep Maria Solé i Sabaté

Catedràtic d’Història Contemporània (UAB)

Article publicat al diari EL PUNT/AVUI el diumenge 10 de maig del 2020