Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».
Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.
Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.
Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.
En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.
Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.
Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.
Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.
I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.
Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.
I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.
Vicent Partal
Director de Vila Web
Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 08 de desembre del 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada