Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 d’abril 2024

Ara és l’hora catalans!

Des del 2014 totes les campanyes de la societat civil a favor de la independència de Catalunya han quedat en això: ‘campanyes’, però cap ha aconseguit els seus objectius. Ni la ‘Via Catalana’ ni la del ‘9N’ ni, per descomptat, la que dona títol a aquestes reflexions.

Potser sense fer soroll ni muntar cap campanya, ens trobem avui amb una oportunitat  d’or per obtenir el que no han assolit les campanyes promogudes per l’ANC, Òmnium Cultural, etc. Hem vist com el mal anomenat sindicat  “Manos Limpias”  llençava una falsa acusació i aconseguia que un jutge obris diligències secretes contra l’esposa del, encara avui, president Pedro Sánchez, Begoña Gómez amb una denúncia composta de retalls de premsa i comentaris grotescos, com un que parla d’una "carta màgica" signada per l’esposa de Sánchez que donava suport a un empresari en una adjudicació pública. O un altre article que confonia a Begoña Gómez amb una altra senyora de Cantàbria amb el mateix nom.

Però el millor de tot és que després la mateixa Manos Limpias ha admès que les notícies que aporta poden ser "certes o no". T’ho expliquen i no t’ho pots creure. El problema més gran no és que Manos Limpias posi una denúncia basant-se en notícies falses, el problema és que hi hagi un jutge que ho admeti a tràmit.

Enmig de tota aquesta broma, moltes veus denuncien la maquinària del fangar judicial i polític de la dreta que ja vàrem viure en les nostres pròpies carns a Catalunya. També hi ha qui es pregunta des de quan es va empitjorar aquesta cacera contra Pedro Sánchez i alguns han recordat les paraules d'Aznar fa menys d'un any: "El que pueda hablar, que hable, el que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que pueda moverse, que se mueva, cada uno bajo su propia responsabilidad". Doncs sí, s'estan movent i de quina manera!

Ara Sànchez plora i es queixa. I tot un estol d’escolanets el defensen. Els mateixos que el 2017 i 2018 atacaven els exiliats catalans. Espanya està desmuntada i no és una democràcia. Ni tan sols “orgànica”. Tal volta el PSOE s’ha adonat que està sol davant el perill. No ho va témer quan va votar el 155. La guerra judicial a Espanya no respecta ni a la dona del primer ministre… Benvinguts al món real. I sí, les penes d’Espanya poden ser, en un futur immediat, les nostres alegries. Faci el que faci Pedro Sánchez, ha muntat un desgavell a l’estat espanyol, que és una oportunitat per enriquir la discussió amb relació a la independència. Per tot plegat potser, com escriu molt encertadament Vicent Partal, que ara sigui el ‘momentum’ que Catalunya estava esperant. Llegiu l’article tot seguit.

La dificultat de Sánchez és l’oportunitat de Catalunya

La frase original, cèlebre a Irlanda, diu que “les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda“. La va popularitzar a primers del segle XIX Daniel O’Connell, diputat a Westminster i dirigent de l’incipient independentisme irlandès –que en aquell temps encara era més catòlic que no pas nacional irlandès–, però mai no ha estat oblidada. Siga en ocasió de la descolonització de l’Índia, siga en ocasió de la primera o la segona guerres mundials, siga en els moments de crisi econòmica a la metròpoli o en els moments de crisi institucional, la posició de l’independentisme irlandès ha estat sempre rotunda i constant: “Les dificultats d’Anglaterra són l’oportunitat d’Irlanda.”

Els catalans n’hauríem de prendre nota i assumir que les dificultats d’Espanya són l’oportunitat de Catalunya. O, per a ser més concrets encara avui: que la dificultat de Pedro Sánchez és l’oportunitat de Catalunya.

No sabem ben bé què passa. Poca gent ho sap. Però això que passa, que el president del govern espanyol diga que la democràcia perilla i sospese de dimitir, és gros. Ho va fent gros ell mateix. És una greu crisi institucional a Espanya. Potser iniciada com una operació de màrqueting amb la intenció de motivar un sentiment irracional que arrase els seus aliats i faça emergir el PSOE com el partit únic de l’esquerra espanyola. No dic que no. Però, fins i tot si fos així, el resultat és que aquesta crisi despulla i humilia la democràcia espanyola i obre un interrogant notable sobre el seu líder.

Què diu Sánchez, ara, que la democràcia perilla? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que hi ha poders de l’estat que conspiren contra la decisió expressada lliurement pel poble a les urnes? A nosaltres ens ho ha d’explicar, això, sis anys després del 155? Què diu Sánchez, ara, que la dreta espanyola és una dreta franquista i repressiva, incapaç d’acceptar que en democràcia un projecte que no t’agrada a tu pot agradar a la majoria? A nosaltres ens ho ha d’explicar, tot això, sis anys després del 155?

És ell que ve cap a les posicions que els independentistes expliquem i defensem d’ençà del colp d’estat del 2017, de manera que la dificultat de Pedro Sánchez és una oportunitat.

Si plega dilluns, perquè legitimarà al més alt nivell espanyol allò que diem de fa anys: Espanya no és una democràcia. I per això, unilateralment, el Parlament de Catalunya va haver d’aprovar les lleis que trencaven amb el franquisme el 6 i el 7 de setembre de 2017. Es veu clar ara, en vista d’això que diu Sánchez, o no?

Si ens sorprèn amb una moció de confiança, perquè el seu gest –aquesta explicitació que fa que Espanya no és una democràcia ni funciona com una democràcia normal– permetrà d’apujar el preu i continuar desmuntant la repressió espanyola per encarar amb més bones condicions el següent embat. Després del xou d’aquests dies, ja em direu amb quina cara podria Pedro Sánchez negar-se a negociar –en canvi dels vots que necessitarà per a guanyar– la dissolució immediata de l’Audiència espanyola, per exemple. O la fiscalització dels diners que l’estat i les administracions inverteixen en mitjans a Madrid. O la protecció, en el marc de la millora necessària de la democràcia que el seu gest denuncia, del dret de proposar qualsevol canvi polític, inclosa l’autodeterminació?

I si dilluns simplement diu que no passa res i que tan sols estava cansat, perquè haurà d’explicar com és que s’acovardeix tan de pressa i tan fàcilment davant una dreta política, mediàtica i judicial. Com és que els socialistes no aguanten ni un bufit si l’independentisme ha aguantat huracans?

Els lectors més habituals m’han sentit parlar de fa anys del pendent ferroviari. Quan, per aturar la independència, el PP va canviar les lleis i va dipositar en els tribunals la missió de reprimir els ciutadans es va acabar la democràcia. I, per tant, solament era qüestió de temps que l’estat espanyol mateix –empès pel pendent ferroviari que traslladava el poder democràtic del parlament als tribunals– entràs en la crisi institucional en què es troba avui. Perquè ara aquest mecanisme pervers ja no va contra els independentistes i prou. I ja ha deixat enrere fa temps Mónica Oltra o Irene Montero. Ara el pendent ferroviari ja acorrala Pedro Sánchez, com vaig avisar que passaria.

I si acaba resultant que a Espanya tothom qui no tinga arrels franquistes és perseguit pel govern a l’ombra, aquell que realment governa, si el PSOE mateix passa a ser l’enemic d’aquests bojos, aleshores aquesta Espanya desestructurada serà una gran oportunitat per a Catalunya, una raó absolutament comprensible i fàcil d’explicar per a anar-se’n.

Cal, és clar, que els polítics ho entenguen. O cal que el carrer torne a empènyer. I crec que tant les eleccions autonòmiques com la nova configuració de l’ANC poden anar per aquest camí. Encara més: fins i tot si no fos així, el fet que Espanya siga cada dia un estat amb un ambient més irrespirable, una democràcia fallida, és –i vejam qui ho pot discutir, això– una oportunitat per als catalans.

Quan intentem de raonar per què Eslovènia, Letònia o Angola es van fer independents i el Quebec, Escòcia o Catalunya no, una de les respostes més sensates és que els uns tenien al davant un estat central en crisi i els altres no. Doncs mireu on hem situat Espanya, els independentistes.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 25 d’abril de 2024