A una setmana del 9N: IMPARABLES

L'analista polític Francesc Abad considera que "la independència només és possible amb CiU i amb ERC". En un article publicat al seu blog, assegura que "políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç". Ens ha semblat oportú, en aquesta setmana crucial prèvia al diumenge 9N, publicar complert l’article d’en Francesc, que podeu llegir si voleu en el nostre Blog.

A una setmana del 9N: IMPARABLES

Estem a una setmana del 9N, la cita més important amb la nostra llibertat i amb l'oportunitat de construir un país nou dels darrers 300 anys. Estem a una setmana del 9N i el procés segueix endavant: hi ha més de 1.300 espais de votació que acolliran gairebé 7.000 meses amb urnes, tothom pot saber on li correspon votar i 40.000 voluntaris, entre els quals més de 6.000 funcionaris, estem preparats i amb totes les instruccions rebudes per fer-nos càrrec de tot el procés. Estem a una setmana del 9N i l'estem fent desafiant tot un Estat Espanyol que s'hi oposa, que el combat, amb tots els seus mitjans i aparells: Govern, Consell d'Estat, Judicatura, Fiscalia, Mitjans de comunicació i/o d'intoxicació, CNI, policia, etc. Estem a una setmana del 9N i la seva organització del 9N ha seguit el camí traçat i la realitat i la veritat s'han acabat imposant al menyspreu i/o la tergiversació. I s'ha fet combinant estratègicament dos objectius clau, que circulen en paral·lel l'un amb l'altre:

• fer tot el desplegament organitzatiu perquè el 9N el poble de Catalunya pugui votar la pregunta pactada per tots els grups, i que el resultat, si la participació el legitima en termes democràtics, tingui tot el valor polític d'un referèndum.

• fer-ho sense prendre mal. Tothom sap i sabia que del 9N no en sortiria cap mandat jurídicament vinculant, i que el que se n'obtindria seria un mandat polític de caràcter referendari que permetés visualitzar als ulls de tothom ─internament i internacionalment-─ la voluntat del poble de Catalunya cap a la independència. I que després caldria encara fer unes quantes coses més, decisives, per fer-la realitat. En el seu moment vaig deixar clar que el 9N era i és “únicament” un mitjà, que en cap cas havíem de confondre amb l'objectiu, que és la independència. I que per damunt de tot el que estratègicament era rellevant calia preservar que el 9N no acabés comportant uns costos en termes institucionals i polítics que fessin inviable l'objectiu final o el compliquessin innecessàriament. Doncs bé, a hores d'ara, a una setmana del 9N, avancem cap a l'objectiu sense cap baixa, sense cap dany. I no és un fet gens menor, és un fet cabdal. I encara diria més, no només no hem tingut baixes o danys, sinó que som més forts que quan ens hi vam posar, molt més forts.

També vaig dir fa dies, i ara ja és una evidència per a tothom, que l'actual format del 9N era, directament, desobediència intel·ligent a l'estat. Això va ser qüestionat tant per l'Estat com per algunes forces que estaven implicades en el 9N, com ERC i ICV-EUA.

Que ERC i ICV-EUA reaccionessin com ho van fer va ser trist. L'error que van cometre en la valoració del que estava passant va ser molt gros, i molt perillós. No vull tornar-hi, cap al final del post faig una reflexió constructiva sobre el tema. Suposo, a més, que amb tot el que està passant ja tenen prou purga: tant per la dimensió que ha agafat tota l'organització del 9N (que no té res a veure per tant ni amb una “renúncia”, ni amb una “costellada”) com per la reacció del Gobierno de España.

Perquè, i això és del tot rellevant, que tot un Estat, tot un Gobierno de España, amb tot un CNI, amb tota una fiscalia, amb tota una Delegación del Gobierno, amb tota una Abogacía del Estado i amb tots els mitjans de comunicació de l'estat abocats a no deixar-nos votar... que amb tot aquest poder −del de debò− al darrere, fins 15 dies després que comencés el desplegament del nou format del 9N, no hagin vist de què anava la cosa... ÉS FLIPANT, és una mostra evident del seu desconcert i de la seva impotència. En aquests moments podem dir ja que el 9N està en condicions de ser una consulta self-executing, és a dir, autoexecutable.

En el pitjor dels escenaris, segons en quins termes avanci la reacció de l'Estat durant aquesta setmana, tal i com està la consulta organitzada, fins i tot resistiria que el Govern català se'n quedés al marge. Tota l'organització és voluntària. Tothom sap què ha de fer. Tots els locals estan a punt. Tothom sap on ha d'anar a votar. I això no hi ha res ni ningú que ho pugui parar.

Poden enviar-nos la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a tots i cadascun dels 1.300 punts de votació, els poden clausurar i ves a saber si fins i tot se'ls passa pel cap detenir-nos a tots o alguns dels 40.000 voluntaris. Fixeu-vos bé el que us dic: més enllà d'això ja no poden fer res. I si la seva follia els empenyés a generar aquest escenari extrem contra un poble organitzat per poder votar, el nostre triomf seria apoteòsic. Cossos armats contra una societat pacífica i democràtica. Jutges, prohibicions i pistoles contra urnes i vots. Una imatge que donaria la volta al món, que seria demolidora per a Espanya i que automàticament ens donaria tot el reconeixement internacional per arribar a la independència per la via que volguéssim.

És un moment èpic de la nostra història, que sublima tots els grans valors que històricament han impregnat el catalanisme. El 9N condensa tots aquests valors en un dia i en aquests 40.000 voluntaris que aquesta setmana comptarem cada dia que falta per al 9N per a avançar ordenadament, disciplinadament, com un autèntic exèrcit cívic, pacífic i democràtic cap a les nostres posicions, els col·legis electorals i per tenir a punt les nostres armes, que no són altres que les urnes.

I jo estic molt orgullós de tots nosaltres, i de tots els que ho han fet possible. Dels que ens han precedit i, com deia en Pere Carbonell, van mantenir oberts els camins a l'esperança, i dels que hi som.

Crec, arribats aquest punt, que és de justícia reconèixer el paper que està tenint el President Mas en la gestió del procés, perquè és extraordinari. I perquè massa sovint hi ha massa gent pendent de qualsevol gest o acció que fa per jutjar-lo immediatament i condemnar-lo sumaríssimament. I això ha estat i és molt injust. La seva energia, la seva intel·ligència, la seva convicció i la seva capacitat d'entomar serenament des de l'ombra de dubte permanent fins les deslleialtats més doloroses, mereixen el nostre reconeixement i agraïment. I molt pocs i molt poques vegades ho fem. Gràcies, President, moltes gràcies.

Abans d'acabar, voldria compartir una reflexió amb els amics d'ERC, i, si pogués llegir-me, amb l'Oriol Junqueras, a qui tots sabeu tinc una enorme estimació personal i un enorme respecte i consideració per tot el que ha fet i està fent políticament.

Amics d'ERC, si us plau, reflexioneu sobre el que ha passat aquests dies. Feliçment ara ERC està de nou en el consens i abocant tots els seus recursos a que el 9N sigui un èxit. Però, pensant en el post-9N, hauríeu de reflexionar sobre la tan inapropiada reacció que vàreu tenir la nit del 14-O. No teníeu dret a dir que el Govern “renunciava al 9N”. Teníeu tot el dret del món a estar queixosos, I MOLT! amb algunes coses, i us dono la raó, i us l'hauria donat. Però no teníeu dret a dir "el Govern renuncia al 9N”. Això no era cert. I això ha fet mal. Em consta que en sou conscients. Em consta que sou conscients de fins a quin punt tot allò va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és ara mateix una realitat forta i inqüestionable, i em consta que sou conscients del desànim i confusió que innecessàriament va traslladar a molta gent.

Reflexió final: CEO i post 9N

Divendres es va fer públic un nou baròmetre del CEO, que pronostica molt bons resultats per a ERC, i que anticipa un sever desgast de CiU, que és qui fins ara ha assumit pràcticament en solitari tot el desgast d'un moment i d'un procés tan complexes. Ja tindrem temps d'analitzar-lo, aquest CEO. Avui només voldria acabar aquesta reflexió assenyalant una cosa: més enllà del que pot ser la hipotètica distribució de vots i d'escons en unes eleccions, el que el CEO ens indica amb una total contundència és que la independència només és possible amb CiU i amb ERC.

Políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç. Arribar al final d'aquest procés només és possible amb CiU i amb ERC, sumant, i no combatent-se, treballant junts, i no desgastant-se mútuament. Com he sentit dir a l'Oriol moltes vegades, tot és molt complicat, i, alhora, estem molt esperançats. Que les coses són complicades és una evidència que compartim. Que tota esperança passa perquè CiU i ERC, ERC i CiU, liderin conjuntament aquest tram final fins a la independència, també ho és, una evidència, que ningú no hauria de perdre de vista en cap moment, perquè si això passa, serà el desastre. I no ens ho mereixem. Ningú.

Torno per on havia començat. Estem a una setmana del 9N, ho tenim tot a punt i ara ja no es pot aturar de cap manera. Felicitem-nos-en tots, gaudim d'aquests dies de glòria que tenim el privilegi de poder viure i diumenge vinent tothom al seu lloc, a fer realitat una jornada històrica que obrirà, sense cap mena de dubte, la porta definitiva a la nostra independència.

Diumenge, quan els 40.000 voluntaris estiguem davant els nostres col·legis electorals, ens posarem a treballar colze amb colze, l'un al costat de l'altre, ajudant-nos, amb total complicitat. I ningú no preguntarà a l'altre si és d'un partit o d'un altre, d'una organització o d'una altra, si pensa així o si pensa aixà. Diumenge els 40.000 voluntaris hi serem perquè estem compromesos plenament amb el procés, perquè sabem el que ens toca fer i que només és possible fer-ho si hi som tots i si treballem plegats. Serà, com deia abans, el millor homenatge que podríem fer a tots els que ens han precedit i serà també el millor exemple per a tothom de com hem de fer-ho per arribar al final d'aquest procés.

Francesc Abad

Analista polític

Article publicat al blog Dies de Glòria el dissabte 1 de novembre del 2014

Oleguer Pujol i els ventiladors

“L’Estat espanyol ho controla tot” diu en Jofre Llombart en un magnífic article titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors”. Podríem afegir que és com un “Gran Germà” que tot ho sap i tot ho aprofita per lliurar les informacions a mesura de les seves necessitats més obscures i maquiavèl·liques.Llegiu tot seguit l'article.

Oleguer Pujol i els ventiladors

Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa.

Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut.

La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressò. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut.

Paral·lelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor.

En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar.

Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota.

I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet).

Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol.

Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost.

En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá.

El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia. El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’aznar– no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algún telespectador encara ho desconeix.

Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.) Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa.

El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop!, suren a la superfície. Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauríem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista.

Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests ressorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres. Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidentment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.

Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.

Jofre Llombart

Sots-director de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 25 d’octubre del 2014

Conferència inaugural

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2014-2015

El proppassat dijous 16 d’octubre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT , que organitzen les associacions Unió Catalanista de Sabadell i Sabadell Memorial. Aquest any el cicle s'ha cregut convenient organitzar-lo sota una perspectiva diferent de l'emprada en els quatre cursos precedents. Donada la complexitat del moments que viu el nostre país, en que cada dia els esdeveniments son canviants i es precipiten, la Junta Directiva de les nostres associacions, no ha cregut oportú fer una programació a llarg termini de les conferències previstes durant el curs, sinó que cada mes escollirà el tema que en aquell moment sigui de més actualitat i, d'acord amb això, també cercarà el millor ponent per desenvolupar-lo. Seguint aquest criteri, la conferència que es va escollir per inaugurar el curs 2014-2015 fou la que es va desenvolupar aquest dijous sota el títol:

“Reflexions jurídiques entorn al 9N: Volem Votar i Votarem”

La conferència va anar a càrrec de la Directora General de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya, la senyora Dolors Feliu i Torrent. Nascuda a Roda de Ter, llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, amb mestratge en Dret Públic de Catalunya i postgrau en Hisenda Autonòmica i Local, fou des de 1994 fins a 2011 advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional i va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Des de 1999 fins a 2011 va ser professora associada de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. També és membre del Col·lectiu Praga i autora del llibre “Manual per la independència"

Tot seguit podeu trobar un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou seguida amb molt interès pels nombrosos assistents.

La Sra.Dolors Feliu va començar la seva conferència, constatant que a Catalunya estem vivint uns moments molt especials afirmant que, a parer seu, els darrers mesos hem viscut, més que una història dels molts "no" que ens han llençat des del govern central, una història dels molts "SÍ+SÍ" amb que Catalunya ha respost a totes aquestes continuades negacions, emprant les eines de que disposava a cada moment, lluitant amb la democràcia i la legitimitat que ens dona la raó de les nostres reivindicacions, enfront de las lleis i la Constitució que, dia si i dia també, ens llencen a sobre des de Madrid.

Ara els esdeveniments es precipiten. El Govern fa tràmits per fer una consulta, i el Govern de Madrid amb l’inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, òrgan polititzat i a les ordres del govern central, va tombant-ho tot. Sempre ens diuen que no hi podem fer res. Al 1714 ja ho sabíem que no hi podíem fer res i durant la dictadura franquista tampoc podíem fer res. Però mai ens han vençut. Els catalans som com un jonc que quan ve una rierada es doblega, però tot seguit s'adreça. Caiem però sempre ens tornem aixecar. Com es deia abans, sempre lluitem amb les eines al nostre abast. En temps de guerra amb les armes a la mà, en l’actualitat amb les noves tecnologies, la democràcia i el dret.

El motor del nacionalisme són les ànsies d’autogovern i no pas l’economia. La Sra. Feliu va dir que, amb els seus coneixements de Dret Internacional, ha pogut estudiar a fons les resolucions del Tribunal Internacional de Justícia i ha comprovat que aquest alt tribunal en cap moment ha dit que el pobles no puguin exercir el dret d'autodeterminació. També el Consell d’Europa, recomana als Estats que reconeguin les nacions que engloben. Han de ser multinacionals si volen evitar conflictes. Per ser reconeguts com a Nació només estableixen quatre condicions: tenir un poble, tenir un territori, una autoritat sobre el territori i tenir un control efectiu sobre aquest territori.

Tot seguit la conferenciant va analitzar el procés català en comparació amb el que va viure fa uns anys el Quebec, on després de dos intents fallits els anys 1980 i 1995 per assolir la independència del Canadà , en les eleccions generals del Quebec del 2012, el Partit Quebequès que era netament independentista, va guanyar la majoria dels seients de l'Assemblea Nacional, formant un govern minoritari. En el discurs del dia de les eleccions, els guanyadors van plantejar la possibilitat de convocar un nou referèndum per la independència en expressar el seu desig que el Quebec es converteixi en un país independent i la seva convicció que això succeirà: "Volem un país i el tindrem", van dir. Això mateix ha de ser el que succeeixi a Catalunya en els propers mesos. Va fer la comparació del procés independentista amb la llei d'Arquimedes que va dir que amb una palanca (la democràcia) i un punt de suport (el poble), aixecaré el món (aconseguirem la independència).

Finalment la Sra.Dolors Feliu va exposar les dificultats amb que s'ha enfrontat el Govern català per eludir les prohibicions per poder fer el referèndum i més tard la consulta, assegurant que el camí que ha trobat el President Mas per poder celebrar la consulta del 9 de novembre, ha estat d'una astúcia infinita, donant un gir espectacular a totes aquestes prohibicions, per poder satisfer les demandes i aspiracions del poble català.

Per acabar la conferenciant va esperonar a tothom dient que el 9N cal anar a votar. És un pas previ i necessari per arribar a la independència. Tota la seva exposició fou una lliçó magistral sobre la problemàtica jurídica actual, entenedora i amena. Les intervencions en el col·loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents pel tema desenvolupat.

No ploris, Junqueras!

El president d'ERC, Oriol Junqueras, s'ha emocionat en l'entrevista que aquest divendres li ha fet la periodista Mònica Terribas. El president de la Generalitat i líder de CDC, Artur Mas, va ser extremadament prudent quan es va referir a les discrepàncies dels altres partits durant la reunió de dilluns a la tarda. Artur Mas no va voler criticar ningú. Ara, dit això, se sap que el partit que més va desqualificar la nova proposta d’Artur Mas en aquella reunió va ser Esquerra Republicana. El altres partits, Unió Democràtica, ICV-EUA i la CUP van ser molt més prudents i constructius. Esquerra s’ha esbravat i ha perdut gas durant els últims mesos. La seva desconfiança respecte a Mas i CiU és patològica. Potser d’aquí venien les llàgrimes de l’Oriol. Tan sols sap parlar de la INDEPENDÈNCIA que, vagi per davant, tots tenim tant anhel o més que ell per a assolir-la. A molts se'ns trenca la veu en parlar d’això. A alguns, fins i tot, ens cauen llàgrimes de desig i emoció. Però al líder d'ERC se li hauria de trencar el cor de llàstima en pensar que deixa al seu estimat país sense la unitat que tant ens convé en aquests moments. Un ex-conseller nacional d’ERC va escriure ahir un article on desenvolupa unes idees, al voltant d’aquesta entrevista que, venint de qui venen, és molt interessant llegir per reflexionar-hi després.

No ploris, Junqueras!

No m’ha agradat gens ni mica l’entrevista-confessió de Junqueras a Catalunya Ràdio. Jo, que vaig ser un dels actors que vam preparar i guanyar el Congrés de Lleida (aquell que va desallotjar Hortalà), pel qual vam transformar la vella ERC en un partit clarament d’esquerres i independentista, aquesta ERC d’ara no la reconec. Aleshores, podies estar més o menys a favor d’un dirigent o d’un altre, però almenys, reconeixies en tots ells una fermesa de caràcter, un saber aguantar, un superar les contrarietats i no mostrar-les mai en públic que en els dirigents actuals han desaparegut del tot.

Alguns diuen que això l’ha fet més humà, més proper i més sincer. No ho crec, almenys penso que no és el que tocava, no és el que realment volíem sentir la gent d’esquerres. Alguns ens preguntem, què es pensava en Junqueras que era la política? Al primer entrebanc seriós en la seva carrera política, ha de fer el ploricó i en públic? A alguns els hi ha agradat això de mostrar-se dolgut, però no s’adonen, ni el mateix Junqueras, que el que realment ha fet és mostrar la seva feblesa, sobretot als nostres enemics, al poder de Madrid. I ara aniran a per ell. Que ningú ho dubti. S’ho haurà ben buscat. Realment decebedor.

Això, pel que fa a les formes. Però en el fons de la qüestió, la direcció d’ERC es pensava que estava controlant la situació i que estava guanyant. Pensaven que tenien collat al President i que podien continuar aquest joc. Això és com aquell que està jugant una partida de cartes i pensa que les té bones, i en un moment determinat, qui no les tenia tan bones, juga millor i comença a dominar la partida. Aleshores, ERC diu que això no m’ho esperava, ara no vull jugar! D’altres, com ICV s’aixequen de la taula perquè sabien que no tenien bones cartes, que mai guanyarien, i han esperat a la mínima ocasió per abandonar la partida. I d’altres, com la CUP, que malgrat saber que aquest no és el seu joc, a mida que avança la partida aprenen, van sumant punts i milloren el seu joc i la seva posició.

Durant els darrers mesos he anat observant certs comportaments de dirigents d’ERC més propis de monjos i monges laics que no d’autèntics polítics. Primer Marta Rovira, fent-se l’amable quan es va demanar el referèndum al Congrés. Després l’Anna Simó, en vàries rodes de premsa que només van disparar els rumors i ara això. Realment decebedor. Perquè davant dels adversaris que tenim, el mínim que es demana és que hagi capacitat de resistència, no de lamentació. Fermesa, no debilitat. I ja no diguem si un es diu d’esquerres. A les primeres de canvi, ens hem de desmoralitzar? Ara que som tan aprop de guanyar? Sincerament, no ho entenc. Aquesta no és l’ERC que jo vaig deixar l’any 1997. Podia haver mil baralles internes, però mai mostràvem les nostres febleses, i sobretot, no ens deixàvem vèncer per la contrarietat i el desànim quan alguna cosa no sortia tal com l’havíem planificat. Si ara no són capaços de resistir, què passarà quan s’hagi de proclamar la República i defensar-la? Oriol Junqueras i la direcció d’ERC està enviant un missatge a la ciutadania: que ells no seran capaços. I això, des de Madrid també ho estan copsant.

Perquè en el fons, quin és el problema? Anàvem a fer una consulta no refrendària, sense cap validesa jurídica, però sí política. I ara farem un procés participatiu, també sense cap validesa jurídica, però si hi participen més de dos milions de persones, també tindrà una forta càrrega política. No entenc que algú es desmoralitzi per això. La partida serà molt llarga. Si algú pensava que això seria un procés de pocs mesos, que obri els ulls i deixi de jugar a l’infantilisme polític. El mínim que demanem als nostres dirigents és maduresa i capacitat de resistència.

Alguns sabem a què jugava ERC, a que l’Estat espanyol fes un cop de força retirant les urnes o impedint l’accés als col·legis electorals el 9-N. ERC volia el xoc de trens com fos. Però el 9-N no és l’acte fonamental d’aquesta partida. Aleshores, si es podia evitar, perquè arriscar-ho tot? La impaciència en política sempre és mala consellera. El que ens convé, per damunt de tot és poder convocar eleccions plebiscitàries, sense que ens hagin intervingut l’Autonomia. I és imprescindible per poder després proclamar la DUI amb garanties. Això no ho podem perdre de vista mai.

Aleshores, a què tants escarafalls? Em sembla infantil. El que importa ara és deixar aquesta discussió inútil, omplir la plaça Catalunya i rodalies, a petar, el dia 19 i després, pressionar per tenir les plebiscitàries quan abans millor. Però si no es pogués fer candidatura unitària, almenys caldria que hi hagués un punt en comú en tots els programes: la intenció de fer una declaració d’independència i proclamar la República Catalana com Estat sobirà. Si hi ha una majoria absoluta al nou parlament, aleshores caldrà escollir el moment de fer aquesta proclamació. Serà un altre moment important i subjecte, segur, a negociació entre les forces independentistes. Aquesta seria la millor opció. Però la convocatòria d’eleccions només la pot fer Artur Mas.

Però, si les plebiscitàries no fossin un fet els propers mesos, perquè el President pensés que amb uns ajuntaments i un Parlament espanyol diferents del que hi ara, seria més propici convocar les plebiscitàries després, caldria mostrar més que mai la nostra resistència. És un panorama que no m’agradaria però pot ser una possibilitat. Però la independència, més prompte o més tard arribarà. D’això n’estic segur.

Si no ens desmoralitzem, si la gent continuem empenyent podem forçar a escurçar els terminis i el nostre patiment.

Xavier Massot Martí

Ex-Conseller Nacional d’ERC

Publicat en el Blog SAVIESA DE GOS el dissabte 18 d'octubre del 2014

Tanmateix persistirem

La cançó “L'estaca” fou composta per Lluís Llach el 1968 en plena dictadura del General Franco i és una crida a la unitat d'acció per a alliberar-se dels lligaments d'aquella dictadura, per aconseguir la llibertat. Avui es cantada en molts actes que es celebren en el nostre país. Ens hauríem de preguntar: per què? Doncs la resposta l’escriu molt encertadament en Víctor Alexandre, en un article titulat “Tanmateix persistirem” i on diu que avui, com aleshores, tornem a cantar “L’estaca” com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants i que emmordassa el poble català. Podeu llegir-lo tot seguit.

Tanmateix persistirem

És ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se’n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. “On s’ha ficat?”, es pregunten. I mentre s’ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita –Consell d’Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional–, perquè el procés català vers la independència no sols no s’atura ni s’afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s’enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d’Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l’anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d’altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d’Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments “cometran un delicte de sedició”, com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: “Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d’efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l’execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta”.

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de “judicis ràpids” contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans –encara sotmesos a l’Estat espanyol– ens veiem obligats a reivindicar l’any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d’expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L’estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l’estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 07 d’octubre del 2014

Demofòbia

“Anem endavant, anirem endavant i a més ho farem junts, i aquesta és una gran part de la nostra força”. "Per molt que intentin parar la veu del poble de Catalunya no ho aconseguiran". Dues frases del President de la Generalitat, Artur Mas, pronunciades fa només unes hores en dos actes històrics que ha viscut el nostre país. Hem de sentir-nos orgullosos, dels nostres polítics, que han aconseguit anar units per aconseguir poder votar el 9N. Ara ens queda a nosaltres la feina d’anar, porta a porta, a convèncer els que encara es senten més espanyols que catalans, perquè comprenguin que no podem estar ni un minut més dins d’una Espanya que només ens vol pels diners i que ens impedeix expressar la nostra voluntat de ser un Estat, tal com molt be explica el periodista Jofre Llombart en l’article titulat “Demofòbia” i que podeu llegir més avall.

Demofòbia

Corre pel Whatsapp una captura de pantalla d’una usuària de Facebook que es diu Maria Bonastre i que diu així: “Para que se me entienda: Me encanta Grecia y no quiero ser griega. Me encanta Donosti y me caen genial los donostiarras, pero no quiero ser vasca. Adoro a mis amigos chilenos, pero no quiero ser chilena. Me encanta Cuba y los cubanos, pero no quiero ser cubana. Tengo lazos familiares con México y no soy mexicana... y lo llevo muy bien! Hasta aquí todo parece normal y comprensible, nadie lo cuestiona. Así pues, y de una vez por todas, NOOOO, no es odio. Me gusta España, no deseo ningún mal a los españoles y quiero un montón a mis amigos de allí y a los de aquí. Pero no, ya no quiero ser española, y mucho menos a la fuerza. Simplemente soy catalana y quiero ejercer. ¿Se me ha entendido ahora o hago un croquis?”

Em sembla que aquest és un sentiment compartit per moltes persones que viuen a Catalunya; no hi ha res contra Espanya com a país i menys contra els espanyols com a ciutadans. I fins i tot diria que no hi ha una voluntat d’anar contra l’Estat Espanyol sinó de desprendre-se’n. Quan parlo de l’Estat Espanyol em refereixo als seus poders fàctics que són molts, molt poderosos i –com s’ha vist– capaços d’anar més sincronitzats que el millor “combo” de Gemma Mengual.

Catalunya aporta un 16% de la població espanyola, aporta un 20% del PIB, recapta un 24% del total d’impostos d’Espanya i... rep en inversions un 9,5% dels pressupostos. (Un 9,5 d’allò pressupostat, la decepció continua quan es comprova que només se n’executa una part). Després resulta ofensiu “l’Espanya ens roba”, però francament, costa trobar verbs que expliquin aquesta situació. I és que això no és conjuntural: aquestes dades es repeteixen (punt amunt, punt avall) cada any. I fa 34 anys que es poden fer aquest tipus de comprovacions, de manera que no ens trobem amb un accident pressupostari: És un mecanisme planificat, institucionalitzat i permanent d’extracció no retornada de riquesa.

Els diferents governs catalans han intentat acabar amb aquesta situació de diferents maneres: o augmentant la recaptació pròpia o intentant recuperar després la diferència entre allò aportat i allò rebut a canvi (la famosa disposició addicional tercera). No hi ha hagut manera. Espanya, que té la clau de la caixa catalana, sempre ha impedit que es corregeixi aquesta situació: o bé diluint les millores traslladant-les a altres Comunitats Autònomes o –directament– saltant-se la llei per no pagar el que deu.

Com seran les coses que, per primera vegada, tant el partit que està al govern com el principal partit de la oposició són independentistes. Però per no trencar de manera abrupta, fent-ho a la catalana, enlloc de fer una Declaració Unilateral d’independència, CiU, ERC, IC i la CUP han decidit preguntar als ciutadans si volen continuar formant part d’un Estat al que aporten un 16% de la població, el 20% del PIB, el 24% dels impostos i del que en reben un 9,5% de les inversions. Enlloc de tirar pel dret han proposat preguntar si cal marxar d’aquest Estat que els tracta així. La consulta es fa per això perquè, entre altres qüestions, hi ha gent que, legítimament, vol continuar dins d’aquest Estat i fins i tot sota aquesta situació.

Però heus aquí que l’Estat ni tan sols deixa preguntar. Repeteixo: no deixa preguntar. Ahir vam saber que l’Estat Espanyol premiarà el projecte Castor (Escal, ACS, Florentino Pérez) amb 1.350 milions d’euros per haver portat fins al terratrèmol la cobdícia per extreure gas a la costa ebrenca. I aquests 1.350 milions d’euros sortiran de la nostra factura de gas. Potser en aquest punt convé recordar que el 2015 el govern espanyol ha previst 1.072 milions per a Catalunya. L’Estat Espanyol és avui dia un Estat que rescata amb diners públics prospeccions fallides de gas, deixa tirats als inversors en plaques solars i també prohibeix preguntar als canaris si volen prospeccions petrolieres, és a dir, els hi imposarà les prospeccions sense tampoc consultar-los-ho. No hi ha hispanofòbia. Hi ha demofòbia per part d’Espanya. Més ben dit, de l’Estat Espanyol. D’aquest Estat espanyol del que en vol marxar la Maria Bonastre.

Jofre Llombart

Sotsdirector de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 3 d’octubre del 2014

¡Manden firmes !

La Carmen Chacón va encunyar una frase que es feu cèlebre: “ ¡Manden firmes! ”. Aquesta frase s’ha posat en marxa en l’actuació del govern espanyol envers el procés català. El Consell d’Estat, el consell de ministres i el Tribunal Constitucional han actuat en vint-i-quatre hores com si fossin una cadena de destrucció. De manera consecutiva, acoblada, coordinada i abrasiva i a la veu de “ ¡Manden firmes! “ han anat com els mosqueters un per tots i tots per un. No hi ha separació de poders. No hi ha Estat de dret, només hi ha Estat. Sense drets. Tot això ja s’intuïa, però ara ha quedat ben clar. Ara només queda un camí: tots a fer costat al nostre President. Si voleu poder llegir tot seguit un interessant article titulat “ Bravo president!” sobre l’actuació de l’Artur Mas en tot el procés.

Bravo president!

Els catalans demòcrates, sobiranistes o no, ens hem de congratular del que ha passat aquest cap de setmana a Catalunya. L’aprovació de la llei de consultes per part del Parlament i la signatura del decret de convocatòria de la pròpia consulta demostren que existeix coherència entre els compromisos adquirits per Artur Mas i la seva ulterior materialització. Paraules avalades per fets.

En un moment on la política viu i beu de noves fonts de legitimitat i d’expressió, l’autoritat moral d’un home com el president, que sovint ha estat qüestionat i incomprès, guanya pes i s’imposa davant d’altres instàncies i subjectes més còmodes amb l’erràtica de la dialèctica i irreverents i elusius davant l’assumpció de certs riscs que implica la gestió. Mas, ningú ho podrà dir, no ha defugit de les obligacions que emanen de màxim rector dels catalans i, ho ha fet, pensem-hi, en moments de gran dificultat econòmica i de tresoreria i amb un govern de l’Estat jugant a la contra. A Granada en dirien “cazi ná”.

Algú dirà, amb certa raó, que el president Mas, atès el seu llarg bagatge polític forma part de la vella classe política. I no li faltarà raó en dir això. Ara bé Artur Mas, malgrat haver format part dels equips de Pujol i de no ser, precisament, un acabat d’arribar a la cosa pública, ha sabut a diferència d’altres –el propi Pujol sense anar més lluny- adaptar la seva praxi política als nous temps que viu la convulsa política catalana. Imagino que per a ell hagués estat, molt més senzill i més còmode, mirar d’assolir un pacte amb el govern de Rajoy i vendre’l i positivitzar-lo de la millor manera possible. Aquestes eren algunes –no pas totes- de les dinàmiques típiques a la política regional catalana anteriors a l’arribada de l’actual president al Palau de la Generalitat. Polítiques i justificacions –per no dir enganys-, ara ja no ve al cas detallar-les, practicades per tots els governs que s’han vist en democràcia. I en tenim de diferents colors.

La negativa del govern de Rajoy de facilitar la consulta representa una enorme dificultat pel procés en el seu conjunt però també un important repte de país: el de la unitat del nostre poble. En aquest sentit, el polític gallec segueix fil per randa la màxima de qui dia passa any empeny, esperant això sí, que el moviment sobiranista es divideixi i es contradigui. Si així passa donarem la raó no només a Rajoy i llur estratègia diletant també als panegiristes de l’espanyolisme que prediquen altivament que tot plegat és una gran febrada instigada per polítics nacionalistes que cerquen, poca cosa més, que quatre duros més i alguna competència que altra. De nou la vella política que es resisteix a fer pas a la nova.

Així cal celebrar que un partit com Convergència continuï apostant pel sobiranisme desacomplexat en aquesta nova etapa que tot just s’obre pas. No sé el que ha semblat a la majoria de gent la compareixença de Jordi Pujol al Parlament del passat divendres, però a mi personalment el que em va venir a la ment va ser un sentiment de fi d’etapa que no acaba de la millor manera possible. El temps ens aportarà respostes a molts interrogants i, no ho dubto pas, posarà al lloc adequat les coses personals i polítiques ara visiblement eixarbotades.

I què cal fer a partir d’ara, tot esperant una mesura d’inconstitucionalitat per part de la Cort Constitucional a instàncies del govern espanyol? La reconeguda escola de Salamanca, fonamentada en l’escolasticisme, ho deixava molt clar en boca d’un dels seus màxims exponents, el pare Francisco Suárez: “Els homes neixen lliures per la seva pròpia naturalesa i no serfs d'un altre home, i poden desobeir i fins i tot deposar a un governant injust”. El jesuïta –granadí com l’expressió anterior per cert- arribava al punt de dir que un país tenia l’obligació de derrocar un governant –o un estat de les coses- si aquest o aquestes eren injustos. Lògicament, essent un teòleg catòlic seguidor de d’Aquino, calia fer-ho des de la moderació i la justícia. Ja hem explicat en algun article la concepció de Kant sobre legalitat i moralitat i ara hi afegim l’escola de Salamanca. Ho fem per recordar que quan es donen circumstàncies molt especials, i la negativa gens demòcrata de l’Estat de negar-nos el dret a decidir majoritàriament desitjat pel poble català ho és, hom pot escudar-se en la desobediència civil i pacífica. Ha passat a molts indrets del món i nosaltres, fóra bo recordar-ho, formem part del món. La flexibilitat en l’aplicació de la llei que és tradició i obligació de tota bona justícia ha estat violentada i escarnida per la part espanyola. Ara ens toca arribar fins el final i en cas que entenguin que el que procedeix és liquidar la institució autonòmica i acabar amb les nostres llibertats col•lectives i la posició social del català que ho facin. Estaran signant la seva sentència política i ens donaran la porta d’entrada en el món dels estats civilitzats.

Marc Gafarot

Llicenciat en Humanitats

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 31 de setembre del 2014

Traca de deliris

La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría va gosar dir (sense tornar-se vermella) que Artur Mas és president gràcies a la Constitució espanyola, afirmació a la qual el president ha respost amb contundència: “Vull recordar que sóc el 129é president de la Generalitat, molt abans que qualsevol constitució espanyola estigués aprovada”. Per la seva banda, el socialista Pedro Sánchez va dir també que els del PSOE “queremos a los catalanes”, el que no va afegir-hi és que “queremos a los catalanes para que paguen” i responent aquestes declaracions, Mas ha estat molt clar: “Agraeixo comentaris amables, però si són veritat, la millor manera d’estimar un poble és deixar-lo votar quan vol votar”. A Madrid estan molt nerviosos i prova d’això son les bestieses que arriben a dir cada dia els representats de l’Estat central i molts dels seus portaveus, com el senyor Francesc de Carreras. El periodista Vicent Sanchís n’ha fet un recull en l’article titulat “Traca de deliris” que podeu llegir tot seguit.

Traca de deliris

El resultat del referèndum escocès ha donat peu a l’estesa d’arguments que en qualsevol societat civilitzada serien considerats delirants. Arriba un moment en què la barbaritat se serveix en barra a Espanya. Barra lliure. Mariano Rajoy, per exemple, la segona autoritat de l’Estat i la primera electa, va dedicar a la derrota una intervenció extraordinària. Rajoy, amb la mateixa alegria que Carlos Arias Navarro –aquest home no sap aguantar-se una alegria desbocada–, va donar les gràcies als escocesos per no haver-se equivocat i per haver actuat “dins la legalitat” i haver-se evitat totes les penes de l’infern. Com es pot felicitar algú per haver pres una decisió en un dilema que el felicitador no accepta? Els escocesos no han actuat “dins la legalitat”. Han pogut votar arran d’un pacte amb el govern del Regne Unit que l’espanyol és incapaç d’acceptar. El nivell de contradicció és insuportable. Fins aquí va arribar la riuada. Rajoy no pot felicitar els escocesos perquè ell mai felicitaria els catalans si haguessin pres la mateixa opció. Senzillament perquè no els deixa que decideixin.

El mateix dia de l’aparició efímera i còmoda de Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho es felicitava a Barcelona perquè a Escòcia havia guanyat “la majoria silenciosa”. La “majoria silenciosa” escocesa ha estat molt bellugadissa i sorollosa durant la campanya. El No ha alçat la mateixa polseguera que el Sí. Però, al marge dels silencis trencats, la “majoria silenciosa” a Escòcia és una majoria privilegiada. Pot expressar el seu silenci a les urnes. La “majoria silenciosa” catalana s’ha de quedar a casa. Perquè el partit d’Alícia Sánchez-Camacho no permet que expressi els seus silencis com manen els déus democràtics. S’ha de resignar i ha de deixar que els interpretin el PP i la seva presidenta. Majoria silenciosa a la força.

La tercera herba de l’enciam delirant ha estat una aportació de Francesc de Carreras. Aquest senyor, ànima de Ciutadans i esperit d’incomoditats crispades, va escriure ahir en el diari El País: “El vot directe dels ciutadans només expressa la suma de les seves voluntats individuals, però no assegura que aquestes voluntats s'hagin format d'una manera adequada a les finalitats que es pretenen, és a dir, no assegura que els votants, tots els ciutadans, siguin plenament coneixedors de totes les conseqüències del seu vot i que aquest serveixi als seus propis interessos”. I més: “Els referèndums són un mal procediment per a la presa de decisions. Molts ciutadans desconeixen la problemàtica sobre allò sobre el que els fan votar [sic], les opcions que se li ofereixen són simples i poc matisades, la propaganda governamental és arrasadora, el ciutadà vota més amb el cor que amb el cervell”. I encara: “Una de les lliçons del referèndum escocès és que es tracta d'un mètode de participació democràtica molt primitiu i imperfecte, que només és acceptable en casos excepcionals i molt ben justificats, normalment com a complement de la democràcia representativa”. Aquest darrer deliri és el més sofisticat. El senyor De Carreras perpetra allò que en diuen despotisme il·lustrat. La gent és primària i ruda. Té més cor que cervell. I més fel que neurones. No pot decidir res per ella mateixa directament perquè sempre obeirà a estratègies de manipulació. La gent és imperfecta i primitiva, i el senyor De Carreras és perfecte i evolucionat. Com que els referèndums només són acceptables com a complement de la democràcia representativa, la Constitució espanyola s’hauria d’abolir. Perquè va ser aprovada per referèndum i en una situació de pressions fàctiques i d’immaduresa democràtica indiscutibles.

A Catalunya, doncs, segons Francesc de Carreras, el que cal és una declaració d’independència, proclamada pels representants electes dels ciutadans. Molt més madurs que els qui els han triat. Amb cervell i sense cor. I fi del deliri.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dilluns 22 de setembre del2014

Desconnexió: l’hora del lideratge

UNITAT !!. Aquesta és la paraula màgica que escoltem dia sí i dia també en totes les tertúlies, entrevistes i declaracions d’uns i d’altres. ERC i CDC han de deixar de banda les diferències i planificar l'estratègia conjuntament amb les altres forces polítiques que van donar suport a la data i la pregunta. Però per aconseguir aquesta unitat s’ha de tenir en compte uns factors claus: mobilització, internacionalització i lideratge. Això és el que escriu el catedràtic de Ciència Política en Ferran Requejo, que també és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, en un article titulat “Desconnexió: l’hora del lideratge” que podeu llegir tot seguit en el nostre Blog i on exposa, a parer seu, les condicions que ha tenir la convocatòria de la consulta per assolir l’èxit que tots desitgem.

Desconnexió: l’hora del lideratge

L’escriptor Jorge Luis Borges contrastava l’actitud tan diferent de portuguesos i espanyols després de perdre els seus imperis respectius. Mentre que els primers es van refugiar en una actitud nostàlgica, d’enyorança per la pèrdua, els segons, deia Borges, han seguit actuant com si encara tinguessin un imperi. És aquest fons d’imperialistes-sense-imperi, d’actituds autoritàries i arrogants, el que segueix reflectint-se en la majoria de les institucions, partits i mitjans de comunicació espanyols. De fet, aquests tres actors viuen en un món mentalment molt diferent del de la majoria de ciutadans de Catalunya. S’aprecien diferències nacionals tant en els llenguatges emprats com en la diversa interpretació i jerarquització dels valors liberals i democràtics.

La via de l’acord s’ha intentat diverses vegades en els darrers cent anys. Els resultats, sempre decebedors, estan a la vista. Per una majoria de catalans, romandre dins d’aquest estat significa diluir-se, empetitir-se, no poder projectar-se al món des de la seva personalitat diferenciada. Significa hipotecar la qualitat de la vida política, econòmica, social, nacional i cultural de les generacions futures. En altres democràcies plurinacionals aquest pacte ha estat possible, però no hi ha cap indicador que faci pensar que sigui plausible en el nostre context. La cultura política espanyola ho impedeix. L’Estat és i seguirà sent hostil a la voluntat de la majoria dels ciutadans del país. Francament, tot i que hi ha solucions institucionals en la política comparada, en el cas espanyol no veig possible arribar a cap consens estable (i amb garanties de compliment) que resolgui el problema de fons. Les ofertes, quan vinguin, seran pobres, antigues, molt insuficients. L’estat espanyol és un estat de dret tort : obliga els ciutadans de Catalunya a romandre-hi, en contra de la voluntat de la majoria. Impresentable.

Arribats a aquest punt i per tenir èxit col·lectiu, tres paraules clau de futur: mobilització, internacionalització i lideratge. Crec que segueix sent imprescindible mantenir les sis condicions següents:

1) Continuar construint una sòlida majoria social interna a favor d’una decisió democràtica i d’un projecte independentista modern.

2) Desenvolupar una clara i intensa política d’internacionalització, que estigui liderada pel govern de la Generalitat.

3) Establir una unitat sense fissures importants entre els partits polítics que estan a favor del procés polític actual. Cal evitar fractures en tot el que és decisiu per al país. Aquest és un element clau de l’èxit del procés.

4) Seguir implementant una congruència d’objectius i estratègies entre les institucions i les organitzacions de la societat civil.

5) Oferir un projecte independentista inclusiu, dirigit a tota la ciutadania amb independència de la llengua que es parli, de la classe social a què es pertanyi, de quina religió o no religió es mantingui, etc. El projecte independentista ha de ser transversal: qualsevol ciutadà ha de poder sentir-s’hi còmode.

6) Reforçar el lideratge polític de prestigi, identificable des de qualsevol punt del món globalitzat.

En els moments actuals resulta decisiva la funció de lideratge de les institucions i dels partits. La ciutadania ha donat proves sobrades que respon. Ara són els partits els que han de demostrar que estan a l’altura del moment. Tot apunta que Catalunya haurà de procedir a una desconnexió, tan tranquil·la com sigui possible, de la legalitat i de les institucions espanyoles. El procés actual condueix a la desconnexió (Eric Clapton, Unplugged ).

Les institucions i els partits que donen suport al procés tenen davant seu el repte de lideratge més important de les últimes dècades. Hauran de decidir quin és el moment de la desconnexió, un tema que no és fàcil, i quines són les decisions per arribar-hi. Han d’oferir a la ciutadania objectius clars i estratègies d’èxit consensuades i plausibles. Cal renovar els compromisos. La votació de la ciutadania i la desconnexió de l’Estat es poden produir, com a mínim, a partir de tres escenaris diferents:

1) La consulta del 9-N. Perquè fos efectiva per a la desconnexió caldria fer-la amb totes les garanties legals i procedimentals que legitimin el seu resultat. Sense aquestes garanties el resultat seria significatiu, però també fàcilment deslegitimable (dificultats logístiques d’implementació, participació insuficient, escepticisme internacional). Cal calcular bé costos i beneficis. Una radicalitat dels partits podria ser un indicador d’ingenuïtat estratègica. Les pràctiques d’insubmissió serien un senyal clar de la determinació ciutadana, però previsiblement no despertarien accions de suport dels governs d’altres democràcies i de la UE. Si finalment no es fa la consulta del 9-N, possibles mobilitzacions a banda, apareixen dos escenaris alternatius:

2) Eleccions al Parlament amb sentit plebiscitari. En aquest cas cal haver estudiat bé la conveniència d’establir si és millor que, com a mínim CiU, ERC, ex-PSC, independents, etc., es presentin en una llista única o en llistes separades. Primer vindria la legitimitat del vot ciutadà en favor de la independència, després la desconnexió institucional. Es requeriria una mobilització continuada de la societat, una intensa campanya internacional que mostrés la impossibilitat de resoldre la situació a la britànica, diguem-ne, i decisions amb incidència també internacional. En aquest escenari seria convenient un Govern políticament tan ampli com fos possible, així com la majoria parlamentària que li donés suport. Òbviament, per implementar amb garanties d’èxit intern i internacional aquest escenari s’ha d’estar solventment preparats. Seria un pas decisiu. La independència s’hauria de proclamar quan fos realista poder-la aguantar i desenvolupar. Caldria disposar d’unes estructures d’estat que garantissin que la Generalitat fos l’únic poder polític efectiu i persistent a Catalunya. Que un nou poder perduri, deia Raymond Aron -un polític i pensador gens sospitós de radicalisme-, és la condició del seu reconeixement; el dret internacional acaba sempre sotmetent-se a la realitat.

3) Desconnexió i referèndum. Finalment, la ciutadania podria votar en referèndum després que les institucions catalanes haguessin dut a terme la desconnexió política. És un escenari més arriscat, ja que no comptaria amb una legitimació prèvia de caràcter electoral. Però és un altre escenari possible i cal no descartar-lo.

Cal que els lideratges polítics actuïn amb molta professionalitat i amb la màxima unitat. En cas de fracàs per desunió o precipitació, no importaria gaire qui hagués tingut les millors raons en el moment anterior: tots els partits quedarien retratats com uns professionals incompetents, menys que mediocres, que haurien manllevat la potència d’un procés polític vers la recuperació de la dignitat i de les llibertats col•lectives del país que tenia el suporta de la majoria dels ciutadans.

Senyors i senyores dels partits, evitin esdevenir la baula dèbil del procés! Utilitzin conjuntament els llums llargs, pensin des d’una política de país, i no des de la ideologia, la mera moralitat o els interessos particulars. I marginin l’ús del retrovisor de la desconfiança entre vostès. El món ens seguirà mirant intensament en els propers mesos. Cal fer-ho bé. I es pot fer bé, fins i tot molt bé. Però cal evitar errors importants que podrien ser definitius. El país disposa de suficients recursos econòmics, socials, intel·lectuals i organitzatius per sortir reforçat del moment actual. La internacionalització esdevindrà clau a partir de cert moment, però el que serà més decisiu és el que es decideixi a l’interior del país. És l’hora d’una mobilització ciutadana més constant. És l’hora d’una clara internacionalització. Però, sobretot, és l’hora del lideratge. D’un lideratge de volada. Amb mentalitat d’estat.

Ferran Requejo i Coll

Catedràtic de Ciència Política a la UPF

Membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Article publicat al diari ara el dissabte 13 de setembre del 2014

L’altre discurs de la por

Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta. Si el 9N no es posen les urnes Catalunya haurà perdut. Llavors posem-nos a punt, la venjança dels que ara, en plena eufòria independentista, encara gosen fer la Llei Wert, tancar canals a TV3 o demanar 80,5 milions d'euros més a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb una nova interpretació de l'IVA, o escanyar les finances de la Generalitat amb el famós FLA, llavors tindran el camí llaurat per acabar d’esclafar Catalunya. Pensem que ara Espanya té l’orgull ferit per haver gosat reptar-la. Per això cal posar les urnes el 9N, per demostrar que els catalans tenim dignitat i no es espanten els discursos de la por. Aquest és el fil estructural de l’article que amb el títol “L’altre discurs de la por”, ha publicat el periodista Jofre Llombart i que podeu llegir tot seguit.

L’altre discurs de la por

Ara farà dos anys que van començar els missatges sobre l’apocalipsi que patiria Catalunya si esdevé independent, ja saben, aquells que pronostiquen un país desèrtic mort de gana on s’hi escamparia el caos mentre vaga per l’espai sideral i que pidola poder tornar a la pròspera Espanya. Bé, potser ha arribat el moment de fer l’altre discurs de la por, el de què li passaria a Catalunya en cas contrari. No ja si Catalunya no esdevé independent, sinó si Catalunya no pot arribar a votar. Faig aquesta distinció (la de la no-independència respecte la no-consulta) perquè és molt diferent que Catalunya continuï dins Espanya després d’un NO en una consulta que si ho fa per rendició política sense urnes.

Per tant, suposem que –per les raons que sigui- els ciutadans de Catalunya no poden votar en cap modalitat i Espanya ‘guanya’ el procés. No costa gaire imaginar que, tal com han anat les coses aquests últims anys, enlloc d’intentar posar el comptador a zero i reconstruir relacions, la represàlia estaria a l’ordre del dia. Què seria capaç de fer l’Estat Espanyol sabent que després de dos anys mantenint un pols, la resistència es dissol, ja no li planta cara i no té a sobre ‘l’amenaça’ del trencament.

Convé recordar que en plena acceleració independentista, el govern espanyol va aprovar la llei Wert i el ministre que li dona nom va dir allò que “cal espanyolitzar els nens catalans”. Allò va ser l’octubre del 2012, un mes després de la manifestació de la Diada que va omplir Barcelona. Per tant, si amb aquesta mobilització al carrer l’executiu (i mai millor dit) va tirar endavant una recentralització ideològica d’unes competències que teòricament estaven traspassades, què no seria capaç de fer un futur ministre d’Educació?

Al Madrid oficial impera la següent idea: ara s’està demostrant que la voluntat última de demanar el traspàs a la Generalitat de Mossos, escoles i TV3 era per fer servir tot això en favor de la independència. La llei Wert no deixa de ser un intent de recuperar el control d’aquella competència: que la Generalitat posi els mestres i les escoles però nosaltres, des de Madrid, diem quantes hores hi ha d’haver en català i quina Història s’explica als alumnes. Insisteixo, si en ple apogeu independentista es va llançar la llei Wert; en una Catalunya ‘derrotada’ les competències en Ensenyament tornarien a Madrid per la via ràpida. I dic ràpida perquè això ja està previst a la constitució, concretament a l’article 155.1.

El mateix camí seguiran doncs els Mossos i TV3. De fet, a la televisió pública catalana ja se li va comunicar al mes de maig que haurà de tancar un dels múltiplex. Tot sembla indicar doncs, que –després de considerar-lo com un puntal de la independència- un govern espanyol vencedor del procés actuaria contra la cadena fins a deixar-la en un àmbit residual i folklòric.

Aquests tres àmbits –policia, escola i televisió- serien els més vistosos però n’hi haurien de menys aparatosos i igualment greus. Sí, l’economia. El dèficit fiscal. L’aixeta. Aquí cal fer dues distincions: l’economia estructural (dèficit fiscal) i l’economia conjuntural (l’aixeta). El tant per cent de diners recaptats a Catalunya que mai tornen es manté invariable des de fa 30 anys i es situa a l’entorn del 8 per cent del PIB. És a dir, en èpoques de bonança i en èpoques de crisi la proporció ha estat sempre la mateixa. Els diferents sistemes de finançament no han aconseguit no ja eliminar sinó ni tan sols moderar aquest dèficit. Res fa pensar doncs, que amb una Catalunya dèbil apareixerà aquest mecanisme per modular aquesta ‘solidaritat’. I això és perquè una de les bondats de tenir el concert econòmic a l’estil basc és que qui l’ostenta té la clau de la caixa, l’autèntica clau de volta de poder. En aquests anys de crisi i d’augment de l’independentisme el govern espanyol ha fet anar com ha volgut l’aixeta dels diners. S’ha arribat al punt actual que a l’Estat ja pràcticament no li costa res demanar crèdit (deute cost zero) però continua cobrant interessos a la Generalitat per deixar-ne uns que són seus a través d’aquesta usura que es diu FLA. Montoro comprova dia rere dia que tenir l’aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles. I en cas de subordinació l’oxígen es pot portar al límit. No fa pinta que en cas de diluir-se el procés Montoro recompensi Catalunya amb un tracte exquisit.

I és clar, el poder polític. Espanya haurà après la lliçó i limitarà molt el pes de Catalunya també en aquest àmbit. Les cessions abans esmentades (Mossos, escoles i TV3) són fruit de la pressió política que el catalanisme ha exercit els últims anys i en alguns casos de la necessitat del PP o del PSOE de torn de pactar amb partits catalans (CiU, sí, però ERC també va donar suport a Zapatero, recordem-ho). Aquesta capacitat d’influència dels partits catalans s’ha vist sempre com una disfunció del sistema polític espanyol que beneficia les formacions que es presenten només en quatre demarcacions (CiU, amb un milió de vots té 16 diputats. Izquierda Unida amb un milió i mig en té 11). La maquinària per reformar la llei electoral ja s’ha posat en marxa per als ajuntaments i això dels alcaldes escollits per la via directa. La següent fase és establir un sistema presidencialista perquè sempre hi hagi un president del PP o del PSOE amb llibertat de moviments. Això només com a primer plat. El segon plat seria l’aplicació d’aquell somni humit d’Aznar d’apujar el llistó per obtenir representació territorial, una mesura que acaba d’una tacada amb el pes del que ells consideren “nacionalismes perifèrics”, eufemisme de torrecollons.

De cara a l’exterior la cosa tampoc milloraria. Aquesta setmana ja s’ha vist la capacitat repressora de la projecció internacional de Catalunya amb l’afer ‘Victus’. Malgrat els recursos dels que disposa i dels entrebancs amb què es troba, la Generalitat està aconseguint introduir el procés amb més o menys intensitat a l’agenda internacional. És un dels aspectes que més ha irritat al govern espanyol. Quan li diguin a Margallo que aporti el seu granet de sorra a la venjança, gastarà un bolígraf vermell només eliminant oficines catalanes a l’exterior. La veu de l’empresariat català a l’estranger quedarà sotmesa als interessos de Madrid i per tant de les empreses espanyoles.

Tot això que acabo d’explicar, a més, quedaria reflectit en una nova constitució espanyola que serviria, lluny del que vol el PSC, per recentralitzar encara més Espanya. Aquesta reforma, a més, li donaria a Espanya una pàtina estètica de modernitat perquè vendria que és capaç de reinventar-se. Per si això fos poc des de la FAES s’està treballant perquè aquesta nova constitució inclogui la possibilitat de constituir una República en què, no cal dir-ho, Aznar en seria president. Arribats a aquest punt, un es pregunta si potser sí, seria millor vagar per l’espai sideral.

No és qüestió de ser alarmista sinó de ser conscient de tot plegat. Aquest procés es troba ja en un punt de no-retorn perquè hi ha una consulta a l’horitzó en què es preguntarà a la ciutadania de Catalunya si vol continuar formant part d’Espanya. I Espanya s’ho ha pres com un desafiament que, si guanya, es cobrarà amb interessos. I no estic parlant de diners, que també, sinó d’orgull ferit per haver gosat reptar Espanya. Si això no surt bé, Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dissabte 6 de setembre del 2014

El cap tallat

Ahir el ministre Montoro es va convertir en la moderna Salomé presentant el cap tallat de Joan el Baptista a Herodes, amb la diferència que ell no va fer la dansa prèvia dels set vels. En la compareixença d’ahir del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, davant la Comissió d’Hisenda del Congrés dels Diputats, va portar en una safata el cap tallat de Jordi Pujol per oferir-lo a la tribu madrilenya del PP en un míting destinat a confondre, barrejar i vincular les responsabilitats de l'exmandatari amb el procés democràtic sobiranista de Catalunya. Amb una rialla d’orella a orella es va acarnissar amb la família Pujol i de rebot amb el procés sobiranista. El periodista català establert a Madrid n’Enric Juliana ha fet aquesta mateixa comparació en un magnífic article que publica a La Vaguardia i que podeu llegir tot seguit.

El cap tallat

El ministre Cristóbal Montoro es va presentar al Congrés dels Diputats amb el cap de Jordi Pujol al capdamunt d'una pica. El va exhibir amb eufòria, mostrant la gran importància que el Govern d'Espanya dóna a l'humiliant final de l'home més important del catalanisme des d'Enric Prat de la Riba.

Mogut per ressorts interns que segurament ens conduirien a les seves simpaties juvenils pel trotskisme, Montoro va explotar a fons l'èxit més rotund de la policia fiscal espanyola en dècades. No cada dia es pot sortir al telenotícies exhibint el cap d'un burgès català, nacionalista i defraudador.

El ministre va arribar al Congrés amb un discurs escrit. Escrit al seu despatx, amb el guió acordat prèviament amb l'equip de Moncloa. Redacció final visada pel gabinet de Rajoy? La pregunta és pertinent si tenim en compte el to amb què el va llegir i els comentaris que el van acompanyar.

Cristóbal Montoro Romero va néixer en un poble de la província de Jaén (Cambil, 1950), fill d'una família de classe mitjana que va haver d'emigrar a Madrid per problemes econòmics. Es va fer a si mateix. Va estudiar molt i va obtenir el doctorat en Econòmiques i una càtedra a Santander. Als anys noranta, mentre treballava per a l'Institut d'Empresa, José María Aznar el va cooptar. Fa anys que va deixar de creure en la revolució permanent, però conserva el segell de "lo social", com es deia abans a Espanya. Els seus crítics al PP l'acusen de ser un "socialdemòcrata camuflat". En aquests moments es considera un guanyador estratègic. L'economia s'està recuperant i la UDEF ha aconseguit caçar el degradant frau a Hisenda de la família Pujol. Un escàndol majúscul. Madrid sent una olor. Sent que la victòria pot ser a prop. Montoro va exhibir ahir als telenotícies el cap del burgès que ha fabricat la matriu de la Catalunya sobiranista.

El guió estava acordat i va ser interpretat amb eufòria. Hi ha ganes d'humiliar l'adversari. Alguns dirigents del PP, però, s'haurien estimat més una intervenció més prudent en vigílies de l'Onze de Setembre. Però el discurs del ministre va revelar, pel seu contingut, una dada crucial. El Govern espanyol creu que és possible la implosió del sobiranisme. Implosió, previ col·lapse de l'actual grup dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya. Al diputat Pere Macias li tremolava la veu en el torn de rèpliques.

Amb una satisfacció desbordant, Montoro va donar pistes inequívoques sobre l'estratègia que en aquests moments s'obre pas en el cercle governamental espanyol: explotar a fons la bretxa oberta, esperar la implosió del sobiranisme i, en el moment en què el radicalisme faci xup-xup, parar l'orella i escoltar amb atenció com l'empresariat -gran i petit- i el catalanisme moderat demanen ajuda.

Montoro només va cometre una relliscada. En un moment donat, sostenint el cap tallat de Jordi Pujol, es va referir al tresorer empresonat com a "don Luis Bárcenas". A la mateixa hora, Mariano Rajoy rebia a Moncloa el cap de Govern d'Andorra.

Enric Juliana

Periodista

Article publicat al digital  LAVANGUARDIA.com  el dimecres 3 de setembre del 2014

Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

El president espanyol Mariano Rajoy només sap dir que “la consulta no se puede hacer porqué va en contra de la ley” i que qui gosi fer la consulta el 9N se la juga. Doncs em sap molt greu Mariano, però la consulta s’ha de fer sí o sí. En l’article que ha publicat el digital “ara o mai”, i que podeu llegir complert en el nostre Blog, s’exposen 7 raons clares i catalanes perquè el dia 9 de novembre, els qui ho hagin de fer, plantin les urnes per poder votar i els catalans puguem exercir el nostre dret a decidir quin Estat volem.

Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

Espanya no ha negociat mai la independència de cap de les seves colònies, ni dels estats que abans en formaven part, i ara tampoc negociarà amb Catalunya. La guerra bruta, amb falsedats per intentar desprestigiar el moviment independentista en tots els àmbits ja fa temps que funciona, i a mesura que disposa de més temps, després de la sorpresa inicial, l’estat espanyol va organitzant millor la seva repressió contra el moviment independentista català.

Els atacs a tots els símbols catalans es multipliquen, la llengua, l’escola, les banderes, les maniobres perquè esportistes catalans amaguin la seva nacionalitat i el desprestigi del FC Barcelona, la pressió fiscal, les querelles de Manos Limpias, l’intent de presentar tots els polítics catalans com a corruptes, a ran del cas Pujol, (oblidant els Bárcenas ,Gurtel, Eros sindicats andalusos, Aznar, González, la fortuna del rei, Fabra, Camps etc…), o de criminalitzar els dirigents catalans, els partits a favor de la consulta i les entitats socials catalanes, com l’Assemblea i d’altres, i sobretot i el més important, presentar a nivell internacional la mentida d’una societat catalana dividida en dues parts, una de fanàtica i radical (l’independentisme) i una que es atacada i reprimida i a la que cal defendre ( la minoria unionista farcida de feixistes, que no vol que els catalans expressin lliurement la seva voluntat).

Tot això ja fa anys que les clavegueres de l’estat ho estan duent a terme de forma sistemàtica i progressiva, però hi ha un punt que no saben com combatre, més enllà de l’ús de la forca, i és la consulta convocada pel govern legítim de Catalunya el 9N. Una consulta no vinculant i amb una doble pregunta complexa, sí, però tot i així una forma d’expressar massivament la voluntat dels catalans, que pot provocar un punt sense retorn per l’estat espanyo i la seva monarquia i institucions hereves del dictador feixista.

Per què el 9N les urnes han d’estar al carrer i no hi ha cap més opció? Les 7 raons

Aquestes són algunes de les raons del per les que, sota cap concepte, es pot renunciar a posar les urnes de forma institucional, des del govern català, a disposició de la ciutadania el proper 9 de Novembre.

1- Perquè si no posem les urnes al carrer es traurà tota la legitimitat al nostre Parlament, que va fer una declaració de sobirania, i una cosa és la legalitat de l’estat espanyol (fins fa 20 anys a Sud-àfrica era legal que només votessin els blancs) i l’altre és la legitimitat ( l’estat sud-africà no en tenia cap a nivell internacional)

2- Perquè després de tres manifestacions massives (la darrera la farem aquest proper 11 de Setembre), està en joc la credibilitat del poble de Catalunya davant de tot el món, i es corre el risc de que internacionalment es pensi que, més enllà de les concentracions, la societat catalana no està disposada a fer res més per aconseguir la independència, i es perdi la força mediàtica i la preocupació pel que passa aquí, i ningú de l’exterior es vulgui implicar amb nosaltres.

3- Perquè la consulta és un dels punt principals del programa electoral de la majoria de partits que formen el Parlament català, i si no el porten a la pràctica hauran traït la voluntat dels seus electors i poden arrastrar en el seu descrèdit a una part important de l’independentisme.

4- Perquè s’ha aconseguit la unitat de molts partits i entitats, algunes no clarament independentistes, a favor de fer la consulta, i el més important de respectar-ne el resultat, una convocatòria electoral no aconseguirà el mateix.

5- Perquè una votació massiva a favor de la independència és una decisió que cap estat democràtic del món pot contestar, una Declaració Unilateral de Independència (DUI), té altres connotacions, i no és tan ben acceptada per la comunitat internacional.

6- Perquè si no trèiem les urnes, les conseqüències seran funestes, i els atacs de l’estat espanyol seran massius i destinats a fer desaparèixer per sempre més qualsevol possibilitat de llibertat pel poble català, i difícilment tindrem una oportunitat similars els propers anys.

7- Perquè una victòria del Sí-Sí, serà molt més vinculant del que pugui dir la convocatòria, i l’estat espanyol ho sap, i també sap que obrirà la porta al reconeixement internacional, deixarà sense arguments a Espanya i trencarà tota l’estratègia que ha bastit fins a dia d’avui, i que es basava en que la consulta no es celebres, accelerarà el procés, i ens pot portar a la nostra independència com a nació en un termini curt de temps.

Article publicat al digital araomai.cat el diumenge 31 d’agost del 2014