Qualsevol persona interessada amb la política catalana que
ressegueixi les xarxes socials amb regularitat ha d’haver notat que, en els
darrers mesos, s’ha produït una deriva dels postulats independentistes cap a un
cert desànim. Prova d’això pot ser la desaparició progressiva de les estelades dels
balcons i finestres dels pobles i ciutats. La darrera enquesta de la
Generalitat assenyalava que el percentatge de catalans favorables a la
independència és sensiblement inferior als contraris a la secessió. Es nota a
les trobades familiars, amb amics, amb companys de feina, on fins fa poc
partidaris i contraris a la independència discutien amb més o menys passió
sobre el procés; ara sol imperar el silenci; diuen que és aigua passada. La
pandèmia sens dubte hi ha influït, i també la crisi econòmica per la invasió
d’Ucraïna. Però preval la decepció i el
desencís que molts independentistes han tingut amb els actuals líders dels
partits separatistes.
Una part significativa del moviment independentista, aquell que es va mobilitzar el 2010 i va omplir avingudes i carreteres des de la sentència del Tribunal Constitucional contra el darrer Estatut de Catalunya, no entén el viratge cap a la moderació i el pragmatisme del Govern Aragonès. La taula per al diàleg proposada per Pedro Sánchez està congelada. Ha demostrat ser un miratge per a l’estratègia pactada d’ERC i PSOE del “qui dia passa any empeny”. Lluny queda aquell 9 de juny de 2017 ―acabem de complir el cinquè aniversari― en què el Govern de Catalunya, juntament amb tots els diputats independentistes al Parlament de Catalunya van anunciar la data i pregunta pel referèndum de l’1-O, en un acte solemne al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. En aquests cinc anys han passat moltes coses i poques de bones pel que fa a la nostra autoestima com a catalans. Des de l’empresonament i l’exili dels líders més preparats per plantar cara a l’Estat espanyol, fins a la repressió i persecució més brutal contra qualsevol intent de llibertat nacional del poble català.
No és gens estrany doncs que el sentiment independentista hagi anat minvant aquests darrers temps i el desànim hagi niat en el nostre imaginari col·lectiu. Després de 2017, Espanya ha aconseguit fer un "divide et impera" és a dir "divideix i regna" o el que ve a ser igual "divideix i guanyaràs". Les clavegueres espanyoles han atiat i provocat l'enfrontament entre els diferents col·lectius d'independents i els seus líders, fins a provocar la seva dissolució, desaparició o irrellevància electoral. Recordem per exemple, Primàries Catalunya', Moviment Corrent Roig, Suport Civil Català (SCAT), Front Nacional de Catalunya (FNC) i també el Partit Nacionalista Català (PNC), tots presentats a les eleccions del 14-F i que no van obtenir representació parlamentària.
Aquests darrers mesos s’estan aixecant algunes veus que demanen la creació d’un nou partit netament independentista que pugui escombrar del panorama polític català als tres partits (ERC, JxC, Cup) que maneguen avui el tema al Parlament. Totes aquestes veus diuen que, com sigui que els partits ‘tradicionals’ han esdevingut uns ‘traïdors’ a la causa de l’independentisme, cal un partit nou que arreplegui tot aquest sentiment de frustració i el lideri de forma majoritària. En principi sembla difícil que una nova formació, creada de bell nou i sense un líder potent i magnètic pugui tombar les estructures d’uns partits forts i creats algun d’ells des de fa desenes d’anys i amb milers de càrrecs que viuen del partit i que lògicament el voten a ulls clucs. No els interessa a aquests càrrecs que hi hagin dissidents dins el partit per poder mantenir així els seus sous i les seves prebendes.
Amb un nou partit no solucionarem res
Els partits polítics són un mal necessari. Són eines que arreu del món han corromput i fet malbé la democràcia. A més, la lluita de poder que és inherent al partidisme sol ser incompatible amb la bona política. Però encara no s’ha inventat el sistema democràtic sense partits. Per tant, no cal ni justificar que millor tenir-ne que ser governats per un sistema de partit únic, que és com funcionen moltes dictadures.
Per altra banda, la realitat és que a molts de nosaltres no ens calen partits per fer política. Perquè estem acostumats a la democràcia directa, a fer-la nosaltres sense delegar-ho en uns representants. De fet, la bona política, especialment la política transformadora, sovent es fa millor fora dels partits. Sobretot perquè requereix molt més que votar i sumar vots. L’activisme, la mobilització, els moviments amb capacitat real de canviar la societat, normalment xoquen amb els partits perquè aquests els tenen por. Més encara quan són al govern.
L’independentisme de base, molt majoritàriament, ha arribat a la conclusió que el partidisme és un dels principals problemes del moviment ara mateix. La lluita per l’hegemonia, l’ambició de sumar càrrecs i controlar institucions, ha desplaçat les estratègies compartides per fer la independència. En definitiva, els partits han demostrat que prioritzen la seua lluita pel poder, per uns interessos particulars, en comptes de la lluita per fer efectiva la República.
Una de les lliçons del 2017 hauria de ser que només votant no farem la independència. Hem votat i hem guanyat i encara no som independents. Per tant, l’evidència és clara. Per això seria un error pensar que els problemes que tenim s’arreglen només votant. O que hem de deixar de votar a uns i votar uns altres i ja està. La qual cosa inclou la idea de crear un nou partit. Partits i llistes noves en sorgeixen cada vegada que hi ha eleccions, i de la majoria no n’arribem a saber mai res, més enllà de trobar paperetes desconegudes el dia de les eleccions.
Si m’ho permeteu, només als partits els interessa fer-nos creure que tot el nostre poder rau en una urna i una papereta. Certament, molts milions de paperetes donen molta força i molta legitimitat. I a tothom li agrada poder votar una opció que el representi bé. Però sense les desenes de milers de persones que quan ha calgut han posat i defensat les urnes, i comptat els vots, la força de les paperetes no s’hauria pogut expressar. Ni més ni menys.
La mobilització independentista que va començar el 2009 es podria dir que va afavorir l’aparició d’un nou partit. Era fins a cert punt lògic en un context (el segon tripartit) en què cap opció representava els activistes que s’havien organitzat per escampar el moviment de les consultes populars. Però Solidaritat amb prou feines va entrar al Parlament (gràcies a la potència d’un lideratge com el de Joan Laporta) i en va desaparèixer a les següents eleccions.
El sorgiment d’un nou partit nacionalista/independentista és el menor dels impactes que l’inici del procés va tenir sobre el mapa polític. La majoria dels partits actuals són els mateixos, però el procés els va canviar poc o molt a tots. Qualsevol semblança del Parlament actual amb el de fa 13 anys és pura coincidència. Partits que s’han refundat, que s’han trencat, que han canviat de líders, de sigles, de programa, de política d’aliances. El panorama ha variat com de la nit al dia.
El 2015, amb les eleccions plebiscitàries, molta gent que 5 anys abans ni s’imaginava fent política, es va trobar a una llista transversal com era Junts pel Sí. Unes noves sigles, amb nous líders i amb una proposta trencadora: declarar la independència. Aquesta llista va capgirar completament el relat, la dinàmica de competició entre partits i va mobilitzar molta gent que no participava mai en campanyes electorals. Coses que un nou partit no hauria pogut aconseguir.
En certa manera, recuperar la dinàmica de partits ben estructurats i endreçats i que competeixen per l’hegemonia és recuperar la normalitat autonòmica. Fins i tot si algun dels partits fa un discurs rupturista o que pretén donar compliment al mandat de l’1-O. En aquest context, entrar en el joc dels partits amb una nova opció, amb tots els obstacles que es trobaria per competir en igualtat de condicions, no és cap garantia de canviar el panorama.
Per això més d’una vegada he defensat que per malbaratar el seu esforç, creant partits de futur incert, millor no treure els activistes del carrer. La seua força és molta més que la de qualsevol votant, i fins i tot que la de qualsevol militant de partit. El que cal ara és una sacsejada equivalent a la que va viure el mapa polític del país del 2010 al 2015. Una mobilització que ho canviï tot. Més que competir amb les seues regles, es tracta d’obligar-los a jugar amb les nostres i de marcar-los de ben prop.
Cal, en definitiva, que cap partit pugui donar per suposat que seguirà existint en 5 anys i que cap polític pugui donar per suposat que seguirà tenint càrrec a les pròximes eleccions. Sabem com fer-ho perquè ja ho hem fet.
Josep Costa
Polític i jurista
Article publicat al digital elMón el dissabte 04 de juny del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada