Puigdemont, la peça de caça major

El jutge Llarena va fer pública fa uns dies una nova interlocutòria, en què adaptava el procediment contra els exiliats als canvis del Codi Penal que van pactar PSOE, Podemos i ERC. Llarena compensava la rebaixa de les penes contra els polítics exiliats que hauria de comportar la derogació del delicte de sedició, imputant Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació en la forma agreujada, que implica fins a vuit anys de presó. Però és que fa dos dies, el Codi Penal es va actualitzar i ara tampoc no existeix el premi de consolació que va trobar al Suprem per saciar la fam de càstig. La sedició ha desaparegut, però Llarena se les ha empescat per retorçar el Codi Penal i carregar la malversació a la màxima potència, tot i que fa quatre anys ell mateix va rebutjar la malversació, perquè li semblava massa curt.

 

L’Estat espanyol busca com sigui un pacte de rendició del president a l’exili pel qual torni a casa, passi per un teatre judicial a Madrid i renunciï finalment a la via europea. Un pacte, en resum, que posi punt final a la humiliació que suposa ―i suposarà― per a la justícia espanyola, però també per a les seves clavegueres, els serveis policials i també els partits que van prometre des del minut zero de l’exili independentista una fotografia de Carles Puigdemont emmanillat i baixant d’un avió a Barajas, que continuï lliure a la UE. És la peça de caça major que Espanya no aconsegueix tot i disparar a tort i a dret. Sense el cap de la banda, la resta de subjectes caçats no tenen valor per a Madrid.

 

Però el MHP Puigdemont resisteix des de l’exili els embats de Llarena i Marchena, plantant cara als jutges del Suprem. En un vídeo a les seves xarxes socials, l'expresident de la Generalitat carrega contra la reforma del Codi Penal, assegurant que no busca solucions personals, explicant que mantindrà l'estratègia que tenien fins ara, mentre espera el pronunciament de la justícia europea. Diu Puigdemont: “No avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l'anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure i no tornaré ni emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent. Lluitaré per tornar lliure". Puigdemont no ha amagat les seves reticències davant la reforma del Codi Penal que van pactar PSOE i ERC. Enfront d'aquesta estratègia ha insistit en l'aposta per la batalla judicial a Europa. "Soc conscient del valor polític que té mantenir-la i també del dany que faria que la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més", ha assegurat. El president ha advertit que no es tracta d'acceptar condemnes per delictes menors, sinó de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i "això no pot assegurar ni cap pacte amb el govern espanyol ni cap connivència amb la justícia d'aquell país"."A Espanya es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar el procés d’independència", assegurant que aquesta situació s'ha mantingut inalterable els darrers cinc anys i no ha canviat “malgrat els funambulismes parlamentaris”, en referència implícita als acords al Congrés entre PSOE i ERC.

 

Per tots aquests factors i la ferma posició del MHP Puigdemont, queda clar que la peça de caça major que contempla amb fruïció el ”Gobierno de España” és la del President català. Per això resulta importantíssim mantenir una ferma unitat d’acció enfront dels atacs que rep constantment el President, tant des de l’exterior de Catalunya com també des de l’interior. Aquesta anàlisi el desenvolupa el periodista, Joan Rovira, en el seu article titulat  “Caçar Puigdemont”, on escriu que mentre nosaltres ens barallem els ‘altres’ van fent feina. Si voleu, podeu llegir l’article tot seguit.

Caçar Puigdemont

Mentre perdem el temps miserablement. Mentre ens barallem i n’hi ha que no fan altra cosa que treure les navalles o fer llistes d’afectes i desafectes, d’enemics, de neutres (perillosíssims, els pitjors) o posar en marxa la màquina de fer carn picada. Mentre ho anem destrossant tot, en una mena d’onada de fúria destructiva contra nosaltres mateixos… Mentre ens anem fent mal, insultant-nos, ofenent-nos, acusant-nos… Mentre passa tot això, hi ha qui va fer feina.

Gent que no cal que sigui intel·ligent ni subtil, però que té claríssims els objectius i que sap que estem contribuint amb entusiasme suïcida a aconseguir-los. Catalunya contra Catalunya, igual a victòria de Castella.

La roda del hàmster gira i gira i gira, poques coses més tontes que un hàmster donant voltes a la roda.

Això impedeix que ens adonem de l’autèntic objectiu de caça major: caçar Puigdemont. És una de les coses que comparteixen Pedro Sánchez, Marchena, Llarena, Feijóo, Ayuso, Abascal, Marlaska, Robles, Felip VI, Felipe González, Aznar i fins i tot la senyora de la neteja del despatx de la cap del CNI. I els de Podemos, tot i que dissimulant i xiulant una mica per despistar, i ja no parlem de Catalunya, país fratricida on hi ha massa gent que respiraria alleujada si veiés Puigdemont emmanillat i de camí cap a una presó castellana.

No ens queda res més que Puigdemont. Cert, @KRLS no és gran cosa, això ens ho podem dir, tot i que ell significa més del que realment és. Va arribar a la presidència de la Generalitat pel «dedazo» del brillantíssim i astutíssim Artur Mas, a la mexicana, com Quim Torra, visca la democràcia a la catalana i l’amanida catalana i totes les coses a la catalana manera. A Puigdemont, com a Mas, Catalunya li quedava gran. I per a la independència li faltaven unes quantes talles.

Però és exactament igual. No importa si el vas votar o no o si el maleeixes per aquella no-declaració d’independència, per no haver fet els deures quan encara hi érem a temps, per no haver preparat res, per no haver tingut el valor de fer el salt final i confiar en el poble català.

L’important és que és l’enemic públic número u, des de fa anys. Sort en té de l’extraordinari advocat Boye i de tota la gent que l’ajuda, dels fidels de l’exili. Sort en tenim.

Des dels aparells, despatxos i clavegueres de l’Estat castellà l’objectiu està claríssim: caçar Puigdemont. Castella és un Estat caçador, d’escopeta carregada i ànsia per exhibir les bèsties caçades, no ho oblidem. El llenguatge de la caça grinyola a Catalunya, on ens hem tornat no sé si més pacífics, mesells o covards, però a Castella és un llenguatge testicular, animal, mascle, que tothom entén.

Castella és un estat més covard i més feble del que sembla, però poderosíssim si tu ets un gallina. És un estat covard, amb ínfules dels Tercios de Flandes i altres glorioses i èpiques gestes colonials, plenes de mentides. Volen caçar Puigdemont com un conill, no pas plantar cara i lluitar un combat a mort. No. No tenen els dallonses necessaris.

Puigdemont no es mereix acabar emmanillat, empresonat i humiliat. Per poc que depengui de cadascú de nosaltres, no ho podem permetre, perquè així ens humiliaran i agenollaran a tots. Que demani, si us plau, el que necessiti, estic segur que hi ha desenes de milers de persones que li donarem el que calgui, que estarem al seu costat.

A Madrid ho saben, no cal ser cap geni: «muerto el perro, se acabó la rabia». Empresonat Puigdemont, «game over»: Catalunya està acabada per 50 o 100 anys. Ho sap tothom i no ho diu gairebé ningú, aquest és el joc, això és el que busquen amb els seus canvis legals i els tripijocs policials i judicials: caça major i derrota per golejada.

Els donarem aquest gust? Quin país de covards, de manipuladors, de sonats, d’il·lusos! Ara tot això només va d’una sola cosa, de no permetre que ens robin l’ànima. Els partits no ho entenen, les diferents sectes grogues (bon terme, per cert), tampoc. Però hi ha moltíssima gent, com un servidor, que sí que ho entenem: si deixem que cacin Puigdemont, final de la partida i ves a saber si n’hi haurà una altra en molt, molt de temps.

Si cau Puigdemont, cau tot. O és que no ho sabem? I si ho sabem, ho pensem permetre? Aquesta és l’única qüestió que val la pena ara mateix. Tota la resta és una patètica pèrdua de temps. Aquesta és la clau de la salvació de Catalunya, més enllà del valor real del molt honorable Puigdemont.

És com Companys, salvant totes les distàncies: màrtir, sí, i honorabilíssim, però un nefast president. Franco ho tenia claríssim, amb la complicitat de Hitler: afusellant Companys, matava Catalunya. Permetrem que això passi una altra vegada, encara que sigui sense escamot d’afusellament a Montjuïc?

Joan Rovira

Escriptor i periodista

 

Article publicat al digital  elMón  el diumenge 19 de febrer del 2023