Abstenció: un càstig autoinfligit
Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica
als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i
tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de
qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens
agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre
la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.
Això, que ha de ser una màxima a l'hora
d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també
aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les
passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les
eleccions estatals convocades per al pròxim 23 de juliol.
En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta
opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per
tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que l’una i l'altra
condueixin al mateix resultat i m'explicaré.
Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la
decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta
perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que
és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera
que no impliqui un autocàstig.
Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció
perfectament legìtima, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el
nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu,
exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les
promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els
premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra
capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral,
en funció de l'acompliment dels nostres representants.
A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples
i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells
que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via
seguida per la seva opció política precedent.
Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el
mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar
en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les
seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges
abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.
L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és
obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria
un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és
optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig
autoinfligit
Votar un altre partit diferent del votat en les
eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la
decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre
com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en
principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.
Votar el mateix partit té dues interpretacions
possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una
cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys
dolenta (vot útil).
Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors
que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que
el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.
Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que
alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de
l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb
molts pares o mares.
En un sistema electoral en el qual votar no és
obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una
variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a
ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no
van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no
permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.
Les raons per les quals els ciutadans no van a votar
(abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les
pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que
es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es
deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà
impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.
Si baixa la participació, encara que només sigui a
Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig
d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?
Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en
què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a
la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai
polític?
Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per
tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en
realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap
paternitat o maternitat.
D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no
passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més
enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en
termes de pressió política a partir d'aquell dia.
Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya,
com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns
determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?
L'abstenció no compta, simplement no existeix a
efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el
que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és
fàcil d'explicar.
La crida a l'abstenció no s'està gestant des de
l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus
votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció;
l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per
tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als
partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular:
l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.
Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà
menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per
al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de
derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el
nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es
negociï res.
Dit més clarament: així com en principi ningú no pot
atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es
generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren
la divisió i/o desaparició de l'independentisme.
L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és
obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria
un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com
l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari
i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.
Una altra cosa molt diferent és que si el que es
pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que
reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es
faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.
Gonzalo Boye
Advocat
Article publicat al digital EL NACIONAL el divendres, 9 de juny de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada