La conferència que va pronunciar dissabte passat el President Artur Mas, va ser d’aquelles que s’han d’escoltar atentament. El President va anunciar que no faria una “llista del President" com tant s’havia especulat en els darrers dies. Va dir que el millor seria fer una “llista AMB el President” i per tant va cedir tot el protagonisme i la responsabilitat a la societat civil, demanant a les principals entitats que facin elles una llista unitària i transversal i que ell s’oferia a ser en aquesta llista com un més si ho creien oportú. Ara veurem i escoltarem moltes coses. Uns opinaran a favor i d’altres en contra de la proposta del President i podem arribar a entendre que no és una decisió fàcil, però tothom ja ha començat a pensar-hi. Aconseguir que aquesta proposta tiri endavant assoliria possiblement tres objectius: construir la independència de baix a dalt, tenir una llista que tots ens podríem sentir com a nostra i finalment donar-li a les eleccions del 27S el màxim caràcter plebiscitari. El periodista Francesc Marc Alvaro fa una reflexió molt aclaridora de la proposta del President, en un article titulat “Aclarir i arriscar més” que podeu llegir en el nostre Blog.
Aclarir i arriscar més
Per comprendre la darrera proposta d’Artur Mas cal tenir present tres coses sobre aquest polític. Primera: l’han donat per mort moltes vegades des dels temps en què Pujol el va designar successor al capdavant de CDC i el tripartit el va enviar a l’oposició. Segona: l’han menyspreat amb ostentació molts dels seus adversaris, des de Maragall a Rajoy, passant per Montilla, Zapatero, Junqueras i Duran, d’una manera tan estúpida i temerària que no s’han adonat que el convergent és un jugador més perillós del que s’havien imaginat. Tercera: està fent tot de coses imprevistes que no quadren amb la seva imatge de bon noi d’ordre, com plantar cara als poders de l’Estat, enfrontar-se a les elits econòmiques que volien dictar-li el guió, desmarcar-se del seu pare polític i enterrar el pujolisme, assumir la ruptura de CiU per remarcar el seu projecte o demanar als càrrecs convergents que sacrifiquin les seves ambicions per fer una llista no partidista. Totes aquestes característiques han descol·locat molta gent i també li han donat un prestigi que arriba a ciutadans molt allunyats de l’espai de CiU.
Mas s’ha construït sota la sospita permanent. Sospitós de ser només el masover de Pujol, el que guardava la tanda a Oriol Pujol. Sospitós d’enganyar el poble de Catalunya –com van dir alguns– quan va pactar l’Estatut amb Zapatero. I, finalment, sospitós de ser el traïdor suprem a la causa sobiranista –com encara difonen amb reiteració i mala fe alguns entorns– que acabarà rendint-se davant de Madrid, com correspondria a un convers de darrera hora a la independència, un trampós que ha agafat l’estelada per amagar les retallades i les corrupcions. En aquestes difamacions construïdes a consciència –pareu atenció– coincideixen veus molt diverses i antagòniques.
Ara, a tres mesos de les eleccions del 27-S, les coses es van aclarint. S’acaben les sospites prefabricades, tothom apareix com allò que és. I Mas vol aclarir les coses encara més, xutant la pilota a aquells que s’han investit del paper de guardians del procés, no sempre neutrals: ANC, Òmnium i AMI. El darrer moviment presidencial vol consolidar el caràcter plebiscitari dels comicis i subratllar el pes de la societat civil, alhora que busca deixar en segon terme l’eix esquerra-dreta, que ERC amplifica. És molt difícil que l’ANC i OC acceptin la proposta de Mas perquè a les juntes d’aquestes entitats i a les seves bases hi conviuen sensibilitats confrontades. Diria que Mas –que coneix quines misèries ens frenen– no espera un “sí” com a resposta. Aleshores, ¿per què ha perdut un temps tan preciós? Per deixar –com dèiem– les coses ben clares abans de la batalla.
Mas, el convers que tanta nosa fa a alguns, l’home contra qui l’Estat ha posat una querella i podria inhabilitar aviat, demana que tothom arrisqui més, com ho fa ell. I qui vulgui peix que es mulli el cul.
Francesc Marc Alvaro
Periodista i escriptor
Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns 22 de juny del 2015
