Democràcia plena

Un grup d’economistes catalans ha presentat aquesta setmana l’informe “Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a ‘democràcia plena‘”, on denuncien que dos dels índexs més importants que analitzen la qualitat democràtica dels estats no tenen mecanismes prou sòlids per a controlar els biaixos, prejudicis o fins i tot manipulacions que poden condicionar les opinions dels experts que hi participen. Cal que tinguem clar que aquests índexs no són l’homologació democràtica d’un país, en aquest cas d’Espanya. Són enquestes d’opinió, per dir-ho així. Per tot això, els autors de l’informe consideren que aquestes qualificacions s’han convertit en una “eina política” que pot acabar essent utilitzada per la premsa i els governs per reforçar un relat concret sobre cada país. En el cas de l’estat espanyol, per a reforçar la idea que no hi ha presos polítics ni exiliats, i que no existeix cap tipus de repressió en contra d’una o diverses parts del seu territori, ni dels seus habitants.

Qualsevol democràcia plena es fonamenta en la separació de poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Espanya no pot ser mai una democràcia plena, ja que els tres poders es trepitgen i se superposen constantment. El parlament és, en una democràcia, la cúspide del poder polític, i doncs ¿la junta electoral espanyola què és, si mana més que el parlament? Però realment la fallida no és un dels poders que intenta manar sobre un altre. La fallida és en el mateix Parlament de Catalunya. En aquests diputats que es diuen independentistes i que es deixen robar el poder que nosaltres els hi hem atorgat.

Efectivament, l’autonomia catalana no té ni contingut virtual ni real. No en té de virtual perquè qualsevol llei és immediatament recorreguda, en fan una altra que la trepitja o en bloquen la seva aplicació d'una manera o l'altra. I no en té de real perquè fins i tot decisions tan nímies com atorgar o retirar una medalla, decidir un ordre de vacunació, establir unes restriccions pandèmiques o convocar unes eleccions, la justícia hi intervé simplement per demostrar qui mana. I això ho fa tothom. Fins i tot els exministres franquistes, que obliguen tot un ajuntament a homenatjar-los. I el que és fins i tot més greu, amb Catalunya s’atreveixen fins i tot personatges de la poca talla moral i política del president de l’Aragó, Lambán. O malànimes com Carrizosa, representant d’un partit moribund que, tot solet, s’ha carregat la llengua i la convivència, convertint l’unionisme en un viver de feixistes gens dissimulats. ¿Fins quan els nostres polítics s’empassaran les arbitrarietats de la JEC i el poder judicial? Veurem ara, en el cas del diputat Pau Juvillà, l’actuació de la presidenta Laura Borràs que durant la campanya va fer gala de defensar la sobirania del Parlament. Ara ens podrien venir al cap les paraules de la gent de la Cup: "hem enviat el president Mas a la paperera de la Història", o també com no van recolzar ni Puigdemont ni Torra i com van menysprear Turull, “ja el votarem demà”, sabent que demà seria empresonat. Tot contra Convergència-PDECAT-Junts. I ara la gran defensora del seu diputat Juvillà és Laura Borras de Junts. La pregunta és: qui la defensarà a ella?

Espanya no ha estat, ni és, ni serà mai una democràcia plena perquè el tarannà de la majoria d’espanyols és autoritari. Com escriu, Vicent Partal, en el seu editorial titulat ’Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia’ sobre aquest cas, “com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes  –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–,  aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial”. Llegiu, si voleu, l’editorial a continuació.

Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia

La Junta Electoral espanyola va ordenar ahir al Parlament de Catalunya, i més en concret a la presidenta de la cambra, que retiràs la condició de diputat a Pau Juvillà en un termini de cinc dies. I encara, per si la intromissió no era prou greu, avisà Laura Borràs de les “conseqüències jurídiques” que implicaria que s’hi negàs. És a dir, que la va amenaçar. Amb la qual cosa assistim a un intent claríssim de desorganització planificada de la democràcia.

Una democràcia, qualsevol democràcia, es fonamenta en la separació de poders: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Però aquesta separació no implica, no ha implicat mai, la igualtat d’aquests tres poders. En una democràcia tots tres fan de contrapés entre si, es vigilen mútuament i ofereixen vies d’eixida constitucional a situacions complexes. Però no hi ha desordre respecte de l’exercici de la democràcia. Depenent del sistema, presidencialista o parlamentari, el parlament tot sol o bé el parlament i el president tenen la preeminència política i d’ells es deriven els altres poders, que no poden ni suplantar-los ni ordenar-los, si no és en l’exercici estricte de les seues limitades funcions. I aquest ordre general, universal i bàsic és el que el règim espanyol prova de desorganitzar d’ençà del 2015 per a fer front a la revolució democràtica catalana.

Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial. Amb la pretensió que duga a terme una acció política impròpia per a impedir allò que l’estat no pot impedir democràticament per les vies normals.

Això és d’una gravetat enorme, com veiem cada dia. I qüestiona completament que Espanya siga una democràcia. Perquè en una democràcia parlamentària, allò que en teoria diuen que és l’estat espanyol, el poder emana del parlament. El parlament n’és la font. I ho és perquè és l’òrgan triat de manera (més o menys) igual per tots els ciutadans. I la prova que això és així és ben senzilla: el govern, el poder executiu, no pot existir desvinculat del parlament. El govern naix al parlament, amb la votació d’investidura, i mor al parlament, o en tot cas a les urnes. Per aquesta raó un país pot no tenir govern, de manera provisional durant un temps, però no pot mancar de parlament.

El parlament, per tant, és la cúspide del poder polític en democràcia. En els règims presidencialistes o semipresidencialistes, com és el cas de l’estat francés, aquesta cúspide és repartida entre el president i el parlament, però això reclama sempre l’elecció directa del cap de l’estat. En absència d’aquesta elecció el parlament mana i decideix i la resta ha d’obeir –per això no pot ser president de la Generalitat ni primer ministre espanyol algú que no tinga prou vots a la cambra.

Hi ha finalment el tercer poder, el judicial. És un cas encara més simple d’explicar i de situar a lloc. En una democràcia el sistema judicial aplica i interpreta les lleis sobre situacions concretes en nom de l’estat. No fa res més sinó això. Aquestes lleis les crea el parlament –els jutges no poden crear lleis al marge del parlament– i la defensa de les lleis recau en el poder executiu. Excepte en els països de dret anglosaxó, que tenen una tradició diferent, els tribunals s’han de limitar, per tant, a interpretar les lleis que els vénen del parlament segons cada cas concret que se’ls presente.

El desplegament d’una democràcia, doncs, sempre parteix del parlament, el reconeix i el situa en la posició més alta. I per això podem explicar i demostrar que això que es fa a l’estat espanyol, en realitat, és una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que funcione.

En el cas del Parlament de Catalunya la cosa encara és més greu, perquè la Junta Electoral espanyola no és cap poder de l’estat, sinó un simple òrgan administratiu. I la prepotència amb què actua aquest òrgan és, per això, simplement inaudita. Que un òrgan administratiu qüestione o amenace el parlament, en qualsevol democràcia seria un escàndol monumental, inconcebible. Però ací, ja ho veieu, ací és el pa de cada dia.

I ho és per dues raons. La primera, perquè el desordre ja és imparable i creix exponencialment, impulsat per la maniobra surrealista de Mariano Rajoy el 2015, que consistí a atorgar capacitats punitives al Tribunal Constitucional amb el propòsit explícit de frenar el procés d’independència català. D’aquesta manera trencà la norma que establia que el Tribunal Constitucional només havia de ser, com només és en qualsevol democràcia, un ens d’interpretació de la llei –recordeu l’explicació del començament: el que defensa l’aplicació general de la llei és el poder executiu, no pas el judicial.

Però hi ha una segona raó encara més important. El Parlament de Catalunya no és sobirà. I si bé durant uns anys va aparentar ser-ho i l’estat espanyol li va respectar un cert àmbit de sobirania, avui d’això ja no en queda res. L’autonomia catalana, de fet, ja és una quimera inexistent; aquella autonomia política de què van gaudir Pujol o Maragall per a dir-ho de manera que s’entenga. I en conseqüència, com es va veure ahir, fins el darrer uixer del darrer organisme de l’estat es veu amb cor de riure’s i amenaçar l’òrgan que, en canvi, hauria de ser la cúspide del sistema democràtic al Principat. Per aquest motiu, la independència és l’única eixida si volem tornar a l’ordre democràtic.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb  el dijous 27 de gener del 2022

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

No els deixem sols

El pares de l’escola ‘Turó del Drac’ de Canet de Mar han obert una web titulada “El Turó, en català!”, on demanen el nostre suport en defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística, amb un manifest on escriuen: «Ja fa gairebé trenta anys que les escoles de Catalunya practiquen la immersió lingüística a les aules. La introducció de la immersió ha permès que l’escolarització de les criatures proporcioni les competències acadèmiques esperades, la integració social i cultural desitjables per a tota la ciutadania i garantir la possibilitat d’una vida plena en català després de llargs anys de marginació i criminalització. Després d’anys de plena normalitat de l’escolarització en català, diferents interessos polítics (mitjançant denúncies i soroll mediàtic) han dut els tribunals a dictaminar sentències que estableixen quotes de llengües vehiculars a la docència. L’últim cas conegut ens ha afectat a l’escola Turó del Drac (Canet de Mar, Maresme), on una sentència del TSJC estableix unes mesures cautelars que obliguen el centre a impartir el 25% de les hores lectives d’un grup de P5 en llengua castellana. Aquesta sentència sorgeix arran de la denúncia d’una família de l’esmentat grup classe que demanava un 50% de les hores lectives en llengua castellana» Acaben el manifest demanant al Departament d’Educació les accions necessàries per blindar la immersió lingüística a les escoles catalanes i fent una crida també a la resta de famílies i ciutadania en general a sumar-se a les activitats i reivindicacions que proposen.

Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».

Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat  ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia  –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.

Vicent Partal

Director de Vila Web

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 08 de desembre del 2021.