Majoria independentista

Des dels oracles sobiranistes sovint escoltem la brama dels percentatges que hauria d'assolir l'independentisme perquè Espanya, com a mínim, escoltés les seves demandes. Els més ingenus diuen que amb un 50%+1 vot n'hi hauria prou; d'altres afirmen que almenys hauria d'aconseguir un 60 o 70 per cent de vots. La trista realitat que hem viscut els darrers mesos ens ha mostrat que ni amb un 100% de vots favorables a la independència, l'estat centralista espanyol deixarà anar la 'mamella' que representa tenir ben collats als catalans. Amb l'excusa de defensar la “sagrada unidad de España”, els castellans amaguen la seva inconfessable veritat: no volen deixar que els catalans ens governem sols, primer perquè saben que ho faríem cent mil vegades millor que ells i en segon lloc perquè no es poden permetre el luxe de perdre els milions d'euros que cada any ens 'manlleven' —per no dir una cosa més gruixuda— dels nostres impostos.

Aconseguir aquesta majoria no serà gens fàcil si ens fixem en la darrera picabaralla que ha esclatat entre els dos 'socis' que pretenen governar Catalunya —amb totes les limitacions que ha imposat l'estat d'alarma del PSOE— a causa d'un article del líder d'Esquerra, Joan Tardà, on opina que ERC hauria d'ocupar el 'màxim espai polític' a Madrid i, a Catalunya per poder «sumar d'igual a igual nous 'constructors' de la república», en referència als comuns. Tardà també reclama en aquest article més ‘junquerisme’ i menys ‘torrisme’ que traslladat a l’àmbit espanyol afirma que podria ser llegit com “más pablismo y menos sanchismo”. La resposta del ‘soci’ de govern ha estat ràpida i ha vingut del mateix President de la Generalitat, Quim Torra, que ha replicat Tardà en un piulet: «Estimat amic, estic acostumat a gairebé totes les teves pirotècnies verbals, però això del “torrisme” m’ha deixat bocabadat. I equiparar-lo al “sanchisme” supera els límits de la meva imaginació. No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència. I tu?»

Aquestes divergents formes de veure el full de ruta ‘post-covid19’ demostra fefaentment el difícil camí que se’ns posa davant als catalans els mesos vinents, amb els partits independentistes que, lluny de reforçar la lluita unitària per les llibertats tornen a esmolar els ganivets en una altra batussa fratricida pel control de la gestoria autonòmica. Tot plegat agreujat per la sensació, o potser la certitud, que Catalunya ha deixat de ser una prioritat per al govern de Pedro Sánchez. No és que aquest fos el problema que més l’apassionava, però sí que ho volia fer veure perquè Esquerra facilités la seva investidura. I ho va fer veure. I va convocar i celebrar una taula de diàleg a la Moncloa. Però després ha vingut el coronavirus i les bones intencions del PSOE s’han esvaït com un sucre dins d'un got d'aigua. Els percentatges que es discuteix si han de ser més o menys folgats per aconseguir la República, resulten irrellevants enfront de la posició del ”Gobierno de España” i també dels mateixos partits catalans que malden només per arribar a governar una Generalitat intervinguda i afeblida des del 155.  

El politòleg Ramón Cotarelo ha escrit fa pocs dies un article titulat ”L’heptarquia catalana”

on fa una anàlisi de l’actual situació dels partits catalans que s’anomenen més o menys ‘sobiranistes’ i arriba a comptar com a mínim set formacions que responen a aquest paràmetre, malgrat les enormes diferències que poden existir entre cadascuna d’elles. El catedràtic madrileny, esdevingut català per lliure elecció, conclou la seva acurada reflexió afirmant amb la contundència que el caracteritza que: «L’única manera de reduir l’heptarquia independentista catalana a una proposta amb perspectives d’èxit és configurar una llista de país encapçalada per l’única persona que té legitimitat per fer-ho i que no cal ni esmentar, oi?» Llegiu si voleu l’article a continuació.

L’heptarquia catalana

Avui, a Catalunya, tenim una heptarquia, és a dir set organitzacions que teòricament són independentistes: JuntsxCat, ERC, CUP, PDeCAT, Primàries, Directe 68 i Front Nacional de Catalunya. Els defensors de la teoria que la unitat no fa la força estan d’enhorabona. La independència es presenta gloriosa. Vergonya als escocesos que no han assolit la independència per la seva mania, sense cap dubte heretada dels pictes, d’anar tots junts en un únic partit!

A Catalunya, en canvi, regna la raó i la modernitat i tenim una allau d’organitzacions amb tota mena d’orientacions: dretes, centres, esquerres, i amb formes d’organització força imaginatives: partits, associacions, llistes... i fins i tot grups organitzats a la recerca de candidatura. Hi ha també tota mena de visions del que s’entén per independència i com s’assoleix, si mitjançant una DUI (amb moltes variants), a través d’un diàleg i negociació amb l’Estat, fent valer diverses formes de desobediència, centrant-se només en l’espai municipal o seient a veure passar el cadàver de l’enemic.

De totes aquestes formacions, només tres tenen possibilitats reals d’accedir al Parlament: JuntsxCat, ERC i la CUP. La resta, bàsicament, serveixen per alimentar l’ego dels seus protagonistes i per restar vots independentistes, agradi o no, i el fet d’enarborar l’estendard de la unitat no resta gens a aquesta amarga conclusió. Dels tres amb representació, el més probable és que la majoria independentista es reparteixi entre els dos més grans: JuntsxCat i ERC.

Aleshores, el debat electoral es plantejarà amb els canons encarats a tot arreu, fent foc com la rosa dels vents, però serà inevitable centrar-ho en la independència per una senzilla raó: que tot projecte de política sectorial, per ambiciosa que sigui, només té una possibilitat d’implementació: en una Catalunya independent. Qualsevol altra forma d’encaix del país dins l’Estat espanyol no garanteix la seva viabilitat, perquè cap govern espanyol respectarà l’Estatut català quan consideri en perill la unitat de la pàtria. I això passa, com sabem, amb ineluctable regularitat i sigui quin sigui el partit en comandament. Per tant, debatre sobre polítiques d’incerta viabilitat no té cap altre sentit que distreure el personal amb jocs de paraules. El debat, doncs, se centrarà en la independència i, sobretot, en el crèdit que en termes d’independència mereixin els dos partits.

JuntsxCat representa un intent de reconstrucció política del nacionalisme burgès que ha esdevingut finalment independentista. Encara que se’l vulgui presentar com l’independentisme de dretes per tal de vincular-lo a l’època de la corrupció convergent, amb expressions esbiaixades com “l’espai convergent o postconvergent”, el cert és que aquest espai ha insistit sempre en la necessitat de la unitat sense fer cap referència a qüestions de classe o d’ideologia.

ERC, en canvi, subratlla la seva condició d’esquerres fins a postular un “independentisme d’esquerres” que comparteix amb Bildu i el BNGA, però no amb JuntsxCat, lògicament, ja que el veu de dretes.

La independència, però, no és ni podrà ser mai una qüestió de classes o d’ideologies. Una nació ha de contenir totes les classes i ideologies. Una nació només de treballadors, encara que fos amb la forma edulcorada de la Constitució del 1931, que declarava Espanya una república democràtica de “treballadors de totes classes”, no és possible com es va fer evident després de l’enfonsament de la Unió Soviètica. Una nació d’una ideologia (o d’una religió, que als efectes és el mateix) ja es va donar per impossible en la Pau de Westfàlia del 1648.

I és que la independència no pot ser l’obra d’una classe ni d’una ideologia, perquè tampoc no pot ser l’obra d’un partit. Els partits són faccions i una nació haurà de ser la suma de totes les faccions, no el producte d’una d’aquestes faccions.

Això porta per lògica a la conclusió que qui parla d’independència nacional en termes de classe o d’ideologia, no parla d’independència, sinó d’una altra cosa que pot ser molt digna, però no la independència.

L’única manera de reduir l’heptarquia independentista catalana a una proposta amb perspectives d’èxit és configurar una llista de país encapçalada per l’única persona que té legitimitat per fer-ho i que no cal ni esmentar, oi?

Ramon Cotarelo

Doctor en Ciències Polítiques

Article publicat al setmanari LaRepública el divendres 15 de maig del 2020