La qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.
És
cert que el marc normatiu espanyol va en contra del català. Però també és ben
cert que nosaltres podríem fer coses. Fa pocs dies a l’acte dels metges per la
llengua el president de la Plataforma per la Llengua va dir que fa 20 anys que
no s’exigeix el requisit legal ̶ sí, ha
dit legal, que s’ha de demanar per llei!̶
del nivell C1 de català per tenir plaça a la sanitat i el mateix
conseller de salut ha reconegut que la situació ha estat fatal i que hi ha hagut
inhibició dels governs. Això vol dir que els nostres governants son molt
responsables d’aquesta situació. Els catalanoparlants també per canviar de
llengua, però el polítics que són als governs, que són consellers i dirigeixen la
qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i
identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha
estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant
segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de
Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva
equilibrada.
Si una llengua no la fas imprescindible aquella llengua acaba morint. Hem de fer que el català sigui *imprescindible* als països catalans. Diguem-ho clar: els catalans no som bilingües; el bilingüisme és un tret individual. Algunes persones sí que són bilingües. Ara be dir que una societat és bilingüe. Això no és veritat, és un desgavell. No hi ha societats bilingues, hi ha societat bilingüitzades com la catalana en que se’ns obliga a saber una segona llengua, la de l’estat que és el castellà, i a la Catalunya nord el francès i a l’Alguer l’italià. La llengua fa la nació i la nació fa la llengua,
Fins
que no siguem independents, el català només ens té a nosaltres. I, alhora,
sense el català nosaltres ja no hi serem. Que els Països Catalans acabin
castellanitzats irreversiblement, diferents de Cuenca o Albacete en quatre
aspectes insubstancials, és una hipòtesi gens improbable. Romandre de braços
plegats a l’espera que la independència ens caigui del cel sí que són ganes de
perdre el temps i fer-li perdre’l als altres. La llengua, de fet, és la
principal arma de confrontació que tenim a l’abast en la lluita per la
llibertat. Perquè la llengua som nosaltres, perquè sense nosaltres la llengua
no hi és. Arribat el cas, si un dia ens despertem en un estat independent, ja
ens podrem permetre legislar llavors, i amb caràcter d’urgència, tal com fa la
resta dels països independents del món conscients de la seva identitat i del
valor del seu patrimoni cultural i històric. Llegiu l’article que arran de
l’anunci del govern andorrà d’exigir el català a tots els seus residents, ha
escrit el director de VilaWeb, Vicent Partal.
Catalunya
is not Andorra
La
pre-campanya electoral s’ha escalfat amb unes quantes propostes sobre l’ús de
la llengua catalana: a l’escola, als comerços, a la societat en general. És
normal perquè la percepció generalitzada arreu del país és que el català
recula. I és evident, doncs, que cal discutir les causes d’aquesta reculada i
mirar de superar-les.
Però
hi ha un parell de problemes respecte d’això. Un és que el catalanisme, per
primera vegada en la història, ha abandonat la defensa del català com a llengua
pròpia del país. Incomprensiblement.
De
tot allò que ens ha passat aquests darrers vint anys, és la cosa que em causa
més perplexitat. Temps enrere Oriol Junqueras va decidir –i va proclamar– que
la república tindria el castellà també com a llengua oficial. La resta de
polítics, en termes generals, ho va acceptar i d’aleshores ençà tot va cara
avall.
Tant,
que s’ha imposat a poc a poc, entre la majoria social independentista, la tesi
que som un país que té dues llengües. I si això és així, si ens hem de creure
que l’espanyol és tan llengua pròpia com el català, aleshores quin problema
hauria d’haver-hi amb l’extinció d’una de les dues llengües –que ja sabeu quina
serà?
En
una entrevista remarcable per la clarividència del seu pensament, fa pocs dies,
des d’Elx, el president del Tempir, Josep-Enric Escribano, responia a tot això
d’una manera insuperable: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el
conflicte lingüístic”. Efectivament. I, hi afegesc jo, s’ha de guanyar.
Hi
ha, tanmateix, un segon problema que no és menor, tant a Elx com a Barcelona:
que el marc legal va completament en contra nostre. El marc legal, en aquest
cas, espanyol.
Això
és així. Els catalans simplement no podem decidir res de res. No podem, de fet,
ni tan sols pensar com ho hauríem de fer. Perquè no tenim la capacitat
d’imposar –sí, he dit imposar– les mesures necessàries per a recuperar i
dignificar la llengua. I perquè cada dia perdem un llençol. N’és una mostra
l’acord més que lamentable sobre el català a l’escola que Esquerra i Junts van
signar al parlament amb el PSC i els Comuns.
Però
hi ha llum, i el contrast il·luminador, en aquest estat de coses, és Andorra.
L’allau espanyolitzadora també hi ha arribat, però Andorra té l’únic instrument
que pot assegurar la defensa dels drets d’una població, d’una cultura, d’una
llengua, d’una societat. Que és l’estat propi, que és la independència.
I
heus ací que els partits polítics andorrans, del govern i de l’oposició, s’han
posat d’acord i han pres decisions, que seran aprovades si no hi ha cap
sorpresa el 25 d’abril. Eixe dia, d’avui en vuit, el Consell General aprovarà
una nova llei del català que incorpora mesures que a la resta dels Països
Catalans, en la part ocupada de la nació, són simplement inimaginables.
Per
exemple, que ningú no podrà residir a Andorra legalment sense demostrar, amb un
examen, el coneixement del català. Si no el passa, perdrà el permís de
residència i haurà d’abandonar el país. I, en conseqüència, que quan tu vages a
un comerç, una empresa o institució parlant en català no és que els qui
t’atenguen tindran l’obligació d’entendre’t, sinó que tindran l’obligació de
parlar-te en català. S’ha acabat això tan irritant del “cafè-con-qué?”. S’ha
acabat per una cosa tan simple que és que qui t’atendrà s’haurà examinat abans,
i ja no podrà argumentar que no t’entén o que no sap parlar la teua llengua.
Per si no era prou garantia, a més, seran sancionats amb multes substancials i
serioses si es neguen a atendre qualsevol ciutadà en català, a parlar-lo.
I
aleshores la pregunta lògica és per què, tractant-se de la mateixa llengua, una
cosa tan simple i lògica es pot fer a Andorra i no pas a Barcelona o a Elx?
Quina diferència hi ha? Doncs la diferència és ser independents o no ser-ho. No
únicament, és clar; però fonamentalment això. I aquest és, per tant, un
recordatori a la resta del país per a entendre que qualsevol via que no siga la
separació d’Espanya –o França– és una pèrdua de temps, un acompanyament en la
decadència, un entreteniment per a no haver d’encarar el problema real.
Vicent
Partal
Director
Article
publicat al digital VilaWeb el 17 d’abril del 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada