El mandat del 14-F

Darrerament, apareixen moltes veus que denuncien l’incompliment de l’acord de legislatura que ERC i JxCat van subscriure després de les eleccions del 14-F. Amb aquestes eleccions, es tancava l’etapa de transició i recomposició presidida per Quim Torra i se n’obria una de nova. La participació va baixar en picat i els partits independentistes van assolir el 52%, però no va tenir cap conseqüència política directa. Més aviat va confirmar que les ferides internes de l’1-O no s’havien guarit i que, mentrestant, la normalització de la gestió autonòmica post-155 continuaria avançant lentament. ERC estava convençuda que les urnes havien reforçat la seva defensa d’una negociació amb el govern espanyol i de pactes a Madrid. Però Junts, a un escó de distància, va voler fer valer els seus resultats i influir en el programa de la legislatura abans d’escollir Aragonès com a president d’un govern que ells també integrarien.

En l’acord de legislatura del 14-F, els dos partits majoritaris van buscar un equilibri de cessions mútues i que, alhora, evités d’imposar una imatge de partit guanyador o perdedor. Però alguns dels grans punts de l’acord resten pendents de resoldre. Tots dos partits es van comprometre a constituir un espai de coordinació, consens i direcció estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que s’havia de  coordinar amb el Consell per la República. És a dir, la direcció estratègica no es desvinculava del tot del Consell, com reclamava ERC. També s’obligava els partits sobiranistes a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’Eurocambra.

És evident que gairebé cap d’aquests punts de l’acord s’han complert en el primer any de legislatura. Al contrari, sembla que cada dia les posicions entre els socis de govern, els partits i les entitats sobiranistes s’allunyen més del mandat del 14-F. Només cal observar la darrera atzagaiada: l’anunci d’una proposta de reforma de la llei de política lingüística, feta  per ERC, Junts, els comuns i el PSC per intentar complir la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de l’ensenyament en castellà,  proposta feta amb l’esperança que l’espanyolisme rabiós deixi córrer la batalla. I això només ha aconseguit accelerar el procés per desactivar l’eina potentíssima que podria haver sigut la majoria independentista del 52% al Parlament. L’autonomisme és mort. Es va morir dijous, quan Esquerra i Junts van publicar el pacte amb el PSC i els Comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola. El pacte tan sols comunicava que els partits independentistes havien decidit deixar de defensar la immersió lingüística. No la desvirtuava, ni la deixava desprotegida, perquè ja ho estava. En l’acord de divendres, Esquerra i Junts fan seu el marc del TSJC. Per això la part important del pacte és que s’anunciés, i per això no té importància que Junts se’n despengés més tard, quan va veure les reaccions.

El diputat al Parlament, Joan Canadell, escriu en un article titulat  ’Cremar les naus per la independència’, que “a Catalunya sempre tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir”. Aquest és el quid de la qüestió. Saber distingir amb claredat quins són els veritables enemics de Catalunya. El missatge fa molt de temps que es cova. Però en el cop que s’ha fet des de Catalunya a la immersió en l’ensenyament hi ha un punt d’inflexió. L’autonomisme s’ha mort perquè s’ha completat. Si els partits independentistes, fins i tot els més acèrrims, ja diuen amb naturalitat que gestionar l’autonomia no és necessàriament autonomista, vol dir que aquesta etapa s’ha acabat. I això és el que fa que el final de l’autonomisme no sigui el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme. Llegiu, si voleu, l’article del diputat Canadell a continuació.

Cremar les naus per la independència

Diuen que Hernán Cortés va fer cremar les naus perquè cap membre de l’expedició pensés que hi havia possibilitats de tornar enrere. Per mi, l’1 d’octubre del 2017 els catalans independentistes vam cremar les naus. Sabem que no hi ha marxa enrere, és qüestió de temps.

Fa mesos que dic en privat que aquesta legislatura no durarà quatre anys com l’hem començada. L’acord de govern signat per ERC i Junts preveu dues situacions: la del diàleg i la de l’embat per la confrontació. La primera s’està acabant, es demostra que no té cap recorregut, i la segona ha de començar a agafar forma ràpidament.

No obstant això, la decisió final és d’ERC. Han de decidir si volen complir l’acord de govern i preparar la culminació amb Junts, la CUP i les entitats independentistes, i amb un paper destacat del Consell per la República, o si volen fer marxa enrere i incomplir l’acord.

Si això segon passés, s’obren diversos escenaris. Un és fer fora Junts del Govern i pactar amb els comuns amb el suport del PSC. És un escenari que molt probablement perjudicaria significativament ERC, com va passar en el segon tripartit. Per tant, ho veig difícil, però no impossible.

Una altra opció seria anar a eleccions, però això només ho pot decidir el president Aragonès. Crec que és la que menys possibilitats té a curt termini, dubto que ERC tingui cap al·licient per convocar-les i demostraria que el primer govern republicà en 80 anys és el menys “governable”.

Però l’opció per la qual som al govern i per la qual ens vam presentar a les eleccions i vam obtenir el 52% dels vots, és la de preparar la culminació de la independència. És l’opció que penso que pot arreglar gairebé tots els problemes que tenim sobre la taula, tot i que requerirà grans sacrificis.

Posant només com a exemple els debats més recents. És obvi que el tema llengua és molt preocupant mentre siguem una comunitat autònoma d’un estat centralista, però si culminem la independència en pocs anys, aquest problema desapareix i apareix una nova oportunitat de salvar definitivament la llengua. Aquest hauria de ser el debat preponderant, però no el veig per enlloc i em pregunto si realment gaires independentistes creuen sincerament en la independència a curt termini, perquè si fóssim la gran majoria, ens hauríem de centrar en això, en lloc de fer front al mentrestant autonomista. El mentrestant ha de servir per preparar el model de país que volem mentre no hi arribem, però no per desgastar-nos en batalles que no tindran importància quan esdevinguem estat. Soc conscient del risc de no arribar a ser mai independents, però, sincerament, jo crec que hem cremat les naus i només és qüestió de creure-hi i actuar.

El mateix passa amb els Jocs Olímpics. Fora de detalls molt matisables, el fons de la qüestió és clar. Si esdevenim un estat abans del 2030, no ens ha de preocupar que l’Aragó vulgui capitalitzar-los com a jocs espanyols. De fet, seran uns jocs multiestatals, catalans, espanyols, francesos i possiblement andorrans o fins i tot bosnians... Només quan no creus que Catalunya pot ser un estat independent abans del 2030, veus uns jocs espanyolitzats a Catalunya.

I si defugim dels temes més calents i pensem en els estructurals, cal dir que un dels problemes més greus del moment és que l’Estat està aprofitant els fons Next Generation per potenciar les comunitats que no tenen risc d’esdevenir independents i, en canvi, castigarà àmpliament Catalunya, com ha quedat palès amb la fàbrica de bateries de Seat i amb molts altres projectes que passen de llarg de casa nostra.

Per això crec que els debats interessats dels enemics de Catalunya fan que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir.

És moment de prendre decisions, no podem esperar gaire més, i la solució és acabar de cremar les naus i preparar l’embat democràtic per culminar la independència.

Joan Canadell

Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimarts 29 de març de 2022

El feixisme assetja

El dimarts vam poder veure per TV3 el debat dels nou candidats a les eleccions del 14-F. Potser no va ser un debat massa reeixit, malgrat l’expectació creada i les xifres d’audiència assolides. Tots els candidats varen tractar de nedar i guardar la roba, sense donar massa pistes de cap on anirien els seus pactes postelectorals. Les enquestes del 14-F dibuixen un escenari amb tres partits amb opcions de guanyar: JxCat, ERC i el PSC que surten com a favorits i ja fan números per veure quina seria la fórmula que garantís als seus candidats guanyar una votació d'investidura. En el cas del PSC, Salvador Illa ha insistit que, a diferència d'Inés Arrimadas, si guanya els comicis, es presentarà a la investidura, però sembla que amb els vots dels Comuns no en tindria prou i llavors s'obren algunes incògnites, com per exemple si el candidat Illa rebutjaria un suport de VOX a canvi de res. A l'estil de què va fer Ada Colau amb Manuel Valls per barrar el pas als independentistes d'ERC. Una pregunta que el candidat, en el debat, va defugir contestar.

La capsa dels trons de VOX la va obrir el secretari general del partit d'ultradreta, Javier Ortega Smith, quan a finals de gener va assegurar que votaria a favor d'Illa en una investidura "per evitar que governin els colpistes”. Això pot arribar a ser molt perillós, ja que blanquejant el feixisme de VOX hem permès que aquesta ideologia nefasta penetri dins la nostra societat. No serveixen les excuses del fet que són un partit minoritari i que tenen tota la legalitat per actuar dins el nostre marc democràtic, perquè ells demostren, per activa i per passiva, que no són un partit democràtic. Alguns pensen que marcant-los de prop o fent-los el buit aconseguiran aturar-los i això ens recorda aquella escena de la pel·lícula ‘Cabaret’ on, veient la joventut nazi cantant el “tomorrow belongs to me” i fent la salutació feixista, en Brian li etziba al seu amic: “Encara creieu que podeu aturar-los?”. Recordem-ho, VOX va passar de 24 a 52 escons al Congrés de Diputats i ara pot entrar al nostre Parlament amb 6-8 diputats. Podrem aturar-los?

S’apropa doncs el moment de la veritat i aquest és el diumenge 14-F, si negligim la nostra obligació d’anar a votar, signarem la nostra capitulació; aprofitem-la i farem d’ella l’inici del nostre redreçament. El 14 de febrer està en joc un canvi de paradigma total. Catalunya ha d’escollir seguir essent un Estat autonòmic recentralitzat, amb uns partits ‘nazionalistes’ espanyols o poder ser una Nació lliure que decideixi el seu futur amb llibertat. Els dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre i van defensar les urnes, el proper 14F, no es poden equivocar en decidir el seu vot o, més greu encara, quedar-se a casa. Votar sense excuses de cap mena i omplir les urnes de vots independentistes, serà la demostració del fracàs de tres anys de terrorisme estatal perpetrat contra el nostre poble i la prova fefaent, davant nosaltres mateixos i del món sencer, que Catalunya és encara viva i els catalans no ens resignem a morir amb vergonya. El coordinador de la Sectorial de Gent Gran de l’ANC, Josep Mª de Fàbregues, ha enviat una carta als seus amics jubilats, que pel seu to i els exemples que hi escriu, ens ha semblat encertat reproduir tot seguit.

Els dos millors actes electorals 

Fa ben pocs dies jugava el Barça i faltant pocs minuts per acabar el partit perdia per 2 a 0. Però els jugadors no van deixar de lluitar i al minut 88 feien el 2 a 1 i, seguint lluitant, encara van fer el 2 a 2 i aconseguir una pròrroga. Van tornar a marcar i els van tornar a empatar. Tampoc es van arronsar i al final van acabar guanyant per 3 a 5 i eliminant al Granada.

I ara em preguntareu si sóc un culer empedreït i us diré que no i que no sóc massa ‘futbolero’. I si em demaneu  què té a veure això amb les eleccions diré que molt (i ho dedico especialment als desanimats). Espanya ens guanya i el partit s’està acabant. Decisió nostra és acceptar el resultat i esperar a l’any que ve (o quan sigui) per lluitar per la copa, o seguir combatent i acabar guanyant.

El dilema del Hamlet: O conformar-se amb l’Adversitat o prenent les armes contra la Fortuna acabar guanyant-la.

Diumenge, ens quedem a casa perquè no hi ha res a fer, perquè els polítics ho han fet  molt malament, perquè tenim el que ens mereixem, perquè és millor esperar temps més propicis, perquè no ens en sortirem, perquè potser en una taula de diàleg tot s’arregli, perquè tampoc estem tan malament...? O ens posem la mascareta i anem a votar Independència, perquè el partit –ni molt menys– no s’ha acabat?

L’altre míting no va ser a Granada. Va ser a Moscou. Qui ens va dirigir la paraula va ser un tal Sergei Lavrov, ministre d’Afers Estrangers rus que va demostrar estar molt informat i ens va venir a dir ─amb molt poques paraules─ que Europa té els peus de fang a causa dels nostres presos polítics, del polititzat funcionament de la Justícia espanyola i de l’absurd tractament del cas català per part del “Gobierno”.

I nosaltres vam entendre també que la  nostra davantera situada a Bèlgica va marcant gols i guanyant partits, un darrere l’altra, a poquet a poquet, sense alterar-se. I que, n’estem segurs, amb un ‘equipàs’ així acabarem guanyant la Champions.

Diumenge, amb la família, TOTS A VOTAR. Veurem qui guanya el partit...

Josep Mª de Fàbregues

Coordinador de la Sectorial ANC de Jubilats-Gent gran

P.S.- Ens escriu sovint un company des de la Xina ^(*) i ens explica el calvari que està passant per poder votar, les ‘trampetes’ de l’ambaixada i el sistema per impedir-ho i el seu desencís perquè, malgrat tots els esforços que ha fet per poder emetre el seu vot, veu que no serà possible. Em trec el barret per la seva lluita que, a més, ens obliga molt a tots.

^(*) N.R. – El company a qui es refereix en Fàbregues, no és altre que el nostre Vicepresident de l’ASM, en Joaquim Clusa i Oriach.

 

 

El ‘via crucis’ de votar des de l’estranger

Els catalans residents a l'estranger s'exclamen de retards en la tramesa de les butlletes de vot i de les poques facilitats de què disposen per a lliurar-les al consolat de torn. La nostra Associació coneix aquest problema de primera mà, ja que el vicepresident de l’ASM, viu des de fa gairebé un any a la República Popular Xinesa i des d’aquell llunyà país, palesa les dificultats que té per aconseguir votar en les eleccions del 14-F. Constata amb tristesa i preocupació que els catalans no són persones actives a la Xina, i per tant es veuen desemparats per poder exercir el seu dret de vot. D’altra banda, les condicions actuals degudes en part a la pandèmia, ha posat molt difícil el fet de desenvolupar amb normalitat totes les gestions necessàries per obtenir la documentació de vot.

El vot exterior és una de les potes coixes de la llei de règim electoral (LOREG) que en cada votació causa el maldecap de milers de votants que resideixen a l’exterior. És un procés amb una logística feixuga que grinyola per uns quants punts: retards en la tramesa de les butlletes de vot, terminis molt ajustats, poques facilitats per a lliurar els vots i manca de transparència del consolat. Enguany s’hi han afegit les incògnites que envoltaven fins fa pocs dies la data de les eleccions, un entrebanc més en un procés gairebé analògic que fa perdre els nervis a qui vol emprendre’l.

Aquest problema s’origina ara fa deu anys, quan el congrés espanyol canvia la LOREG i estableix un nou sistema de vot exterior amb l’objectiu de combatre les sospites de frau electoral que hi havia per culpa d’un cens d’estrangers, segons ells, farcit d’errors. Aquí neix el sistema anomenat ‘vot pregat’, és a dir, que és l’elector qui ha de demanar de votar si vol exercir aquest dret. Els qui resisteixen de manera permanent a l’exterior s’han d’haver inscrit al CERA (Cens Electoral de Residents Ausents) i són uns 255.000. L’obstacle principal és que, si vols votar, d’alguna manera ho has de fer dues vegades. La primera, per a sol·licitar el vot, i la segona, per a votar. Tot plegat fa que la participació sigui molt baixa. A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya només van votar un 12%, una xifra relativament alta perquè les circumstàncies eren especials pel 155 i veníem de l’1-O. Ara pot ser que hi hagi la meitat de participació. A les últimes eleccions al congrés espanyol, el 2019, la participació va ser del 9,3% i a les europees del mateix any, del 4,9%. És un escàndol que sempre hi hagi menys del 10% de participació i encara és més escandalós veure com ha augmentat exponencialment la corba de catalans residents a l’estranger i que la participació fins i tot hagi caigut.

Veiem doncs amb impotència que la ‘Catalunya exterior’ (que seria la 2a o 3a ciutat del país per nombre de votants) no podrà exercir el seu dret democràtic de sufragi en unes eleccions. Us imagineu una llei arbitrària que només deixés votar un 10% dels sabadellencs? Això és, de fet, el que fa la LOREG amb la imposició del vot pregat. Sergi Marzabal és la persona que gestiona la web ‘catalansalmon.com’, un projecte per muntar una xarxa mundial de pàgines webs per a posar en contacte els catalans que viuen per tot el món, de manera ràpida, eficient i de franc. En l’actualitat agrupa 462 pàgines amb un total de 14.341 usuaris. En Sergi ha publicat aquests dies un article titulat ‘La tempesta electoral perfecta’, en la seva pàgina web ‘exterior.cat’, on fa una anàlisi de les traves i dificultats que troben els residents a l’estranger per poder votar, i on assegura que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Una veritable frau democràtic. Llegiu l’article tot seguit.

La tempesta electoral perfecta 

Almenys el 96% dels catalans a l’exterior NO votaran al 14F. Sí; 96 catalans de cada 100 es quedaran sense votar. A efectes pràctics podem dir que pràcticament la totalitat dels catalans a l’exterior no votaran el 14F tot i tenir el dret a fer-ho. Us feu una idea de la magnitud de l’estafa democràtica que això representa?

I per què? És que s’han evaporat els catalans a l’exterior? Al contrari; hi ha més catalans vivint a l’exterior que mai. El nombre de catalans a l’exterior s’ha doblat en els darrers 10 anys i s’ha quadruplicat en els darrers 20. Actualment hi ha 330.000 registrats, 255.000 dels quals són majors d’edat per votar. I aquests són només els que es registren als consolats… n’hi ha molts que ni es registren perquè saben que si es registren als consolats per votar, no podran votar…. paradoxa? No, amics. Benvinguts al vot exterior.

És que no els interessa la política? Tant o més que no pas als catalans de l’interior! En temps tan convulsos políticament, les discussions i picabaralles polítiques als grups de Whatsapp, Telegram, Signal i el que calgui, estan a l’ordre del dia. Les xarxes socials de catalans a l’exterior en van plenes!

I perquè no podran votar? I com podem saber-ho abans que la gent voti? Fàcil! Els catalans de l’exterior no som catalans “normals”. Per nosaltres, els drets elementals, com ara el de participació electoral, són dubtosos, encara que legalment hi tinguem dret garantit per la Constitució. Per què tots sabem que la Constitució només serveix per garantir alguns drets, principalment els drets que coincideixen amb el programa electoral de la dreta i l’extrema dreta. La resta de drets, bo… ‘eso ya y tal…’.

Perquè resulta que si surts de casa i travesses la frontera, has de ‘pregar’ poder votar. No ens inventem la paraula, nosaltres no votem; nosaltres preguem que ens deixin votar.  Per votar no només cal estar registrat al consolat, que seria el més lògic, sinó que a més cal que fer una gestió extra. I no és pas fàcil. Internet, correu postal, i FAX (si, heu llegit bé, per FAX) són les eines que ens proposen per poder demanar exercir el nostre dret. I ho hem de fer cada cop que hi ha eleccions….

I això passa a tots els que viuen a fora? Doncs no. Els militars espanyols que estan en missions a l’estranger també voten, a ells els posen totes les facilitats, i el 90% no tenen cap problema per votar cada cop que hi ha eleccions. Si; el 90% dels militars voten sense problema. I si ets un agent de la Guàrdia Civil enviat a Catalunya per atonyinar iaies que volen votar l’1-O, la JEC farà tot un procediment urgent per modificar el reglament perquè tu i els teus simpàtics companys pugueu demostrar que no cal cervell per votar i pugueu votar sense problema, sempre i quan puguin superar el trauma de veure urnes i no trencar-les….

Així doncs, quanta gent ha pregat poder votar el 14F? L’INE ha publicat que per les eleccions del 14F hi ha hagut 15.000 sol·licituds de vot pregat. De 255.000, només 15.000 persones han fet les gestions per votar. Això és un 6% del cens, i un 60% menys que les darreres eleccions. Això vol dir que si tothom que ho ha demanat acaba votant, tindríem una participació màxima del 6% del cens.

Si ja de per si és una dada dramàtica, no us perdeu la següent: un de cada 3 dels que fa totes les gestions per votar, acaba sense votar. Bàsicament perquè no li arriben les paperetes a temps a casa, però també hi ha qui es fa un embolic amb les paperetes i els sobres… a voltes cal posar un sobre dintre d’un sobre dintre d’un tercer sobre…i no oblidar-se d’incloure els certificats, dos si votes per correu, un si votes presencialment… També cal córrer perquè si per miracle arriben a temps, has de PAGAR per enviar les cartes per correu urgent i certificat si vols que arribin a temps al consolat… efectivament, els catalans de l’exterior tot sovint també hem de pagar per votar. Fàcil, oi?

I no em feu parlar del descontrol del vot als consolats, que en tindríem per una temporada sencera a Netflix… Només us dic que si jo vaig a votar presencialment al consolat amb un llaç groc, res no impedeix que el personal del consolat s’apunti el meu nom i després, abans d’enviar els sobres a Madrid, algú busqui el meu nom a l’exterior del sobre (per què ens obliguen a posar el nom al sobre, ningú no sap per què) i casualment el meu sobre “desaparegui”.

No diem que passi, denunciem que si passa, i algú fa desaparèixer el meu vot, no ho arribarem a saber mai, perquè no estan obligats a publicar la participació consular. Tal com llegiu. Si la publiquen és perquè aquell dia els hi ha vingut de gust fer-ho.

I doncs? Quanta gent acabarà votant? Doncs la xifra és clara, Sabem que si només demana el vot un 6% i que històricament un terç d’aquests (com a mínim) no podran votar, acabarem tenint una participació per sota del 4%. Tants caps, tants barrets, tantes cases de barrets i togues. Això vol dir que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Quan diem que una cosa afecta el 96% dels casos, podem parlar, a efectes pràctics, de totalitat. Els catalans de l’exterior (pràcticament) no votaran a les eleccions catalanes del 14F del 2021.

Aquest cop, a les ja conegudes dificultats de votar des de l’exterior, se n’han sumat de noves: la incertesa, els canvis de data (o no), la mateixa pandèmia, els dies que el vot exterior ha ‘desaparegut’ dels webs… que s’hi afegeix a una Junta Electoral més a prop de la Inquisició que de la Constitució, una manca de cintura per no tenir llei electoral des de fa 40 anys… El còctel perfecte de burocràcia, desemparament, desmotivació, desconfiança en la política i en la gestió partidista de la ‘justícia’ espanyola… la llista és inacabable.

El resultat és un 4%, ladies and gentlemen. Aplaudim drets curulls de joia! Si la salut d’una democràcia es mesura en la seva participació, suposo que no hi ha dubte que el vot de la Catalunya exterior està podrit fins al moll de l’os. Les xifres no poden ser més clares.

Sergi Marzabal

Webmaster

Article publicat al digital  exterior.cat  el dilluns 1 de febrer del 2021

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021

 

 

Repressió i divisió

Segueix la repressió judicial contra independentistes per l'1 d'octubre i derivats. En una sola tacada tres noves actuacions judicials contra la Catalunya que vol la independència. Per fer-nos una idea de per on van els trets dels tribunals espanyols, tres noms: Bernat Solé, conseller d'Exteriors, imputat pels fets de l’1-O, Valtonyc, que ara se l’acusa d’insults a la Guàrdia Civil, i per completar la llista, ens arriba la notícia que el Tribunal Suprem ha acordat per unanimitat que se celebri un nou judici contra el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, per intentar reconstruir Batasuna a través del grup Bateragune. La Fiscalia demana repetir el judici després que fa uns mesos el Suprem anul·lés la condemna a sis anys i mig de presó que se li va imposar el 2012, en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va considerar vulnerat el dret a un jutge imparcial d'Arnaldo Otegui i dels restants condemnats. La repetició d’aquest judici, a més de significar una majúscula aberració —en intentar jutjar una persona dues vegades pel mateix delicte—  esdevé un avís per navegants pels presos polítics condemnats si arriben al Tribunal d’Estrasburg, ja que poden seguir els mateixos passos d’Otegui. Justament ara Marchena els envia un altre missatge, amenaçador, advertint-los fins on està disposat a arribar el Suprem per a fer-los pagar el referèndum del Primer d’Octubre.

La repressió continua en tots els camps i encara no sabem si un possible recurs pot girar la truita. El que queda demostrat un cop més és que la (in)justícia espanyola no tan sols està polititzada sinó que és arbitrària. Uns jutges sentencien d’una manera a Forcadell i Bassas i altres magistrats d’una altra manera a la resta de presos polítics. Al mateix judici de l’Audiència Nacional de la cúpula dels mossos, que va iniciar la venjativa jutgessa Lamela, hi ha dos jutges que voten a favor de l’absolució i la presidenta fa un vot particular. Alguns fiscals ja volen recórrer l’absolució de Tamara i també estan a punt de ser investigats i jutjats els que s’apunten com a constructors de l’1-O o als 2.800 perseguits, per fer-los por o per anar realment “a por ellos”. A la Inquisició d’ara se li ha acabat el foc i l’han substituït per togues. La Inquisició perseguia jueus, ara les togues persegueixen independentistes.

I mentrestant que fa l’independentisme? Doncs barallar-se i anar cadascú a la seva, procurant només debilitar als que haurien de ser els seus aliats. El poble contempla estupefacte les picabaralles entre partits independentistes i entitats, en un tots contra tots absolutament inoportú. Amb aquesta divisió de l’independentisme Catalunya, tota ella, així com els catalans —àdhuc qui no vulgui ser-ho—, surten perdent si no hi anem junts d'allò més; així doncs qui no permeti que hi siguin tots els que volen ser-hi, no fa altra cosa que disminuir la fortalesa de la veritat, de la raó i del dret del nostre poble davant el botxí. El “divide et impera” (divideix i domina) ha estat utilitzat en nombroses ocasions al llarg de la història. L’Estat espanyol ha après la lliçó a la perfecció. El que sembla mentida és que encara no l’hàgim après a Catalunya.

Faltant només tres mesos per les eleccions del 14-F, l’independentisme hi arriba dividit i enfrontat, després d’una legislatura molt tensa entre els dos principals partits del moviment, a causa de les seves divergències estratègiques, la repressió també i les desqualificacions constants entre dirigents i militants a les xarxes socials. Darrerament sembla que tothom vulgui ser, o aparèixer, més sobiranista que l’altre. Com palesa l’escriptor, Melcior Comes, en el seu article titulat ‘Superindependentisme antiindependentista’, sembla que hi hagi un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Superindependentisme antiindependentista

D’un temps ençà, l’independentisme ha agafat una dinàmica insòlita. Tal vegada no es podia esperar res més d’un moviment que volia emancipar el país del jou de l’estat espanyol i ha acabat absolutament trinxat: amb els seus líders a la presó o a l’exili i fent recular el país als nivells d’una autonomia intervinguda, fins i tot més enllà dels dies del 155.

Hi ha moltes històries on veiem una evolució dramàtica així: un grup de persones s’agermanen per un projecte conjunt que desafia les normes dels que vertaderament tenen el poder. Aquests últims, però, no hi consenten i els arrasen, persegueixen, detenen —o fins i tot maten— els seus líders o membres més destacats.

Llavors, en el grup subordinat i díscol es produeix un buit i, no podent tornar-li el cop al grup que els ha esclafat —perquè és llunyà i massa fort—, emprenen una lluita acarnissada entre ells, tot per mirar d’ocupar els llocs de poder que la batussa ha propiciat, alhora que es culpen mútuament de la responsabilitat de la desfeta. És una dinàmica de grups molt repetida; gairebé se’n podria fer una categoria de ciència política (segurament existeix).

Wilfredo Pareto ja ens havia dit, cent anys enrere, que quan una elit se sent amenaçada per una altra elit que la vol desplaçar, compta amb quatre eines per a parar el cop: 1) la mort dels pretendents; 2) la seva persecució, la presó, la ruïna econòmica; 3) enviar-los a l’exili; o 4) la crida a què formin part de l’elit dominant (és a dir: pacificar tot posant un altre plat a taula).

La primera opció ja no és possible a l’Europa liberal —almenys a nivell polític—, però sí les altres tres. I és la quarta la que trobem aquests dies: l’independentisme contribueix a la governabilitat d’Espanya, i, a canvi, Espanya pot rebaixar les penes als líders empresonats, o apuntalar a Catalunya un govern que sigui retòricament independentista, però que a la pràctica no faci res que posi en perill la unitat de l’estat. Jo t’ajudo i tu em promets que faràs bondat i em recolzaràs, etc. Què hi farem. Al febrer sabrem com acaben ressituades les forces.

Tot això, com és obvi, és el contrari del que se’ns havia promès —o que havíem volgut veure com una promesa. Potser mai no es va tractar de fer una república, com ja sabem després del judici per 1-O, sinó simplement de votar un referèndum que no comptava amb el beneplàcit de l’estat espanyol i que va avalotar el país —fins a nivells que han estat considerats penalment sediciosos.

Això, el contrast entre el que es volia aconseguir i el que sabem ara que s’estava preparat per aconseguir (tot era una improvisació, una perpètua escapada cap endavant a la recerca d’un pacte), ha fet que hi hagi un independentisme en podríem dir platònic, que continua amb la repetició de les velles promeses de màxims alhora que carrega contra els que no les van saber (o poder) complir amb una fúria idèntica —o superior— a la dels opositors o enemics del propi independentisme.

Hi ha un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes, per exemple; aquest últim, sovint, ja va a treure els seus arguments antiindependentistes —que solien ser viscerals, xenòfobs— del que diuen aquests independentistes decebuts amb més punxa i ànsia punitiva. 

Aquesta també és una actitud coneguda: la dels més papistes que el papa. En d’altres moviments polítics he observat el mateix: feministes carregant-se —retòricament— una exposició feminista perquè no és prou feminista —massa blanca, massa de classe mitjana, massa poc transsexual…—, per exemple, però amb una càrrega de furor que mai no trobaríem —per pura idiòcia— en el masclisme de dreta conservadora. Els platònics d’una causa fan més per enfonsar-la que els seus enemics. Nietzsche ja ens havia advertit que la cosa aniria d’aquesta manera (ell en deia “el nihilisme”).

Es pot arribar a donar, doncs, la paradoxa que els més independentistes siguin els menys independentistes o els més crítics i nodridors d’arguments contra l’independentisme, fent des de dins la feina que, des de fora, l’unionisme no sap fer o no pot fer perquè no té arguments —o prou lucidesa o formació. I és així com s’arriba a l’originalitat final del moviment: guiat pels que diuen que no va a cap banda, inflat pels que punxen contínuament el globus, liderat pels que s’encarreguen de dir que no hi ha líders vàlids, etc.

Un superindependentisme que només fa que criticar l’independentisme i que fins i tot voldria més càstig i exili pels independentistes, tot perquè se senten enganyats o decebuts. El panorama està així des de fa tres anys; potser durarà una dècada més, fins i que hom s’acabi adonant que no es va enlloc i tot torni a començar amb ànims renovats —amb nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables. Perquè em sembla obvi, també, que si s’hagués aconseguit una república aquesta seria, per a molts, un fracàs, una traïció als projectes meravellosos que s’havien posat damunt de la taula dels ideals autèntics.

Melcior Comes

Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat al digital  NÚVOL  el dissabte 12 de desembre del 2020