Malgrat el que
diu el President Mas en el seu article, Espanya no vol escoltar Catalunya, ja
que no li agrada el que podria dir. Però, tampoc no hem d'oblidar que, quan
Catalunya intenta parlar, tampoc sap quants ciutadans volen parlar i el que
aquests ciutadans volen dir. El pitjor per a tots dos és que l'estat espanyol
no permet saber l'opinió dels catalans, ni tampoc els dels bascos ni dels
gallecs, ni de ningú; simplement és indiferent qualsevol pregunta que no sigui
la que marca la Sagrada Constitució i la Unitat d'Espanya. Però això ja se sap
des de fa molt de temps i fins ara no s'ha presentat un veritable Full de Ruta
de com poder aconseguir que l'Estat espanyol ens escolti, no oblidant que a
Catalunya tampoc hi ha unitat, ni unanimitat, ni majoria perquè ens puguem fer
escoltar. Si no sabem com, tampoc no podem demanar el què.
I és que, tal
com està la situació, el "café para todos" ja no serveix a
Catalunya. Si tinguéssim els diners per a infraestructures que té Madrid, poder
disposar de tots els impostos aplegats aquí com passa a Euskadi, o rebre molt
més del que en proporció aportem ̶ com
Extremadura o Andalusia ̶ potser
estaríem en una altra situació. I és que a Catalunya no hi arriba ni tan sols
el "café para todos", en tot cas la resta de cafè enganxosa
del fons de la tassa buida. Tot per culpa, en primer lloc, dels partits
espanyolistes catalans que, per les seves relacions i sovint poca identificació
amb Catalunya i el català, els va millor dependre de Madrid i fer el que els
manen que tenir el poder aquí i que els calgui debatre les coses. Per aquest
motiu fan veure que les coses estan millor del que estan, per ells no hi ha
greuge comparatiu. Per una altra banda, el primer escull per fer-nos escoltar a
Espanya el trobem a l'hora d'aconseguir que els "nostres" partits ens
escoltin. Es demana unitat per fer força (definint prèviament objectius comuns)
i que tenim? Tenim un grapat de líders que fa la sensació que són incapaços
d’acordar res entre ells, que no es poden ni veure i que són un obstacle per
avançar en cap direcció.
L’article del
Sr. Mas és una bona reflexió política d'algú que no va ser president perquè sí.
Una visió concisa i global del mínim comú múltiple que haurien de defensar tots
els partits catalans, si més no els "falsos i no tan falsos
independentistes" i, tanmateix, els comuns i els socialistes, i potser
també el PP (o així ho hauria fet en Josep Piqué als seus bons temps). Podeu
llegir aquest article tot seguit.
Escolta,
Espanya
Manllevo el
títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125
anys. Ho faig en un moment pròxim a unes noves eleccions, però no amb la
intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una
reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió
resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada
d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta
Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les
raons.
La fossa de la
desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat
els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer
creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que
el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva
pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em
referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més
permanents en el temps.
En les primeres
clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de
dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li
parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a
mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure
amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala
llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males
herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la
indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una
llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important
i pròpia.
Espanya tampoc
no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que
el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del
nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a
Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa
espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment
amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades,
es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors
diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya
ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves
necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.
Catalunya és
l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població
no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la
sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que
s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va
escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els
mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat
tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern
espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar
aquell atzucac.
Posats a no
escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el
dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar
col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules
previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura,
els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat
pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va
ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens
condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para
todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model
fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control
dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.
Finalment, quan
en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les
seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya
no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la
repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia
i l’estat de dret, quan li ha calgut.
Els temes que
he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat,
llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen,
entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La
política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera
de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el
nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya
ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver
aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres
deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.
Artur Mas
129è president
de la Generalitat
Article
publicat al diari ara, el dijous 20 de juliol del 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada