Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de maig 2022

Vox està a l’aguait

Com si fos una gota malaia, cada dia ens arriben notícies de les actuacions, declaracions, atzagaiades, insults i altres bufonades d’aquest partit que té nom de diccionari i que ens serveixen per posar-nos les piles als que les escoltem. El seu assentament com a quarta força del Parlament de Catalunya fou una nefasta notícia per la totalitat de partits que, dins la ben entesa transversalitat que ha de caracteritzar el teixit ideològic d’una democràcia sana, componien fins llavors el mapa polític català. De l’esquerra fins a la dreta, tots ens vàrem preocupar i amb raó.

Ara hem conegut que Vox s’ha compromès a “suspendre l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme” al seu programa electoral per als comicis a Andalusia. Al primer punt del centenar de mesures que proposen per a la Junta d'Andalusia reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes. A més, també plantegen la il·legalització de partits, associacions o ONG que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l'Estat, així com acabar amb l'estat de les autonomies per convertir-lo en “un estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins a fer efectiva l'equiparació salarial real entre tots els cossos policials. El verdader perill de Vox es mou al voltant d’un concepte ben conegut: el populisme que s’articula sobre la maquinació d’enemics artificials i grups adulteradament rivalitzats. A ells els hi és indiferent si es tracta de “comunistes” o “indepes”, l’important és alimentar els inputs de fòbia prèviament instal·lats en el seu potencial electorat.

El populisme social-espanyolista de Vox és un vell problema d’Espanya i també de Catalunya. Una trampa que, en el passat, va condemnar a la misèria a moltes famílies del país. Avui en dia, quan veiem alguns catalans —d’aquests que es fan dir “d’ordre”— que abans havien votat a CiU i que ara voten el  partit de Santiago Abascal, a molts ens ve a la memòria el tèrbol atzar de molts homes de la Lliga Catalana, industrials, terratinents i gent adinerada, tots amants de Catalunya i els seus costums, que davant del terror dels ‘rojos’ van creure en l’opció de finançar l’alçament dels sollevats el juliol del 1936. L'esquerra governant espanyola té per costum atiar el fantasma del perill de Vox per vendre's com el mal menor davant els seus socis d'investidura. És un recurs constant cada vegada que l'executiu de Sánchez exigeix suport parlamentari per a les seves tesis a aquesta majoria d'investidura que, com és sabut, se sustenta bàsicament en els republicans catalans. És cert que l'independentisme va obtenir de Pedro Sánchez els indults. Era la part no escrita, i no per això menor, de l'acord d'investidura. Tan cert com que després d'aquesta concessió, l'executiu sembla recórrer sempre a la mateixa estratègia, instrumentalitzant el partit d’Abascal per tal de ratificar en el pensament col·lectiu de la ciutadania espanyola que si no se la vota a ella, aquí es troba Vox, aguaitant, al costat de l'allargada ombra d'Abascal.

Vox està aconseguint radicalitzar a la resta de partits que entren en el seu marc. Estan assumint que els discursos incendiaris i xenòfobs són acceptables en un Estat de Dret i en una societat democràtica. Quan Abascal fa determinades declaracions contra la immigració o l’ultranacionalisme espanyol, els líders polítics o inclús el Partit Socialista es plantegen determinades mesures per a Catalunya. Aquest és doncs el perill que existeix enfront aquest embat de l’extrema dreta. Que ens ho puguem creure o no depèn dels resultats que el partit d’Abascal vagi obtenint en les diferents conteses electorals que es vagin produint a Catalunya i Espanya. Fins ara les notícies no deixen de ser preocupants, sobretot per la nostra Nació, ja que no hem de perdre de vista que l'Estat unitari i centralista continua sent el projecte de Vox per a Espanya, però això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat, ni al PP acceptar-ho, com acaba de passar a Castella i Lleó i com versemblantment passarà a Andalusia primer i potser al Govern de la Nació després. És interessant llegir les consideracions que en fa sobre aquests aspectes de l’actualitat política espanyola, l’eminent jurista espanyol, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, en l’article ’Al voltant de les nacionalitats’  on assegura que “la fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?”. Podeu llegir l’article d’aquest gran jurista tot seguit

Al voltant de les nacionalitats

En el primer avantprojecte de la Constitució, que es va publicar al Butlletí Oficial de les Corts, l'article 2 estava redactat en els següents termes: “La Constitució es fonamenta a la unitat d'Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren”.

Sembla fora de cap dubte que el constituent espanyol de 1978 va tenir clar des del primer moment, encara que no les esmentés pel seu nom, que a Espanya no hi havia només regions, sinó també “nacionalitats”. La inclusió de les nacionalitats al text constitucional no es va produir  a conseqüència d'una carambola inesperada, sinó que hi va estar des del principi. Tot i que la redacció de l'article 2 va experimentar diversos canvis al llarg de l'etapa constituent, pel que fa a la unitat d'Espanya i a les nacionalitats i regions com els elements que la integren, no hi va haver cap canvi.

En realitat, l'acord sobre la seva inclusió a la Constitució va ser gairebé unànime. Tan sols Aliança Popular es va posicionar en contra de la seva inclusió. És a dir, 16 escons representatius del 8,21% dels vots vàlidament emesos van estar en contra que el terme ‘nacionalitats’ s'incorporés a la Constitució.

Sense el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i la posterior guerra civil, és possible que el terme ‘nacionalitats’ no s'hagués incorporat a la Constitució a Espanya. Tots els territoris constitutius de l'Estat “integral” de la Constitució de 1931 havien acceptat la seva definició constitucional com a “regions” i del que s'estaven ocupant era iniciar l'exercici del dret a l'autonomia mitjançant l'aprovació del corresponent Estatut. Sense el cop d'estat i la guerra civil és pràcticament segur que, abans que acabés la dècada, Espanya estaria configurada íntegrament per regions autònomes, possiblement les que havien estat identificades com a tals a la Llei del Tribunal de Garanties Constitucionals.

Però el cop d'estat es va produir i el projecte de descentralització política que es va iniciar el 1931 amb vocació de projectar-se de manera generalitzada a tot el territori, va ser arrencat d'arrel. No va desaparèixer del tot dels programes polítics de diferents partits, però sí de la pràctica política. Caldria esperar que es comencés a albirar la fi del règim del general Franco, perquè la descentralització ocupés de nou un lloc destacat a l'agenda política. I és en aquest moment quan el terme nacionalitats s'insereix en el debat. L'experiència descentralitzadora de la Segona República havia de figurar d'alguna manera a la Constitució que hauria de substituir les Lleis Fonamentals del Règim de Franco.

Pel que fa al debat de l'article 2 de l'Avantprojecte de Constitució del 5 de gener de 1978, es va forjar el consens constituent, amb base en el qual s'ha construït l'experiència democràtica més perllongada de la història d'Espanya.

Aquest consens constituent pateix un procés d'erosió des de gairebé començaments del segle XXI, però s'està accelerant de manera molt notable des que l'extrema dreta ha aconseguit tenir una representació política autònoma de mida considerable al sistema polític espanyol. Vox ha deixat clar des que va irrompre al panorama polític que no reconeix no ja l'existència de nacionalitats, sinó que no està d'acord amb la constitució de les regions a comunitats autònomes. L'Estat unitari i centralista continua sent el projecte per a Espanya. Això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat Autònoma, ni al PP acceptar-ho en aquesta condició, com acaba de passar a Castella i Lleó, i com versemblantment passarà a Andalusia primer i al Govern de la Nació després, si els números ho permeten en aquest segon cas.

Tenir al Govern de l'Estat, de diverses comunitats autònomes i d'un nombre rellevant de municipis a un partit que està radicalment en contra del nucli essencial del pacte constituent, es pot convertir en un punt de no retorn. Especialment, quan al PP, com hem vist aquesta setmana passada, li tremolen les cames quan els seus màxims dirigents, Alberto Núñez Feijóo i Elías Bendodo, el primer a Catalunya i el segon en declaracions a El Mundo, s'introdueixen al jardí de les “nacionalitats”. La fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?

Ningú no es pot enganyar, perquè estem avisats. Vox s'està presentant a pit descobert de la mateixa manera que ho va fer Donald Trump el 2016.

Veurem.

Javier Pérez Royo

Jurista

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimecres 25 de maig del 2022

(article traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)