Estat d’excepció

La majoria d’analistes polítics coincideixen en afirmar que l’actual ’estat d’alarma’, que Pedro Sánchez intentarà prorrogar aquesta setmana, s’assembla més a un ’estat d’excepció’ encobert, ja que moltes de les actuacions i ordres que s’han promulgat fins ara no es podien fer legalment dins un estat d’alarma. Però això no li preocupa gens ni molt a l’actual inquilí de la Moncloa. Està segur que ni els seus socis comunistes, ni molt menys l’oposició li posarà cap impediment a la prolongació ‘ad eternum’ d’aquesta situació.

Hem d’estar molt amatents, sobretot des de Catalunya, a les maniobres que prepara el “Gobierno” per les pròximes setmanes. Un cop dominada, encara que sigui tímidament, l’amenaça de la Covid-19, l’executiu espanyol comença a filtrar missatges que anuncien el terratrèmol que la pandèmia ocasionarà al nostre sistema econòmic. Nadia Calviño, responsable d’economia del Govern espanyol, i María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, van presentar divendres les seves previsions sobre el futur immediat. Els pronòstics són que es produirà una caiguda del PIB d’un 9,2%, el dèficit s’enfilarà fins al 10,3% i que Espanya arribarà a assolir un deute d’un 115%. De moment, el Govern central ja ha assumit que necessitarà uns cent mil milions d’euros més. En realitat, segons els estudis més solvents, no els més pessimistes, pot ser que necessiti el doble. De moment, tal com està configurada la Unió Europea, aquests diners només es poden obtenir emetent deute.

Si parlem de l’atur, l’escenari que se’ns presenta és dramàtic, amb una taxa a finals d’aquest any del 19%, això vol dir que tancarem l’any amb 1,2 milions de desocupats més que no pas el quart trimestre del 2019. Això implicaria un augment de l’atur del 37% i acabar-lo al voltant dels 4,3 milions d’aturats. L’estat espanyol va arribar a la crisi amb un atur i un deute enorme i en sortirà amb uns de molt més grans. Però a diferència de l’any 2008, aquest cop el Banc Central Europeu ja ens ha dit que no hi haurà problemes de liquiditat. Tothom tranquil.

El perill pel que fa a Catalunya i al seu procés cap a la construcció d’un Estat propi ─procés que ara es troba lògicament en ‘stand-by’─ pot ser que el govern central, amb l’excusa ara de la crisi econòmica vulgui recentralitzar encara més les autonomies, com ha fet amb la crisi sanitària. Això pot comportar la pràctica desaparició de les competències que en el terreny econòmic li puguin quedar després de l’aplicació del 155 encobert que ens ha ‘colat’ amb l’estat d’alarma. Per tot plegat ens cal estar alerta, com diu el periodista, Jordi Barbeta, en el seu article titulat ‘Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer’, quan escriu que «l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya». Llegiu l’article tot seguit.

Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer

Històricament l’auge del catalanisme polític en les seves diverses formulacions, regionalista, federalista o sobiranista, ha estat sempre paral·lel a moments de decadència espanyola. La Renaixença i la seva dimensió política van coincidir amb la pèrdua de les colònies. La primera i la segona repúbliques espanyoles van rebre el màxim impuls català en contrast amb les restauracions borbòniques, sempre imposades a base de cops d’estat militars. Va ser Jordi Solé-Tura, gens sospitós de connivències amb el nacionalisme català, qui va descriure el catalanisme com una versió autòctona del regeneracionisme espanyol. Un dels fets que va caracteritzar aquell moment polític de finals de segle XIX va ser el Tancament de Caixes i la repressió posterior. La qüestió és si, ara tal com va tot, estem condemnats a repetir sempre la mateixa història.

Aquesta setmana Joan Carles I ha tornat a ser ‘trending topic’ en transcendir que quan era cap de l’Estat també traficava amb diner negre cap a Suïssa. Els sistemes de corrupció sempre funcionen de dalt a baix. Quan la màxima autoritat és corrupta és tot el sistema que es debilita i la metàstasi s’escampa per tots els racons de l’organisme. El veto polític a investigar la corrupció de la monarquia borbònica és la prova més evident del moment de decadència que estem vivint. Un estat segur de si mateix guanyaria en autoritat moral investigant i demostrant que no hi ha impunitat per a ningú. Richard Nixon va caure i la democràcia als Estats Units va quedar reforçada.

Tanmateix, ara a l’estat espanyol hi ha por perquè es tem que furgant en la corrupció de l’anterior cap de l’estat emergeixi tot el pus del sistema i la ciutadania posi qüestió la monarquia i provoqui la caiguda del règim. De fet, va ser per evitar això que els poders fàctics de l’Estat van obligar Joan Carles I a abdicar i a Iñaki Urdangarin a exercir de boc expiatori en un moment crucial: la prima de risc s’havia posat pels núvols, hi havia una amenaça de rescat per part de la Unió Europea, la corrupció del partit governant, el Partit Popular, s’havia generalitzat arreu del territori, el poder judicial s’havia degradat... i Catalunya presentava el més gran desafiament.

Ara tornem a ser-hi. A la corrupció del sistema i la feblesa de les institucions, començant pel Govern mateix, s’afegeix la més greu crisi sanitària i econòmica dels darrers cent anys. Quan es va coronar Felip VI el deute espanyol havia pujat fins al 99% del PIB. Les previsions de l’FMI són que el deute espanyol s’enfili ara fins al 115%, amb un dèficit per aquest any del 9,5% i una taxa d’atur del 19%, molt més elevada entre la gent jove. És per això que el Govern de Pedro Sánchez, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat s’han marcat com a prioritat principal preparar-se i assegurar la seva continuïtat davant les convulsions inexorables que es veuen venir.

El catalanisme sol créixer en funció de la decadència espanyola, però l’Estat ha amagat sempre la seva decadència utilitzant la força contra les ànsies catalanes emancipadores. Amb la crisi que ve ho tornaran a fer procurant que els catalans tornin a mossegar l’ham i plantegin la batalla en el terreny menys propici.

Per al ‘deep state’ espanyol la pandèmia és un problema global que requerirà una solució global, per tant el Govern no té altra funció que esperar al fet que alguna potència estrangera li faciliti la vacuna. Tanmateix, les amenaces sobre el règim polític és un assumpte estrictament espanyol i per tant d’atenció absolutament prioritària. El marc mental és el mateix de sempre: la monarquia, la unitat d’Espanya i el negoci de les elits extractives són subjectes inseparables, perquè si cau un, cauen tots.

Així, la necessitat expressada pel Govern de Pedro Sánchez de controlar fins el darrer racó del territori espanyol, mobilitzant l’Exèrcit, i fins i tot ressuscitant quelcom tan obsolet com les províncies és perquè la seva principal preocupació és evitar la pèrdua d’aquest control. La inseguretat arriba a la desconfiança fins i tot amb les comunitats autònomes governades pels partits espanyols.

Observi’s que per portar a terme aquesta política tan autoritària Pedro Sánchez, que ha canviat mil vegades de posició sempre per mantenir-se, ha prescindit aquesta setmana de la majoria parlamentària que li assegurava el càrrec. En endavant, difícilment podrà comptar amb el suport d’ERC, d’EH Bildu i ja veurem què passa amb el PNB i com afecta tot plegat al si d’Unidas Podemos atès el paper de comparsa assumit pels seus líders més ben col·locats. Si Pedro Sánchez posa per davant aquesta involució, tan impròpia del Govern més progressista, és perquè ja ha descartat sobreviure amb els aliats que el van elegir president i intenta perdurar amb altres opcions.

Els partidaris a Catalunya del "quan pitjor, millor" poden pensar ara que si amb la crisi del 2008 l’independentisme va passar del 10% al 50%, ara amb la tragèdia del 2020 i tenint en compte la pèssima gestió de la crisi que fa el Govern espanyol, la independència serà quelcom irreversible. Alerta, però. Perquè l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya serveix per dignificar qualsevol indignitat. La repressió del procés sobiranista va ser el millor instrument de la monarquia, del Partit Popular i del règim per restringir drets i llibertats i tapar totes les seves misèries de corrupció. Amb les previsions que tenim i els fets que ja es van produint, no cal dubtar que ells sí que ho tornaran a fer. Això requerirà per part catalana molta reflexió i intel·ligència per no tornar a mossegar l’ham i plantejar la batalla un altre cop en el terreny més propici a l’adversari.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el diumenge 3 de maig del 2020