Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de setembre 2022

L’escola sempre en català

Com un rellotge suís, com una maquinària de precisió que mai falla. Així funciona la justícia espanyola quan té al davant el seu objectiu sagrat de preservar la unitat de la seva nació, un projecte que inclou empènyer el català fora de l’espai públic tant com pugui. Com que als tribunals la llengua pròpia del país no ha penetrat mai, els jutges s’han d’ocupar de foragitar-la de l’escola, i no defalleixen. Ahir es van conèixer dues interlocutòries que demostren que ho han tornat a fer i que ho tornaran a fer tantes vegades com calgui. El Ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos presentats pels diputats PP i Ciutadans al Parlament de Catalunya contra diversos articles de la llei catalana que elimina el 25% del castellà a les aules.

Un dels fonaments del recurs és que tant el Decret com la Llei ometen qualsevol referència al castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, vulnerant la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia i la mateixa doctrina del Tribunal en sentència de juny de 2010, segons recull un comunicat que va difondre el PP. El recurs explica que el Decret llei vulnera l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el 86 de la Carta Magna, i se centren a dir que les normes citades vulneren preceptes constitucionals relacionats amb l’autonomia dels centres garantida per la normativa bàsica de l’Estat.

A Catalunya, des de fa dècades s’ha pogut viure, estudiar, treballar, anar al cinema o al teatre, declarar als jutjats, tancar operacions comercials, etc., sense haver de pronunciar un sol mot en català. Això a França, Anglaterra, Suïssa, per posar algun exemple, no passa, oi? Això només passa en una situació politicoadministrativa molt concreta que es diu colònia i el que més ens fa patir és veure com els polítics catalans fan veure que no saben que som una colònia de l’estat espanyol i que no passa res si el català no és l’únic idioma oficial i obligatori a Catalunya. Però la realitat és que sí que passa i, si no hi fem res, el català acabarà sent anecdòtic a Catalunya.

Des de fa anys, l'escola hauria d'haver estat el primer baluard en defensa de la llengua catalana i això no ha esdevingut així. Veiem com cada dia la mal anomenada, i mal aplicada, "immersió" és morta. Assumim-ho. Espanya ha volgut guanyar aquesta darrera batalla. L'ha lluitada amb totes les armes. I nosaltres, no. Més enllà de quatre "jugades mestres" que duren 5 minuts. És el resum de la diferència entre la nostra manera de lluitar i la de l'enemic: ells volen derrotar-nos. I nosaltres, què volem de debò? Tots sabem que la llengua és el primer símbol de la identitat d'un poble. Per aquesta raó, atacant la llengua saben que acabaran esborrant la nostra identitat. En algun moment, identitat i llengua, poden arribar a confondre's o a semblar tan indestriables que no puguin contemplar-se autònomament. Així ho entenia el filòleg valencià, Sanchis-Guarner, quan afirmava: "Qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare". Mentre que la llengua té un valor social i objectivable, la identitat pot ser o una certificació administrativa o el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat i encara la suma de les dues coses.

L’atac sistemàtic a l’escola en català que està patint des de fa molts anys el nostre sistema educatiu, no l’ha defensat mai prou bé els polítics que ens representen a les institucions, obeint com xaiets les imposicions que ens arriben des de la judicatura. La desobediència porta sempre més lluny que l’obediència, però els líders republicans, socialistes, juntaires i comuns que van al davant no ho saben i, és clar, la tropa obedient està aturada en el règim del 78 amb la constitució franquista que necessita estintolar el govern d’una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, molt útil per blanquejar la monarquia instaurada  ―que no restaurada― pel dictador Franco. Com analitza, Vicent Partal, en el seu article titulat  “Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial”, a ningú se li fa estrany que la classe dirigent sigui tan previsible, i també sabem del cert, que allò del blindatge era una gran mentida. Podeu llegir si voleu l’article d’en Partal tot seguit.

Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va dir durant el discurs de la Diada: “Per primera vegada en els últims set anys, cap centre educatiu no veurà com li imposen un 25% de classes en castellà.” Amb aquesta frase, el president volia lluir la presumpta eficàcia de la polèmica llei pactada el mes de juny amb Junts, els comuns i el PSC. Tots quatre grups, al parlament, van assegurar que s’havia blindat el català a l’escola.

Jo no sé per quina raó els polítics catalans fan servir aquest verb, “blindar”, d’una manera tan poc adequada com reiterada ―recordeu que ja hi havia hagut una gran polèmica quan Gabriel Rufián també va dir que ell tot solet havia blindat el català i que gràcies a això podia votar el pressupost a Pedro Sánchez. Segons el diccionari, “blindar” és ‘cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.’. La metàfora, per tant, indica que blindant protegeixes de manera extrema una cosa que ja per si és forta. I la realitat no és aquesta, de cap manera.

La prova la vàrem tenir ahir quan el TSJC va tirar pel dret i va ordenar que, en dos casos concrets ―i ja veurem si la cosa s’atura ací―, cal continuar aplicant les mesures cautelars que ja havia ordenat, perquè la decisió “no resulta afectada de manera automàtica per la modificació normativa”.

Això ha passat perquè la jugada del govern consistia només a fugir endavant, a còpia de crear una nova situació legal. Tot plegat per a guanyar temps mentre els tribunals espanyols decidien què fer ―que tots sabem què decidiran― i com fer-ho. I això per un preu altíssim, com va denunciar la CUP i pràcticament totes les entitats, tret d’Òmnium. El preu és que per primera vegada es trenca la tradició històrica del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que ens defineix i la que mereix ser considerada com a tal. La broma, siga com siga, ha durat 121 dies i prou. Ja està. Els advocats se’n fan creus i diuen que això és una barbaritat, el departament estraleja i braceja per mantenir l’eslògan, el govern diu que es mantindran ferms…, però els xiquets es trobaran amb el castellà obligat a classe. I s’hauran de fotre.

El dia que la llei es va aprovar vaig escriure en aquest mateix espai editorial: “Aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana.” Vaig dir que “tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou” i vaig afirmar que “la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat: d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten”.

Lamente molt tenir raó, m’hauria agradat molt equivocar-me, però, per una altra banda, no era gens difícil de saber què passaria. Perquè per més fantasies que els gestors autonòmics es vulguen creure, contra el permanent colp d’estat judicial i contra la intransigència espanyola no hi ha cap camí practicable, ni un de sol, que no siga l’enfrontament i la confrontació.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 22 de setembre del 2022