Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de setembre 2022

De l’amor a l’odi

Pot ser molt perillós afegir-se a un ‘isme’ perquè qui ho fa, corre el risc de ser acusat de tebiesa. Sempre apareixerà algú que li dirà al qui s’ha adscrit al comunisme que no és prou comunista, al qui ha optat pel surrealisme que no és prou surrealista, al qui s’ha decantat pel nacionalisme que no és prou nacionalista o que qui abraça l’independentisme no és prou independentista. Passa amb tots els ismes. La gran idea que engloba aquesta dinàmica és la de la revolució, i per això probablement es va popularitzar la consigna que, com si fos Saturn, “la revolució devora els seus fills”. El revolucionari no és mai prou revolucionari, i tard o d’hora pagarà per la seva tebiesa. El doctrinari triomfant esclafarà l’activista dubitatiu.

Aquesta reflexió sobre les revolucions i els seus efectes, pot servir per il·lustrar el tomb que ha fet recentment una part de l’independentisme, concretament Esquerra Republicana, com ho assenyalava en Lluis Llach en una recent entrevista, on posava de manifest el canvi que havia fet l’Oriol Junqueras des de l’octubre de 2017 fins ara. Aquest canvi no és només de Junqueras sinó de la direcció d’ERC en ple. El gir estratègic es va iniciar durant el 2018 amb el President del partit, empresonat i la Secretària General fugida a Suïssa. El 155 anava fent estralls i llavors apareix el ‘mantra’ d’eixamplar la base, que vol dir “eixamplar els votants d’ERC”. Aquesta estratègia passava per “robar” els vots de l’esquerra del cinturó roig metropolità. Així s’entenen fitxatges com en Rufián, José Rodriguez, Chakir el Homrani, Najar Driouech o els mateixos trànsfugues socialistes com l’Ignasi Elena, Ernest Maragall o Carles Castillo. Però la realitat era que més que eixamplar la base, eixamplaven la cúpula. Ara faltava el canvi de discurs. La paraula independència començava a desaparèixer i només figurava l’adjectiu “republicà” pertot arreu. En resum, s’abandonava l’electorat independentista per centrar-se exclusivament en l’electorat d’esquerres.

El canvi d’estratègia d’ERC ha estat inspirat, dirigit i controlat pel seu líder espiritual, Oriol Junqueras, que va accedir a l’indult ―com va reconèixer el mateix Joan Tardà― a canvi de rebaixar els seus plantejaments sobiranistes, fins a arribar a renegar de la paraula ‘independència’ en tots els seus abrandats discursos. Cap persona més o menys introduïda en la política catalana ignora el ressentiment existent des de fa anys entre ERC i Convergència. S’ha dit i escrit molt arran de la frase “de l’amor a l’odi només hi ha un pas” i Junqueras ho ha demostrat a bastament. Tot plegat ve a tomb de la frase "El Junquerisme és amor", que li va engaltar el líder d'ERC a Jordi Basté, quan el locutor de Rac1 intentava barrejar la celebració del Referèndum amb el partidisme saludable que hi ha en qualsevol país. Darrerament, però, Oriol Junqueras darrerament sembla haver bescanviat l’amor per la rancúnia, ja que amb la seva actitud ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern, entre el personatge i la seva filosofia: primer el partit i després tot lo altre i ja fa molt temps que actua així. Ens havia costat de veure-ho, però ara és molt clar. Només cal observar la posició que el president Pere Aragonès va adoptar enfront de la manifestació de la Diada, afirmant que no hi assistiria perquè considerava que no seria coherent amb el plantejament que feien els mateixos organitzadors. El creixent discurs antipartits de l'ANC ―especialment crítica amb ERC, la formació d'Aragonès― va motivar la decisió del president, que en la marxa de fa un any ja va rebre xiulets d'una part dels assistents. La presidenta d'ANC, Dolors Feliu, ha declarat que l'absència d'Aragonès demostra que "no està implicat en la independència".

El periodista Jordi Sanahuja va publicar a primers d’aquest més un article on exposa la seva teoria arran de les actuacions de Junqueras i el seu partit, teoria que no per sorprenent ha de resultar forçosament fictícia. Hem titulat aquesta teoria ’L’estratègia del ‘Junquerisme’, i on l’autor desgrana tots els esdeveniments protagonitzats pel líder d’ERC en els darrers deu anys, descobrint els motius que, a parer seu, han portat a Junqueras i el seu partit a fer el gir de 180 graus en la seva política independentista. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’estratègia del ‘Junquerisme’

De tant maquiavèl·lic, ningú acaba de treure l’entrellat de la situació però aquí va la meva teoria:

Assumeixo que des de l’inici del procés Junqueras tenia al cap trair-nos (en cas contrari hauríem d’acceptar que és idiota) i per assolir-ho necessitava estar liderant el procés per disposar de tota la capacitat d’acció que la conjuntura política li permetia. Per aconseguir-ho va desenvolupar una mestreria en la interpretació del paper d’home bo amb conviccions fermes que defensaria Catalunya fins al límit. De fet, el precedent de les plebiscitàries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar, eren tota una mostra del que vindria després, quan no va voler fer unes eleccions amb partit únic ―Junts pel Sí― quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada.

El CCN, Centre Català de Negocis, associació empresarial molt compromesa amb la independència es va desvincular del procés en aquell moment  en veure l’inexplicable posicionament d’ERC. L’ocasió per planificar el cop de gràcia la va trobar en la reunió secreta amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria a principis del 2017, a uns vuit mesos del referèndum i d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, la trobada va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema, però no es va atrevir a negar-ho. De què podrien haver parlat tan en secret en un moment tan crític? No se sap, però a la vista dels fets posteriors, la meva percepció és que van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procés d’independència. Junqueras va dir en privat a Madrid aquells dies que aturar el referèndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res.

La meva hipòtesi és que tots dos van acordar que Junqueras continués liderant el moviment independentista per fer-lo esclatar quan la gent ja no pogués reaccionar. Si es feia explotar abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés. Així, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots, fins i tot va acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufián, quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial (pla A) era que fos el mateix Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats.

Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI es va proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendició sense condicions (va ser l’únic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presó. Tampoc va sortir bé (la judicatura té agenda pròpia, són de VOX i no negocia amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas s’equivocava) i s’hi va passar tres anys. Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués de fer. Això també explica per què Junqueras ―i també Romeva― van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presó ―va sortir plorant sense entendre per què era una empestada a qui no volien veure. I també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó.

L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat però va arribar. De fet, Espanya no podia aguantar gaire més la pressió internacional pels presos polítics i no hauria tardat gaire més a deixar-los lliures sense cap mena de negociació. Novament, Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del Gobierno davant dels espanyols i era vergonyós per nosaltres. Així doncs, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en l’enemic a batre per ERC. Mitjançant Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat el gener del 2018 i més tard, amb l’ajut de la fiscalia, van abatre Torra i ara han fet el mateix amb Laura Borràs.

En definitiva, dos col·laboracionistes (Santamaria i Junqueras) es van posar d’acord per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar la Colònia amb tranquil·litat. Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez ―donant suport a la presidència dels republicans i al control per part d’ERC dels mitjans de comunicació― ho va fer possible. El cercle s’havia tancat.

Si la gent no hi posa remei, aquest és el futur que ens espera i perquè s’entengui el que passa només tenim les xarxes socials i uns pocs periodistes lliures dels tentacles del poder d’ERC, però aquesta informació no està a l’abast de la gent gran, únicament informada pels mitjans tradicionals.

De totes maneres, Puigdemont ha comès tres greus errades que haurien pogut salvar el procés:

  1. Confiar en Junqueras, quan ja estava advertit per Mas que no era de fiar i ho va poder comprovar personalment quan li va encarregar les estructures d’Estat que va estar boicotejant durant un any i mig.
  2. No aixecar la DUI. El poble l’hauria defensat. Això ha estat reconegut pel mateix Puigdemont.
  3. Anomenar Jordi Sánchez, el talp d’ERC a JxC, com a Secretari General.
En definitiva, per explicar la situació actual s’ha d’entendre que són molts els afiliats que davant del gir de la cúpula d’ERC (Junqueras es va cuidar molt d’envoltar-se d’una guàrdia pretoriana de mediocres, com el mateix Aragonès, i completament fidels) i estant en possessió de càrrecs públics o lligats a l’administració, han bescanviat l’anhel col·lectiu del país pel seu propi, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posició social privilegiada que els càrrecs els hi havien donat. Això val per polítics, periodistes i tota mena de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament d’ERC una gran part estan col·locats pel partit cobrant de l’erari públic ―poden ser uns 4.000 o més― i que la resta esperen fer-ho si es porten bé, la cúpula del partit s’ha convertit en un búnquer que sempre disposa de majories a la búlgara per fer el que els hi roti. Els que han discrepat han hagut d’abandonar el partit i deixar el càrrec. Milers d’afiliats històrics s’han donat de baixa i han sigut substituïts per milers de nous espanyolistes provenint majoritàriament del PSC i també dels Comuns a la recerca de millors oportunitats.

Jordi Sanahuja

Periodista

Data de publicació 01.09.2022  ·  06:55