S’apropen les eleccions generals i ja comencen a sonar veus que criden a l’abstenció. Hi ha opinions diverses sobre si l'abstenció pot ser bona o no, i això depèn del punt de vista i del context. Els partidaris de l'abstenció argumenten que pot ser una forma de protesta o d'expressar el rebuig cap al sistema polític o cap als candidats presentats. També sostenen que l'abstenció pot enviar un missatge als polítics i als partits, obligant-los a prendre en consideració les preocupacions i les demandes dels abstencionistes.
Ara bé, que ens venguin la moto que l’abstenció és
igual que un vot nul massiu no és
acceptable de cap manera. Un vot nul massiu pot fer trontollar el sistema;
un sistema que no ens encanta i que no ens agrada participar-hi, per això reclamem
la independència, per trencar aquest sistema. Però les normes de joc que tenim
són aquestes i les hem d’aprofitar per revertir-les en el nostre profit. Per
això no entenem com es pot reclamar l’abstenció, ja que és un error que no
demostra res, només demostra comoditat i, per contra, de cara a Europa, demostra
que els catalans renunciem a la independència i ens movem dins els paràmetres
de l’unionisme que, si ens abstenim, tindrà representants a Catalunya.
Per això s’ha de posar en evidència el sistema votant
partits sobiranistes i, si no n’hi ha cap que ens faci el pes, votar amb la
papereta de l’1-O per assenyalar clarament que no hem votat els candidats
unionistes. El vot de l’1-O és un vot legal, és un vot autoritzat perquè Europa
ens faci cas i demostri que els catalans volem la independència. Si no anem a
votar, Europa imaginarà que el que hi ha ara ja ens va bé, i per això ens hem
quedat a casa. L’abstenció és un greu error, una gran equivocació.
Com escriu en un comunicat polític el Govern del
Consell de la República: ‹‹És necessari que les forces independentistes que es
presenten a les eleccions del 23 de juliol del 2023 assumeixin el compromís
explícit de no garantir l'estabilitat política de cap govern espanyol que no es
comprometi inequívocament amb una solució política del conflicte, basada en
l'amnistia i el respecte del dret a l'autodeterminació, que el poble català va
exercir l'1-O del 2017. L'estabilitat d'Espanya s'ha utilitzat com una eina per
sotmetre i reprimir els anhels de llibertat i d'autodeterminació del poble català.
El compromís explícit per no contribuir a l'estabilitat ha de comportar,
alhora, l'assumpció d'una agenda independentista clara i compromesa amb el camí
cap a la República Catalana››.
Per aquestes i moltes altres raons que, per manca d’espai, no podem escriure ara, cal que el 23-J els catalans no fem cas dels que promouen l’abstenció i anem massivament a votar. En el fons es tracta de fer aflorar el conflicte i, alhora, empoderar els catalans. Si Espanya està en guerra amb nosaltres, nosaltres hi hem d’anar a expressar aquest conflicte. No fer-ho, significa que capitulem i ells guanyen la partida. Per fer tot això, cal crear complicitats socials a Catalunya, mobilitzar la gent, generar autoestima i saber que un partit és una eina, no una finalitat en si mateixa. Per acabar de reblar aquests plantejaments, llegeix si tens temps l’article del periodista, Jordi Barbeta, titulat “Votar o no votar”, on afirma que “els vots són l’únic certificat de l’existència política”. Llegeix, si vols, aquest article tot seguit.
Votar o
no votar
S’han
convocat les eleccions espanyoles i a Catalunya només els partits espanyols i
espanyolistes ofereixen raons comprensibles perquè la gent els voti. Sap greu
de dir-ho tenint en compte el perfil del lector d’El Nacional, però és
comprensible que la gent que prioritàriament tem un govern del PP, vegi en els
socialistes (ingènuament) la possibilitat d’impedir-ho. I igualment
comprensible que la gent conservadora, la gent que vol menys impostos, com a
Madrid (que mai s’aplicaran a Catalunya), i la gent que sol jugar a cavall
guanyador aposti ara pel Partit Popular. El problema el tenen els que,
conscients que Catalunya necessita establir un dic de contenció pel que vindrà,
sigui un govern PP-Vox com els del País Valencià o les Balears o, encara pitjor,
la gran coalició PP-PSOE, s’han quedat sense referents alternatius i amb dos
dilemes acumulats. Votar o no votar? I si la resposta és votar, com es pot
votar els que han decebut tant en els moments que més requerien estar a
l'altura?
Alguns
autòctons estan tan indignats que reivindiquen l’abstenció o el vot nul, que
només serveix per entregar la legitimitat democràtica als adversaris. I això
perquè la representativitat democràtica només es pot mesurar en vots. Anava a
dir aquí i en la Xina Popular, però no, a la Xina Popular, no. És a Europa on
sense vots no es representa ningú. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que no se
sap què i a qui representa, fa campanya per l’abstenció i el vot nul al mateix
temps que anuncia una candidatura pròpia a les eleccions catalanes. Tot plegat
convida a sospitar que el que pretén és forçar el fracàs d’ERC, Junts i CUP, de
l’independentisme oficial, per erigir-se a continuació en els independentistes
autèntics, això sí, amb l’aspiració de col·locar-se al parlament autonòmic.
Seria la quarta opció política que disputarà poder autonòmic a base de
discursos independentistes buits de contingut.
L’abstenció
és una opció tan democràtica com la que més, i fins i tot pot semblar la més
raonable quan només es pot triar entre mala gent o candidats incompetents. A
més, el vot contribueix a mantenir un sistema que des d’alguns punts de vista
és el que els sotmet a haver de viure eternament governats per adversaris
polítics, culturals i lingüístics.
D’aquests plantejaments surten els discursos abstencionistes basats en
l’antic eslògan revolucionari del "com pitjor, millor". Aquesta
teoria la va propagar el segle XIX un revolucionari rus, Nikolái Gavrílovich
Chernyshevski, qui va inspirar Lenin. La intenció era agreujar el deteriorament
de les condicions de vida dels obrers i camperols per precipitar la revolució.
Aquesta és la típica teoria que perjudica objectivament els desgraciats
utilitzats com a carn de canó i que, al cap i a la fi, mai no es compleix o
s’acompleix a la inversa, és a dir, com pitjor, pitjor. L’aplicació a Catalunya
consistiria a esperar que els espanyols arrasin amb qualsevol residu
d’identitat catalana perquè llavors la gent es rebel·larà. I resulta que els
catalans tenen un historial més rondinaire que revolucionari. Sense anar més
lluny, l’Estat durant el Procés recent ha aplicat una repressió i una
persecució política brutal i el que han fet els catalans, dirigents i
ciutadans, no ha estat rebel·lar-se precisament. Com a màxim, manifestar-se
sense embrutar els carrers i procurant no prendre mal i, sobretot, no perdre
patrimoni.
Quan
Mariano Rajoy va suspendre l’autogovern dels catalans aplicant de manera
tergiversada i abusiva l’article 155 de la Constitució espanyola, va aprofitar
per convocar unes eleccions al Parlament en desigualtat de condicions entre els
contrincants, amb els líders independentistes derrotats i empresonats o a
l’exili. L’objectiu era expulsar els independentistes de les institucions. Els
partits represaliats van decidir entomar el repte i van acceptar la
convocatòria com a legítima i van presentar candidatures. I ho van fer perquè
si no ho feien, el bloc del 155 s’hauria apoderat absolutament de les
institucions catalanes amb un programa inequívoc com el que ara PP i Vox han
començat a aplicar al País Valencià i a les Balears. La iniciativa de Rajoy va
tenir èxit, però menys de l’esperat. Ciutadans va guanyar aquells comicis, però
els partits sobiranistes van sumar una majoria que els va permetre exercir
—això sí, mínimament— de dic de contenció de l’ofensiva espanyolitzadora.
Un
altre apunt a tenir en compte. Quan va sorgir el moviment del 15-M, els
indignats cridaven als polítics: “No ens representen”. Però un bon dia
els van desallotjar de totes les places. El moviment només va adquirir força
política real quan Podemos va articular una alternativa politicoelectoral de
caràcter republicà, que, com passa sovint, no ha cobert les expectatives, però
des del minut zero va espantar tant al règim, que des del començament els va
combatre amb totes les guerres brutes imaginables fins a foragitar-los de les
instàncies de poder. Al carrer ja no fan por, només seran una qüestió d’ordre
públic. (A Yolanda Díaz, contractada per a la demolició des de dins, potser li
agrairan els serveis prestats, tot i que Roma no paga traïdors. En qualsevol
cas, la seva punyalada la perseguirà per sempre.)
La
democràcia és un sistema imperfecte i la democràcia espanyola és, a més
d’imperfecta, defectuosa, com han certificat organismes internacionals, però al
final el que compta, el que ho justifica tot, són els vots. Els vots són l’únic
certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen
subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots
que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no
tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera
d’objectivar-lo. Els instruments de l’autogovern són escassos, els partits
catalans i els seus líders han perdut la credibilitat. Tanmateix, la referència
catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els
vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de
l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes
autòctons (el primer que ja està amenaçat és l’Institut Ramon Llull). I el que
és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans,
democràticament expressada.
Jordi Barbeta
Periodista
Article
publicat al digital EL NACIONAL,CAT el diumenge,25
de juny de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada