Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.
D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?
A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació voluntària, afirma rotundament: “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.
Cinc
anys d’exili
Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.
Durant
tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix
marc. No m’he quedat reclòs, sense
sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes
estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el
sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per
canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la
necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap
justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de
política.
L’aspecte
personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una
visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a
banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de
la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també
generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les
pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de
solidaritat de què hem estat objecte.
Tanmateix,
he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les
conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les
meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat
ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos i difícils: el de no fer del patiment
personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs
polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves
emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i
tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de
víctima. El fet que hi ha gent que
menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la
política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i
sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de
la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap
d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han
estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer
política des de l’exili.
I
com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el
resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat
a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys
anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que
s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en
privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions
felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure
per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un
indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur
que Pedro Sànchez sap de què parlo.
Per
això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a
la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc
menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una
fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal.
Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític
independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb
actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de
resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet
que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els
beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.
Em
consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva
estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a
sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he
demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?
Porto
cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien
feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien
perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal
això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic
disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.
Durant
cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus,
seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per
l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la
participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria
dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu
desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons
diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.
Malgrat
tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he
fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més
resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar
confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó
liquidar-nos com a nació.
I
si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes
persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van
dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir.
A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on
fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i
el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu
agraïment i reconeixement.
Continuem;
i tant que continuem.
Waterloo, 30 d’octubre de 2022
Carles Puigdemont i Casamajó
130è president de la Generalitat de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada