L’ultratge de la cimera

De la mateixa manera que existeixen penes molt greus per ultratjar la bandera, s’haurien de prendre mesures molt dures per castigar els ultratges fets als pobles i als seus ciutadans. La cimera entre Espanya i França a Barcelona és una enorme provocació dels dos governs envers Catalunya i, encara més, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, anuncia que ho fa per demostrar que el procés d’independència català s’ha acabat.

Podria passar, i és molt probable, que aquest esdeveniment que ha planejat el president espanyol, acabés girant-se-li en contra. El president Sánchez ha volgut ser massa espavilat, ha llegit malament el sempre complex mapa polític català, i ha enviat els seus ministres, començant pel de Presidència, Félix Bolaños, a escalfar la cita del 19 de gener de la pitjor manera possible: ressaltant que l'elecció de Barcelona com a ciutat escollida per a la cimera de Macron i Sánchez, al costat dels seus governs, té a veure amb el fet que s'ha girat full dels anys del procés. El seu missatge és per a l'independentisme gairebé una provocació.

Ha arribat el moment de buscar el que ens uneix i avançar en l'entesa. L’ultratge ha provocat la reacció de l’independentisme empenyent-lo a recuperar la unitat, l’esperit guanyador de l’octubre del 17 i sobretot la il·lusió. Això ha fet que des de tots els estaments es demani una acció conjunta, convocada pel màxim nombre d’entitats independentistes, contra dos estats que sempre han carregat contra Catalunya, i especialment de manera ferotge contra la llengua catalana. En aquesta ocasió, a més, la crida és clara: la convocatòria d’una manifestació el dia de la cimera, per fer-los saber que el conflicte està lluny d’haver-se acabat.

El Consell de la República, Òmnium i l’Assemblea han fet possible aquesta convocatòria, que ja compta amb moltes més adhesions, com ara l’AMI i les Intersindicals IAC i CSC  que, ben aviat, en roda de premsa conjunta, ens explicaran amb detall la convocatòria, quedant ben clar que ha de ser contundent i massiva. Ben fort i sense embuts, ens cal demostrar-los, als dos mandataris i a la corrua de mitjans que hi seran presents, que el conflicte català només té una solució, la independència. Les entitats convocants han volgut deixar clar que la voluntat d’independència és més viva que mai, que no són els governs d’Espanya i França els que ens representen, sinó els que reprimeixen la nació catalana, les seves gents i la seva llengua i cultura. La protesta també ha de servir per defensar el català i la immersió lingüística, així com per reivindicar les demandes de la Catalunya Nord, on el català està sent perseguit pel seu ús en els plenaris municipals. També des de l’exili el President català, Carles Puigdemont, el passat divendres va fer una crida a la mobilització i va demanar a l’independentisme que aprofités l’ocasió per recuperar la unitat d’acció perduda en els últims anys afirmant en una piulada: “Espanya i França han treballat per desmobilitzar i trencar la unitat, que han estat les dues grans eines per defensar Catalunya davant d’uns Estats que ens discriminen i ens perjudiquen pel fet de ser catalans”.

El problema rau en el fet que Pedro Sánchez té a favor seu una part de l’independentisme  ―bàsicament ERC i un fragment de Junts― i el dia 19 veurem si són només els seus representants o els seus votants. Des de Madrid mai s’ha fet una lectura correcta del procés d’alliberament català, ni des de fa 300 anys ni ara. El seu caràcter imperialista els fa impossible entendre la nostra resiliència. En canvi, sí que són eficaços en la batalla en camp obert que és on nosaltres tenim molt a perdre. Al president Sánchez l’ha traït el seu atreviment poca-solta perquè uns altres poca-soltes, ERC, li han donat peu a què pensi el que pensa. I el dramàtic és que als nostres poca-soltes els vota molta gent. I actualment controlen la Generalitat i se’ls veu molt ‘sobradets’. Malgrat això, com diu l’arquitecte Josep Blesa, en un comentari des de València referit a Sánchez i Macron, ells tenen un estat i no s’adonen que nosaltres tenim una nació.

Quan, des de Madrid i des de París, observin la vergonyant cimera del dijous 19 de gener a Barcelona, tindran l’ocasió de descobrir quanta força fa una nació al carrer, i pot ser la força definitiva que esperàvem de fa anys i no l’havíem previst en el guió del Procés català. El periodista, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  ”A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola”, afirma que, ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. Podeu llegir l’article d’en Partal tot seguit.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola

En el seu famós llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi (també conegut per Sun Tzu) va deixar clar, ja al segle V abans de Crist, que acorralar l’enemic és una tàctica molt dolenta. Perquè si no té cap via per on escapar es trobarà obligat a fer tant com calga per passar per damunt teu.

El general xinès ho explica en el comentari 36 de la setena part del llibre: “No facis massa pressió sobre el teu enemic. Quan un enemic està acorralat ha de lluitar per sobreviure i ho farà amb l’energia que origina la por final. Si l’obligues a caure, en un esclat de glòria passarà per damunt de bona part de les teues tropes.” (D’aquest llibre, n’hi ha una traducció catalana recent, publicada per Edicions de l’Abadia de Montserrat.)

L’art de la guerra és possiblement el llibre més famós que s’ha escrit mai sobre com conduir un combat i com guanyar finalment una guerra. En el curs dels segles, tot de líders militars i polítics s’han inspirat en la saviesa d’un text senzill i curt, però que és d’un realisme i un sentit comú sense parangó –de fet, avisa que la millor manera d’encarar una guerra és no fer-la. Hom conta que el general Võ Nguyên Giáp recitava el llibre als soldats per preparar-los per a la batalla de Dien Bien Phu, que Napoleó el tenia sempre a mà dins l’abric i que tant el KGB com la CIA van obligar els seus operatius a estudiar-lo fil per randa durant dècades. Ievguènia Albats, de fet, explica que els caps del KGB repetien constantment, com una salmòdia, un dels moments més coneguts del llibre, aquell que diu: “Forçaré l’enemic a prendre la nostra força per debilitat i la nostra debilitat per força, i per tant la seua força es tornarà debilitat.”

Explico tot això per posar en relleu l’error tan enorme que ha comès Pedro Sánchez convocant la cimera entre Espanya i França a Barcelona. I, encara més, anunciant que ho fa per demostrar que el procés d’independència s’ha acabat. Ahir es va saber que l’ANC, Òmnium i el Consell de la República convocarien una protesta conjunta (i això sol ja és ben significatiu) en el lloc on es reuneixin el dijous dia 19 el president francès i copríncep d’Andorra i el primer ministre espanyol –i això també és significatiu, car aquesta vegada no la convoquen lluny d’on es fa l’acte, sinó allí mateix, en una confrontació directa.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata, doncs. I, segons quina potència tingui la concentració, i segons què hi passi, aconseguirà l’efecte contrari del que pretenia: que el món, Europa, vegi i recordi que a Catalunya hi ha un procés d’independència actiu i que és un procés que té una enorme força popular.

Al dirigent socialista espanyol l’ha perdut la ignorància i el seu llegendari atreviment poca-solta. No saber una cosa tan elemental que és que quan domines la partida has de procurar mantenir les coses calmades en l’altre bàndol és propi d’un ignorant superlatiu –si ja ho sabien els xinesos fa vint-i-sis segles! Els humans som els únics animals que sabem emmagatzemar informació fora del cos i gràcies als llibres, per tant, la saviesa de les persones es transmet als altres, fins i tot després de mortes. No fer-ne cas, doncs, menystenir allò que tothom sap i ha repetit durant segles, revela el baix nivell intel·lectual de Pedro Sánchez. Però també, en aquest cas concret, la seua absoluta amoralitat política.

Perquè per a Sánchez l’única cosa que compta és el seu interès i les seues aspiracions, sense cap principi moral que ho coarti. I per això fa aquestes ziga-zagues constants que el porten de l’esquerra a gairebé l’extrema dreta –l’actitud al començament de la pandèmia, amb la militarització de les compareixences, seria un altre exemple de com pot competir amb Vox i fer allò que faria aquest partit. Ara Sánchez és novament al mig d’una ziga-zaga enorme en què toca distanciar-se tant com sigui possible de l’independentisme català. De manera que, per silenciar les crítiques de la dreta espanyola, ha de presentar-se com el més anti-independentista de tots i sobreactuar. Perquè es noti i consti per escrit.

I el resultat és que ens ha despertat, als independentistes. La provocació absolutament innecessària i estúpida de la cimera franco-espanyola a Barcelona simplement ha estat la gota que, tal com ja es veu, ha fet vessar el got de molta gent. De gent decebuda, trista o desencantada, a qui costa treballar al costat de l’altre després de tot això que ha passat, però que no pot tolerar ser humiliada fins a aquest extrem. Ni els seus amics més abnegats dins l’independentisme no ho poden acceptar, això.

De manera que Sánchez ens ha regalat una nova oportunitat. Tan senzill com això. Ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. I sobretot cal que, al carrer, la gent tingui ganes de demostrar a aquest indocumentat que el seu somni d’un procés d’independència acabat és una quimera seua i prou. Tan estúpida com prepotent i ignorant.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 08 de gener del 2023.

No puc més. #aneu a la merda

L’eurodiputada d’Esquerra Republicana, Diana Riba, ha afirmat que li havien introduït el programari Pegasus per espiar-la l’octubre del 2019. Ella ha estat un dels primers eurodiputats que han estat espiats amb Pegasus, i això pot fer ―no vol dir que ho faci―  que aquest escàndol d’espionatge, el Catalangate,  pugui prendre més volada. Després de dir primer que no en sabien res, l’Estado, ha admès després que és  veritat que ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat. L’Estado ha volgut justificar l’espionatge dient que s’hi va veure ‘obligat’, ja que els independentistes atacaven la sagrada unitat d’Espanya. El mateix va argumentar una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” Som un perill per al règim, disposats a declarar la independència, a tallar les vies públiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal.

En aquest context s’ha produït la notícia que l’Elsa Artadi deixa la política. Deixarà de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, no en serà l'alcaldable a les pròximes eleccions municipals i renunciarà a l'acta de diputada al Parlament. També plega dels òrgans de direcció de Junts. "No tinc energia per continuar, no puc més", ha explicat en una compareixença sense preguntes visiblement emocionada. La decisió ha subratllat Artadi, és de caràcter personal i no polític perquè no està "en condicions de servir" ni al país ni a la ciutat. La que era, fins ara, alcaldable de Barcelona de Junts per Catalunya ha assegurat que ha arribat el seu moment de dir "prou" i que és la decisió "correcta i honesta" perquè aquells que estan en la primera línia de la política hi han de ser "amb tota l'energia i dedicació".

Aquests dos fets ―i molts més que no podem esmentar per manca d’espai― expliquen les reaccions del món polític català, com la de l’expresident de la Generalitat i eurodiputat de Junts, Carles Puigdemont, que ha esclatat contra el govern d’Espanya, a qui culpa de la intervenció de l’Estat, efectuada amb el programa Pegasus, i en un missatge publicat a Twitter, ha difós l’etiqueta #aneualamerda, afegint-se a l’expressió que, en un comentari anterior, havia fet servir l’exvicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. “Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies. Miserables els qui ho feu i els qui ho justifiqueu”. El mateix Puigdemont ha manifestat també que “no ens podem asseure mai més en cap taula amb aquesta gent fins que hàgim de decidir els termes de la separació”, una nova expressió de rebuig a la taula de diàleg que l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, encara sembla voler mantenir amb el govern d’Espanya.

La marxa d'Elsa Artadi de la política torna a confirmar l’excepció que vivim dins l’Estado espanyol. Un Estat on els seus joves polítics, els més ben preparats, decideixen retirar-se dient:  ‘no puc més’, ens hauria de fer reflexionar a tots els demòcrates. Espanya no va per bon camí. La renúncia d'Elsa Artadi és bona mostra d'això. L’espionatge del Catalangate, en el nostre cas, de catalans que vam votar i guanyar la decisió de separar-nos d’Espanya i esdevenir la República Catalana, és una nova acció de guerra d’Espanya contra nosaltres per a mantenir-nos permanentment sotmesos. Motius sobrats de separació i divorci. Malgrat això, veiem molt d’interès d’en Pere Aragonès quan afirma que hi ha coses que s’han trencat per part del PSOE, però que Esquerra Republicana no ha abandonat ni abandonarà la negociació.

Fins ara l’Estado no ens ha derrotat encara. S’ha cremat qualsevol prestigi democràtic d’Espanya, s’han desemmascarat com a franquistes de soca-rel que són, s’ha trencat el miratge que un “gobierno de izquierdas” seria molt diferent, però nosaltres encara som els mateixos independentistes que abans. No intentin enganyar de nou als catalans, ara amb la paraula “negociació” més maca i encertada que no pas la paraula “diàleg” però de fet buida, sense tornar a la necessària unitat estratègica lleial a la incipient República Catalana. No acceptarem ni excuses ni dilacions. El periodista, Jordi Barbeta, analitza les actuacions recents de l’Estado en un article titulat  ’España y yo somos así, señora’, on escriu que, si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?  Podeu llegir l’article a continuació.

“España y yo somos así, señora”

El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”.

Jordi Barbeta

Periodista

 

Article publicat al diari  EL NACIONAL.cat  el diumenge 8 de maig del 2022