Perquè hem d’anar a votar el 23-J

S’apropen les eleccions generals i ja comencen a sonar veus que criden a l’abstenció. Hi ha opinions diverses sobre si l'abstenció pot ser bona o no, i això depèn del punt de vista i del context. Els partidaris de l'abstenció argumenten que pot ser una forma de protesta o d'expressar el rebuig cap al sistema polític o cap als candidats presentats. També sostenen que l'abstenció pot enviar un missatge als polítics i als partits, obligant-los a prendre en consideració les preocupacions i les demandes dels abstencionistes.

Ara bé, que ens venguin la moto que l’abstenció és igual que un  vot nul massiu no és acceptable de  cap manera. Un  vot nul massiu pot fer trontollar el sistema; un sistema que no ens encanta i que no ens agrada participar-hi, per això reclamem la independència, per trencar aquest sistema. Però les normes de joc que tenim són aquestes i les hem d’aprofitar per revertir-les en el nostre profit. Per això no entenem com es pot reclamar l’abstenció, ja que és un error que no demostra res, només demostra comoditat i, per contra, de cara a Europa, demostra que els catalans renunciem a la independència i ens movem dins els paràmetres de l’unionisme que, si ens abstenim, tindrà representants a Catalunya.

Per això s’ha de posar en evidència el sistema votant partits sobiranistes i, si no n’hi ha cap que ens faci el pes, votar amb la papereta de l’1-O per assenyalar clarament que no hem votat els candidats unionistes. El vot de l’1-O és un vot legal, és un vot autoritzat perquè Europa ens faci cas i demostri que els catalans volem la independència. Si no anem a votar, Europa imaginarà que el que hi ha ara ja ens va bé, i per això ens hem quedat a casa. L’abstenció és un greu error, una gran equivocació.

Com escriu en un comunicat polític el Govern del Consell de la República: ‹‹És necessari que les forces independentistes que es presenten a les eleccions del 23 de juliol del 2023 assumeixin el compromís explícit de no garantir l'estabilitat política de cap govern espanyol que no es comprometi inequívocament amb una solució política del conflicte, basada en l'amnistia i el respecte del dret a l'autodeterminació, que el poble català va exercir l'1-O del 2017. L'estabilitat d'Espanya s'ha utilitzat com una eina per sotmetre i reprimir els anhels de llibertat i d'autodeterminació del poble català. El compromís explícit per no contribuir a l'estabilitat ha de comportar, alhora, l'assumpció d'una agenda independentista clara i compromesa amb el camí cap a la República Catalana››.

Per aquestes i moltes altres raons que, per manca d’espai, no podem escriure ara, cal que el 23-J els catalans no fem cas dels que promouen l’abstenció i anem massivament a votar. En el fons es tracta de fer aflorar el conflicte i, alhora, empoderar els catalans. Si Espanya està en guerra amb nosaltres, nosaltres hi hem d’anar a expressar aquest conflicte. No fer-ho, significa que capitulem i ells guanyen la partida. Per fer tot això, cal crear complicitats socials a Catalunya, mobilitzar la gent, generar autoestima i saber que un partit és una eina, no una finalitat en si mateixa. Per acabar de reblar aquests plantejaments, llegeix si tens temps l’article del periodista, Jordi Barbeta, titulat “Votar o no votar”, on afirma que “els vots són l’únic certificat de l’existència política”.  Llegeix, si vols, aquest article tot seguit.

Votar o no votar

S’han convocat les eleccions espanyoles i a Catalunya només els partits espanyols i espanyolistes ofereixen raons comprensibles perquè la gent els voti. Sap greu de dir-ho tenint en compte el perfil del lector d’El Nacional, però és comprensible que la gent que prioritàriament tem un govern del PP, vegi en els socialistes (ingènuament) la possibilitat d’impedir-ho. I igualment comprensible que la gent conservadora, la gent que vol menys impostos, com a Madrid (que mai s’aplicaran a Catalunya), i la gent que sol jugar a cavall guanyador aposti ara pel Partit Popular. El problema el tenen els que, conscients que Catalunya necessita establir un dic de contenció pel que vindrà, sigui un govern PP-Vox com els del País Valencià o les Balears o, encara pitjor, la gran coalició PP-PSOE, s’han quedat sense referents alternatius i amb dos dilemes acumulats. Votar o no votar? I si la resposta és votar, com es pot votar els que han decebut tant en els moments que més requerien estar a l'altura?

Alguns autòctons estan tan indignats que reivindiquen l’abstenció o el vot nul, que només serveix per entregar la legitimitat democràtica als adversaris. I això perquè la representativitat democràtica només es pot mesurar en vots. Anava a dir aquí i en la Xina Popular, però no, a la Xina Popular, no. És a Europa on sense vots no es representa ningú. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que no se sap què i a qui representa, fa campanya per l’abstenció i el vot nul al mateix temps que anuncia una candidatura pròpia a les eleccions catalanes. Tot plegat convida a sospitar que el que pretén és forçar el fracàs d’ERC, Junts i CUP, de l’independentisme oficial, per erigir-se a continuació en els independentistes autèntics, això sí, amb l’aspiració de col·locar-se al parlament autonòmic. Seria la quarta opció política que disputarà poder autonòmic a base de discursos independentistes buits de contingut.

L’abstenció és una opció tan democràtica com la que més, i fins i tot pot semblar la més raonable quan només es pot triar entre mala gent o candidats incompetents. A més, el vot contribueix a mantenir un sistema que des d’alguns punts de vista és el que els sotmet a haver de viure eternament governats per adversaris polítics, culturals i lingüístics.  D’aquests plantejaments surten els discursos abstencionistes basats en l’antic eslògan revolucionari del "com pitjor, millor". Aquesta teoria la va propagar el segle XIX un revolucionari rus, Nikolái Gavrílovich Chernyshevski, qui va inspirar Lenin. La intenció era agreujar el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i camperols per precipitar la revolució. Aquesta és la típica teoria que perjudica objectivament els desgraciats utilitzats com a carn de canó i que, al cap i a la fi, mai no es compleix o s’acompleix a la inversa, és a dir, com pitjor, pitjor. L’aplicació a Catalunya consistiria a esperar que els espanyols arrasin amb qualsevol residu d’identitat catalana perquè llavors la gent es rebel·larà. I resulta que els catalans tenen un historial més rondinaire que revolucionari. Sense anar més lluny, l’Estat durant el Procés recent ha aplicat una repressió i una persecució política brutal i el que han fet els catalans, dirigents i ciutadans, no ha estat rebel·lar-se precisament. Com a màxim, manifestar-se sense embrutar els carrers i procurant no prendre mal i, sobretot, no perdre patrimoni.

Quan Mariano Rajoy va suspendre l’autogovern dels catalans aplicant de manera tergiversada i abusiva l’article 155 de la Constitució espanyola, va aprofitar per convocar unes eleccions al Parlament en desigualtat de condicions entre els contrincants, amb els líders independentistes derrotats i empresonats o a l’exili. L’objectiu era expulsar els independentistes de les institucions. Els partits represaliats van decidir entomar el repte i van acceptar la convocatòria com a legítima i van presentar candidatures. I ho van fer perquè si no ho feien, el bloc del 155 s’hauria apoderat absolutament de les institucions catalanes amb un programa inequívoc com el que ara PP i Vox han començat a aplicar al País Valencià i a les Balears. La iniciativa de Rajoy va tenir èxit, però menys de l’esperat. Ciutadans va guanyar aquells comicis, però els partits sobiranistes van sumar una majoria que els va permetre exercir —això sí, mínimament— de dic de contenció de l’ofensiva espanyolitzadora.

Un altre apunt a tenir en compte. Quan va sorgir el moviment del 15-M, els indignats cridaven als polítics: “No ens representen”. Però un bon dia els van desallotjar de totes les places. El moviment només va adquirir força política real quan Podemos va articular una alternativa politicoelectoral de caràcter republicà, que, com passa sovint, no ha cobert les expectatives, però des del minut zero va espantar tant al règim, que des del començament els va combatre amb totes les guerres brutes imaginables fins a foragitar-los de les instàncies de poder. Al carrer ja no fan por, només seran una qüestió d’ordre públic. (A Yolanda Díaz, contractada per a la demolició des de dins, potser li agrairan els serveis prestats, tot i que Roma no paga traïdors. En qualsevol cas, la seva punyalada la perseguirà per sempre.)

La democràcia és un sistema imperfecte i la democràcia espanyola és, a més d’imperfecta, defectuosa, com han certificat organismes internacionals, però al final el que compta, el que ho justifica tot, són els vots. Els vots són l’únic certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera d’objectivar-lo. Els instruments de l’autogovern són escassos, els partits catalans i els seus líders han perdut la credibilitat. Tanmateix, la referència catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes autòctons (el primer que ja està amenaçat és l’Institut Ramon Llull). I el que és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans, democràticament expressada.

 Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL,CAT  el diumenge,25 de juny de 2023

No a l’abstenció

Aquestes últimes setmanes podem sentir moltes veus que promouen que els ciutadans no vagin a votar en les pròximes eleccions espanyoles del 23-J. Uns diuen que a Madrid els catalans no hem d’anar a fer-hi res, altres opinen que no es pot votar cap partit que ens representi adequadament i uns darrers que l’abstenció és una mena de càstig a tots els polítics. Diuen que no votar és una forma de votar. És un crit silenciós, un gest rebel minúscul, una forma gairebé microscòpica de dir prou. Potser la millor definició d'abstenció podria ser aquesta: És allò que lamenten tots els polítics l'endemà de les eleccions, fins a l’endemà de les següents eleccions. Cal dir d'entrada que a Catalunya l'abstenció és un fet estructural. Del 1977 ençà, a cap elecció no ha votat més del 80% de l'electorat. Ara bé, depenent del tipus d’eleccions, l’abstenció sol ser diferent i pujar o baixar segons si es tracten d’unes eleccions municipals, autonòmiques, generals o europees.

Segons sembla el factor que determina amb més força l’abstencionisme és l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme), de manera que presenten un major índex d’abstenció els que se situen en les posicions d’identificació nacional subjectiva ‘espanyol’ o ‘més o menys espanyol’. A partir d’enquestes sobre abstencionistes, i segons el tipus d’eleccions, es poden fer una interpretació de les causes: aquestes eleccions no els interessen perquè són en clau catalana o bé els ciutadans no perceben oposició, ni un altre model alternatiu, i per tant no es mobilitzen.

Si analitzem el comportament abstencionista dels ciutadans que se situen en el marc ideològic de l’esquerra, advertirem com es va produint un increment progressiu de l’abstenció dels posicionats en la dreta i l’esquerra de l’eix polític i un manteniment de l’abstenció en els que es posicionen en el centre. L’augment de l’abstenció en els votants d’esquerra i dreta s’explica, en part, perquè en aquests col·lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i, sobretot, per raons de conjuntura de l’oferta política i el panorama polític.

Arribats a aquest punt caldria analitzar quin efecte pràctic comporta l’abstenció de cara als resultats electorals. Pot semblar que, com dèiem abans, no votar és una forma de votar però sembla que no és així. Com escriu l’advocat, Gozalo Boye, en el seu article titulat “Abstenció: un càstig autoinfligit”, l’abstenció en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un ‘regal al contrari’ i un càstig que ens infligim els mateixos ciutadans de difícil o impossible justificació. Podeu llegir l’article d’en Boye tot seguit. 

Abstenció: un càstig autoinfligit

Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.

Això, que ha de ser una màxima a l'hora d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les eleccions estatals convocades per al pròxim 23 de juliol.

En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que l’una i l'altra condueixin al mateix resultat i m'explicaré.

Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera que no impliqui un autocàstig.

Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció perfectament legìtima, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu, exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral, en funció de l'acompliment dels nostres representants.

A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via seguida per la seva opció política precedent.

Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit

Votar un altre partit diferent del votat en les eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.

Votar el mateix partit té dues interpretacions possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys dolenta (vot útil).

Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.

Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb molts pares o mares.

En un sistema electoral en el qual votar no és obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.

Les raons per les quals els ciutadans no van a votar (abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja? Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai polític?

Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap paternitat o maternitat.

D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en termes de pressió política a partir d'aquell dia.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?

L'abstenció no compta, simplement no existeix a efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és fàcil d'explicar.

La crida a l'abstenció no s'està gestant des de l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció; l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular: l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.

Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es negociï res.

Dit més clarament: així com en principi ningú no pot atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren la divisió i/o desaparició de l'independentisme.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.

Una altra cosa molt diferent és que si el que es pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.

Gonzalo Boye

Advocat

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el divendres, 9 de juny de 2023.