Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 d’abril 2021

El nou govern

Sembla que les negociacions per la formació d’un nou govern estan encallades i no s’albira una solució ràpida que ens permeti preveure quan i com es podrà investir el nou president de la Generalitat. Si visquéssim ja al país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués per altres afinitats programàtiques. Però som en un país anihilat, per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política, que també repercuteix en l’econòmica. Per això aquest endarreriment en la formació del govern posa nerviosa a molta gent, sobretot els que volien una investidura ràpida i sense cap compromís de legislatura.

La culpa d’aquest retard no és de ningú, donada la cohesió lògica en un espectre polític on l’hegemonia tampoc no és de ningú. Som nosaltres, els electors, qui votem obstinadament per l’estratègia tan catalana del ‘com més serem, més riurem’ i anem votant en funció de preferències diverses sense atorgar la direcció clara a cap dels partits que ens representen. Així estan les coses i no seria bo queixar-nos-en gaire sorollosament. No podem atribuir a les formacions polítiques embarrancades en la investidura, més responsabilitat de la que tenim nosaltres havent disposat d’aquesta manera les peces al tauler. Podem demanar-los més seny, això sí, per tal que gestionin aquest empat infinit de la millor manera possible. Pensem que seria molt pitjor no tenir cap majoria independentista amb possibilitats de pactar. Suposo que també en són conscients, d’aquest pitjor, i que per tant no cal posar-ho en joc abocant el país temeràriament a l’abisme d’unes noves eleccions.

Amb tot, les urgències no ens poden fer perdre de vista que la situació econòmica actual no la revertirem amb un nou Govern. L’espoli fiscal espanyol és el que és i així seguirà, no sabem fins quan. Tampoc la gestió de la pandèmia no experimentarà canvis amb o sense un nou Govern, ja que les vacunes ens les porten des de la Unió Europea. Un nou Govern tampoc no ens portarà una Llei Energètica, un Decret de Pobresa, una Llei de l’Habitatge, una renda mínima garantida… Ni una taula de negociació, ni molt menys una llibertat per als nostres representats polítics i socials empresonats o exiliats. Per això tant ERC com JxC saben que es necessiten i que seria difícil d’entendre que no es formés govern. Una altra cosa serà que acabi sent un bon govern, mentre continuí la guerra civil independentista, i què acabarà passant en el moment que la CUP perdi la paciència veient com la taula de negociació no aporti resultats en positiu.

Cal anotar per descomptat, que en aquesta relació entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, ningú no està exempt de culpa. Ningú no és innocent. És realment complicat, diria que impossible, discernir qui és més culpable de les pèssimes relacions entre uns i altres, que fa tant de temps que s’arrosseguen. Ara bé, com més dies sense acord passen, és evident que a poc a poc la hipòtesi que JxC faciliti un govern presidit per Aragonès sense entrar-hi va agafant cos. Entre el sector institucional perquè s’han anat mentalitzant que és, no només una manera de pressionar ERC, sinó una cosa que pot passar. Entre la resta, perquè els atrau, diria que els sedueix, la perspectiva de ser l’oposició a un govern d’ERC lligat de peus i mans al PSC i als Comuns. I també, és clar, perquè els delecta l’horitzó d’una legislatura curta i d’unes futures eleccions en què podria ser que JxCat passés per sobre d’ERC una altra vegada.

Admetent doncs que l’acord serà possible, no és dolent estudiar com han arribat fins aquí els partits que diuen defensar la independència. Amb quins encerts i amb quines equivocacions han encarat les negociacions per formar un govern sòlid. Això ho fa el catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, Ramon Cotarelo a l’article titulat  “Fins que la veritat ens separi”, i on afirma que la veritat és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú i reconeix que "hi ha un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí". Podeu llegir l’article esmentat tot seguit.

Fins que la veritat ens separi

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director.

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux.

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi.

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí.

Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 d’abril del 2021

Cap comentari: