Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles»
Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la
humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només
engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona
que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les
eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders
d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i
demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia
imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180
graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes
encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament
—aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del
"Gobierno de España".
Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés
Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en
liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena
Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de
la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la
següent premonició: «Al pas que anem,
aquest grup de Ciutadans,
de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis
diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre,
però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder
del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant
llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols
ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc
podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en
liquidació’.
L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció
de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés
Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse
de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb
majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera.
A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al
Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males
perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les
urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té
precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país.
Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes
eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a
11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de
Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?
en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el
dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas.
Llegiu l’article tot seguit.
Fractura interna i
sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?
En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui
president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un
partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués
convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una
moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols
diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i
tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat
per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors,
el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida
d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no
va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez
va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.
En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui
vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya
postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans
van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46
escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un
Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel
lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme
centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant,
de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el
febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava
manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de
Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que
Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat
de la il·legitimitat del govern socialista.
I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans
seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la
idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits
independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria
absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la
presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any
següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern
andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans,
en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells
qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant,
l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que
estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer
servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.
De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta
és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i
sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat
el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic
de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar
de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés
espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar
Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista
de totes tres formacions va anar perdent matisos.
Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van
dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim,
continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb
57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va
ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar
fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89
escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota
dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa
petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.
La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir
l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent
retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat
d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la
taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern
espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la
il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes
d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel
nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar
als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la
trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat
absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el
partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.
Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36
diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En
Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots
(un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust
repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del
seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies
una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu:
revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a
arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs
estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.
No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha
expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una
victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a
ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna
del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una
sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per
discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se
n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del
sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va
deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment,
Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però
la brega difícilment s’acabarà aquí.
Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada,
va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa
“la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final
que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics,
després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als
mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme,
per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant
els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que
apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho
decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja
que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys
desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.
Ot Bou i Costa
Analista polític
Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 17 de març
del 2021
