Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.
Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.
Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.
L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.
La migdiada de Lluís Llach
No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.
Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.
Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.
No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?
Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.
Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.
Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.
Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.
Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...
Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.
Àngels Martínez Castells
Doctora en Ciències Econòmiques
Article publicat al digital ELNACIONAL.CAT el dilluns 10 de maig del 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada