Com s’ha pogut veure des de sempre, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que contendien per governar-lo: primer Convergència amb Artur Mas al timó i segon Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes altres sigles, però amb la mateixa intensitat. El capteniment de Junqueras ha estat, des de sempre, desbancar de la presidència de la Generalitat als convergents, siguin més o menys afins als postulats pujolistes. Finalment en les darreres eleccions els republicans, malgrat quedar segons empatats amb els socialistes, aconsegueixen fer els ‘sorpasso’ als convergents —o potser caldria dir millor als ex-convergents— encara que només fos per 35.000 vots que els va facilitar tenir un diputat més que a Junts x Catalunya. Aquesta minsa majoria va permetre encimbellar al delfí de Junqueras, Pere Aragonès, com a president de la Generalitat. L’objectiu estava aconseguit. Els efectes, però no han resultat com preveien els ‘spin doctors’ esquerrans, ja que per poder investir Aragonès van caldre els vots dels anticapitalistes de la CUP i aquest fet ha estat, a la llarga, la pedra a la sabata dels republicans que han vist minvades les seves aspiracions per gestionar una Generalitat que potser els hi queda una mica gran.
Amb l’aprovació dels pressupostos catalans, els republicans han comprovat que la seva força depèn del seu apropament a partits polítics que es mouen fora de l’univers independentista i per tant que són netament unionistes. Aquesta realitat i també, perquè no dir-ho, el gir respecte al procés que el seu líder, Oriol Junqueras, ha fet des de la seva sortida de presó pot fer la impressió a alguns que Esquerra Republicana no veuria amb mals ulls una reedició del tripartit amb comuns i socialistes. Aquesta teoria la desenvolupa amb profunditat l’historiador i professor de l’UB, Agustí Colomines, en el seu article titulat ‘L’Esquerra encadenada’, on estudia les relacions entre els partits presents al Parlament i els seus possibles encaixos amb la nova realitat de la política catalana actual. Podeu llegir l’article a continuació.
L'Esquerra encadenada
¿És incoherent que Esquerra no vulgui pactar a Catalunya amb els socialistes si a Madrid ja hi pacten? Si en comptes de respondre des del partidisme ho féssim des de la lògica, la resposta hauria de ser afirmativa. Aquesta setmana hem pogut observar fins a quin punt l’aliança dels republicans amb els socialistes és ferma i deixa com una anècdota el pacte dels independentistes amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. En quaranta-vuit hores, els republicans han donat via lliure a tres pressupostos. A l’Ajuntament de Barcelona —on Colau governa amb Collboni, no ho oblidem—, a la Generalitat de Catalunya —trencant la majoria independentista— i al govern de l’Estat, amb la promesa que el català tindrà un 2 % en les plataformes audiovisuals. La festa no ha estat rodona a Madrid perquè el mateix dia el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència del TSJC que obliga a introduir el 25 % de classes en castellà a l’escola catalana. L’Estat no perdona mai. Després d’una dècada de lluitar per l’autodeterminació, l’espanyolisme de l’Estat es mostra implacable i ressuscita amb molt bon resultat els grans èxits dels anys noranta: l’atac a la immersió lingüística i la crisi de les infraestructures, la causa de la qual era un dèficit fiscal que ja no es denuncia. Ha saltat de l’agenda. El que ha canviat, per tant, és la resposta dels partits catalans. És significatiu que la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, assisteixi demà a la reunió preparatòria de la Conferència de Presidents Autonòmics. Aquesta és la nova agenda d’Esquerra.
Els observadors optimistes i els mitjans de comunicació propers al partit de Junqueras, que són molts, alguns per conveniència i els altres per convicció, exalten l’habilitat dels republicans per esdevenir el centre de tots aquests pactes. No dic que això no sigui cert. Però cada dia que els republicans fan un pas i acceleren l’aproximació als partits unionistes, queda més clar que avancen cap a una rectificació de l’anomenat procés. La repressió hi ha tingut molt a veure, però també el protagonisme cada vegada més acusat dels federalistes al si d’Esquerra, aquells que s’hi van incorporar, procedents del PSC o d’ICV, i que només “estaven” en mode independentista per les circumstàncies. Un cop fracassat el primer intent seriós d’independitzar-se, no solament promouen una reculada, sinó que s’incorporen a la lluita per liquidar els independentistes de Junts, que constantment identifiquen amb l’antiga Convergència, tot i que els veritables convergents avui comparteixen amb els republicans diagnòstic i estratègia. Com afirma Remei Gómez, l’alcaldable de PDeCAT-Convergents a Sant Cugat per al 2023, entrevistada per Nació Digital, un dels diaris afins als republicans i síntesi de l’esquerrovergència: «La lluita per la independència, ara no toca. Hi ha altres prioritats on dedicar els esforços». És d’agrair l’opinió gens acomplexada d’aquesta senyora.
Els republicans es troben en un dilema que tard o d’hora els perjudicarà. Per una banda, defensen que abans d’intentar una altra vegada confrontar-se amb l’Estat cal eixamplar la base, que és l’excusa que han fet servir per justificar el gir de 180°. Per una altra banda, els únics pactes que realment consoliden estan reduint la base independentista i alhora reforcen la posició dels partits unionistes. Que la base independentista minvi en comptes de créixer no és culpa tan sols dels republicans. L’extremisme ideològic de la CUP i les vacil·lacions de Junts també hi ajuden. La majoria parlamentària que va investir president Pere Aragonès és cada dia més feble. I no ho dic per l’orientació dels pressupostos, que han estat elaborats per Jaume Giró, el conseller de Junts que més hi toca, sinó pels enfrontaments entre republicans, independentistes i anticapitalistes. L’objectiu comú, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és substituït per un enfrontament ideològic propi de la “normalitat”. La unitat d’acció és inexistent. No és que els republicans i els independentistes estiguin molt lluny ideològicament. Al capdavall, el projecte de pressupostos pactat entre Junts i Esquerra contempla —fins i tot ara, després de l’acord dels republicans amb els comuns— les partides dedicades al Hard Rock Hotels i als Jocs d’Hivern que han motivat la discòrdia amb la CUP. La discrepància entre Esquerra i Junts és estratègica i és de molt difícil solució. Cap dels dos partits pot rebaixar la seva manera d’interpretar què cal fer després de l’1-O i és impossible aïllar el Govern, per molt que ho digui la portaveu, de la tensió que aquesta discrepància provoca entre els republicans i els independentistes.
Esquerra s’ha encadenat al PSOE per deslliurar-se de Junts. Però com més forta és l’aliança amb els socialistes, més reforça Junts com a partit de referència de l’independentisme liberal, socialdemòcrata i ecologista. O sigui, de centreesquerra. Si Esquerra es desprèn de l’independentisme o bé esdevé un simple recurs sentimental i electoral, Junts té una gran oportunitat per créixer. Només li cal fer com aquesta setmana: mostrar-se inflexible en la defensa de l’independentisme i demostrar que, tot i les discrepàncies, estaven disposats a discutir fins al final amb la CUP per no trencar la majoria parlamentària. Lluitar per la independència i governar no són incompatibles. La coalició de govern ha patit tres grans sotragades en sis mesos: el fracàs de la taula de diàleg, la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i ara les discrepàncies sobre amb qui pactar el pressupost. Em costa de creure que no hi haurà una quarta topada... i una cinquena i una sisena. La intervenció més que crítica de Joan Canadell contra Esquerra en el debat de pressupostos va disgustar tant el president que va abandonar l’hemicicle. Torra va demostrar tenir més corda el dia que li van retirar l’escó i Aragonès, vicepresident del seu Govern, es va quedar immòbil, sense aplaudir, mentre els consellers i els diputats de Junts l’ovacionaven. Era la segona vegada que Aragonès actuava així. El setembre del 2019 no va cridar “llibertat” ni tampoc va aplaudir quan es va conèixer, enmig de les votacions de les propostes de resolució del ple, que el magistrat de l’Audiència Nacional decretava presó sense fiança per als set CDR detinguts aquella setmana. L’acusació era forta: pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar estralls. Tots els gestos compten, sobretot si després es desvela el muntatge de l’acusació.
L’Esquerra encadenada enfila el camí d’un nou tripartit, que és l’única alternativa a una majoria independentista. Com menys independentista es mostra Esquerra, no tan sols regala vots a Junts, si és que saben oferir una bona proposta, sinó que reforça el PSC. Els socialistes, tot i recuperar pocs vots de Ciutadans, en van tenir prou per quedar primers en la darrera cursa electoral. Com més ajudi Esquerra a consolidar Pedro Sánchez a Madrid, més ajudarà a la recuperació dels socialistes a Catalunya, que han trobat en Salvador Illa i Alícia Romero un grup dirigent més eficaç que no pas ho era abans amb Miquel Iceta. Podria ser que els republicans perdessin vots d’una manera letal i un possible tripartit només podria ser presidit pels socialistes. L’aliança dels republicans amb els independentistes només es manté per això, per la por al ‘sorpasso’ socialista i perquè Junts segueix sense brúixola i aquesta desorganització dels de Puigdemont els beneficia.
Historiador
Article publicat al digital ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de novembre de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada