Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU