El Gran Desengany

El govern català ha tingut un escàs protagonisme durant la campanya per a les eleccions municipals, que contrasta amb el paper del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’hi ha abocat completament, com si s’hi jugués el coll. Aragonès ha estat en actes del partit, dóna suport als seus candidats i reivindica la seva obra, però, en canvi, té poca presència mediàtica.  Potser és encara bo que el president català s’hagi estalviat de fer grans promeses, com sí ha fet el president espanyol, que ha dit que posaria entrades de cinema a dos euros per als jubilats, l’Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària, etc., etc. Resumint, una orgia de promeses que no se les pot creure ningú amb dos dits de seny.

Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.

Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".

No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.

Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès

Brussel·les, 19 de maig de 2023

Benvolgut President:

Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.

El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.

El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.

Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.

Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.

Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.

Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els  catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.

Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.

Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.

Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.

El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.

En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.

Ben cordialment,

Clara Ponsatí.

La independència no vota

En pocs dies se celebraran eleccions municipals a Catalunya. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 quan l’objectiu era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Des d’aquell llunyà 1 d’octubre de 2017, sembla que l’anhel del ciutadà s’hagi allunyat cada cop més del desig  d’assolir la independència.

Observem que la menció a la independència no surt en cap dels mítings dels candidats del 28-M. Amb aquest ‘Governet’ autonòmic que tenim a la Generalitat, més el permanent i acrític suport al PSOE a Madrid per part d’ERc, la independència ha sortit del mapa tota soleta. Potser no molesta especialment que no la prometin cada dia si després, en la pràctica de govern, s’actua per avançar, per consolidar estructures, per guanyar el relat i per anar aconseguint cotes de poder que ens hi acostin, precisament el que no sap fer Esquerra.

En les pròximes eleccions municipals, cap votant de l’1-O es pot permetre malbaratar el seu vot. Sí no se sap a qui votar, caldria triar la menys dolenta de les opcions sobiranistes. L’abstenció és una falca més en la repressió de l’Estat. En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més el fet d'anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt el fet d'anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits també ho saben i ho apliquen.

Per tot plegat, cal que els votants del 28-M es plantegin si l’opció abstencionista és una bona elecció, ja que això pot esdevenir una palanca per afavorir als partits unionistes que, amb poca participació, poden assolir uns resultats més favorables. Resulta interessant llegir l’article que escriu la periodista, Odei A.-Etxearte, que sota el títol  on analitza aquesta poca o nul·la presència del biaix independentista en els seus actes de campanya, ”Així s’ha esfumat la independència de la campanya”, afirma que “les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés”. Llegiu l’article esmentat tot seguit.

Així s’ha esfumat la independència de la campanya

“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del Codi Penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.

L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalies, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser a Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’exbatlle Xavier Trias.

La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.

Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O, i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.

El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.

Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.

Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.

Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.

Odei A.-Etxearte

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 16 de maig de 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022

L'enganyifa de la sedició

Com ja és ben sabut, el PSOE i Unides Podem han presentat la seva proposta de reforma del delicte de sedició, una proposta pactada amb Esquerra Republicana en el marc de la taula de diàleg. Sempre que hi ha un pacte com aquest, és lògic que els diferents actors tinguin interessos propis, fins i tot contradictoris entre ells, perquè les finalitats que els porten al pacte poden ser contràries. Esquerra Republicana tenia arguments més o menys raonables per justificar el seu suport als pressupostos de l’Estat, no calia tornar a enganyar la gent amb aquesta reforma del Codi Penal que, en comptes d’aprofundir en drets i llibertats, perfecciona els mecanismes de la repressió a la dissidència política. La proposta de reforma del Codi Penal que ha anunciat el govern de Pedro Sánchez és un autèntic insult a la intel·ligència que intensifica la regressió democràtica del règim polític del 78 i cap demòcrata sincer pot considerar-la acceptable. Que ho faci un partit que es diu socialista, però que està absolutament entregat a les imposicions del ‘deep state’ hauria d’avergonyir les seves bases militants, però que partits que es diuen compromesos amb la resistència democràtica com Unidas Podemos o Esquerra Republicana contribueixin a enfortir els instruments de repressió de l’Estat marca un punt d’inflexió en aquest procés de decadència democràtica.

L’acord entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per bescanviar el delicte de sedició per un altre delicte de desordres públics agreujats, és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua. L’esperit d’aquest canvi legal resulta tan clar com pervers: d'ara endavant, Espanya tolerarà que els capatassos processistes repeteixin tants cops com vulguin les seves ‘performances’ estèrils sense ficar-los a la trena, bo i focalitzant el nucli delictiu en la mobilització independentista. No cal filar molt prim per veure com la descripció del desordre públic (sota el pretext d’atemptar contra la pau social, intimidar un responsable polític o ocupar un edifici públic) serà l’escudella ideal perquè els jutges puguin castrar l’expressió col·lectiva amb una tranquil·líssima impunitat. Junqueras ha ordit un pla d’una maldat sense límits, amb la passivitat connivent de Junts per Catalunya, que permetrà la repressió de l’independentisme amb el segell dels virreis catalans.

Deu anys enrere, el mateix Oriol Junqueras deia que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar. És a dir, no és que ERC no s’adoni de l’enredada, ja que sempre se n’ha adonat. Llavors, per què es deixa enredar? O, per què vol fer veure que l’enreden? I per què vol enredar els catalans dient que no l'enreden, però fent veure que sí que l'enreden? És imprescindible que entenguem que l’ERC que coneixíem s’ha suïcidat, s’ha mort, deixant-se comprar per l’enemic històric, i cal que nosaltres continuem el camí defensant-nos d’aquests nous enemics que els dies de festa es disfressen d’independentistes i els dies feiners fan tan mal com poden a Catalunya.

La vicepresidenta primera del govern espanyol, Nadia Calviño, ha defensat aquest dilluns que l'objectiu de la reforma del Codi Penal que elimina el delicte de sedició és que "torni" a Espanya el president a l'exili Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica, i ha assegurat la reforma s’ha fet per alinear el tipus penal amb la Unió Europea perquè afavoreixi l'extradició de Puigdemont, recordant que la sedició "no existeix en altres països", i per això ha advocat per "modernitzar un règim que té 200 anys”. La vicepresidenta ha insistit que els condemnats han "de complir les penes", defensant al mateix temps que "el canvi del delicte de sedició no té res a veure amb la rebel·lió, que és igual de rellevant." Ha insistit que l'eliminació de la sedició "pot afavorir que en un moment es doni l'extradició" de Puigdemont. Doncs no, senyora Calviño, aquesta malèvola estratègia no els servirà per res, ja que regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai. Aquest és el fil argumental de l’article que sota el títol  ”El president Puigdemont pot respirar tranquil”, escriu  avui el director de VilaWeb, Vicent Partal, i que podeu llegir a continuació.

El president Puigdemont pot respirar tranquil

Per vendre al seu públic, nacionalista espanyol, la reforma del delicte de sedició, els dirigents del PSOE fa dies que propaguen en públic la fantasia que, ara sí, Europa els servirà en safata el cap del president Puigdemont.

Em va sorprendre molt que s’hi referís obertament fa un parell de dies la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I us demano permís per citar una part extensa de les paraules que va pronunciar, perquè tan sols així puc explicar com n’és de contraproduent per als seus interessos això que va fer.

Calviño va dir, i va quedar enregistrat: “Deveu recordar que la dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont ―que és allò que volem tots, és clar: que vingui a Espanya, que comparegui davant la justícia i compleixi la pena que li correspongui―; si ho recordeu, la dificultat de l’extradició és que el nostre tipus penal de la sedició no existeix en els altres països. I em sembla un pas endavant important d’alinear-lo amb els països del nostre entorn. […] Insisteixo que per a mi la reforma del delicte de sedició pot afavorir que en un moment determinat hi pugui haver una extradició que no hi va ser en el passat per culpa d’aquest tipus [penal] anòmal que no existeix en altres països.”

Aquesta declaració implica d’una manera molt clara que el parlament espanyol ha fet, o farà, aquesta polèmica reforma del codi penal ―entre més coses― amb l’ànim de perseguir judicialment una persona, en aquest cas un polític. Cosa que, per tant, implica un ànim, una voluntat de persecució individual, que és incompatible amb el règim jurídic d’una democràcia. En una democràcia les lleis no es fan o es canvien ad hoc per a perseguir una persona en concret. Les lleis es fan o es canvien per l’interès general del país, mai per a perseguir una persona i encara menys si és una persona que fa política. Això, en tot cas, és el comportament típic d’una dictadura.

Que, a més, ho digui la vicepresidenta del govern ho fa tot encara més gros. Si ho digués un polític menor, de segona fila, l’estat espanyol encara podria defensar-se argumentant que era una interpretació personal. Però això no és raonable quan ho diu tan clarament la vicepresidenta, i amb totes les lletres, després d’haver-ho insinuat el president mateix. En relació amb això, el president Puigdemont i la resta d’exiliats poden, si es pot dir així, respirar tranquils. El govern espanyol ha parat la trampa, però el govern espanyol mateix hi ha caigut, en la trampa.

I ho han fet simplement perquè no entenen les regles més bàsiques de la democràcia. No entenen, tot i els constants revessos judicials europeus, que el Primer d’Octubre no es va cometre cap delicte ni hi va haver cap delicte en el comportament del parlament i del govern. O que, si de cas, la que va cometre un delicte va ser la seva policia. No els cap en el cap una cosa tan fàcil d’entendre com aquesta. I com que no els cap en el cap perden els nervis i el control i aleshores regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai.

Dit tot això: Junts i la CUP ja han dit que votarien contra aquesta reforma del codi penal, presentant-hi alternatives. Però i Esquerra? Lamentablement, jo no tinc cap dubte que hi votaran a favor, entre més coses perquè aquesta reforma que es proposa és una mena d’amnistia per al ‘sottogoverno’, pensada per arreglar les coses dels seus. I també perquè després de la impetuosa eixida matinal del president Aragonès, penjant-se la medalla, ara vejam qui diu que tot això no és perfecte. Però ja s’han fet a la idea de les conseqüències que pot tenir això? S’estaran callats mentre el PSOE diu i torna a dir que la reforma pactada amb el govern català és feta per empresonar Puigdemont? Perquè una cosa és salvar-te tu i una altra de ben diferent, vendre un compatriota per salvar-te.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb d el dimecres 16 de novembre de 2022

 

La síndrome del germà petit

Els psicòlegs, o almenys alguns d’ells, diuen que existeix, especialment en famílies nombroses, una síndrome del germà petit sobretot quan el germà gran assoleix forta rellevància familiar o social. En casos extrems es desenvolupa un complex de Caín per acabar traint el germà o el que aquest representa a ulls del germà petit. En altres ocasions podem parlar d’un complex d’en Patufet desenvolupat pel germà petit que viu i grimpa a l’ombra del seu germà gran. És el que pateix el germà petit de la família quan sent la necessitat de destacar per sobre de la resta dels germans. Aquest és el cas que volem analitzar avui.

En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.

Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista.  L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.

Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.

El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria”, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.

I ERC no s'esperava la que li cauria

Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...

A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.

ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.

És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.

I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.

Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 23 d'octubre de 2022

Esquerra es queda sola

Ahir menys de tres mil militants de JuntsxCat van decidir que el seu partit sortís del govern, superant l’aprovació d’entrar-hi d’ara fa un any i mig. Les bases de JuntsxCat han fet el treball que els òrgans del partit no s’han atrevit a fer i han pres una decisió, només una: sortir del Govern. Això veurem si ens acosta o ens allunya de la independència. Sembla difícil d'empassar-se que si, amb més de dos milions de vots proindependència no es va obtenir la independència, és pura il·lusió creure que 32 diputats, amb el suport de menys de tres mil militants, l’aconseguiran.

El Secretari General de Junts, Jordi Turull, deia ara fa poc més d'un mes "Així no podem seguir". I tenia raó. Esquerra no havia complert cap de les tres condicions que va posar Junts per continuar a l'executiu, malgrat aparèixer a l'acord de legislatura. Ni la que feia referència a refer una direcció estratègica del Procés, ni la que demanava coordinar els grups parlamentaris a Madrid, ni tampoc una tercera per reorientar la taula de diàleg. Els republicans van mantenir aquesta posició de força perquè se sentien avalats per alguns precedents: per exemple, quan van deixar caure Laura Borràs a la presidència del Parlament o quan van deixar fora Junts de la taula de diàleg per no portar-hi només consellers. Tot això no va tenir conseqüències en el gabinet de Pere Aragonès. Ara bé, aquest cop aquests repetits desafiaments entre els dos partits han tingut les conseqüències que tots coneixem.

Finalment, la militància de Junts per Catalunya ha optat per no seguir en el govern, i això pot marcar el futur rumb del partit, que va unit, diuen, i té més clar ara cap a on va. Ha sigut l'opció encertada? Només el temps ens dirà el cost que això pot tenir, no només per JxC i ERC, sinó pel país. Ara és ERC qui té un problema greu, com va exposar la Presidenta Borràs. El president ha perdut la confiança de 41 dels 74 diputats que el varen fer president. Un president amb dignitat i cultura democràtica, dimitiria i convocaria eleccions. ERC s'encamina a un govern dèbil, que només podrà ser sostingut per suports parlamentaris puntuals, segurament, en forma de nou tripartit. Potser això és el que volien molts simpatitzants d'ERC, però no això serà pas gratuït. Veurem quan costa de recosir l'independentisme, i quant trigarem a tornar a tenir una estratègia unitària.

Esquerra vol governar en solitari a la Generalitat. No serà, però, un camí gens fàcil. La sortida de Junts implica una pèrdua de suport parlamentari cabdal per als republicans, que es quedaran amb una minoria de diputats. Tot i això, des d’ERC semblen determinats a mantenir-se a la Generalitat com a mínim fins que passin les municipals del maig del 2023, objectiu per al qual necessitaran anar amb forces com els comuns o el PSC a la cambra. Des del punt de vista de la gestió de govern, la crisi s’hauria de resoldre amb la dimissió del president i amb la retirada del govern de tot el seu partit, perquè han estat els incomplidors del pacte de govern i, sobretot, Pere Aragonès ha acumulat decisions equivocades, molt greus, en les darreres setmanes fins a l’espurna incendiària de destituir al vicepresident Puignerò amb l’excusa d’una enrabiada. Però potser el fet més negatiu és la mentida reiterada sobretot el que fa referència a una taula de diàleg inexistent. La renúncia de Pere Aragonès és una possibilitat versemblant, però en el regne d’Espanya en general, i en una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, en particular, la versemblança no hi és, ni se l’espera.

L’espurna que ha fet saltar pels aires l’estabilitat del govern d’Aragonès ha estat la decisió de Junts de deixar-lo sol i abandonar l’executiu. Aquesta decisió ha estat àmpliament debatuda en l’interior del partit, amb opinions a favor i en contra. Els favorables a sortir del govern ho feien amb arguments prou sòlids com els que exposava, un dia abans de la votació, l’excoordinador de Polítiques Internacionals de la Generalitat, Aleix Sarri, que en un fil de twittter, va anar desgranant una darrera l’altra les raons per les quals, a parer seu, Junts per Catalunya havia d’abandonar el Govern. Malgrat que avui ja coneixem la resolució presa pels militants de JxC de deixar sola ERC al front del Govern, ens ha semblat interessant recuperar aquell fil de twittter, que pot posar un mica de llum sobre els motius que els ha portat a prendre aquesta decisió. Podeu llegir el fil de twittter tot seguit.

Una decisió difícil

Avui a les 12 h de la nit començarà la votació de la consulta de Junts per Catalunya sobre la seva continuïtat o no al govern. Per això vull explicar per què crec que la millor opció pel partit i pel país és sortir-ne.

Amb tot i abans d’entrar-hi m’agradaria refutar un comentari que aquests dies he sentit sovint i que trobo molest. Aquesta acusació injusta que Junts per Catalunya trenca la unitat de l’independentisme si surt del govern. Vull recordar que Junts per Catalunya neix a l’exili, a Leuven, quan eren molt pocs els qui pujaven a veure el President Puigdemont i encara menys el qui creien que se’n podia sortir. D’aquella llavor en va sortir una llista, i d’aquella llista uns anys després, un partit. Des de l’exili, i tot en contra, el MHP Puigdemont, president legítim d’aquest país, guanyà les eleccions del 21D dins el bloc independentista. La seva re-investidura i la continuació de l’embat de l’octubre semblava un fet, així es va acordar. Tanmateix, no va passar mai.

Aquell 30 de gener de 2018 va ser un dia funest. I allà començà la divergència estratègica gegant entre Junts i ERC. Va ser una jornada traumàtica per JxCat que veia com el seu líder, fundador i president legítim a l’exili era apartat, i no pel 155. Junts i la CUP hi eren, altres no. Això no obstant, per preservar la unitat independentista i aixecar el 155, es va decidir prioritzar la formació de govern malgrat que no inclogués el President Puigdemont. Un error que hem pagat molt car. Hauríem d’haver anat a eleccions aquella primavera i així ho vaig defensar quan vaig ser preguntat. S'imposà formar govern. Calia aixecar urgentment el 155 per, suposadament, mantenir l’embat independentista. No va passar mai i el 155 ha seguit amb formes més subtils.

Però aquell 30 de gener de 2018 no és l’únic gripau que s’ha empassat Junts per Catalunya. Aquella mateixa primavera la CUP no va voler votar en Jordi Turull com a president el dia abans d’entrar a la presó. Turull, un dels més grans bastidors de ponts que té el moviment independentista i un polític honest i valent. De nou un error de país, però novament per mantenir la unitat de l’independentisme, no es van forçar eleccions. Un any i mig després, la Junta Electoral, un mer òrgan administratiu, enmig de la seva folla croada contra el President Torra per l’assumpte de la pancarta va decidir que calia retirar-li l’acta de diputat.

Quan va arribar el ple del Parlament, ERC va assegurar a Junts el dia abans que l’acta no seria retirada fins que no hi hagués una sentència judicial. No va ser així i aquell 29 de Gener de 2020, Roger Torrent va decidir unilateralment retirar l’acta de diputat al MHP Torra. La imatge de Pere Aragonès sense aplaudir al cap del seu govern parlava per si sola. I, tanmateix, què va fer JxCat? Va destituir Aragonès i els consellers d’ERC? Va convocar eleccions? No. De nou es va decidir protegir un bé superior: mantenir la unitat de l’independentisme.

Va passar el temps, hi va haver eleccions i es va formar el govern actual. El pacte incloïa que Junts acceptés la (mal) anomenada taula de diàleg a canvi d’una sèrie de condicions, entre les quals la preparació d’un embat definitiu per tal de fer efectiu el mandat de l’1-O. Tanmateix, el mateix dia que s’havia de reunir la famosa taula, Pere Aragonès va decidir vetar els noms que havia proposat Junts per Catalunya (Jordi Sànchez, Jordi Turull, Míriam Nogueras i Jordi Puigneró) perquè tres d’ells no formaven part del govern. L’acord d'investidura entre Junts i ERC no especificava que els integrants de la taula haguessin de formar part del govern, però van ser vetats igualment. Junts, de nou, fins i tot va contenir les crítiques i va aguantar per mantenir la unitat. Una unitat cada cop més formal. I què va fer Junts? Aguantar. No prendre cap decisió precipitada i va decidir prioritzar la unitat independentista per sobre de tot. Així arribarem a les negociacions del darrer mes. Els darrers dies s’ha volgut imposar un relat per desprestigiar Junts per Catalunya i tractar les seves propostes, aprovades per unanimitat, de maximalistes i això és fals.

En primer lloc, és obvi que de forma molt transversal fa molts mesos que hi ha incomoditat pels incompliments i abusos d’ERC en la seva forma de portar la coalició de govern. Per aquest motiu pels volts del primer aniversari de l’acord d’investidura, es posà en marxa una auditoria sobre el grau de compliment d'aquest. Paral·lelament es celebrà el congrés nacional de Junts per Catalunya, on les ponències es van aprovar per pràctica unanimitat. A la ponència política, que jo mateix vaig coordinar, es proposà (resumint molt) practicar una estratègia independentista a l’interior en línia amb l’exili i el ‘Preparem-nos’ del ConsellxRep. També incloïa la possibilitat de fer una consulta sobre seguir o no al govern. Passat l’estiu i feta l’auditoria, els resultats eren bons a nivell sectorial però desastrosos a nivell polític. ERC ho incomplia absolutament tot, i en cap vessant s’estava avançant cap a la independència gràcies a la feina governamental o pel que fa a l'acord de govern.

Per aquest motiu el 29 d’agost es va decidir per unanimitat fer un nou intent amb ERC per al compliment de l’acord de govern que va permetre investir Pere Aragonès, posant el focus en tres punts de l'acord.

a) la creació d’un espai de coordinació estratègica, b) coordinació a Madrid i c) que a la taula de diàleg només es parli d’amnistia i autodeterminació.

També s’aprova fer una consulta en algun moment del mes d’Octubre.

Les setmanes següents, la reacció d’ERC i del President de la Generalitat és de rebuig, sense matisos de cap tipus. Pel mig, decideixen atacar i desprestigiar la manifestació de l’11-S. Arriba el debat de política general i Junts torna a demanar el compliment de l’acord de govern. Avisa que, si no es compleix l'acord, es plantejarà una moció de confiança, amb l’esperit de què Pere Aragonès renovi els compromisos d’investidura o consolidi un canvi de rumb. La resposta ja la sabem, la destitució per deslleialtat (?!?!) del vicepresident Jordi Puigneró, que ni tan sols coneixia amb tots els detalls la posició de Junts per Catalunya i que havia mostrat total lleialtat al govern com és ben sabut.

Vist això, a la reunió de dijous passat de JxCat es decideix organitzar la consulta pels propers 6-7 d’Octubre i es torna a intentar negociar amb ERC pel compliment de l’acord de govern, afegint-hi la restitució de Puigneró com una mostra de bona voluntat de treballar junts. La negativa per part de Pere Aragonès durant tot el cap de setmana és total. Fins i tot quan es rebaixen de forma clara els plantejaments per part de Junts per Catalunya. No hi ha cap intenció d’arribar a cap acord. I així s’ha arribat fins aquí. Però per què són importants els tres punts citats anteriorment? Perquè sense coordinació estratègica de tot l’independentisme, s’imposa la estratègia d’uns respecte a tots els altres i és impossible preparar un embat futur envers l’estat espanyol, anul·lant per complet l’estratègia de Junts per Catalunya. Perquè sense coordinació a Madrid, no hi ha la mateixa força per negociar, s'estabilitza a canvi de quasi res el govern espanyol i es retrocedeix en l’autogovern, votant fins i tot contra els posicionaments del govern català. Perquè una taula de diàleg que no parla d’amnistia i autodeterminació sinó d’altres coses, no té el propòsit d’acostar el país a la independència per la via negociada sinó que de facto normalitza una situació repressiva.

Normalització via taula de diàleg, que a més envia un senyal erroni tant internament com internacionalment. El missatge que s’envia no és tant de carregar-se de raons sinó de reintegració constitucional. I per damunt de tot Junts ha fet aquestes demandes, perquè els pactes es compleixen. Vist com ha anat tot plegat, sembla que ERC té molta més voluntat de complir els pactes amb el PSOE que amb Junts per Catalunya i l’independentisme. Si demanar complir un acord signat, pel qual es va votar una investidura, és una exigència inassumible i provoca la destitució fulminant d’un vicepresident, hi ha un problema molt greu. Unitat no pot voler dir submissió. Junts per Catalunya és una formació que va ser néixer el Novembre de 2017 i formalitzada el juliol de 2020 per assolir la independència, no per legitimar el qui dia passa any empeny. I tot això sense oblidar la suspensió sumaríssima de LauraBorras com a Presidenta del Parlament en ple estiu i violant els seus drets polítics, és clar. No és un fet menor tractar així la presidenta del partit amb qui fas coalició.

La darrera deslleialtat ha estat la destitució de Jordi Puigneró com a vicepresident dimecres passat. I la resposta de Junts? Per increïble que sembli, de nou dijous passat vam decidir que havíem de fer un últim intent de mantenir la unitat. Va fracassar, com tots sabem. Aquesta ha estat la “unitat” que hem viscut els darrers anys i mesos. Una “unitat” basada en l’agressió constant cap als líders de Junts per Catalunya, en el menyspreu de les seves propostes i la priorització dels pactes amb el PSOE per part dels dirigents d’ERC.

Curiosament amb la consulta ja engegada i després de setmanes amb un rebuig total a complir l’acord de govern, Pere Aragonès diu que veu “marge” perquè Junts segueixi al govern. Una jugada de manual i que no pot considerar-se com a sincera després de tot el que hem vist. Un moviment que recorda molt altres moments que ha viscut aquest país en què justament abans de prendre una gran decisió arriben ofertes de diàleg que després s’esfumen com per art de màgia o es degraden fins a ser irreconeixibles. Pere Aragonès no ha canviat de posició, sinó de paraules. Crec que la tria que ofereix a Junts continua essent molt clara: o submissió o oposició. Malauradament, no hi ha res més per molt que algunes proclames abrandades d’última hora diguin el contrari.

Junts per Catalunya ha de sortir de govern. No perquè sigui una decisió ideal, sinó perquè és la millor de les que tenim sobre la taula. Perquè el cost de continuar-hi i continuar avalant el gir estratègic d’ERC des del 2017 és molt major que el de trencar-hi i confrontar-la. Crec fermament que continuar a govern en aquestes condicions pot acabar amb Junts per Catalunya com a projecte polític autònom per esdevenir una simple crossa d’ERC que no tingui altra opció que avalar l’estratègia de la renúncia i un diàleg fictici. També crec que continuant al govern aquest anul·lament estratègic de Junts per Catalunya seria un cop molt dur per al moviment independentista en el seu conjunt, i per descomptat, per l’estratègia de l’exili encapçalat pel President Puigdemont. Perquè el problema no és que la direcció d’ERC avui vagi més “lenta” com he sentit dir els darrers dies, i que cal “esperar-la”. El problema és que fa dies que va en sentit contrari al què una direcció de partit independentista hauria d’emprendre. El problema és que el mal que es fa al futur del país fent seguidisme de l’estratègia actual és molt major que el bé que es faci amb polítiques sectorials a curt termini.

Si Junts per Catalunya surt del govern, la realitat és que no es trenca cap unitat del moviment independentista, perquè no es pot trencar allò que fa molts dies que no existeix. Junts per Catalunya, doncs, amb els propis programes electorals i textos polítics i ideològics a la mà, crec que té el deure de liderar una alternativa independentista a una línia que considerem equivocada. Una alternativa independentista que no normalitzi allò que no és normal, i intenti refer una estratègia anti-repressiva que no passi per la renúncia als propis principis sinó a la defensa democràtica dels nostres drets com a poble. Una alternativa independentista que estigui disposada a preparar, en coordinació amb el Consell per la República, un desbordament democràtic que permeti organitzar una segona volta de l’Octubre del 2017, i que aquesta sigui definitiva. Una alternativa independentista que recordi que aquest poble es va autodeterminar amb el referèndum de l’1-O, i que entengui que ara el repte és treballar per fer-ne efectiu el seu mandat democràtic.

I com farem tot això i moltes coses més? Doncs amb l’ajuda, no només de tot el talent que té un partit com Junts per Catalunya, sinó també de tres textos que van gaudir de la pràctica unanimitat del partit. La ponència política, la ponència sectorial i la municipal (*).

Ponències vigents i que aplicades i defensades, poden fer de JxCat no només l’alternativa independentista que necessitem sinó també posar la defensa de la nostra nació (tant de la llengua com un sistema econòmic basat en pimes i emprenedors) al cor del nostre projecte. Ponències que marquen un rumb tant des del govern com des de l’oposició. I parlo amb coneixement de causa, doncs jo mateix vaig coordinar la ponència política que avui tant citen alguns interessadament.

Sortir del govern vol dir deixar d’esperar canvis que no arribaran i marcar un rumb propi que aposti per la confrontació amb l’estat i acosti aquest país a la seva independència. Molta gent està decebuda amb el rumb dels darrers anys, no en podem decebre ni un més. I no oblidem que per ser creïbles en la defensa dels drets col·lectius cal estar disposat a defensar els d’un mateix i pagar-ne el preu. Assolir la independència no és fàcil, trigarem més del que voldríem, però més difícil serà com més triguem a construir una alternativa. Algú a qui admiro i respecto va dir l’altre dia que la cruïlla en què es troba avui Junts per Catalunya és entre l’ànima i la matèria i que ell triaria l’ànima. Ho subscric. Només s’hi pot afegir un recordatori: que la matèria, sense ànima, esdevé inerta, sense vida.

PS. Aquests dies són molt intensos pels militants de JxCat, però hi ha una cosa que mai no oblidaré. La gent que tot i formar part del govern, donen suport a sortir-ne per lleialtat a les pròpies conviccions. A tots ells moltes gràcies. És un veritable honor compartir projecte.

PS2. També vull enviar el meu reconeixement a tots els militants de base que aquests dies se senten pressionats de formes diverses. Gràcies també a tots vosaltres, la vostra resiliència i compromís és la força de Junts per Catalunya.

Aleix Sarri i Camargo

Polític

 (*) Podeu trobar les ponències complertes en els següents enllaços:

Ponència política

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Politica_v6_ESTILS.pdf

Ponència sectorial

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Sectorial_v4_ESTILS.pdf

Ponència municipal

https://junts.cat/wp-content/uploads/2022/08/Ponencia_Municipal_v3_ESTILS.pdf

De l’amor a l’odi

Pot ser molt perillós afegir-se a un ‘isme’ perquè qui ho fa, corre el risc de ser acusat de tebiesa. Sempre apareixerà algú que li dirà al qui s’ha adscrit al comunisme que no és prou comunista, al qui ha optat pel surrealisme que no és prou surrealista, al qui s’ha decantat pel nacionalisme que no és prou nacionalista o que qui abraça l’independentisme no és prou independentista. Passa amb tots els ismes. La gran idea que engloba aquesta dinàmica és la de la revolució, i per això probablement es va popularitzar la consigna que, com si fos Saturn, “la revolució devora els seus fills”. El revolucionari no és mai prou revolucionari, i tard o d’hora pagarà per la seva tebiesa. El doctrinari triomfant esclafarà l’activista dubitatiu.

Aquesta reflexió sobre les revolucions i els seus efectes, pot servir per il·lustrar el tomb que ha fet recentment una part de l’independentisme, concretament Esquerra Republicana, com ho assenyalava en Lluis Llach en una recent entrevista, on posava de manifest el canvi que havia fet l’Oriol Junqueras des de l’octubre de 2017 fins ara. Aquest canvi no és només de Junqueras sinó de la direcció d’ERC en ple. El gir estratègic es va iniciar durant el 2018 amb el President del partit, empresonat i la Secretària General fugida a Suïssa. El 155 anava fent estralls i llavors apareix el ‘mantra’ d’eixamplar la base, que vol dir “eixamplar els votants d’ERC”. Aquesta estratègia passava per “robar” els vots de l’esquerra del cinturó roig metropolità. Així s’entenen fitxatges com en Rufián, José Rodriguez, Chakir el Homrani, Najar Driouech o els mateixos trànsfugues socialistes com l’Ignasi Elena, Ernest Maragall o Carles Castillo. Però la realitat era que més que eixamplar la base, eixamplaven la cúpula. Ara faltava el canvi de discurs. La paraula independència començava a desaparèixer i només figurava l’adjectiu “republicà” pertot arreu. En resum, s’abandonava l’electorat independentista per centrar-se exclusivament en l’electorat d’esquerres.

El canvi d’estratègia d’ERC ha estat inspirat, dirigit i controlat pel seu líder espiritual, Oriol Junqueras, que va accedir a l’indult ―com va reconèixer el mateix Joan Tardà― a canvi de rebaixar els seus plantejaments sobiranistes, fins a arribar a renegar de la paraula ‘independència’ en tots els seus abrandats discursos. Cap persona més o menys introduïda en la política catalana ignora el ressentiment existent des de fa anys entre ERC i Convergència. S’ha dit i escrit molt arran de la frase “de l’amor a l’odi només hi ha un pas” i Junqueras ho ha demostrat a bastament. Tot plegat ve a tomb de la frase "El Junquerisme és amor", que li va engaltar el líder d'ERC a Jordi Basté, quan el locutor de Rac1 intentava barrejar la celebració del Referèndum amb el partidisme saludable que hi ha en qualsevol país. Darrerament, però, Oriol Junqueras darrerament sembla haver bescanviat l’amor per la rancúnia, ja que amb la seva actitud ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern, entre el personatge i la seva filosofia: primer el partit i després tot lo altre i ja fa molt temps que actua així. Ens havia costat de veure-ho, però ara és molt clar. Només cal observar la posició que el president Pere Aragonès va adoptar enfront de la manifestació de la Diada, afirmant que no hi assistiria perquè considerava que no seria coherent amb el plantejament que feien els mateixos organitzadors. El creixent discurs antipartits de l'ANC ―especialment crítica amb ERC, la formació d'Aragonès― va motivar la decisió del president, que en la marxa de fa un any ja va rebre xiulets d'una part dels assistents. La presidenta d'ANC, Dolors Feliu, ha declarat que l'absència d'Aragonès demostra que "no està implicat en la independència".

El periodista Jordi Sanahuja va publicar a primers d’aquest més un article on exposa la seva teoria arran de les actuacions de Junqueras i el seu partit, teoria que no per sorprenent ha de resultar forçosament fictícia. Hem titulat aquesta teoria ’L’estratègia del ‘Junquerisme’, i on l’autor desgrana tots els esdeveniments protagonitzats pel líder d’ERC en els darrers deu anys, descobrint els motius que, a parer seu, han portat a Junqueras i el seu partit a fer el gir de 180 graus en la seva política independentista. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’estratègia del ‘Junquerisme’

De tant maquiavèl·lic, ningú acaba de treure l’entrellat de la situació però aquí va la meva teoria:

Assumeixo que des de l’inici del procés Junqueras tenia al cap trair-nos (en cas contrari hauríem d’acceptar que és idiota) i per assolir-ho necessitava estar liderant el procés per disposar de tota la capacitat d’acció que la conjuntura política li permetia. Per aconseguir-ho va desenvolupar una mestreria en la interpretació del paper d’home bo amb conviccions fermes que defensaria Catalunya fins al límit. De fet, el precedent de les plebiscitàries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar, eren tota una mostra del que vindria després, quan no va voler fer unes eleccions amb partit únic ―Junts pel Sí― quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada.

El CCN, Centre Català de Negocis, associació empresarial molt compromesa amb la independència es va desvincular del procés en aquell moment  en veure l’inexplicable posicionament d’ERC. L’ocasió per planificar el cop de gràcia la va trobar en la reunió secreta amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria a principis del 2017, a uns vuit mesos del referèndum i d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, la trobada va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema, però no es va atrevir a negar-ho. De què podrien haver parlat tan en secret en un moment tan crític? No se sap, però a la vista dels fets posteriors, la meva percepció és que van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procés d’independència. Junqueras va dir en privat a Madrid aquells dies que aturar el referèndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res.

La meva hipòtesi és que tots dos van acordar que Junqueras continués liderant el moviment independentista per fer-lo esclatar quan la gent ja no pogués reaccionar. Si es feia explotar abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés. Així, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots, fins i tot va acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufián, quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial (pla A) era que fos el mateix Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats.

Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI es va proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendició sense condicions (va ser l’únic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presó. Tampoc va sortir bé (la judicatura té agenda pròpia, són de VOX i no negocia amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas s’equivocava) i s’hi va passar tres anys. Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués de fer. Això també explica per què Junqueras ―i també Romeva― van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presó ―va sortir plorant sense entendre per què era una empestada a qui no volien veure. I també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó.

L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat però va arribar. De fet, Espanya no podia aguantar gaire més la pressió internacional pels presos polítics i no hauria tardat gaire més a deixar-los lliures sense cap mena de negociació. Novament, Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del Gobierno davant dels espanyols i era vergonyós per nosaltres. Així doncs, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en l’enemic a batre per ERC. Mitjançant Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat el gener del 2018 i més tard, amb l’ajut de la fiscalia, van abatre Torra i ara han fet el mateix amb Laura Borràs.

En definitiva, dos col·laboracionistes (Santamaria i Junqueras) es van posar d’acord per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar la Colònia amb tranquil·litat. Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez ―donant suport a la presidència dels republicans i al control per part d’ERC dels mitjans de comunicació― ho va fer possible. El cercle s’havia tancat.

Si la gent no hi posa remei, aquest és el futur que ens espera i perquè s’entengui el que passa només tenim les xarxes socials i uns pocs periodistes lliures dels tentacles del poder d’ERC, però aquesta informació no està a l’abast de la gent gran, únicament informada pels mitjans tradicionals.

De totes maneres, Puigdemont ha comès tres greus errades que haurien pogut salvar el procés:

1. Confiar en Junqueras, quan ja estava advertit per Mas que no era de fiar i ho va poder comprovar personalment quan li va encarregar les estructures d’Estat que va estar boicotejant durant un any i mig.
2. No aixecar la DUI. El poble l’hauria defensat. Això ha estat reconegut pel mateix Puigdemont.
3. Anomenar Jordi Sánchez, el talp d’ERC a JxC, com a Secretari General.

En definitiva, per explicar la situació actual s’ha d’entendre que són molts els afiliats que davant del gir de la cúpula d’ERC (Junqueras es va cuidar molt d’envoltar-se d’una guàrdia pretoriana de mediocres, com el mateix Aragonès, i completament fidels) i estant en possessió de càrrecs públics o lligats a l’administració, han bescanviat l’anhel col·lectiu del país pel seu propi, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posició social privilegiada que els càrrecs els hi havien donat. Això val per polítics, periodistes i tota mena de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament d’ERC una gran part estan col·locats pel partit cobrant de l’erari públic ―poden ser uns 4.000 o més― i que la resta esperen fer-ho si es porten bé, la cúpula del partit s’ha convertit en un búnquer que sempre disposa de majories a la búlgara per fer el que els hi roti. Els que han discrepat han hagut d’abandonar el partit i deixar el càrrec. Milers d’afiliats històrics s’han donat de baixa i han sigut substituïts per milers de nous espanyolistes provenint majoritàriament del PSC i també dels Comuns a la recerca de millors oportunitats.

Jordi Sanahuja

Periodista

Data de publicació 01.09.2022  ·  06:55