Junts per
Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no
deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat,
d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com
David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol, la independència de Catalunya, abans que
espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans
decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El
partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat
d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa
quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i
el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és
Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura
anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en
particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la
seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els
principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara
com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.
Espanya
encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del
"rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències
de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un
afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més
ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament
Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’
(‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer
president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà
president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de
països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha
de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes
noves eleccions.
La
periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on
ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la
irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar
el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir
aquest article tot seguit.
Un
dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre
donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica
aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els
analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han
afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir,
feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el
mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari
europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya.
Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest
n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota
definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat
situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera
vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc
no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.
Felip
V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la
seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de
España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb
els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de
patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja
identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos
dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només
arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”.
I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles
d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia.
Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra,
mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han
afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per
liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets,
insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents,
als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics
per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i
aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a
menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.
El
cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual
ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona,
reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres
belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat
esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats
i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena
perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere
cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra
Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la
irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del
president?
Capellanets
cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós
missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al
contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic
públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és
irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha
menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria
Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot
assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox
arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula
Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies
són un homenatge al karma.
Novament,
doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la
irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar
el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja
ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya
amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”.
O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres
líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en
mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té
desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la
morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara,
senyor Sánchez, ara va de veres.
Pilar Rahola
Escriptora i periodista
Article
publicat al digital EL NACIONAL.CAT el
diumenge, 30 de juliol de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada