Deep State

Un ‘estat profund’, també conegut com un ‘estat dins d'un estat’ (sovint mencionat amb la forma anglesa ‘deep state’) és una forma de govern clandestina, formada per xarxes de poder ocultes que operen al marge del lideratge polític d'un país, per tal de satisfer els seus propis objectius. Com a exemples d'aquesta estructura se citen generalment òrgans d'estat com les forces armades o organismes públics (serveis d'intel·ligència, policia, policia secreta, agències administratives o buròcrates). Un estat profund pot estar també format per alts funcionaris que actuïn sense conspirar però de manera coordinada a favor dels seus propis interessos. Els propòsits d'un estat profund poden incloure la continuïtat del mateix estat, la seguretat laboral dels seus membres, incrementar el seu propi poder i l'autoritat o la consecució d'objectius ideològics. L'estat profund sol operar en oposició a l'agenda dels funcionaris i càrrecs electes (per tant, del mateix sistema democràtic), tot obstruint, resistint i subvertint les seves polítiques, condicions i directives.

En el cas espanyol, s’ha pogut veure en mantes ocasions la intervenció del ‘deep state’ en actuacions planejades i realitzades en contra del procés independentista. Recentment, hem comprovat com els atacs a la llengua o a la immersió lingüística a les escoles, la fan persones, organismes o entitats que poden parèixer alienes als partits, però que rascant al fons de les seves actuacions surten de seguida els tentacles de l’estat profund.

Les darreres ingerències sobre la immersió poden semblar que l’estat es dedica a fer un 155 educatiu, però en realitat si creiem només això ens podem quedar curts. El que executen en el tema de la llengua és això, sí, tanmateix més sofisticat, més sibil·lí, més mortífer, més decidit i eficient per als seus propòsits d’aniquilació. Recordem que el 155 era un recurs tan maldestre i que generava tantes temences a la Unió Europea que va obligar Rajoy a convocar eleccions al mateix temps que intervenien el govern i que no s’atrevien a ocupar ni TV3 ni Catalunya Ràdio. El 155 va sortir amb data de caducitat. Ara, en canvi, programen la nostra obsolescència, la de la nostra llengua i la nostra cultura. Ara estem en un 155 no declarat, que no s’acabarà mai, que no deixarà res per verd i amb el qual venen amb tot. Per aquesta mena de 155 no els cal venir, a ells a ocupar la Generalitat. Ni secretaris d’estat al Palau, ni ‘piolins’ al port de Barcelona, ni superpolis a Via Laietana. Els fem la feina nosaltres mateixos, des de les diferents instàncies del govern efectiu a les quals l’aparell repressor de l’Estat amenaça i coacciona cada dia. Tant si els esperem asseguts a la taula de diàleg com si hi fem voltes mentre els esperem. El ‘deep state’ espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l’estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, passant per sobre de la democràcia, la llibertat, els drets socials i econòmics o les llengües i cultures de minories nacionals.

Per això resulta interessant llegir el que escriu, Josep Costa, exvicepresident primer del Parlament de Catalunya en el seu article titulat ‘La farsa del govern bo i Estat dolent’, arran la sentència del Tribunal Suprem rebutjant tots els recursos contra els indults del 'procés' per falta de legitimació i on afirma que resulta ingenu esperar que el govern socialista, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme. Ha arribat l’hora que els polítics no botiflers, posin la dignitat i la intel·ligència davant d’un ‘deep state’ que fa servir una taula de negociació, adulterada i borda, on alguns no volen veure el rerefons de manipulació democràtica fent creure que es pot parlar de tot. És un miratge de taula. Hom sap prou bé que si permetessin que a la taula es parlés d’amnistia i autodeterminació hi hauria un alçament militar, també de grisos i tricornis, lleials al neofranquisme del règim del 78. Espanya no ha canviat mai per ella mateixa traint els seus interessos espuris. Que els nostres polítics veritablement independentistes, treballin per la taula de mediació internacional i deixin de representar teatre del dolent. Llegiu l’article d’en Josep Costa tot seguit.

La farsa del govern bo i Estat dolent

Una de les notícies més transcendents de la setmana, i que ha passat massa desapercebuda entre moltes altres de menor importància, és la sentència dels indults. Que el perdó governamental als presos independentistes hagi desaparegut de l’agenda política i hagi estat validat pel totpoderós Tribunal Suprem és símptoma d’algunes coses, cap d’elles bones.

La justícia espanyola va intentar tancar el govern de Catalunya a la presó durant 30 anys perquè li tenia por. Perquè el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O realment varen posar l’Estat contra les cordes. Que al final hagin estat només 3 anys i escaig és símptoma de la feblesa internacional d’Espanya. Que tot plegat s’hagi normalitzat de manera tan sorprenent també pot ser símptoma de la nostra feblesa.

La primera reacció de la dreta judicial i política als indults va ser furibunda, començant per l’informe demolidor de Marchena i el seu Tribunal Suprem. El PP va començar aviat una campanya de recollida de signatures que recordava la de l’Estatut i que prometia ser igual de massiva. Qui se’n recorda ara? I VOX i C’s, què varen fer més enllà d’acudir corrent al Tribunal Suprem?

Un servidor va encertar el diagnòstic, però va errar en la predicció de forma inapel·lable. Vaig dir que no hi hauria indults i que, si hi eren, el Tribunal Suprem els revocaria. El diagnòstic era correcte: la pretesa diferència entre un govern ‘progre’ bo i un ‘deep state’ reaccionari dolent, a l’hora de la veritat, no existeix. Era inconcebible que el govern de PSOE i Podemos es pogués enfrontar amb el ‘deep state’ per una cosa tan important com l’excarceració dels líders independentistes.

L’error de la predicció va ser no contemplar com a possible el que realment ha passat: que l’Estat profund pogués beneir els indults. De fet, de la manera com es varen desencadenar els fets (amb Pedro Sánchez accelerant la decisió per tapar la transcendent resolució del Consell d’Europa que demanava la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats) i veient les reaccions, molt aviat es va fer evident que la monarquia havia donat el vist-i-plau a la mesura de gràcia. I qui diu la monarquia diu el senyor del ‘deep state’.

Aquests dies també hem vist quina ha estat la resposta del govern espanyol a les escandaloses revelacions de Villarejo sobre els atemptats del 17-A. Novament es constata que qualsevol il·lusió de tenir un “govern amic” a Madrid que qüestioni els interessos o les accions de l’Estat és pura fantasia. La Ministra de Defensa de PSOE i Podemos, de qui depèn el CNI, és la millor defensora dels interessos profunds de l’Estat que aquests poden somniar.

En tot cas, ha anat bé tornar a exigir una comissió d’investigació al Congreso sobre la participació dels serveis secrets espanyols en la trama terrorista que va assassinar una quinzena de persones innocents a les Rambles i Cambrils. Bàsicament perquè confirma allò que deia: que govern i Estat no són el mateix, però que segueix sent impensable que existeixi un govern espanyol que s’enfronti a les directrius i interessos de l’Estat.

Tot plegat està bé recordar-ho perquè el nostre objectiu fonamental a curt, mitjà i llarg termini (la independència) requereix d’un conflicte democràtic sostingut amb l’Estat. I no és tolerable que s’apuntali una peça fonamental d’aquest estat, que és el seu govern central, amb la fal·làcia que no representa o no defensa els mateixos interessos. O fins i tot amb la pretensió frívola que aquest govern, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme.

Evidentment que hem d’aprofitar i incentivar, quan estigui a les nostres mans, els conflictes interns entre els poders de l’Estat. Fer aguditzar qualsevol contradicció o crisi jugarà sempre al nostre favor. Aquest hauria de ser el paper de l’independentisme a Madrid: afeblir el govern i l’Estat sempre que es pugui. Però mai donar-los força o oxigen en un fals joc de bons i dolents en el que hem de prendre partit. Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostres adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors.

Josep Costa

Politòleg i advocat.

Article publicat al digital  LaRepública.cat   el diumenge 23 de gener del 2022

 

 

 

L’indult a Puigdemont

Fa dies que sentim parlar d’un possible indult ‘anticipat’ pel MHP Carles Puigdemont, actualment exiliat a Bèlgica. El mateix Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha proposat impulsar la figura de “l’indult anticipat” pels membres del Govern que es troben a l’exili arran de la persecució judicial arran del Procés. Tot plegat pot formar part d’una estratègia del ‘Gobierno’ d’Espanya i de la justícia espanyola consistent en el fet que, amb aquest indult, el poder judicial espanyol salva la cara evitant o moderant la sentència del TJUE, ja que si ja està indultat no cal desautoritzar la justícia espanyola i el jutge Llarena i companyia queden lliures de l’embolic legal on ells mateixos s’han ficat amb les peticions d’extradició i d’altra banda el president dels espanyols Sánchez queda a Europa com un moderat que negocia amb els catalans.

De seguida el president Puigdemont ha sortit al pas d’aquestes propostes d’indults anticipats, reclamant al govern de Pere Aragonès que la seva situació personal, en referència a l’exili, no formi part de cap agenda “de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol”, ni de cap conversa bilateral. Reclama, doncs, que ningú no faci de portaveu de l’exili ni hi interfereixi proposant dreceres no sol·licitades. El dijous passat, en un article al diari el Punt Avui, el MHP Puigdemont demana respecte per la seva estratègia i insisteix a cercar solucions col·lectives per als represaliats. Escriu textualment Puigdemont: «Demano respecte, també al meu govern, per si ha tingut la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol. Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió. Tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir».

Puigdemont en no acceptar que el seu indult sigui una basa del procés de negociació, coincideix amb la de molts dels indultats, que mai no l'havien demanat. La posició de Puigdemont en el tema de l’indult anticipat coincideix plenament amb la de Marta Rovira, exiliada també a Suïssa, que ha titllat aquesta opció de "rocambolesca", que provocaria, entre altres inconvenients que s'oblidés la repressió que és més anònima, en referència les més de 3.000 persones encausades pels fets de l'1-O. Tampoc el Sr. Puigdemont, com s’ha manifestat en alguns cercles polítics, no s'ha ofert mai per participar en la mesa de negociació, els possibles components de la qual ja havien estat anunciats i van ser rebutjats. El que sí que ha fet és oferir-se per a ser tingut en compte en una possible negociació d'una sortida política a la qüestió catalana, que òbviament, passa per l'autodeterminació i l'amnistia. Aquesta actitud del MHP Puigdemont xoca frontalment amb la posició que està mantenint Esquerra Republicana promocionant la taula de diàleg amb el ‘Gobierno’ d’Espanya, fet que ha esperonat al periodista, Víctor Alexandre, per escriure l’article titulat  ’L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra’, on considera que Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com també a Esquerra Republicana. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra

Confesso que tenia pensat fer un article parlant justament sobre la inacceptabilitat de la mesura de l’indult al president Puigdemont com a fruit de la Taula de Diàleg autonomista PSOE-ERC. El president se m’ha avançat i no només ho celebro, sinó que subscric tot el que diu en el text publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre passat sota el títol: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”. El problema és que el president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a Esquerra Republicana.

Per a Espanya, Carles Puigdemont, és l’enemic públic número 1, és l’home que no sols ha desafiat el seu poder, sinó que l’ha posat en ridícul davant de tot el planeta, i, tot passant, li ha tret la careta d’Estat democràtic, ha mostrat la violència salvatge que és capaç de practicar i ha entenebrit la seva imatge internacional. Però encara bo, si només fos això! En qualitat de president a l’exili, ha desemmascarat el franquisme latent de totes les institucions de l’Estat espanyol, des de la monarquia fins a la policia, des del govern fins al règim de llibertats, des dels tribunals de justícia fins als altaveus mediàtics. Tot està amarat de franquisme. Franquisme verbalment inconfés, naturalment, però activament inquisitorial.

El darrer episodi, en aquest sentit, ha tingut l’Alguer com a escenari i ha situat Espanya a l’alçada d’aquella ‘peineta’ que lluïen algunes senyores de Villar del Río a “Bienvenido Mr. Marshall”. De fet, l’esperpent de la lletra de la ‘coplilla’ que cantava Lolita Sevilla és idèntic a l’esperpent de les lletres que redacten el jutge Llarena i els tribunals espanyols tot aparellant-se amb aquesta docta estrofa: “Os recibimos americanos con alegria; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía; americanos, vienen a España gordos y sanos; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía”.

Pel que fa a Esquerra, el president Puigdemont és una pedra a la sabata. Pere Aragonès ja ho va deixar ben clar després de ser investit quan, de manera indigna pel càrrec que ocupa, va trigar un mes a visitar-lo a Waterloo. Un mes! La idea d’Esquerra amb aquest menyspreu era intentar rebaixar el protagonisme que té i que ha de tenir la figura de Carles Puigdemont a l’exili com a president legítim perseguit dictatorialment per Espanya. Després, és clar, a Pere Aragonès, no li ha quedat més remei que fer algunes concessions fotogràfiques de cara a la galeria per por de quedar retratat en un altre sentit. Però la seva dèria d’esborrar Puigdemont de l’òrbita mediàtica roman inalterable. Esquerra veu la figura del president Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Pere Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya. Salvador Illa només és l’home-tapadora. El veritable delegat de Pedro Sánchez a Catalunya és Pere Aragonès.

Tot plegat ens porta al moll de l’os de l’advertiment del president Puigdemont a Esquerra dient-li que abandoni tota temptació de demanar el seu indult a Pedro Sánchez. Puigdemont no vol ser indultat per la senzilla raó que ningú no l’ha d’indultar de res, i encara menys Pedro Sánchez o Espanya. El president Puigdemont no va cometre cap delicte, perquè posar les urnes al carrer només és delicte en els règims dictatorials. Que Espanya ho consideri un delicte ja ens diu de quin règim estem parlant, un règim que, com s’ha vist, topa frontalment amb el dret internacional.

En el seu text, el president Puigdemont diu això: “Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. […] Sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació. Demano, doncs, respecte. […] Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. […] I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral”.

No cal dir que el text deixa a l’escapça Esquerra, que veia en l’indult (indult a una persona que no ha estat jutjada!) una jugada meravellosa digna de Pedro Sánchez el Magnánimo i de la pujolista Esquerra Republicana de peix al cove per tal de vendre l’indult com un triomf de la Taula de Diàleg. Hauran d’empescar-se altres “victòries” autonomistes per guarnir una taula pensada a dues bandes per perdre el temps. No, no és el president Puigdemont qui empetiteix Esquerra. Esquerra s’empetiteix tota sola. És la política autonomista d’Esquerra el que empetiteix Esquerra.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 19 d’octubre del 2021

 

Una revetlla diferent

La d’aquest any va ser una revetlla diferent. I no només perquè aquest any sí que l’hem pogut celebrar amb la sensació que tal vegada el final d’aquest malson és una mica més a prop, que també, sinó perquè ahir els nou presos del procés la van poder celebrar, per fi, en llibertat. I sobretot la varen poder celebrar també els seus amics i familiars. I ho van poder fer, després que alguns d’ells s’han passat a la presó pràcticament quatre anys. Els que més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els primers a tastar la implacabilitat de la justícia de l’estat. I d’això en va fer 3 anys, 8 mesos i 7 dies. O cosa que és el mateix, 1.346 dies amb les seves respectives nits. Un rere l’altre i sempre, com a companyes de viatge, amb la soledat i la incertesa de saber quan s’acabaria aquest purgatori.

Els vam veure sortir de les presons, la Carme, la Dolors i també els set de Lledoners; aquests darrers comentant abans de sortir, el posat que havien de fer davant de les càmeres i de la gent que els esperava a fora. Malament quan t’has de posar d’acord en una cosa que el millor és fer-la tal com et surt de l’ànima en aquell moment. Però ara ja els tenim al carrer i el que compta són les declaracions unànimes que van fer tots ells i elles en veure’s lliures. Unanimitat en  reconèixer que, malgrat l’alegria que sentien, no renunciaven a cap de les seves conviccions polítiques i mostrant la ferma voluntat d’aconseguir pel seu país la llibertat i la sobirania que es mereix. Una altra cosa són els motius que han dut Pedro Sánchez a concedir aquests indults. Tothom assegura que han estat les pressions internacionals les que han obligat al PSOE, amb poca esma i arrossegant els peus a dur a terme aquesta acció. Malgrat la bona notícia de l’alliberament dels presos, continuaran pesant sobre ells les inhabilitacions que els aparten de les institucions on els voldríem la majora dels electors catalans. 

El cas és que els presos ja són lliures, però ara hauria de començar el procés de retre comptes. Procés que d’una manera o altra acabarà arribant. Retre comptes vol dir afirmar, sense cap vacil·lació, que l’1 d’octubre fou un acte d’afirmació i sobirania de tot un poble i que és un orgull col·lectiu. Probablement, el greu error va ser no dir aquella nit que el referèndum era una victòria, però no es podia considerar vàlid. I anar a eleccions. El que va passar els dies posteriors ho hauran d’explicar molt bé, sobretot, el que va passar el dia 27. Perquè el que va passar abans i després ha tingut conseqüències judicials per a més de 3.000 persones  ̶ que estan imputades però no indultades ̶  conseqüències socials, professionals i econòmiques per a altres, i conseqüències per al país en general. I si la presó, que tampoc s’ha fet servir del tot com arma política més enllà de per guanyar eleccions, ha impedit, per injusta, donar explicacions, ara ja no hi ha excusa. Per això han de servir també els indults. Per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit.

Si parlem de les conseqüències econòmiques, hem de considerar l’actuació d’un tribunal, que alguns anomenen encertadament ‘Tribunal de passar comptes’ que ha citat a declarar aquest mes de juny Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Francesc Homs, Neus Munté, Andreu Mas-Colell, l’eurodiputat Jordi Solé i fins a 36 ex-alts càrrecs del govern. Se’ls reclama que paguin de les seves butxaques les despeses de política exterior de la Generalitat del 2011 al 2017. En un informe inicial de l'òrgan fiscalitzador calculava més de 15 milions d'euros utilitzats presumptament de forma irregular. El ‘Tribunal de passar comptes’ és una piconadora que surt de les catacumbes de l’Estat per arrasar el que quedi després –o fins i tot abans– de les sentències politicojudicials, per arruïnar els líders catalans i les seves famílies.

Un dels casos que ha tingut més ressò internacional ha estat el del professor Mas-Collel, fins al punt de fer que més cinquanta professors d’economia, entre els quals es troben diversos premis Nobel, hagin obert una recollida de signatures en contra de la decisió del Tribunal de Comptes espanyol. De fet tothom sap que en Mas-Colell és un home honest que no mereix el tracte infame d’aquesta justícia repressora. Per això ens ha semblat interessat recuperar l’article titulat “Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola”, publicat per la consultora internacional en comunicació pública resident a Brussel·les, Erika Casajoana, presidenta de CATGlobal, l’associació que canalitza els diners que van a parar a la cobertura legal dels polítics catalans que hi ha a l’exili. Llegiu si voleu l’article d’aquesta experta europeista tot seguit.                                                           

Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola

El pròxim 29 de juny, el dia del seu 77è aniversari, l’insigne economista de fama mundial Andreu Mas-Colell i 39 ex-alts càrrecs més del Govern de Catalunya hauran de comparèixer davant el Tribunal de Cuentas a Madrid, un òrgan administratiu que pot imposar-los multes multimilionàries sense garanties processals tals com els drets de defensa, a la tutela judicial efectiva i a la presumpció d’innocència.

Se’ls acusa de malversar fons públics per promoure a l’estranger la independència, a partir de l’any 2011. Retrotreient-se fins sis anys abans del referèndum català, un ens no judicial determina que les despeses ordinàries en acció exterior són diners malversats. Aquest desprestigiat organisme estatal, endogàmic i dominat pels grans partits polítics espanyols, transforma, d’un cop de ploma i sense cap justificació ni prova, la gestió quotidiana de l’administració catalana en un delicte. I procedeix a castigar-lo segons una primitiva lògica revengista més pròpia del règim anterior que d’un Estat Membre de la UE. La multa als ex-presidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont, ex-consellers i alts càrrecs i funcionaris del govern de Catalunya podria ser de desenes de milions d’euros i causar de facto la “mort civil” dels encausats, que patirien l’embargament dels seus comptes, propietats i tota mena d’ingressos.

No cal gaire imaginació per adonar-se que tal persecució massiva i arbitrària contra servidors públics és un avís a navegants: qualsevol que treballi per la Generalitat de Catalunya s’exposa a perdre tots els seus béns. Catalunya és una minoria política discriminada dins de l’Estat, amb un autogovern considerat delictiu d’ofici, fins que els tribunals europeus no demostrin el contrari anys després. Mentrestant, el Principat pateix una repressió incessant que condiciona la vida pública i privada. D’ençà de l’any 2017, l’Estat ha mancat del mínim respecte democràtic als ciutadans de Catalunya. Arrabassà el control de les institucions d’autogovern tot retorçant l’article 155 de la Constitució, i de pas ho aprofità per encetar la investigació prospectiva dels comptes públics que ha bastit el cas fake contra Mas-Colell i companyia. Madrid ha trepitjat repetidament el vot dels catalans, obligant-los a celebrar eleccions quan li ha abellit i encalçant penalment multitud de llurs representants electes. Ha adulterat la composició del Parlament de Catalunya, el Congreso, el Senat, el Parlament Europeu i àdhuc l’Ajuntament de Barcelona.

Podem parlar d’acarnissament repressiu, perquè entre la quarantena de perseguits pel Tribunal de Cuentas hi ha presos polítics com el vicepresident Junqueras i els consellers Romeva i Turull, que han estat jutjats i condemnats pel referèndum del Primer d’octubre de 2017, l’exiliat president Puigdemont, i fins i tot polítics ja multats en el passat pel mateix tribunal per a escarmentar-los per la consulta popular del 9 de novembre de 2014.

Cal recordar que organitzar un referèndum no està penalitzat a l’Estat espanyol. Per això les autoritats espanyoles optaren pel subterfugi d’atribuir als líders independentistes catalans la sedició -un delicte vague i anacrònic- i la malversació –sense una sola factura que la demostrés. Quan organitzar un referèndum era delicte, s’estipulava una pena màxima de 5 anys de presó. Tanmateix, nou líders polítics i cívics catalans han encaixat condemnes de 9 a 13 anys per fets que cap tribunal europeu no ha considerat delictius. No s’ha concedit ni una sola extradició dels membres exiliats del govern català de 2017.

La teranyina repressiva contra Catalunya s’ha de tenir en compte quan es reclama justícia i procés degut per a l’honorable Andreu Mas-Colell. Donem la benvinguda a la campanya de sensibilització endegada pel seu fill, i secundada per destacats economistes per exemple amb una petició a change.org. Han donat relleu internacional al màxim nivell a les irregularitats de l’Estat de Dret al Regne d’Espanya. Nogensmenys, les afirmacions que fan són incompletes i inexactes. Si Mas-Colell fos un “Spanish economist”, no tindria cap problema, ni un. L’assetgen per català, com a milers d’altres. No és per un mal funcionament puntual de les institucions espanyoles, sinó perquè s’està desplegant una revenja sense fi contra la nació catalana. El Sr. Pedro Sánchez, lluny de ser-ne víctima, n’és copartícip i culpable.

Un Estat cec i ressentit dinamita el normal funcionament de les institucions de Catalunya, una minoria nacional. Ni tan sols li respecta el dret a l’autonomia que li reconeix l’article 2 de la Constitució espanyola.

El deep state va tan desbocat que derrapa i comet l’error d’abraonar-se contra una figura mundial de la ciència econòmica, i s’enfanga en l’enèsima crisi reputacional autogenerada.

Espanya no mereix que ningú, per benintencionat que sigui, li tapi les vergonyes. Des de l’òptica catalana, tenim una nova prova que només la independència ens portarà la llibertat.

Erika Casajoana Daunert

Advocada i Màster en Estudis Europeus       

Article publicat al digital  La República  el dijous 17 de juny del 2021

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021

L’indult als presos polítics

En una compareixença feta a Brussel·les, el president espanyol Pedro Sánchez va avalar els indults als presos polítics catalans comptant amb el suport de Congrés. Excepte un inesperat gir de guió, el Govern concedirà els indults per als 12 líders del procés condemnats l'octubre de 2019 pel Tribunal Suprem. El president espanyol  considera que la Constitució fomenta una sèrie de ‘valors’, que són la ‘convivència’, la ‘concòrdia’, l’‘entesa’, la ‘convivència’, i no la ‘venjança’ o la ‘revenja’. Aquests ‘valors constitucionals’ són els que l'executiu tindrà en compte a l'hora de prendre la seva decisió. Pedro Sánchez compte, a més, amb l'aval de la majoria de Congrés, però té davant, radicalment, a la dreta, que recorrerà l'acord de Consell de Ministres davant del mateix Tribunal Suprem. El líder socialista ha assenyalat que s'analitzarà detalladament cada expedient, per això pot haver-hi un tracte diferent per a cada cas.

Amb tot, l’informe que el jutge Marchena ha fet arribar al Pedro Sánchez és dur, molt dur en contra de la concessió d’aquests indults, i no ha alterat el guió previst. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l’informe desfavorable del TS no ha sorprès els dirigents independentistes condemnats a penes de presó d'entre nou i tretze anys, ni tampoc podia agafar a contrapeu la Moncloa, conscient que els tribunals no aplanaran el terreny en la gestió de la carpeta catalana, com ha demostrat Carlos Lesmes, màxim responsable de l'òrgan de govern dels jutges, quan afirma que no es poden concedir els indults "quan no hi ha concòrdia"  ─tesi que quadra amb el discurs de Pablo Casado─ i també empeny en la mateixa direcció Marchena quan arracona una mesura favorable als presos i també tanca la porta a l'amnistia.

Els indults als presos de l’1-O no són una eina per excarcerar unes persones que han pagat amb escreix una pena injusta que els està canviant la vida fins a un punt difícil d’avaluar; són simplement l’instrument que serveix perquè els partits aconsegueixin cadascú els seus objectius. Per als socialistes, els indults són l’eina que els permetrà consolidar i sobretot mantenir els pactes que els van dur al govern de l’Estat, guanyar temps per reunir una taula de diàleg un any i quatre mesos després de la primera trobada. Per al PP seran una arma llancívola contra el govern de Pedro Sànchez, que li donaran ales com va donar-li la pandèmia i l’economia a la lideresa madrilenya Ayuso. Afirma Casado que vol recollir signatures contra els indults,  seguint la mateixa estratègia del PP de Mariano Rajoy, que ara fa quinze anys va recollir també signatures en contra de l'Estatut català.

De ben segur la decisió sobre els indults que adopti Sánchez condicionarà el que resta de legislatura a Espanya, com s'ha pogut demostrar en l'intercanvi dialèctic entre Sánchez i Casado al Congrés, però també tindrà impacte en l'arrencada del nou Govern a Catalunya, que veu com una mesura de gràcia que podria afavorir la seva interlocució amb l’Estat, se li pot girar en contra si els poders fàctics espanyols llencen totes les seves armes en contra d’aquesta mesura. Tot plegat fa que els catalans estem passant, altra vegada, per una situació que el director del programa ‘El Món a RAC-1’, Jordi Basté, ha definit en el seu davantal d’avui, com a ‘Estrés post traumàtic’. Si voleu llegir el contingut del ‘davantal’ d’en Basté podeu llegir-lo tot seguit. 

Estrès post traumàtic

Entre els fets d’octubre del 2017, el que vam viure, amb líders a la presó i uns altres a l’exili, els atemptats de Barcelona i Cambrils, el judici al Tribunal Suprem i el coronavirus del darrer any... tinc la sensació que els catalans estem passant per un estrès post traumàtic.

Un estrès que ara s’agreuja amb la reacció de la dreta espanyola i d’una esquerra dretana que utilitza l’escarni davant la voluntat del govern d’Espanya d’indultar els presos. Catalunya volia marxar votant i el càstig és el peu al coll amb sabata de taló clavant-la fins que surti sang amb la pressió.

No és càstig, és humiliació. No hi ha Cristo que aguanti aquesta creu. Què volen més? Compliment íntegre de penes? Violadors, assassins, colpistes amb tanc i pistoles, polítics segrestadors van gaudir d’indults. Què volen, que diguin que no ho tornaran a fer? El què? Intentar votar per assolir un objectiu democràtic? O la por és perquè surtin de la presó i tornin a patir el ridícul del PP d’aquell 1 d’octubre del 2017?

Quan hi ha un conflicte polític s’ha de resoldre políticament, no judicialment. I hi ha una de les dues parts que ha perdut la batalla perquè no va saber calcular la potència d’Espanya, el desinterès d’Europa i perquè va quedar glaçada en veure la reacció judicial.

L’independentisme esperava comprensió i ha rebut, en el cas més generós, menysteniment, i en el més extrem, ànim de venjança. Espanya va creure que Catalunya marxava i l’ensurt va ser tan bèstia que la reacció va ser excessiva i exagerada.

I ara, amb els líders de tot, o a la presó o exiliats, la vida ha anat passant i la pandèmia ha calat a les nostres vides. Un govern espanyol vol pactar uns indults i surt una part important d’Espanya amb els seus partits, mitjans, justícia i si cal el clero que busca la destrucció ideològica del rival. Sigui com sigui, fins i tot amb un president del govern d’Espanya socialista, Felipe González, vomitant sobre els indults en un programa en què els protagonistes es diuen Trancas i Barrancas.

I com ahir deia en Josep Martí, l’independentisme ha reculat estratègicament fins a l’any 2012 amb un missatge  ─el d’ERC─  molt similar al d’Artur Mas de l’època. És a dir, referèndum pactat amb l’estat i negociar amb el govern d’Espanya. Es diu el 2021 i es deia el 2012.

És un pas enrere sense que ningú, a còpia de clatellots, presons, escarnis econòmics, hagi abandonat la idea de ser independentista. Ans al contrari: amb la reacció vista cada cop que l’independentisme ferit, tocadíssim, alça una mica el cap rep un altre clatellot i calla, no només no convenceran ni un independentista perquè ho deixi de ser, sinó que multiplicaran els sobiranistes com el miracle dels pans i els peixos. L’independentisme no ampliarà la base amb lliçons, sinó que serà l’Espanya més intolerant la que ho aconseguirà “en nombre de la ley”.

I tot per la política. Tot això d’aquestes darreres hores no és perquè s’ho creuen (alguns d’aquests partits en privat t’expliquen tot el contrari del que fan), ho fan per guanyar. Per tombar el govern del PSOE i Podem. L’ “A por ellos” agafa el pont aeri i a Madrid s’instal·la la idea que, Espanya ni de conya “rota”, però ara ja ni “roja”. I juguen a fer política i a carregar-se el govern de torn mentre el patiment de les famílies dels presos, la incredulitat d’una part majoritària a Catalunya, agafa embranzida.

I utilitzen les excuses com no demanar perdó. On és escrit que, per aconseguir un indult, s’hagi de demanar perdó? Com es valora, com es mostra el penediment? És difícilment constatable i, per tant, que com a requisit de l’indult és una barbaritat. Es diu perdó i ja n’hi ha prou, encara que no ho pensis? Com es valora això judicialment?

Per cert, també podríem dir que Rafael Vera, després d’haver sortit indultat pel govern del PP d’Aznar, que amb el cas GAL va enderrocar el PSOE, va dir literalment que “pedir perdón por la actividad de los GAL es un esfuerzo absolutamente inútil”.

I així estem. Amb l’independentisme intentant pactar amb el govern d’Espanya. El govern d’Espanya aguantant les envestides de tota la dreta i una part de l’esquerra. Que vigili l’estat perquè al pas que va, en lloc del 2012 l’independentisme es carregarà de raons per tornar el 2017. Per què després de castigats, atonyinats, empresonats, exiliats, sancionats, inhabilitats o represaliats què queda? Perquè qui humilia per demostrar el seu poder l’únic que ensenya és la seva pròpia misèria.

Jordi Basté

Periodista

Davantal del programa  El Mon a RAC1  del 28 de maig del 2021

Jordi Cuixart i l’indult

La Sala Segona del Tribunal Suprem, en una decisió que no és habitual, ha donat un termini de cinc dies a les defenses dels presos polítics catalans perquè presentessin un escrit amb el seu posicionament sobre el perdó abans d'emetre l'informe sobre si és procedent o no concedir l'indult. Si considerem que l’indult és una mesura de gràcia que concedeix el govern de torn i que suposa el perdó de la pena, però que la persona indultada segueix essent culpable dels delictes pels quals estava empresonat, no és estrany que la reacció de la majoria dels presos ha estat el rebuig d’aquesta prerrogativa que ara es treu de màniga el jutge Marchena, no s’acaba de veure amb quines intencions.

L'independentisme faria bé de rebutjar tots aquests indults i posar com una exigència irrenunciable l'amnistia i al mateix temps condicionar la legislatura a Madrid en el que seria també una manera d'interpretar els resultats de passat 14 de febrer. La forma en què el govern de Pedro Sánchez està jugant amb l'indult als presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem a més d'un centenar d'anys de reclusió, és una absoluta canallada només a l'altura d'un polític que ha fet de l'incompliment permanent de tots els seus acords la guia per avançar en l'esfera pública. El fet que l'indult sigui una gràcia del govern de torn no li dóna dret a embolicar permanentment la troca amb aquesta qüestió i posar-la enmig del debat polític com un esquer quan li interessa i retirar-la quan ja no ho necessita. Només faltava ara que el Suprem hi posi cullerada i exigeixi als presos que diguin si accepten l’indult i per tant si reconeixen la seva culpa. És una humiliació més de la justícia espanyola que vol l’independentisme agenollat i vençut, demanant perdó per tota l’eternitat.

El primer a respondre a aquest nou estirabot del jutge Marchena va ser Cuixart que va deixar clar que no demanaria perdó i que no volia l'indult. El president d'Òmnium, condemnat a nou anys per un delicte de sedició, ha deixat clar que rebutja l'indult i que la seva "prioritat com a pres polític no és sortir de la presó" sinó la resolució del conflicte polític a través de l'amnistia "com a solució col·lectiva", i no pas per la via de l'indult que considera una "solució individual". El posicionament de Cuixart durant el judici de l'1-O i especialment en el torn d'última paraula, ja va deixar clar que no es penedia dels fets, que ho tornaria a fer i que tornaria a fer crides a la mobilització ciutadana "pacífica, democràtica i permanent". És públic i notori que Cuixart manté aquest posicionament i continua lluitant per l'exercici i defensa dels drets fonamentals.

La versió internacional de The New York Times ha publicat aquesta setmana un interessant reportatge sobre Jordi Cuixart titulat “Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.” El diari repassa la trajectòria i la situació del president d’Òmnium Cultural, empresonat a Lledoners amb una condemna de nou anys per sedició. El reportatge el signa el periodista Nicholas Casey, cap de l’oficina de Madrid d’aquest prestigiós rotatiu, que cobreix Espanya, Portugal i el Marroc i que va passar una dècada com a corresponsal estranger a Amèrica Llatina i l'Orient Mitjà, des d’on va escriure sobre política nacional durant la campanya presidencial dels Estats Units del 2020. El periodista insisteix que, fins i tot enmig d’una pandèmia, la figura de Cuixart i la resta de presos polítics és un “problema polític” per a l’estat espanyol. Recorda que diverses organitzacions de defensa dels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch, s’han pronunciat contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Si voleu llegir el reportatge del The New York Times, traduït al català podeu fer-ho tot seguit.

Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.

Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d’estar a la presó en absolut.

Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d’Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya. Però el seu president, Jordi Cuixart, no podem trobar-lo dins aquesta seu: des de fa tres anys i mig viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya. Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d’Europa. "Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart en una tarda recent, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió en gran part han mort. El soroll de les cassoles picant als balcons, que havia estat un element del moviment, poques vegades s’escolta de nit ara a Barcelona. Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, estan detinguts només per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol ─i per a Europa en general─ també s’han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d’hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món. Rússia va citar aquest any els presoners catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d' Aleksei A.Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units citen els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments com una forma d'intimidació política. Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya n’és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir demanar comptes a Hongria i Polònia davant la UE. alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Els empresonaments provenen d’un conflicte de llarga durada, encara sense resoldre, sobre identitat, llengua i qui és que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de ciutadans a la frontera amb França. El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van atacar i ferir alguns votants. Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida per la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar, malgrat tot, la independència i només va suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol. En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes havien fugit cap a Bèlgica.

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit persones més a entre nou i tretze anys de presó després de condemnar-los per sedició. "Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart. Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA, que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord. “No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei”, va dir la senyora González Laya en una entrevista. “La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No " va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que modificaria les seves lleis de sedició, cosa que és admetre en realitat que s’havia produït un error amb l’empresonament dels líders separatistes. El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'una entitat cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'empenta del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits. "Per a nosaltres, això ens ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir. Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d’Espanya el 2017 a Bèlgica, on milita al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d’Òmnium, l’organització cultural que el senyor Cuixart continua dirigint. Va ser fundada el 1961 per un grup d’empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l’ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i l’entitat va passar a la clandestinitat. Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura. Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom en català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en els documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans. "Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser apropat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d’una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus debats literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades. De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una de pròpia. Després que el seu perfil d’empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

L’entitat s’havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari a les nits de Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i que lliurava el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català. Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent. "Ser català és més que una llengua i un sentiment", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et fa ser català"

El 2010, els tribunals espanyols van anul·lar part de l’Estatut que atorgava amplis poders d'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament autonòmic. Aquest moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al país. Aviat, el Parlament discutia una moció per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni extremista dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s’havia convertit en el president d’Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s’hagués adherit a l’empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història. El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d’independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s’hi organitzaven els plans de votació. Però una gegantina manifestació va envoltar la seu del ministeri.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Ambdós líders van establir passadissos entre la multitud perquè els agents poguessin entrar a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que actués amb violència seria un "traïdor". A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se’l veu dalt d’un vehicle demanant que la multitud es dispersi. Malgrat alguns crits en contra dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després se'n va anar a dormir.

La votació es va celebrar el mes següent enmig de la repressió. Però el senyor Cuixart,  recordant un acte anterior de desobediència civil que no li van portar conseqüències, després d’haver esquivat el servei militar quan era jove. Aquesta vegada també va pensar que tenia poc a témer. Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d’Espanya. Aquests càrrecs draconians d’activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s’havien utilitzat poques vegades en un país. "Vaig haver de buscar què era fins i tot la sedició", va dir Cuixart.

Ara, el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i on estant tancats traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van provocar ells mateixos. "No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que el desafiament independentista encara dividia les llars espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no puc parlar".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. Ha de ser Espanya qui ha de canviar, va dir, no ell. "En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Va afegir: “Eliminar-me? No poden".

Nicholas Casey.

Periodista

P.S. Correcció: En una versió anterior d'aquest article es descriu de forma incorrecta  les altres vuit persones que foren empresonades per sedició juntament amb el Sr. Cuixart. No totes eren homes. Van ser empresonats sis homes més i també dues dones.

Article publicat al diari The New York Times el dimarts 4 de maig del 2021

Indult o amnistia

En una entrevista feta a Jordi Sànchez el proppassat desembre, l’expresident de l’ANC en ser preguntat com es veia ell d’aquí a un any, si indultat, amnistiat o amb el tercer grau, va manifestar que l’única situació que esperava és la llibertat i l’única situació justa seria una amnistia. Veieu que en diu al respecte el MHP Puigdemont: "L'amnistia dels nostres presos polítics i la llibertat del poble de Catalunya van juntes. Per això les reunim en una mateixa campanya, a la qual donen suport veus de tot el món. Decidir el futur d'una nació és en mans de tots els ciutadans que hi viuen". Cinquanta personalitats internacionals han publicat un manifest titulat “Dialogue for Catalonia”,  on fan de l’amnistia un clam a tot el món. Dilma Rousseff, Gerry Adams, Yoko Ono, Ai Wei Wei, Joan Baez i cinc premis Nobel, com Shirin Ebadi, figuren entre els signants del manifest, juntament amb relators de l’ONU, presos polítics, artistes, polítics i activistes internacionals. Aquests il·lustres personatges lamenten la judicialització del conflicte polític català i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre’l, l’agreuja: “ha comportat una repressió creixent i cap solució”. Alhora, fan una crida al “diàleg sense condicions” de les parts “que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític” i exigeixen la fi de la repressió i l’amnistia per als represaliats.

Ara ens arribaran veus que, des de l’unionisme, ens faran creure que d’aquí a pocs mesos el “Gobierno de España” serà magnànim i concedirà graciosament els indults pels nostres presos polítics. Caldrà veure-ho. Potser faran el ‘paripé’ i en concediran un o dos, potser als qui han manifestat la seva voluntat de ‘no torna-ho a fer’. Però aquí s’haurà acabat tot. Ah!, i després vindrà el Marchena i amb la seva fatxenderia habitual, tombarà aquests indults, amb l’excusa que els agraciats no s’han agenollat prou i no han demanat perdó. Resultat: tot quedarà igual, “atado y bien atado”.

Al mateix temps que de forma insultant han anunciat que ens fiquem l’amnistia on ens càpiga, fan córrer que ho volien arreglar tot per Nadal. Diuen que el govern volia fer com va fer Aznar amb Vera i Barrionuevo, i que volia indultar als  presos del procés abans de festes, però que això no podrà ser perquè el Suprem no ha informat, i és preceptiu, i triga dos mesos. Mentida! No podien fer com Aznar amb Vera i Barrionuevo perquè en uns casos van tres Nadals tard i en els altres, quatre Nadals tard. Vera i Barrionuevo i Sancristóbal, i Álvarez, i Planchuelo, i García Damborenea, que van ser condemnats a deu anys pel segrest del ciutadà Segundo Marey i per malversació, no hi van passar ni quatre mesos a presó (105 dies). Durant la instrucció i el judici no van entrar mai en preventiva. Quan el 29 de juliol del 1998 es va dictar la sentència, se’ls va ajornar l’ingrés a presó fins al 10 de setembre i, el 24 de desembre, els caps de l’organització terrorista GAL se’n van anar cap a caseta a passar les festes. El dia abans, el Consell de Ministres havia aprovat l’indult parcial que ho permetia. Ara, ni amnistia, ni indult, ni reforma del delicte de sedició del Codi Penal.

El filòleg i professor d’universitat, Joan Ramon Resina, en un acurat i documentat article titulat  ‘L’indult que es fa esperar’, fa un estudi rigorós del tema i contraposa la figura de l’indult amb la de l’amnistia, concloent que “l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia”. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’indult que es fa esperar

De tots els drets del sobirà, Immanuel Kant considerava l’indult el més qüestionable, perquè si d’una banda realça la majestat, d’una altra és extremament injust. Kant en rebutja l’arbitrarietat, l’element discrecional i personalista en la concessió del perdó. La gràcia introdueix el caprici en el sistema penal i d’aquesta manera malmet la racionalitat de la llei a què aspira tot règim il·lustrat. La igualtat de la llei per a tothom i la seva predictibilitat són condicions elementals de la justícia, és a dir, de l’equilibri social recolzat en uns principis de conseqüències calculables.

A l’estat espanyol, fins a la caiguda de la monarquia el 1931, aquesta prerrogativa del sobirà s’anunciava al nom del Ministeri “de Gràcia i Justícia”. En l’ordre nominal de les funcions d’aquell ministeri la gràcia tenia precedència sobre la justícia, en correspondència amb el fonament religiós de l’autoritat monàrquica. Amb aquesta preordinació es recordava que la voluntat reial, reflex de la divina, estava per damunt de la justícia humana codificada en la llei. Això es considerava natural perquè els reis regnaven en representació de la divinitat. Ara, sols Déu és legítim agent de la gràcia, com afirmaven els reformistes que refundaren el cristianisme traient-lo de l’àmbit de les obres i les penitències i obrint així la porta a la secularització i racionalització de la llei. El criticisme de Kant en fou una conseqüència.

La pretensió de la dreta d’impedir al govern espanyol d’indultar els presos polítics, amb la tesi que aquest dret és exclusiu del monarca, significa una regressió a la idea de la gràcia com a expressió de la voluntat personal, incoercible i incalculable d’una auctoritas delegada no pas pel poble sinó per la divinitat. No hi fa res que en l’univers post-hegelià la divinitat ja no sigui un ens transcendent sinó una prosopopeia de la història. En aquest sentit, la pretensió de la dreta no és pas forassenyada, car el règim no és ben bé secular ni tampoc il·lustrat. Hi sobreviu massa tradició, és a dir, massa prejudicis, perquè pugui esdevenir un organisme genuïnament racional. En aquest sistema afeixugat d’anacronismes, Felipe VI té marge per a reclamar exclusivitat en la dispensació de la gràcia, de la mateixa manera que el seu pare s’ha convertit en la prova vivent del principi d’indeterminació, car on hi ha persones excloses de l’ordenació legal, la llei no és universal i per tant no és llei sinó privilegi. Ja es veu la conseqüència per a l’estat de dret que hi hagi persones en permanent estat de gràcia.

 Les vacil·lacions i els meandres del govern de Sánchez per a indultar els presos polítics s’expliquen pel risc, però no en el sentit que el president espanyol temi malmetre el funcionament racional de la llei, sinó en el d’atiar una qüestió que vicia el règim en origen, la qüestió de la sobirania. Qui mana realment a Espanya? No és una qüestió filosòfica com la que formulava Ortega y Gasset quan preguntava “qui ha de manar?” i responia cínicament: “qui pugui fer-ho”; és a dir: qui disposi de la força per a doblegar la voluntat dels altres. No, la pregunta no és de caràcter ètic, no és qui hauria de manar, sinó sobre l’organització efectiva del poder a l’estat espanyol. Mana el poble, d’acord amb la doctrina de la sobirania popular, el “we the people” de la democràcia, una funció primordial de la qual és establir la justícia? O mana una divinitat entronitzada per la força i acatada més que no pas lliurement estatuïda, com recorden a Felipe VI els manifestos militars d’aquestes darreres setmanes? Sánchez i els seus aliats semblen tenir dubtes sobre això, car s’esforcen a preservar l’ambigüitat davant les manifestacions de la dreta, cada vegada més explícites, sobre la conveniència de desfer l’equívoc a la manera de sempre.

Però al capdavall, a Sánchez li convé d’indultar els presos, no pas per la raó adduïda de normalitzar la relació amb Catalunya, propòsit que podria haver aconseguit fa temps i de moltes maneres, sinó per a reivindicar-se com a autoritat en una pugna de legitimitat amb el principi militar-monàrquic. El risc està en el fet que aquesta mena de pugnes, quan s’han produït a Espanya, quasi sempre les ha guanyades la monarquia, com descobrí un Adolfo Suárez ingènuament convertit a la democràcia, quan el pare del rei actual decidí d’apartar-lo del poder i ell provà de defensar-se amb l’argument de les urnes. Però Sánchez, qui ha evidenciat prou tendències autoritàries, sap que cap altra atribució del poder no pot competir amb l’aura que atorga disposar de l’indult, car, juntament amb l’estat d’alarma i la imposició abusiva de l’article 155, que ja ha assajat, és una manera de transgredir els límits ordinaris de la constitucionalitat mitjançant la suspensió de la norma legal.

Aquí convé d’extremar la circumspecció per expressar-me amb el màxim rigor possible, a fi que lectors que podrien sentir la temptació de treure frases de context, d’endevinar intencions o tergiversar expressions i fins i tot silencis, no reescriguin l’article a la seva manera. De la premissa que és injust empresonar ningú per causa de les seves idees polítiques i del fet que, en facilitar el referèndum del Primer d’Octubre, els presos i exiliats no feren res més que permetre al poble d’expressar les seves conviccions polítiques, se’n dedueix la injustícia de l’empresonament. Dit per passiva: la justícia reclama l’excarceració. Que els uns surtin, doncs, de la presó i que els altres puguin tornar de l’exili és una necessitat de justícia restaurativa.

Queda dit. Però, encara que no hi hagi justícia sense acomplir-se aquest objectiu, l’indult mai no pot ser l’instrument que desfaci una injustícia que no ha estat ni esporàdica ni accidental sinó deliberada, reiterada i agreujada per la passió i la malícia. L’indult, com advertia Kant, sols confirmaria la irregularitat i l’arbitrarietat del sistema. I si fossin certes les sospites que aquest indult arribarà com a fruit d’un pacte segellat en l’actual context electoral com a clàusula d’un intercanvi marcat per interessos de partit, llavors no sols no restauraria res sinó que agreujaria la injustícia, aprofundint l’arbitrarietat inicial.

Convé que els presos surtin, perquè cada minut que passen a la presó exacerba la iniquitat comesa. Però l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia. Tant ho és, de malmès, que el Ministeri d’Interior, en vista que el mateix tribunal condemnatori, vulnerant el principi competencial de la funció, havia revocat el tercer grau concedit als presos catalans pel jutge de vigilància penitenciària, l’ha hagut de negar també al cunyat del rei. Però si en el cas dels catalans l’objectiu era de tornar a tancar-los a la presó, en el d’Urdangarin era sols de salvar les aparences i el ministeri ha trobat la fórmula perquè no hagi de reingressar a la presó, sense que la fiscalia s’hi oposi.

Considerat políticament, el drama dels presos és haver acordat al sistema judicial espanyol la potestat de jutjar-los, acceptant implícitament que la llei s’hi regeix pel principi d’equivalència i el compromís amb la veritat. Autoritzant els seus advocats a conduir una defensa racional en un marc mancat d’aquell principi i d’aquell compromís, van permetre que uns jutges de la forca –dels qui condemnen per instint– escenifiquessin un simulacre d’imparcialitat i objectivitat. Hom dirà que aquesta és la justícia realment existent i que és inútil de multiplicar els universos per a localitzar la ideal. Però els exiliats han demostrat que els principis il·lustrats han fet camí en uns altres països. No és platònic, doncs, creure que la justícia consistia a no posar-se en mans de l’espanyola, capaç, entre més barbaritats, de repetir un judici i condemnar per segona vegada l’acusat que ja ha complert la condemna per tal de no anul·lar-lo. Si a Espanya una justícia racional i desapassionada no és possible, la mateixa idea de justícia assenyala el camí per a cercar-la. Que surtin com sigui, doncs, però que l’indult, en lloc de servir per a cohonestar els pactes amb qui l’atorga, sigui un agulló per a denunciar el cinisme de qui s’ha fet pagar impudentment la humiliació de posar sal a la ferida.

Joan Ramon Resina

Doctor en Literatura

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 4 de gener del 2021