Aquest cap de setmana, després de tres mesos de llargues negociacions entre els equips de JxC i ERC, per fi s’aconseguí posar d’acord els dos principals partits sobiranistes, gràcies a una ‘tancada’ dels líders d’ambdues formacions, Jordi Sánchez i Pere Aragonès, en la que posaren les cartes sobre la taula i decidiren que l’única sortida a l’atzucac en què s’havien ficat ells mateixos, era formar un govern de coalició on totes dues forces aportessin una part dels seus respectius fulls de ruta per convergir en un Govern més aviat autonòmic que fidel al mandat de l’1-O.
Com escrivia Vicent Partal en el seu editorial «Clara Ponsatí ho va descriure ahir dient que després d’això ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre com a base de la seua acció. I aquesta és la realitat. ERC hi va renunciar a partir de l’aplicació del 155 i la CUP i Junts han tardat una legislatura, però ja hi han arribat, també. Quan el president Quim Torra, una altra de les poques veus crítiques amb aquest pacte, avisava al final del seu mandat que l’autonomia, la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple.» Potser el que cal ara és ser més intel·ligents, sortir al carrer a ‘apretar’ com deia el President Torra, però això sí, tenint clar que ningú renúncia a l'1-O. Si hi ha un partit que mai hi ha renúncia és JxC, i si hi ha un president que el representa és Puigdemont. ¿Necessitem més força, com diria ERC, "eixamplar la base" per fer la independència? Potser, com va passar la legislatura passada realment no n’hi ha per tant i potser hauríem de focalitzar-nos més en l'estratègia en general. Per créixer ser al govern ens serà més útil, i quan més creixem més sortida podrem donar a la reivindicació de l’1-O.
Veurem a partir d’ara com evolucionen les relacions amb Madrid i cap on deriven les actuacions del ‘Gobierno’, especialment pel que fa als indults dels presos polítics, però només cal fer una reflexió: si ja no queda ningú que pugui amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez, per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res?. Sembla que el diàleg serà difícil, ja que Espanya sí que s’ha instal·lat en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguin, als polítics catalans no els serà fàcil sostreure-se'n. La repressió no s’aturarà ni un sol minut. Una anàlisi sobre l’acord de govern forjat aquest cap de setmana, l’escriu l’historiador Agustí Colomines en l’article titulat ’Visca l'1-O! Mori el mal govern!’ que podeu llegir tot seguit.
Visca l'1-O! Mori el mal govern!
A la masia on dissabte negociaven Jordi Sànchez i Pere Aragonès va declarar-s’hi un foc en el cobert que tenen. Va provocar-lo un curtcircuit en un tractor i el foc es va estendre tant que per extingir-lo van haver d’intervenir-hi els bombers, l’ADF i els veïns. Això era diumenge, però, i els negociadors ja s’havien traslladat a una altra masia, a Can Magarola, a Alella. Va ser en aquest paratge del Maresme on a l’últim sospir Sànchez i Aragonès van arribar a un acord. El foc a la finca osonenca del Soler de n’Hug em sembla una gran metàfora de com hauria pogut acabar el persistent enfrontament entre Esquerra i Junts. Optar per jugar a la ruleta russa electoral hauria estat una greu irresponsabilitat. A més, segons les darreres enquestes, el 80% dels votants independentistes reclamen persistentment la unitat entre els tres partits.
Hi ha qui diu que una negociació llampec com aquesta s’hauria pogut fer 48 hores després del 14-F. S’equivoca. Perquè la política esdevingui prosa, primer necessita temps. A més, una negociació consisteix en un acostament de dues parts oposades cap a una posició mútuament acceptable amb la qual els que negocien obtinguin beneficis. El procés de maduració d’una negociació també depèn de la consciència que hom pren de la força que té, de la pressió ambiental i de l’avaluació de riscos. Si els sectors més intransigents de cada partit creuen que aquest és un acord prim, uns perquè el troben merament autonomista i els altres perquè el troben massa independentista, senyal que és bo. Els comuns també estan que trinen perquè creuen que Esquerra els ha utilitzat. Que no en tinguin cap dubte. Esquerra va explorar una via alternativa al pacte amb Junts fins que va constatar que el substitut, el PSC (o sigui el PSOE), no mouria peça. Junts va adonar-se de la maniobra i després de recuperar-se de l’ensurt va apujar el preu del pacte. Qui no ho sàpiga llegir en les quaranta-sis pàgines de l’acord és que és cec. La política és un joc d’estratègia que dona avantatges a qui sap veure la jugada següent abans que el contrincant mogui fitxa.
Ara ja tenim acord. I a Madrid la premsa espanyolista treu foc pels queixals. És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”. Els que asseguren que arran del pacte “cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l’1-O”, queden desmentits amb la literalitat d’un altre compromís: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”. La responsabilitat de cada partit és, precisament, aquesta: vetllar perquè la defensa de l’1-O tingui una traducció real. No cal repetir un 27-O vergonyós.
Les intervencions de Sànchez i Aragonès en la presentació de l’acord als Jardins del Palau Robert van reflectir la doble ànima que l’inspira. Aragonès va llegir el que deia, insistint en aquest doble llenguatge que fa servir Esquerra per acontentar els federalistes del partit, refractaris al pacte amb Junts, mentre que Sànchez va fer una intervenció sense papers, ben articulada i gens improvisada, per deixar clar que el conflicte independentista és obert i que ho continuarà sent per a molt de temps si l’Estat no reacciona. L’amnistia és el pas previ per creure en cap diàleg. El paper ho aguanta tot, ja se sap, i a partir d’ara caldrà estar molt atents per avaluar quina és l’evolució del que s’ha acordat. El nombre de comissions bilaterals demostra que la malfiança entre els dos socis és ben viva, però també té la virtut d’aïllar el Govern dels possibles embolics. I és que entretant no es resol el conflicte, cal governar, que és el mateix que hauria hagut de fer l’anterior govern i que només s’hi va veure obligat —i encara sort que el president Torra va saber reaccionar a temps— en declarar-se la pandèmia. El millor govern, malgrat els desajustos i la ineptitud d’alguns consellers, que haurien d’haver estat cessats, s’ha pogut veure en el temps de descompte d’un president que es va resistir a fer el que s’havia acordat a Waterloo que faria: governar l’autonomia.
Malgrat algunes incongruències, com ara ajuntar Agricultura amb Canvi Climàtic, que és com voler que el llop i el xai s’entenguin, l’estructura del Govern té sentit i el repartiment de responsabilitats és més equilibrat que no pas era en l’etapa anterior. Em sembla un gran encert que hagi desaparegut el Departament de Governació, perquè Administració i Funció Pública ha d’estar ubicat a Presidència si es creu de veritat en la importància del sector públic. De la mateixa manera, trobo encertadíssim l’aparició dels dos nous departaments (Feminismes i Igualtat i Recerca i Universitats), més necessaris que mai, i la reformulació de l’antic Departament de Territori per convertir-lo en el Departament de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana. Que el Departament d’Afers Socials ara passi a denominar-se de Drets Socials és un avenç ideològic que espero que no sigui simplement estètic. Però un govern com aquest, que ha de saber combinar la gestió —i a ser possible la resolució— del conflicte amb l’Estat amb l’administració del benestar i la seguretat ciutadana, només reeixirà si els responsables de cada departament són competents i políticament forts. Aquestes dues condicions són tan imprescindibles com assegurar la paritat de membres del Consell Executiu.
Agustí Colomines i Companys
Historiador
Article publicat al digital EL NACIONAL.cat el dijous 20 maig del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada