Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




07 d’agost 2021

Capçaleres podrides

En la darrera entrada en el nostre Blog parlàvem de la dependència dels nostres mitjans (tan públics com privats) respecte als poders polítics i econòmics posant l’exemple d’un mitjà molt conegut que ha resistit com ha pogut els embats d’aquestes potències. Ara voldríem emfatitzar en aquest mateix tema.

Finalment el govern de la Generalitat va publicar la setmana passada les memòries de la publicitat institucional de 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts. Han estat el nou conseller d’economia, Jaume Giró, i el nou secretari de difusió, Jofre Llombart, que han fet possible aquesta publicació. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020.

Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007. Amb seguretat podem afirmar que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional. El Grup Godó, amb 6,3 milions d’euros, lidera el rànquing de diners rebuts. El segueix amb importància el Diari Ara amb 1,1 milions d’euros, El Periódico i Sport amb 720 mil euros, Nació Digital amb 697 mil, El Nacional amb 591 mil i Público, del magnat Jaume Roures, amb 491 mil euros. A més distància hi ha el Punt Avui, el Grup el Món i ja molt allunyat de les xifres dels seus competidors, malgrat ser un dels digitals que té més visites sense practicar el clic fàcil, hi ha l’històric Vilaweb, amb només 129 mil i escaig d’euros. Al final de la llista hi trobem Catalunya Diari, amb només 46 mil euros i La República.cat, amb 42 mil., uns altres dels castigats juntament amb Vilaweb i el Punt Avui per la defensa de l’1-O sense excuses.

Sembla talment que els mitjans més fidels a la publicitat de l’1-O han estat els únics castigats en el repartiment de la publicitat institucional. Un cas que s’escapa d’aquest patró és Nació Digital que va difondre la publicitat de l’1-O i es va posar al costat del referèndum i del Govern de l’octubre del 2017. Analitzant els diners rebuts pels diferents mitjans i la seva feina, queda clar que principalment Vilaweb i La República.cat i en alguna mesura el Punt Avui han rebut publicitat molt per sota dels que reben mitjans semblants, en cada cas. Al contrari, els mitjans que van cedir a la pressió i es van negar a posar la publicitat de l’1-O, com La Vanguardia i el diari Ara, han estat premiats, aquest darrer quasi doblant els diners rebuts entre el 2019 i el 2020. També sorprèn que un mitjà com Público, del magnat Jaume Roures que en el darrer moment va robar als seus treballadors la possibilitat de convertir-se en una cooperativa, hagi rebut quasi mig milió d’euros en el digital i un altre mig milió per fer un suplement quinzenal de poca tirada en paper.

Per tot plegat ens ha semblat oportú completar el darrer post del nostre Blog, publicant avui les xifres de les subvencions que reben les capçaleres de casa nostra i també l’editorial que ha publicat el periodista Joan Puig  en el diari digital La República, del que n’és editor, on diu que ha escrit l’editorial amb dolor, ja que, com a militant d’Esquerra Republicana li sap greu la deriva que està prenent la política catalana i la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. Llegiu aquest interessant editorial tot seguit.

L’editorial més trista…

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir

Sempre he cregut que ser editor de mitjans de comunicació i militant d’un partit polític era compatible, i ho segueixo creient. Sóc militant d’ERC des de fa més de vint-i-nou anys i, representant el partit, he estat regidor de govern i d’oposició municipal, diputat a la Diputació de Girona, president del Consell Comarcal de la Selva i diputat al Congreso de Madrid. Tot això a més d’haver estat, en una època complicada, membre de l’executiva i permanent del partit. Avui en sóc un militant de base i tant ara com cap de les circumstàncies anteriorment citades, mai no he tingut cap problema a l’hora d’opinar i de dir si, a parer meu, les coses es fan bé o no. Sempre amb plena llibertat. Escrit aquesta editorial a partir de les reaccions produïdes per la notícia publicada ahir sobre el repartiment de la publicitat institucional dels darrers anys.

Com a editor d’un mitjà de comunicació, he carregat contra el pacte de Junts/PDeCAT a la Diputació de Barcelona, que considero un greu error, i així mateix li ho he expressat al mateix president Puigdemont. D’idèntica manera he carregat contra el pacte d’Ada Colau amb l’extrema dreta de Manuel Valls i també contra la mala gestió de les residències per part d’una conselleria dirigida per ERC. A la nostra línia editorial, a totes les nostres publicacions, sempre es prioritza el país per damunt dels partits polítics i sempre s’avantposa el camí cap a la independència per damunt dels interessos partidistes. Aquesta ha estat la nostra tria i la nostra llibertat, malgrat que segons qui no ha volgut entendre.

En el llibre “Tornarem a vèncer”, escrit per l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, es diu que un dels grans problemes per fer la independència és la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. En el govern del president Torra i del vicepresident Aragonès, la secretaria de difusió, l’òrgan que decideix com es reparteix la publicitat institucional, va passar a mans d’ERC, depenent de la conselleria d’Economia. En el seu moment i davant l’opacitat practicada en donar dades, vam demanar les de l’any 2018 i, un cop les vam tenir, jo personalment i en una visita a Ginebra, vaig mostrar-li a la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, com de malament s’estaven fent les coses en aquest àmbit. Amb les dades reals que vaig traslladar-li, va poder comprovar que jo tenia raó. Semblantment vaig voler traslladar-li al president d’ERC, Oriol Junqueras, les meves queixes de la situació, però mai no vaig rebre l’autorització per anar a la presó i explicar-li-ho. Després de molt d’insistir, vaig ser rebut pel vicepresident Aragonès, com a responsable màxim de la secretaria de difusió, i li vaig demostrar, amb dades contrastades, que seguíem prioritzant els mitjans de sempre, els contraris al procés independentista i castigant els mitjans més fidels a l’1-O.

Quedava clar que ERC estava fent la mateixa gestió de la publicitat, o pitjor encara, que a l’època daurada de CDC: una gestió en clau autonòmica. Malgrat tota la documentació i les xifres aportades, cap dels responsables del partit no ho va voler reconèixer i com a resultat de les meves gestions i insistència, el que vaig rebre van ser encara moltes més pressions per tancar el diari polític La República.cat.

Una de les persones amb més poder, i que ningú mai no ha elegit, va augmentar la pressió per tancar la nostra capçalera política fent-me arribar el missatge que “si la tancàvem podríem obtenir un increment important de la publicitat per gestionar els diaris més petits, com La República Esportiva o el Festa Directe”. Vàrem declinar aquesta opció i, malgrat els costos que va comportar no acceptar-la i amb molt de patiment, vam prioritzar seguir endavant.

La negativa a acceptar la proposta que comportava tancar La República.cat va originar més represàlies, com ara vetar la meva participació com a tertulià en el programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Va ser el mateix Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, qui m’ho va reconèixer en una prova evident que s’utilitzen els tertulians dels mitjans públics en clau política, “he rebut ordres i no pots continuar”. Com deia encertadament en Xavier Grasset: “lamentablement, ja sé, en funció dels tertulians, què diran abans de començar”.

Aquest sectarisme en la tria de la majoria de tertulians ha comportat també la caiguda de l’audiència dels mitjans mateixos.: l’audiència opina que, amb algunes excepcions, cada cop més són menys creïbles. Per això els nervis que provoca aquells que a les xarxes socials parlen clar i amb contundència.

Defensar uns mitjans lliures no només ens ha comportat el cost d’aquestes represàlies en l’àmbit comunicatiu sinó que n’hem rebut també en clau de política interna. Així hagut de patir durs atacs contra els nostres mitjans perquè s’ha cregut que “no els posem al servei del partit”. Fins i tot en assemblees internes d’ERC, càrrecs importants en el partit, com en Sergi Sabria, s’han dedicat a empastifar La República sense cap més argument que el seu sectarisme. I alguns projectes que teníem han patit les seves conseqüències i alguns treballadors i proveïdors han patit i pateixen els retards en els pagaments, però seguim treballant per millorar aquesta situació, no fallarem en ningú, disculpes a tots els que ens han ajudat i ajuden sobretot amb la seva paciència.

A La República.cat, sempre hem posat els mitjans que editem al servei del país i del procés independentista, i sempre hem dit que sense unitat estratègica no aconseguirem la independència. Sempre ho hem dit amb molta claredat i sempre estarem al costat de la gent, de les entitats i dels líders polítics que treballin sense descans per fer possible la independència. I també sempre denunciarem el “processisme” vingui d’on vingui.

Els mitjans de comunicació que editem, que mai no es desviaran ni un mil·límetre en ser fidels al servei d’aquest poble en la seva lluita per la llibertat i la independència, seguirem fems en la nostra lluita i un servidor, malgrat el sectarisme que s’està imposant, seguiré com a militant d’ERC perquè estic convençut que tenim la capacitat de discernir entre el que es fa a favor d’avançar cap a la independència i el que no.

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir. Volem persistir perquè la raó i la justícia acabi imposant-se i seguirem endavant, que la independència d’aquest país s’ho mereix tot, fins i tot l’editorial més trista.

Postdata: Vam ser dels pocs mitjans de comunicació que ens van mantenir fidels a l’1-O, i vàrem difondre’n la publicitat fins al final. Com a editor de La República, aleshores el Directe.cat, vaig ser citat per l’afer de la publicitat de l’1-O davant la Guàrdia Civil i vaig ser l’únic dels citats que es va negar a declarar per no reconèixer mai aquella persecució. Posteriorment, i sota amenaça de desobediència, vaig ser citat a declarar davant el jutge franquista del 13. Vaig entrar a declarar amb el llaç groc i, com que vaig negar-me a treure-me’l, com m’ordenava el jutge, no em va deixar declarar i em va amenaçar amb desobediència. Ens vam mantenir fidels als nostres principis i la repressió no ens va fer canviar.

Joan Puig Cordon

Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 01 d’agost del 2021.