Exposat això, i per deixar aparcat una mica el tema vacunes, pandèmia i al marge de la vida sanitària, centrem-nos un instant en els mots. Aquests dies arriba aquest moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu: “s’acosta Nadal!”. La sola pronunciació d’aquesta frase produeix sovint una resposta més o menys habitual: “Sona molt català, això de «s’acosta Nadal»!”. L’afirmació anterior és certa, ja que hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, perquè aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.
Feta aquesta observació sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”. Quan diem “s’acosta Nadal”, observem que, per introduir aquest nom, no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “s’acosta ‘el’ Nadal”. I no és pas que ‘Nadal’ no admeti l’article; però, amb valor adverbial. Certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “Corpus sempre s’escau en dijous”, “aquest any Nadal és un dilluns”, “vindran per Pasqua”. ‘Nadal’, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Les deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.
Com una tradició més, cada Nadal tornen els mateixos dubtes. ¿Hem de dir per Nadal, pel Nadal o (p)els Nadals ? Però els dubtes comencen la nit abans, que no és la ‘Nit Bona’ sinó la nit de Nadal; igual que la d'una setmana després no ha de ser la ‘Nit Vella’ sinó la nit de Cap d'Any. I en aquest sentit, distingim entre les nits de Nadal, Cap d'Any i Reis i els dies de Nadal, Cap d'Any i Reis a la nit, que són les nits de l'endemà.
Per esvair aquests dubtes i espolsar del parlar habitual dels catalans, d’una vegada per totes, l’article davant el mot Nadal, Jordi Badia i Pujol, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, autor del recent llibre ‘Salvem els mots’, va escriure fa uns anys un article al seu Blog ‘El clot de les Ànimes’, titulat precisament ”Us agrada «el Nadal»?”, on feia una anàlisi filològica d’aquesta transgressió que fem cada dia quan posem l’article davant la paraula Nadal. Hem recuperat aquest interessant article que podeu llegir tot seguit.
Us agrada «el Nadal»?
«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».
Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?
Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:
—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.
—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?
—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).
—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.
Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.
«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»
Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.
Hi ha unes frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).
Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.
Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»
La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…
El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:
«Però
Nadal ens ha pintat el rostre
amb
un vermell precís i decidit,
i
ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de
terra, de nissaga i d’esperit.»
Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més ‘catanyol’.
Jordi Badia i Pujol
Filòleg
Article publicat al bloc ‘El clot de les Ànimes’ el 16 de desembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada