Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ja volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fa pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i la de Clara Ponsatí/Graupera. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb el PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment de despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025.
La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o ha canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que ple replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament electoral ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar els pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els de 2025.
Els darrers anys s'han posat de manifest diferències substancials sobre el model de país, que cal que la ciutadania resolgui en una direcció o en una altra. Per això cal demanar als partits polítics que posin negre sobre blanc què pensen sobre qüestions cabdals com ara el model aeroportuari, les infraestructures, l'energia, el turisme, la immigració, l'habitatge, els impostos i el model de finançament, entre altres moltes coses. Catalunya té obert un conflicte polític amb l'Estat i aspira a tenir més sobirania, o fins i tot tota, però això no ha de frenar el debat sobre la resta de qüestions.
Ara serà la ciutadania la que haurà de jutjar l'actuació de cadascú en aquest vodevil dels pressupostos, on sens dubte s'han imposat els interessos partidistes als de país. La decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és encertada perquè dona la veu a la ciutadania perquè torni a repartir les cartes en el nou escenari que s'obre després que aquest dijous es va aprovar l'amnistia al Congrés i el poble pugui escollir els camins que ens han de portar a assolir la independència: negociació o revolució, o potser la rendició i plegar veles per acatar les lleis de l’amo Estat espanyol.
Un dels debats més potents que existeixen en aquests moments és el que envolta la possibilitat d’afegir més llistes independentistes a les tres que tenim ara i que, segons com es miri, potser només serviran per dividir encara més el vot sobiranista. Arribat el cas, cal preguntar-nos si la candidatura Ponsatí/Graupera i la Llista Cívica formés majoria, treballarien junts per l’interès general del País, o es barallarien com han fet els actuals protagonistes? Sembla que la llista amb més possibilitats d’assolir alguna representació al Parlament seria la Llista Cívica si es presenta amb la benedicció de l’ANC. Un dels membres fundadors d’aquesta plataforma, Àngels Folch, ha escrit un article titulat “Els plàtans mai no faran cireres”, on reflexiona a fons amb els pros i contres de la presentació d’aquesta llista. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.
Els plàtans mai no faran cireres
Fa gairebé sis anys i mig del Primer d’Octubre. Sis anys i mig perduts o molt mal aprofitats per a fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’aquell malaguanyat octubre.
Havia costat molt arribar on havíem arribat, i sabíem de sobra que és molt més difícil construir que destruir. No materialitzar la independència proclamada era destruir bona part de la feina feta. Algú dirà que això no és cert perquè tot és útil i tota pedra fa paret, però, si el xàfec que cau és tan gros que ho inunda tot, els camins s’esllavissen i normalment esdevenen intransitables, es destrueixen i cal refer-los.
Això és el que va passar l’octubre de 2017. Aquell octubre, tots vam cometre errors, començant pels polítics, els partits i les entitats, i acabant pels independentistes de base. D’acord. Tots vam cometre errors i cadascú ha d’assumir els seus.
Tanmateix, en lloc d’analitzar els errors i treure’n conclusions per a no tornar-los a repetir i reprendre la feina deixada a mitges, l’independentisme, majoritàriament, es va dedicar a llepar-se les ferides, a lamentar-se i a centrar les energies a fer front a la repressió, a fer costat als presos i als exiliats. Calia fer-ho, sí, però calia fer també altres coses que no vam fer. La prioritat era acabar la feina, no pas perdre energies en qüestions que, com hem comprovat, no estaven a les nostres mans. Calia dedicar-les prioritàriament a preparar el nou embat.
Però tampoc no serveix de res lamentar-se’n, ja està fet. Tanmateix, ens podem preguntar quin ha estat el balanç d’aquests sis anys. Tot i que la base independentista ha aguantat i persistir, els partits, en general, excloent honroses excepcions o moments determinats, han fet tot el possible per desmobilitzar, desanimar i dividir (a vegades amb l’excusa d’eixamplar la base!) i, entre això i la repressió de l’estat espanyol, entre tots, ho han acabat aconseguint. En són una prova els set-cents o vuit-cents mil vots independentistes perduts en les darreres conteses electorals.
I l’ANC, quin paper hi ha tingut en tot això? La desmobilització, lògicament, l’ha afectat. Aquell octubre del 2017 no va estar a l’altura, però el problema venia de lluny, concretament del 2014 quan l’ANC va començar a caure en mans dels partits, quan va renunciar a liderar el procés i va passar el lideratge als partits i a quatre dirigents que, com hem vist posteriorment, el seu objectiu, no confessat, era tan poc ambiciós i tan ingenu com el de creure que farien seure l’Estat espanyol a negociar (no la independència, sinó un procés d’autodeterminació pactat). Santa innocència!
Han calgut sis anys per a tornar a recuperar el lideratge i fer el que vam fer del 2011 al 2013: portar la iniciativa i no deixar-nos arrossegar pels partits. I ara, que finalment sembla que l’Assemblea ha recuperat la iniciativa i té clar que la seva raó de ser és posar les condicions per a fer possible la independència, sense deixar-se fer xantatge pels partits ni per ningú, ara resulta que surten detractors de sota les pedres, fins i tot d’una part dels que la vam crear. Realment és descoratjador veure com alguns dels que la van fer néixer, ara, se l’estan carregant i utilitzen uns arguments que, al meu entendre, no s’aguanten (alguns em semblen poc respectuosos i altres poc objectius amb el que ha passat aquests sis anys).
Algunes de les acusacions que se li fan a la llista cívica:
1. La proposta va en contra dels estatuts i del full de ruta
Els primers estatuts ja deixaven clar que l’Assemblea mai no es convertiria en un partit polític. Però el que proposa ara l’Assemblea i el que estan votant aquests dies els socis no és si volem o no que l’Assemblea es converteixi en un nou partit polític, ni tampoc si avalem que l’Assemblea es constitueixi en una agrupació d’electors. El que s’està demanant als socis és si estem d’acord que l’Assemblea impulsi una agrupació d’electors, cosa que no té res a veure amb un partit. Si el resultat de la consulta és afirmatiu, el que farà l’Assemblea serà facilitar la seva estructura per a fer possible la creació d’aquesta agrupació d’electors que, un cop creada, serà autònoma i els diputats que surtin elegits —si en surten— només es deuran al compromís contret amb els seus electors, no tindran cap dependència orgànica ni de cap mena amb l’Assemblea, ni l’Assemblea podrà prendre cap decisió ni dir-los què han de fer o deixar de fer. Els diputats que surtin elegits només es deuran al compromís contret, abans esmentat, i serem els votants els únics que els podrem demanar responsabilitats i explicacions.
2. Aquest espai electoral és necessari, però qui el creï no pot ser l’Assemblea
És un argument que fa gràcia per la seva ingenuïtat, qui l’utilitza sembla no tenir ni idea de què és una agrupació d’electors ni què cal fer per a poder-la presentar. Cal, per exemple, recollir un mínim de signatures equivalent a l’1% del cens electoral, cosa que, en el cas de Catalunya, significa unes 60.000 signatures, que s’han de recollir en un període de temps relativament breu. Qui és capaç de recollir en poques setmanes 60.000 signatures si no és una entitat amb una estructura territorial consolidada i molts voluntaris organitzats i disposats a recollir-les?
3. L’ANC no pot posicionar-se ni pronunciar-se per cap opció electoral
El president Puigdemont, el desembre del 2017, va demanar a l’Assemblea si l’ajudaria a recollir les signatures necessàries per poder presentar una agrupació d’electors. La pressió d’alguns partits per a evitar-ho era molt forta i l’opinió del secretariat estava dividida; finalment es va consultar els socis amb una interrogació prou ambigua perquè tot i que majoritàriament els socis van votar-hi afirmativament, s’interpretés el resultat de manera restrictiva impedint que les assemblees territorials fessin la feina de recollir les signatures necessàries, i això va impossibilitar recollir les 50.000 que es necessiten, i va obligar el president Puigdemont a acceptar el paraigua del seu partit per presentar-se a aquelles eleccions, cosa que se suposa volia evitar.
També semblen ignorar que ja l’AGO de l’abril del 2015 va aprovar un full de ruta on es deia textualment això: «Tanmateix, si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015, l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.»
4. Impulsar aquesta agrupació d’electors serà la fi de l’Assemblea
Un altre argument fal·laç: la creació de Junts pel SÍ el 2015 va significar la seva fi? És evident que no, tot i que la presidenta de l’entitat, proposada per ERC, va deixar el càrrec de presidenta de l’ANC per a presentar-se a les eleccions dins la coalició de Junts pel Sí, formada per sis formacions polítiques. Però, tanmateix, va significar una embranzida i un enfortiment de l’independentisme de cara a aquelles eleccions. Va desaparèixer l’Assemblea? Tampoc! L’Assemblea es va enfortir, va resistir la repressió, les crítiques, les multes, els atacs i després de tots aquests anys de decepcions i desenganys continua sent una entitat forta, amb molts més socis dels que té cap partit. El que de debò ha fet mal a l’Assemblea han estat les decisions que han suposat fer seguidisme dels partits o no parlar clar per por a trencar la unitat. La divisió, la manca d’unitat ja hi era i l’havien provocada justament els partits. I el fet de no parlar-ne obertament no només no va evitar-la, sinó que va contribuir a cronificar-la. Alguns partits la van atiar descarnadament d’ençà de 2014. És fals que aquests darrers anys s’hagi ampliat la base. La base es va ampliar mentre l’Assemblea era qui liderava i qui marcava la ruta (2012-2014). Va ser a partir del moment que es va deixar en mans dels partits i es va començar a fer córrer la idea que l’única feina de l’Assemblea era mobilitzar, quan va començar a perdre pistonada i l’independentisme ha anat perdent votants (i no pocs!). Els votants estem fastiguejats d’aquestes picabaralles i d’aquesta lluita fratricida entre partits.
5. L’ANC no pot fer política
On ho diu això? L’ANC ha fet política a partir del mateix moment que va néixer! O com se’n diu sinó del que va fer el 2012 aconseguint que CiU convoqués eleccions per a ‘Un Nou Estat d’Europa’? O que el 2013 mobilitzés els catalans fent la Via Catalana per a la Independència? L’ANC no és una associació cultural, ni esportiva, és una organització política que va néixer per fer política, per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya. El que, d’acord amb els seus estatuts, no pot fer l’ANC és convertir-se en un partit polític, però això no és el que es proposa que faci ara. Ara es proposa que impulsi i presti la seva estructura perquè algú pugui fer una agrupació d’electors i això no és convertir l’ANC en un partit polític, ni convertir-se en una agrupació d’electors, és simplement ajudar que algú ho pugui fer.
6. Cal una única llista independentista, però la que impulsi l’ANC serà una llista més i, per tant, en competència amb les llistes dels partits i en contra de la unitat.
Sembla que l’experiència i els fets constatats durant 12 anys no hagin servit per a res. Qui s’ha negat una vegada i una altra a fer aquesta única llista? Podem afirmar amb rotunditat que han estat els partits. Aleshores, qui és el responsable de la desunió? Per què accepten que hi hagi tres partits que es diuen independentistes que s’hi presentin i no els exigeixen que es presentin en una única llista? Simplement perquè és impossible i a més seria antidemocràtic. Doncs, exactament igual d’antidemocràtic és negar la possibilitat que s’hi presentin altres partits o agrupacions d’electors. O és que aquests tres partits tenen la patent de poder-se presentar en unes eleccions a Catalunya? És que tots els ciutadans no tenim el mateix dret? Per què posen en qüestió l’agrupació d’electors i no les candidatures dels partits? Per què l’agrupació dividirà i els partits no divideixen? I la pregunta és rellevant tenint en compte que alguns partits han fet el possible per evitar la unitat o fins i tot l’han dinamitada. Deixem de somiar desperts i toquem de peus a terra: la unitat, si és possible, només es donarà per la base, no a partir dels partits polítics que, com la paraula indica, són i representen una part, i cadascun treballa perquè la seva part sigui la que guanyi les eleccions i això no ho pot canviar l’ANC perquè forma part de l’ADN dels partits.
7. Amb aquesta proposta l’ANC divideix
Cal tenir barra per a fer aquesta afirmació! Repeteixo, qui ha dividit i divideix han estat els partits, també és just dir que uns més que altres.
8. Amb aquesta llista cívica l’ANC perd la transversalitat
La tan gastada transversalitat que ha estat l’excusa i l’arma que sempre han fet servir els partits per fer xantatge a l’ANC! La transversalitat que ens ha fet forts, ha estat i és la que hi ha la base de l’independentisme: diverses ideologies, opinions, edats… La transversalitat és això. És en els votants on hi ha la transversalitat!
Mai s’ha aconseguit la unitat.
Per acabar, si del 2013 al 2017, quan l’ANC havia acumulat un crèdit i una força brutal, no va poder aconseguir la unitat dels partits a l’hora de les conteses electorals, i hem anat veient com destruïen el que ens havia costat tant d’aconseguir, com es pot confiar que ara, en hores baixes, amb el desencís, desengany i desconfiança envers els partits, algú ara serà capaç d’aconseguir aquesta unitat? Si us plau, prou de fer-nos combregar amb rodes de molí o de voler fer entrar el clau per la cabota. Els plàtans mai no faran cireres.
PS: Aquest dimecres, el president Aragonès va convocar eleccions per al 12 de maig. Sembla que de cop i volta els ha agafat pressa. És que potser tenen molt interès a impossibilitar que altres opcions es puguin presentar. Deu ser que les veuen com a rivals reals. Ajudem a fer-les possibles. La independència necessita tothom, aquesta serà la veritable transversalitat. Els acords s’hauran de fer a posteriori i només per a un objectiu: fer efectiva la independència.
Àngels Folch
Membre fundadora de l’ANC
Article publicat al digital elMón el divendres 15 de març del 2024.
