En la seva intervenció al plenari constituent d’aquesta Assemblea de Representants, el MHP Carles Puigdemont, va explicar que els camins transitables per arribar a la independència poden ser més o menys còmodes o més difícils. Textualment va dir: «Es pot transitar per una autopista de quatre carrils, ben pavimentada i il·luminada, per carreteres comarcals, però a vegades cal transitar per camins que no estan fressats. Algú ha de fressar aquest camí, i sovint reps esgarrinxades. A alguns potser els impressiona explorar aquestes vies més difícils, però a nosaltres ens anima. Sovint altres veuen dreceres aparentment més còmodes, però els avenços a Catalunya al llarg de la història sempre s’han produït justament fressant camí». El president exiliat va demanar també que la república catalana “no sigui un calc de la mal anomenada democràcia espanyola”, i va reivindicar que, amb la tasca del Consell, estem demostrant per què volíem una república, i no era per calcar la mal anomenada democràcia espanyola, sinó inspirats per una vocació insubornable de radicalitat democràtica.
La constitució d’aquesta Assemblea no ha de ser la finalitat, sinó l’instrument que ha de permetre avançar cap a l’objectiu que tots els qui formen part del Consell han de compartir, que no és altre que la plena llibertat de Catalunya. El Consell, com a institució fora de l’abast de la repressió de l’estat espanyol, és i ha de ser una eina aliena a les servituds partidistes, que massa sovint promouen la competència en lloc de sumar esforços entre les diferents sensibilitats de l’independentisme. I precisament perquè el CxR posa en valor allò que ens uneix, hem d’aportar-hi tots els accents i impulsar-ne aquesta tasca de motor i de punt de trobada. El periodista i director del digital VilaWeb, en la seva editorial del diumenge es pregunta quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de néixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme i quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Si voleu podeu llegir l’editorial a continuació.
Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir
D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que pugui fer o vulgui fer l’estat espanyol.
La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un ’nosaltres’ que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un nosaltres que pren forma i s’articula de fa anys en gent molt diversa de tot el país, sempre transversalment. I que precisament l’independentisme històric, obligat durant dècades a actuar com una duríssima roca inamovible, sap apreciar d’una manera molt particular.
Aquesta transversalitat també es veié reflectida clarament en la votació dels càrrecs que integren la mesa. Els 121 membres van triar Ona Curto (regidora de la CUP a Arenys) com a primera presidenta de la institució; Maria Costa (batllessa dels Banys d’Arles, d’Unitat Catalana), com a vice-presidenta primera; Jordi Pesarrodona (d’Independentistes d’Esquerres), com a vice-president segon; i Joan Puig (ERC) i Assumpció Lailla (Demòcrates, a les llistes de Junts), com a secretaris. Si amb els seus vots els representants volien dibuixar nítidament el contorn d’allò que volen que sigui aquest nou parlament, cal reconèixer que el missatge que han enviat és ben clar.
He de dir que, personalment, a mi m’hauria agradat molt que alguns dels qui són completament independents, sense cap militància organitzada, haguessin entrat a formar part de la mesa, atès sobretot que són la majoria clara de membres de l’Assemblea. Però en l’elecció final dels noms segurament el factor de la popularitat hi tingué un paper determinant. Al capdavall, era més senzill per a tots de concentrar el vot en gent que sabia perfectament què volia dir i què representava, en gent de qui se sabia com seria llegida la seva presència. Trencar el pes cultural dels partits i del model de representació tradicional haurà de menester més temps. Finalment, doncs, la mesa reflecteix més la pluralitat partidista que no la pluralitat real de la institució. Però, sigui com sigui, crec que d’entrada ja cal posar en relleu les novetats del procés que s’ha seguit. I, igual com va passar amb les eleccions, la sessió constitutiva de l’Assemblea es va desenvolupar en tot moment seguint uns paràmetres molt diferents dels que hem vist fins ara als nostres parlaments —i la votació amb telèfons mòbils, encara que pugui semblar anecdòtica, en fou un exemple ben visible.
D’ara endavant, allò que compta és que l’arquitectura institucional del Consell per la República pràcticament ja s’ha enllestit, amb l’Assemblea de Representants activa, que s’afegeix al govern del Consell i als consells locals. Ha estat un procés massa llarg, s’ha perdut molt de temps i segurament ens hauríem pogut estalviar algunes ziga-zagues, però, com va dir Ona Curto en el discurs final davant la cambra, tot això ha estat “un màster en construcció”.
De manera que ara cal treballar. On ens durà la deriva autonomista d’Esquerra Republicana i Junts, del govern actual de Catalunya, ja ho sabem: a la independència, no. Ni tan sols en aquests trenta anys de marge que sembla que els ideòlegs de la reculada es marquen com a objectiu. I l’alternativa, més que cap partit o plataforma, és aquest “nosaltres” que ahir Blanca Serra va definir al primer minut.
El president Puigdemont va recordar que la feina del govern del Consell havia estat preservar la legitimitat emanada del Primer d’Octubre, una feina que han fet molt bé. Però ara entrem en un moment nou i cal entendre, tal com Ot Bou ens explicava ahir de Canet estant, quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de nàixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme, quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Són moltes preguntes encara sense resposta, un full en blanc. Però sabem, i això és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulgui contribuir amb llibertat a construir, a construir positivament. Qui prefereixi desacreditar-la, burlar-se’n o riure-se’n que ho faci, com ha fet fins ara. Els altres, prenent les paraules de la presidenta Curto, “comencem la nostra república”.
Vicent Partal
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el diumenge 14 de novembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada