Colau, la ploramiques

L’escridassada i els xiulets a la batllessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, un fet que havia de ser una anècdota, s'ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l'equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s'hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament als rivals per un grapat de vots. L'exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus setanta-cinc anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a parlar de les mentides de Colau, per les quals mai no s'ha excusat, i que van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

En escoltar aquesta xiulada, a la Colau se li van escapar unes llagrimetes de compromís i poques hores després va dir-hi la seva: "no deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència; jo no ho faré”. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer dels aplaudiments o dels retrets de la ciutadania, des del rei cap avall, sigui l'alcaldessa de la capital catalana qui es permeti parlar d'actitud sectària en comentar els fets. Si la gent escridassa a la Colau, no és per un fet sobrevingut tot de cop, és un fet que la Colau s’ha guanyat a pols quan tan ella com el seu partit ha anat contra Catalunya. La batllessa de Barcelona és botiflera, arribista i amb unes conviccions polítiques que només li serveixen per acostar-se al poder, sigui el que sigui. Va ser molt cridanera quan disfressada d’abella Maia, cridava en la plataforma per la hipoteca i ha esdevingut molt conservadora un cop s’ha assegut a la cadira de batllessa. Si vol fer política, li toca aguantar que la gent l’escridassi i si no ho pot aguantar que plegui.

Ara parlem de l’actitud d’en Cuixart defensant a la Colau i renyant la gent que la xiulava. Potser aquí en Cuixart s’ha equivocat defensant-la, ja que aquest no era el seu problema. Ella no va moure un dit durant l’aplicació del 155. La batllia de Barcelona hauria pogut ser un referent mundial pel procés d’independència, i en canvi ha estat tot el contrari, s’ha dedicat a aigualir-lo i llençar terra a sobre. No, senyor Cuixart, la Colau no es mereix ser protegida de la indignació pacífica (només eren crits i xiulets) del poble, i aquest té el dret de la llibertat d’expressió. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia  ̶ fa temps que no té res a dir ̶ , i parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. És indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si algú li va ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel•lent persona, farà santament de seguir aquest model. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem és, com a mínim, discutible. El periodista Salvador Cot ens compara críticament les llàgrimes  de la Colau amb l’actuació en la seva presa de possessió l’any 2015, en un breu article titulat ‘Cap d’ells va plorar’, que podeu llegir a continuació.

Cap d’ells va plorar

El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa  ̶ ja amb la vara a la mà ̶  va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.

Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.

L’ambient era tan agressiu  ̶ sobretot contra Xavier Trias ̶  que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna sostracció d’armes reglamentàries.

El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda  ̶ i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti ̶  l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.

Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.

Salvador Cot

Periodista

Article publicat al digital   elMón  el diumenge 15 d’agost del 2021.