Aquestes darreres setmanes, dues primeres espases de la política catalana, Josep Costa i Albano Dante Fachín, estan fent unes xerrades al llarg i ample del país per explicar la situació actual del procés d’emancipació de Catalunya i els avantatges de la formació de l’anomenada ‘llista cívica’. Els hem vist a Granollers i a Sabadell, però han estat també a Vic i altres poblacions, i la gira continua. En aquestes trobades plantegen la metàfora que la ‘llista cívica’ és com obrir una nova botiga, i el que necessitem ara, més que una botiga nova són compradors. A la maleta hi porten un article de fons d’armari que des de Madrid es considera descatalogat, però que ells demostren, allà on van, que encara té molta sortida: l’independentisme. Arriben, munten la paradeta i els prenen l’article de les mans. Cal veure doncs què ens proposa que comprem a la botiga de Costa i Fachín.
Per començar, hi ofereixen desacomplexament. No accepten el relat de la rendició. No vol dir que no vegin el gran poder i capacitat de repressió de l’Estat i la indiferència internacional, quan no hostilitat, que provoca el projecte independentista. Ans al contrari. El que vol dir és precisament que l’Estat ―tot ell i tot el que d’ell en depèn, des del govern als jutges, passant per l’Ibex 35― ha deixat molt clar el camp de batalla. Costa i Fachín van elaborant el seu propi codi, sense complexos i amb la llibertat absoluta que dona no estar lligat a les estructures d’una organització i no tenir res a perdre. Tenen un producte que és únic perquè ningú més, de moment, s’atreveix a oferir-lo: acceptació de la realitat crua i decisió per combatre-la. No els interessa la batalla de la ‘llista cívica’, ni triaran bàndol en aquesta ni en altres batalles de desgast. Només els interessa aconseguir que hi hagi més compradors. Asseguren que si l’independentisme té demanda, els partits el posaran entre les seves ofertes. Tots dos han sigut diputats, tots dos han estat vinculats a partits. No fan un discurs anti partits: reclamen als partits que siguin un instrument al servei de la gent. El seu full de ruta és mobilitzar electors per arrossegar partits.
Pilar Rahola i Joan Tardà, insignes republicans independentistes, van mantenir un interessant cara a cara al programa Fax de 8TV, en el transcurs del qual, Rahola va acusar ERC d'haver trencat la unitat independentista per interessos de partit, fet que ha provocat que ara els sobiranistes no fem por a ningú. Tardà va argumentar que, malgrat l'independentisme haver assolit una majoria parlamentària, no té encara una majoria social. Aquest és el relat dels resignats amb l’actual situació quan diuen que som pocs, que cal eixamplar la base. Cal parlar clar: tot això de ser més, d’eixamplar la base, del consentiment del perdedor, del diàleg, de ser més forts, de sumar victòries, de majories incontestables, és xerrameca per no reconèixer la veritat: els que defensen aquesta estratègia ho fan perquè no es veuen amb cor de fer la independència sense el permís de l’Estat.
Aquesta xerrameca, denunciada per en Josep Costa, no és pas nova doncs ve de molt temps enrere. Fa bastants mesos, concretament el juliol del 2021, Costa va escriure un article titulat “Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?”, on l’exdiputat ja analitzava aquesta situació i en feia una crítica molt interessant, estudiant el fet necessari de contraposar la confrontació amb aquells que opten per la rendició, escrivint que són estratègies contradictòries, les que afirmen que, per sumar més gent a la independència, cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. Podeu llegir tot seguit l’article esmentat.
Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?
Una de les idees força dels qui volen la independència però no es veuen amb cor de fer-la sense el permís de l’Estat és que ‘no som prou’ i ens cal ‘eixamplar la base’. Ser més, ens adverteixen, és necessari per aconseguir que l’Estat finalment accepti fer un referèndum, que és l’única via desitjable i viable per aconseguir la República Catalana.
Darrere la retòrica dels que defensen “eixamplar la base” no hi ha una estratègia digna de tal nom. No hi ha cap pla mínimament articulat i concret que a la pràctica tingui res a veure amb aconseguir sumar més gent a la causa independentista. De fet, ha passat prou temps des que varen començar a aplicar la recepta que ja és evident que el relat té l’efecte contrari.
Totes les dades confirmen que el suport per la independència es manté estable en general. Si de cas, mostra algun símptoma de debilitat entre la població més jove (que ha deixat de ser el grup d’edat més independentista), a la ciutat de Barcelona i entre els votants d’ERC (que té un percentatge de vot independentista decreixent fa molt de temps).
Algú va dir, de forma tant ocurrent com encertada, que si per eixamplar la base repliques el discurs dels comuns, qui eixampla la base són ells i no tu. És innegable que fer això pot servir per guanyar unes eleccions espanyoles a Catalunya, o per a sumar algun votant més en alguna part del país. Però avui no hi ha tampoc cap dada concreta per demostrar que l’independentisme estigui avançant a les zones urbanes, com diu el relat.
Abans ens parlaven molt de Sant Vicenç dels Horts, municipi metropolità del qual va ser alcalde Oriol Junqueras. Però crec que des que hi governa una coalició entre PSC i Cs no és un exemple de res. Per això ja no en sentiu a parlar, de fet. Tampoc ens explica ningú per què ERC té una caiguda significativa a la ciutat de Barcelona l’any que aconsegueix la presidència de la Generalitat.
Davant l’evidència que no s’està eixamplant res, perquè si hem superat el 50%, no és gràcies a aquesta retòrica, hi ha qui encara pretén defensar-la suggerint que els independentistes que no la compren és que volen ser menys o que menyspreen les bondats de sumar suport a la causa. Com volent fins i tot fer-los responsables del fracàs d’aquesta no-estratègia.
D’entrada, dir que de dins el marc mental de la derrota no n’ha sorgit cap estratègia coherent no és menysprear la idea de sumar suports a la independència. Igual que renegar de la confrontació, la desobediència i la via unilateral (idees associades a l’estratègia d’eixamplar l’esquerda) tampoc no té res a veure amb sumar més gent al nostre projecte, sinó tot el contrari.
De fet, contraposar les idees d’eixamplar la base i eixamplar l’esquerda com si fossin dues estratègies diferents per avançar cap a la independència és part del joc de paraules. Perquè això d’eixamplar la base no és una forma d’avançar i perquè l’experiència demostra que eixamplant l’esquerda és com de fet se suma més gent a l’independentisme.
Aclarim conceptes: No hi ha cap contradicció entre eixamplar l’esquerda i eixamplar la base. Només hi ha contradicció en el cap dels que no volen fer res. Són estratègies contradictòries si algú s’ha cregut que per sumar més gent a la independència cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017.
Una estratègia basada exclusivament a demanar la independència per la via del diàleg amb l’Estat, renunciant a fer la independència sense el permís de l’Estat, no porta enlloc. No fa créixer l’independentisme. Té uns clars efectes desmobilitzadors, especialment entre el jovent. I el que és pitjor, li permet a l’Estat tapar o dissimular les esquerdes que l’1-O i la repressió posterior li han provocat.
L’última ocurrència dels defensors d’aquesta no-estratègia d’eixamplar la base, és dir que els resultats només es notaran quan fracassi la via del diàleg i la distensió amb l’Estat. Diuen que passarà com amb l’Estatut: que molta gent que encara no és independentista s’hi tornarà. És la manera d’amagar el fracàs i tirar la pilota endavant. Perquè el resultat més probable és que en el futur es torni a mobilitzar bàsicament la mateixa gent que ara estan desmobilitzant.
L’Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, perquè quan una esquerda s’eixampla en surten més. Ara és el moment de fer-les créixer i aprofitar-les, que és ben bé el mateix. No perdent mai de vista que allò que més gent sumarà a la independència és fer-la efectiva.
Josep Costa
Ex-vicepresident del Parlament
Article publicat al digital elMón el dissabte 03 de juliol del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada