El dret a no decidir

Aquests dies s’està debatent els avantatges i els inconvenients de la llista única proposada pel President Mas. El periodista Jofre Llombart ha escrit un article lúcid, aclaridor i amb molt més seny que moltes de les opinions vessades fins ara. L'haurien de llegir tots els partits i associacions sobiranistes. Es pensen alguns partits que el govern sorgit de les eleccions amb llista única no treballarà pel dia a dia?. Si els partits pensen això, o són curts de mires o tenen massa ànsia de poder. Serà més aviat al contrari, doncs els diputats escollits podran o no formar part del govern, que estarà format per personalitats especialistes en cada conselleria. Els diputats de la llista única que obtingui la majoria absoluta, hauran de treballar només per assolir la independència. També el Govern. Aconseguir la independència, serà un treball titànic que requerirà tota l’atenció i les forces tan del Govern com del Poble de Catalunya. de tots. Una vegada assolida ja es podran convocar eleccions normalitzades i cadascú  podrà votar l’opció política que cregui més convenient pels seus interessos dins la Catalunya independent. Però ara no. Ara és l'hora de fer pinya i no anar cadascú pel seu cantó, defensant la seva parcel·la ideològica o partidista. Això ja ho faran els unionistes. I que ningú pensi en fer un nou Tripartit que faci fracassar el nostre procés. No els ho perdonaríem mai. Llegiu el magnífic article d’en Jofre Llombart al nostre a continuació.

El dret a no decidir

L’endemà de les eleccions, opció A: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista del SÍ ha obtingut més de 68 diputats. Es comencen a plantejar que potser hauran d’acabar reconeixent el nou estat.

L’endemà de les eleccions, opció B: els ministres d’afers estrangers de diversos estats obren el diari i veuen que a Catalunya la llista de CiU obté 36 diputats. No es plantegen reconèixer el nou estat perquè els hi havien dit que “al Salmond català” li calien 68. Diplocat truca cancelleria per cancelleria dient que hi ha una altra llista amb un altre Salmond que ha obtingut també 36 diputats i que junts sumen 72 diputats. No way, li diuen.

Aquesta situació per si sola explica ja la idoneïtat de la llista única però n’hi ha unes quantes més, per exemple, l’efecte sorpresa. Aquest procés s’està fent a base de cops d’efecte que provoquen una doble reacció: il·lusionen als que hi donen suport i descol·loquen Madrid. Repassem: quan hom es pensava que Mas anava de farol després del NO al pacte fiscal, el president va convocar eleccions anticipades el 2012. Quan ningú donava un duro per un pacte CiU-ERC, les dues formacions van establir un acord pel govern i la consulta. Quan es creia que no s’arribaria a cap acord per la pregunta i la data, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van fer-se un selfie-determination a Palau. Fins que no es va signar el decret de convocatòria ningú es creia que Mas anés a fer-ho. I malgrat totes les dificultats, desencontres i matisos, el 9N es va acabar fent amb gran satisfacció col·lectiva i enuig estatal. Doncs bé, per mantenir aquesta línia, sembla que la fórmula més oportuna és la d’una llista unitària (que no única, compte). Unes eleccions anticipades amb llistes separades és un esdeveniment ja conegut i amb lectures conegudes. Eleccions anticipades amb candidatura conjunta és una novetat per a tothom i, més important que això, el que Madrid més tem.

Aquests dos efectes –projecció internacional i conflicte legalitzat amb l’Estat- són molt poderosos, però hi ha un altre argument que per sí sol hauria de fer reflexionar els qui estan en disposició de promoure o frustrar aquesta candidatura. És un argument més sentimental que polític, ho entenc, però la revolta dels somriures i dels ulls humits el 9-N es nodreix també d’aquest component emotiu. L’argument és en realitat una pregunta: Perquè hem d’escollir entre Mas i Junqueras, Herrera o Fernández? Les eleccions tindran, agradi o no, un caràcter plebiscitari i per tant també d’aprovació o rebuig dels que han portat el procés fins aquí. En uns moments en què la classe política té mala premsa en general, és just reconèixer que a Catalunya s’ha estat felicitant els diferents líders més enllà de les simpaties de cadascú. Hem vist votants de Mas felicitant Joan Herrera. Hem vist militants d’Esquerra aplaudint gent d’Unió. Hem vist David Fernández abraçant-se amb el president de les retallades. Com es reconeix tot això? Perquè votant a Mas s’ha de renunciar a votar a Junqueras? Perquè votar ERC ha de castigar CDC? Com pot ser que votant a la CUP es perdi el suport a la resta de formacions que han co-liderat la cosa? O enfocat d’una altra manera: encara no hi ha hagut manera humana de poder ratificar oficialment el pacte del 12 de desembre passat pel qual es va definir la consulta. El que més s’hi va acostar (amb una aclaparadora majoria sobiranista) van ser les eleccions europees però pel simple fet que la CUP no s’hi va presentar, el test ja no val. Però si tenim en compte que el 9N van anar a votar 2.350.000 catalans, els promotors polítics de la consulta sí que es poden sentir avalats.

Si la llista, a més, es defineix com una candidatura de país i no com a una sopa de lletres de partits polítics, l’eina pren més força. Si després de Mas i Junqueras s’hi col·loca l’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, Súmate, i altres personalitats de diferents àmbits, la salsa quedarà perfectament lligada: un objectiu homogeni però cadascú aportant-hi els seus ingredients.

El repte que hi ha per davant, doncs, és històric, però també estratègic i –que no ens faci por la paraula, si us plau- patriòtic. Dit d’una altra manera: si una persona de CiU no vol anar a una llista perquè hi ha gent d’ERC, o pel contrari, una persona d’ERC no vol anar a una llista perquè hi ha gent de CiU, el recel és legítim però que quedi clar que, per davant de l’objectiu de la independència hi està posant altres objectius polítics. Uns altres objectius igualment molt legítims, però aleshores que consti pel futur que s’han posat per davant altres coses que s’han considerat més prioritàries que no pas construir un nou Estat.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 29 de novembre del 2014

La bomba del 9N

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat aquesta tarda que "fa pena" i és "altament decebedor" que quan un poble "com el català vol expressar l'opinió a les urnes la reacció de l'Estat acabi sent als tribunals i a la Fiscalia". Tot això es conseqüència de la bomba democràtica que va significar el 9N. Tal com diu en Quim Torra en un article que podeu llegir en el nostre Blog i en el que acaba demanant: "Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió".

La bomba de conseqüències democràtiques devastadores

Tant la Sra. Sánchez Camacho com el Sr. Iceta, preocupadíssims, alertaven de la frustració que tindrien els catalans el 9N. Tenien raó, a mitges.

Perquè efectivament, el 9N ha estat una gran, immensa, colossal, fabulosa frustració. Aquesta és la part de raó que tenen. Però en canvi, s'equivocaren completament del subjecte: ells, precisament ells, i l'unionisme en general, han estat els frustrats. Veiem-ho en detall:

1. La frustració del PP: el 9N ha fet explotar en mil bocins els precaris equilibris de la dreta espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar. I els llops devoren les hienes i les hienes devoren els carners i els carners assalten les ovelles. Un espectacle abracadabrant que ha tingut un final espectacular quan amb tot això dels fiscals assignats a Catalunya -que no catalans- se'ls ha acusar d'estar "contaminats". Contaminats!, Verge Santa.
2. La frustració de la carcassa estatal de funcionaris i institucions: noves institucions de l'Espanya eterna -eternament decimonònica- que fins ara no havíem tingut el gust de conèixer s'uneixen a la troupe del Consell d'Estat, del Consell de Ministres, del TC, del TS, del CNI. Aquests dies hem descobert la fiscalia. L'edifici de l'estat espanyol s'ensorra i cau a trossos. La putrefacció surt a la superfície i les clavegueres actuen de manera bestial. Tot l'estat és avui una claveguera. Per cert, l'exèrcit s'ha sumat també a la festa.
3. La frustració dels predicadores unionistes: veure el Sr. Arcadi Espada contorsionar-se de dolor i llençar esgarips des de les vísceres per la victòria del 9N és un espectacle històric. Com ell, els predicadors unionistes s'han llençat a clamar des de les seves trones la fi del món tal i com l'hem conegut fins avui.
4. La frustració de la tercera via: si hi ha un perdedor clar després del 9N i l'anunci de la querella contra el President és la tercera via. La derrota és total i sense condicions, històrica, i s'endú per endavant el seu màxim pal·ladí, el Sr. Duran Lleida. Les jornades que celebraran aquest cap de setmana seran més semblants a un enterrament que a unes conferències.
5. La frustració del PSOE i PSC: el 9N -i la querella- ja ni posen al PSC contra la paret, i no perquè no hi hagi paret, sinó perquè pràcticament no hi ha PSC. L'anunci que els militants catalanistes (Nadal, Tura, Geli, etc.) abandonen el partit és l'estocada final. El PSC del Sr. Iceta encara serà més petit que el PSC del Sr. Navarro i es veu abocat a un procés de minorització accelerat, i cada minut que passi encara serà més i més residual. Acabarà volatilitzant-se.
6. La frustració de Podemos: les declaracions del Sr. Pablo Iglesias afirmant que la Generalitat no té competències per fer una DUI i que el procés s'ha de fer d'acord amb la legalitat, fa que, ara mateix, la Sra. de Gispert, amb el seu vot de SíSí contra l'estat, sigui molt més revolucionària que el Sr. Iglesias. La resposta pedrosanchista del Sr. Iglesias al repte que planteja Catalunya el suma a la legió d'estatusquosites espanyols. Tot ben normal i esperable. I és que, per Catalunya, entre aquest senyor i un Cánovas del Castillo, per exemple, no hi ha cap diferència.

El 9N i la querella de la Fiscalia espanyola són dues cares de la mateixa moneda. Contra la revolució democràtica catalana, Espanya llança el seu exèrcit d'institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que votéssim. Catalunya no va votar, va exercir la seva sobirania, va vèncer. Per això el dia 9 és molt més que una semifinal guanyada, molt més que un punt de no retorn, és una bomba de conseqüències democràtiques devastadores.

El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble. Qualsevol demòcrata del món s'ha de sentir interpel·lat i ofès.

Avui, ara, després del 9N, amb la llibertat d'expressió amenaçada, amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tota la merda de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. No ens podrem mirar els ulls i no baixar-nos-els de vergonya si la lluita per la independència ara ja no és sinó a ultrança.

Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió. Gràcies.

Quim Torra

Advocat, editor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el dimecres 19 de novembre del 2014

M'he equivocat

Els resultats de la jornada del 9N han sigut espectaculars. Mes de 2,3 milions d'il·lusionats (que no il·lusos) catalans s’han apropat a les urnes per dipositar el seu vot, impugnant i desobeint el Tribunal Constitucional en un exercici de radicalitat democràtica. Molta gent havia fet travesses sobre la probable participació dels votants i tots ens vàrem equivocar. El mediàtic editor Ernest Folch afirma que "A vegades equivocar-se és meravellós" i a l’article fa una acurada reflexió sobre les errònies previsions que s’havien fet i les conseqüències que la massiva assistència de catalans a la votació poden desencadenar ara en l’esdevenir polític català. L'editor reconeix que "no ha estat una botifarrada sinó una jugada mestra que ha deixat l'Estat en evidència". Si voleu llegir l’article complert podeu fer-ho tot seguit.

M'he equivocat

A vegades equivocar-se és meravellós. Un servidor estava convençut que el nou 9-N, al provocar una esquerda en la unitat dels partits, tindria un suport popular molt inferior al de les anteriors mobilitzacions. Fals: avui ja sabem que va ser una fita històrica malgrat les condicions adverses en què es va celebrar.

Un servidor creia que el seu aire de botifarrada era un greu error. Fals: ha acabat resultant una jugada mestra que ha deixat l'Estat nu i en evidència.

Un servidor creia que no hi hauria garanties democràtiques suficients. Fals: diumenge va quedar demostrat que, malgrat no haver-hi cens, tothom va votar lliurement i ajudat per una organització impecable.

Un servidor creia que el nou format no tindria legitimitat. Fals: que finalment votessin més de 2.300.000 persones, sovint després de cues interminables, converteix l'opinió expressada a les urnes en el mandat més legítim de tot el procés.

Un servidor creia que el Govern tindria un atac de pànic i transferiria l'organització de la consulta a la societat civil. Fals: va assumir tota l'organització i la va convertir en un acte oficial i solemne de la Generalitat.

Un servidor creia que el president Mas no s'atreviria a desobeir el Tribunal Constitucional. Fals: va assumir la responsabilitat i va convertir una simple votació en una rebel·lió col·lectiva.

Un servidor creia que no tindria repercussió internacional. Fals: va ser obertura i notícia destacada de tots els mitjans importants del món.

Un servidor creia que el PP deixaria passar el 9-N sense immutar-se i no picaria l'ham. Fals: mirin la reacció histèrica i acomplexada del Govern central, que va des de les amenaces proferides davant un micròfon lligat amb un cel·lo fins a aquesta querella boja de la fiscalia anunciada a la televisió per la nostra Alicia.

Un servidor creia que les urnes de diumenge no modificarien el futur immediat preestablert. Fals: el 9-N ha fet saltar pels aires les peces del tauler, i de sobte Mas se sent pletòric, Junqueras sembla malhumorat i Rajoy reconeix amb una altra reacció a càmera lenta que ja no controla el conflicte.

Un servidor, i tants altres, crèiem i crèiem, i la realitat per sort ens ha desmentit. Una prova més que el procés català és una contínua i sana cura d'humilitat per als seus actors però també per als seus observadors. Vindran curioses maniobres, però avui toca només reconèixer la realitat succeïda i no la que ha estat opinada.

A vegades equivocar-se és meravellós.

Ernest Folch

Director Editorial d’Edicions B

Article publicat al diari El Periódico el dijous 13 de novembre del 2014

9-N: els mossos i la retirada de les urnes

Estem a les portes del 9N, un dia que pot marcar per sempre la història del futur del nostre país. Hi ha gent que té por d’anar a votar per si es troba amb la policia catalana que, en principi, és l’únic cos autoritzat a utilitzar la força. Deia també en unes declaracions el conseller Espadaler: “Els protagonistes del 9N no són els jutges, ni la policia, sinó la ciutadania, i, en aquest sentit, volem que sigui una jornada cívica i sense incidents”. Per tractar d’esvair qualsevol mena de temor davant la possibilitat que abans esmentàvem, val la pena llegir un informe, escrit pel periodista Pere Cardús i que respon vuit preguntes clau per entendre qui, com i quan es pot donar l'ordre de retirar les urnes del 9-N. Podeu trobar-lo al nostre Blog.

9-N: els mossos i la retirada de les urnes

L'ordre de suspensió del procés participatiu del 9-N pel Tribunal Constitucional espanyol a instància del govern de Mariano Rajoy ha suscitat interrogants sobre com poden impedir que diumenge es voti. Principalment, la pregunta que es fa més gent és si la policia anirà als punts de votació a retirar les urnes. Malgrat les amenaces proferides pel PP, els voluntaris no poden ser perseguits judicialment pel fet de col•laborar en el procés participatiu. Per això, totes les mirades s'adrecen ara a l'actuació policíaca, bé dels mossos d'esquadra, bé de la policia espanyola i la guàrdia civil.

Quin serà el dispositiu dels mossos?

La direcció general de la Policia de Catalunya, a mans d'Albert Batlle, ha preparat un dispositiu de seguretat equiparable al que s'activa en jornades especials de mobilització ciutadana, com ara Sant Jordi o l'Onze de Setembre. L'objectiu és de vetllar per la seguretat dels ciutadans als llocs on hi hagi concentracions de gent. D'entrada, per evitar de ser acusats de desobediència a la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional, les patrulles de mossos es posaran a una distància prudencial dels punts de votació. El dispositiu, que activarà un 40% del cos policíac, serà format fonamentalment per agents de Seguretat Ciutadana i de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) i de la Brigada Mòbil (Brimo). Seran uns 6.900 agents repartits homogèniament pel territori.

El TC ha ordenat de retirar urnes?

La providència del Tribunal Constitucional espanyol dictada dimarts a instància del govern espanyol no concreta cap ordre de retirada d'urnes per a evitar la votació. El text resol la impugnació dels actes de convocatòria de la Generalitat de Catalunya perquè els catalans manifestin la seva opinió sobre el futur polític i 'la resta d'actes i actuacions de preparació, realitzats o procedents, per a la celebració de la consulta, com també qualsevol altra actuació encara no formalitzada jurídicament, vinculada amb la consulta'. És a partir d'aquestes consideracions genèriques d'on s'hauria d'interpretar una prohibició explícita de les votacions, que —cal recordar-ho— seran a les mans de voluntaris i no dels funcionaris de la Generalitat.

Qui ha de donar l'ordre d'intervenció?

La policia no pot actuar d'ofici en la retirada de les urnes sense una ordre judicial concreta. Aquesta ordre l'han de dictar cadascun dels jutjats dels quaranta-nou partits judicials de Catalunya, amb aplicació exclusiva sobre el territori competencial propi. La decisió judicial pot prendre-la el jutge d'instrucció per decisió pròpia o a instàncies de la fiscalia de l'estat i els fiscals de Catalunya. En qualsevol cas, la decisió no la pot prendre el govern espanyol, sinó que és cada jutge qui decideix com interpreta la providència del TC.

Els mossos s'hi poden negar?

Entre les competències assignades al cos dels Mossos d'Esquadra com a policia integral de Catalunya, hi ha la de policia judicial. Això vol dir que és la policia que rep ordres directes d'intervenció per part dels jutges. Les instruccions dels jutjats al cos de policia no passen en cap cas per les instàncies polítiques i els mossos tenen l'obligació de complir-les. Hi ha una relació directa. És a dir, quan el comissari competent rep una ordre judicial, la trasllada als agents. Si algun agent es nega a complir les ordres judicials, pot incórrer en un delicte considerat greu, perquè ha jurat de complir la llei i fer-la complir. Tanmateix, els mossos poden al·legar que actuen amb els criteris de proporcionalitat i d'oportunitat.

Què són els criteris d'oportunitat i proporcionalitat?

La policia en la seva actuació ha d'aplicar alguns criteris per evitar mals majors encara que tinguin una ordre judicial pendent d'executar. Entre aquests criteris hi ha els d'oportunitat i proporcionalitat, que formen part dels principis ètics d'actuació dels mossos d'esquadra.

El principi d’oportunitat regeix en totes les actuacions policíaques en la mesura que constitueix una exigència d'adequació al cas concret i al marge de discrecionalitat, dintre dels límits del principi de legalitat. La valoració de l'oportunitat de l'actuació i dels instruments jurídics que s'empren requereix un judici de valor sobre si la decisió adoptada és idònia per al fi que es pretén, considerant les circumstàncies dels fets i de les persones. Es tracta d’evitar accions policials que puguin resultar innecessàries, ineficaces o lesives per als drets i esdevinguin inoportunes, amb excepció de quan existeixi una obligació clara i taxativa de portar-les a terme.

El compliment del principi de proporcionalitat, que ha d'entendre's exigible no sols respecte de l'ús dels mitjans coercitius, obliga a actuar d'acord amb l'ordenació jurídica en els seus precisos termes, per garantir, en qualsevol actuació policíaca, l'equilibri just entre la coerció legítima i la protecció efectiva dels drets. El principi esmentat, quan s'acorda la restricció temporal d'un dret, resulta indispensable en funció de la naturalesa i gravetat del delicte suposadament comès.

Què pot fer el govern espanyol si els jutjats territorials no donen l'ordre?

La fiscalia de l'estat, instada pel govern espanyol, podria demanar la intervenció de l'Audiència espanyola per dictar una ordre de retirada de les urnes i d'impediment de la votació amb efectes a tot el territori de Catalunya. En aquest cas, probablement no s'ordenaria la intervenció dels mossos d'esquadra, sinó de la policia espanyola o la guàrdia civil, que són els cossos de seguretat de referència de l'Audiència. Tanmateix, segons els juristes consultats, si arribés a aquest extrem, el govern espanyol faria un ús molt forçat de l'Audiència.

Què hi diu el ministre d'Interior espanyol?

Jorge Fernández Díaz va dir ahir que no tenia cap dubte que els mossos complirien i farien complir la llei i que garantirien que s'acatés la suspensió del 9-N dictada pel Tribunal Constitucional. Considera que no hi ha pas dues legalitats, catalana i espanyola, separades: 'La llei és la llei, aquesta convocatòria no la pot promoure ni organitzar la Generalitat de Catalunya i per tant això no ho poden emparar els mossos d'esquadra.' Per ell, si algú pretén fer realitat una consulta emparada i impulsada per la Generalitat, 'els mossos d'esquadra, per fer complir la llei, ho han d'impedir. No en tinc cap dubte'.

Què hi diu el conseller d'Interior?

Ramon Espadaler ha avisat l'estat que els mossos són 'la policia integral' de Catalunya i, per això, demana que no enviïn els altres cossos policíacs ni agents per al 9-N. 'Tenim la plena competència, l'exercim i ho continuarem fent amb tota normalitat', ha assegurat. El conseller garanteix que els mossos 'compliran i faran complir la llei' durant la consulta. 'El govern no els posarà en el dilema d'haver de triar entre fer complir la llei o fer una altra cosa que suposadament faci el govern', ha afegit.

Espadaler ha deixat clar que els mossos d'esquadra atendran les ordres que els puguin arribar de jutges o fiscalia en relació amb la retirada d'urnes o el tancament de col·legis el 9 de novembre. En declaracions a Catalunya Ràdio, el conseller no creu que s'arribi a aquesta situació, que considera 'extrema', però ha precisat que el cos de mossos d'esquadra, com a policia judicial, respondrà les ordres dels jutges, més que no les del ministeri de l'Interior o de la conselleria. 'El departament no farà res perquè no atenguin la seva responsabilitat. La responsabilitat última és de l'agent, que ha d'atendre l'ordre judicial. Però és una hipòtesi llunyana. En el cas extrem que aquesta hipòtesi es donés els mossos actuaran d'acord amb la llei', ha dit.

I ha esmentat un factor que els agents dels mossos també tindran en compte, si és que reben instruccions directes de retirar urnes: que actuarien amb 'congruència, proporcionalitat i oportunitat.'

Què ha dit el comissari en cap dels mossos d'esquadra?

Josep Lluís Trapero va parlar a final d'agost de la possibilitat que arribessin ordres de retirada d'urnes. Fou en una entrevista a Catalunya Ràdio, quan li van preguntar què farien els mossos. Va recordar que la seva responsabilitat era 'garantir que eren la policia del país i estar preparats per a qualsevol fita de futur que vingui: això fem i això farem'. I va afegir: 'Si ens trobem en aquest dilema, el futur dirà. Això no ens fa por.'

Pere Cardús i Cardellach

Periodista

Article publicat a VilaWeb el dijous 6 de novembre del 2014

A una setmana del 9N: IMPARABLES

L'analista polític Francesc Abad considera que "la independència només és possible amb CiU i amb ERC". En un article publicat al seu blog, assegura que "políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç". Ens ha semblat oportú, en aquesta setmana crucial prèvia al diumenge 9N, publicar complert l’article d’en Francesc, que podeu llegir si voleu en el nostre Blog.

A una setmana del 9N: IMPARABLES

Estem a una setmana del 9N, la cita més important amb la nostra llibertat i amb l'oportunitat de construir un país nou dels darrers 300 anys. Estem a una setmana del 9N i el procés segueix endavant: hi ha més de 1.300 espais de votació que acolliran gairebé 7.000 meses amb urnes, tothom pot saber on li correspon votar i 40.000 voluntaris, entre els quals més de 6.000 funcionaris, estem preparats i amb totes les instruccions rebudes per fer-nos càrrec de tot el procés. Estem a una setmana del 9N i l'estem fent desafiant tot un Estat Espanyol que s'hi oposa, que el combat, amb tots els seus mitjans i aparells: Govern, Consell d'Estat, Judicatura, Fiscalia, Mitjans de comunicació i/o d'intoxicació, CNI, policia, etc. Estem a una setmana del 9N i la seva organització del 9N ha seguit el camí traçat i la realitat i la veritat s'han acabat imposant al menyspreu i/o la tergiversació. I s'ha fet combinant estratègicament dos objectius clau, que circulen en paral·lel l'un amb l'altre:

• fer tot el desplegament organitzatiu perquè el 9N el poble de Catalunya pugui votar la pregunta pactada per tots els grups, i que el resultat, si la participació el legitima en termes democràtics, tingui tot el valor polític d'un referèndum.

• fer-ho sense prendre mal. Tothom sap i sabia que del 9N no en sortiria cap mandat jurídicament vinculant, i que el que se n'obtindria seria un mandat polític de caràcter referendari que permetés visualitzar als ulls de tothom ─internament i internacionalment-─ la voluntat del poble de Catalunya cap a la independència. I que després caldria encara fer unes quantes coses més, decisives, per fer-la realitat. En el seu moment vaig deixar clar que el 9N era i és “únicament” un mitjà, que en cap cas havíem de confondre amb l'objectiu, que és la independència. I que per damunt de tot el que estratègicament era rellevant calia preservar que el 9N no acabés comportant uns costos en termes institucionals i polítics que fessin inviable l'objectiu final o el compliquessin innecessàriament. Doncs bé, a hores d'ara, a una setmana del 9N, avancem cap a l'objectiu sense cap baixa, sense cap dany. I no és un fet gens menor, és un fet cabdal. I encara diria més, no només no hem tingut baixes o danys, sinó que som més forts que quan ens hi vam posar, molt més forts.

També vaig dir fa dies, i ara ja és una evidència per a tothom, que l'actual format del 9N era, directament, desobediència intel·ligent a l'estat. Això va ser qüestionat tant per l'Estat com per algunes forces que estaven implicades en el 9N, com ERC i ICV-EUA.

Que ERC i ICV-EUA reaccionessin com ho van fer va ser trist. L'error que van cometre en la valoració del que estava passant va ser molt gros, i molt perillós. No vull tornar-hi, cap al final del post faig una reflexió constructiva sobre el tema. Suposo, a més, que amb tot el que està passant ja tenen prou purga: tant per la dimensió que ha agafat tota l'organització del 9N (que no té res a veure per tant ni amb una “renúncia”, ni amb una “costellada”) com per la reacció del Gobierno de España.

Perquè, i això és del tot rellevant, que tot un Estat, tot un Gobierno de España, amb tot un CNI, amb tota una fiscalia, amb tota una Delegación del Gobierno, amb tota una Abogacía del Estado i amb tots els mitjans de comunicació de l'estat abocats a no deixar-nos votar... que amb tot aquest poder −del de debò− al darrere, fins 15 dies després que comencés el desplegament del nou format del 9N, no hagin vist de què anava la cosa... ÉS FLIPANT, és una mostra evident del seu desconcert i de la seva impotència. En aquests moments podem dir ja que el 9N està en condicions de ser una consulta self-executing, és a dir, autoexecutable.

En el pitjor dels escenaris, segons en quins termes avanci la reacció de l'Estat durant aquesta setmana, tal i com està la consulta organitzada, fins i tot resistiria que el Govern català se'n quedés al marge. Tota l'organització és voluntària. Tothom sap què ha de fer. Tots els locals estan a punt. Tothom sap on ha d'anar a votar. I això no hi ha res ni ningú que ho pugui parar.

Poden enviar-nos la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a tots i cadascun dels 1.300 punts de votació, els poden clausurar i ves a saber si fins i tot se'ls passa pel cap detenir-nos a tots o alguns dels 40.000 voluntaris. Fixeu-vos bé el que us dic: més enllà d'això ja no poden fer res. I si la seva follia els empenyés a generar aquest escenari extrem contra un poble organitzat per poder votar, el nostre triomf seria apoteòsic. Cossos armats contra una societat pacífica i democràtica. Jutges, prohibicions i pistoles contra urnes i vots. Una imatge que donaria la volta al món, que seria demolidora per a Espanya i que automàticament ens donaria tot el reconeixement internacional per arribar a la independència per la via que volguéssim.

És un moment èpic de la nostra història, que sublima tots els grans valors que històricament han impregnat el catalanisme. El 9N condensa tots aquests valors en un dia i en aquests 40.000 voluntaris que aquesta setmana comptarem cada dia que falta per al 9N per a avançar ordenadament, disciplinadament, com un autèntic exèrcit cívic, pacífic i democràtic cap a les nostres posicions, els col·legis electorals i per tenir a punt les nostres armes, que no són altres que les urnes.

I jo estic molt orgullós de tots nosaltres, i de tots els que ho han fet possible. Dels que ens han precedit i, com deia en Pere Carbonell, van mantenir oberts els camins a l'esperança, i dels que hi som.

Crec, arribats aquest punt, que és de justícia reconèixer el paper que està tenint el President Mas en la gestió del procés, perquè és extraordinari. I perquè massa sovint hi ha massa gent pendent de qualsevol gest o acció que fa per jutjar-lo immediatament i condemnar-lo sumaríssimament. I això ha estat i és molt injust. La seva energia, la seva intel·ligència, la seva convicció i la seva capacitat d'entomar serenament des de l'ombra de dubte permanent fins les deslleialtats més doloroses, mereixen el nostre reconeixement i agraïment. I molt pocs i molt poques vegades ho fem. Gràcies, President, moltes gràcies.

Abans d'acabar, voldria compartir una reflexió amb els amics d'ERC, i, si pogués llegir-me, amb l'Oriol Junqueras, a qui tots sabeu tinc una enorme estimació personal i un enorme respecte i consideració per tot el que ha fet i està fent políticament.

Amics d'ERC, si us plau, reflexioneu sobre el que ha passat aquests dies. Feliçment ara ERC està de nou en el consens i abocant tots els seus recursos a que el 9N sigui un èxit. Però, pensant en el post-9N, hauríeu de reflexionar sobre la tan inapropiada reacció que vàreu tenir la nit del 14-O. No teníeu dret a dir que el Govern “renunciava al 9N”. Teníeu tot el dret del món a estar queixosos, I MOLT! amb algunes coses, i us dono la raó, i us l'hauria donat. Però no teníeu dret a dir "el Govern renuncia al 9N”. Això no era cert. I això ha fet mal. Em consta que en sou conscients. Em consta que sou conscients de fins a quin punt tot allò va estar a punt de fer saltar pels aires el 9N, que és ara mateix una realitat forta i inqüestionable, i em consta que sou conscients del desànim i confusió que innecessàriament va traslladar a molta gent.

Reflexió final: CEO i post 9N

Divendres es va fer públic un nou baròmetre del CEO, que pronostica molt bons resultats per a ERC, i que anticipa un sever desgast de CiU, que és qui fins ara ha assumit pràcticament en solitari tot el desgast d'un moment i d'un procés tan complexes. Ja tindrem temps d'analitzar-lo, aquest CEO. Avui només voldria acabar aquesta reflexió assenyalant una cosa: més enllà del que pot ser la hipotètica distribució de vots i d'escons en unes eleccions, el que el CEO ens indica amb una total contundència és que la independència només és possible amb CiU i amb ERC.

Políticament és l'única equació possible, de manera que no fem, en cap escenari, res que derivi en un ERC contra CiU o en un CiU contra ERC, perquè això seria la fi del procés tal i com el coneixem i a les portes del seu desenllaç. Arribar al final d'aquest procés només és possible amb CiU i amb ERC, sumant, i no combatent-se, treballant junts, i no desgastant-se mútuament. Com he sentit dir a l'Oriol moltes vegades, tot és molt complicat, i, alhora, estem molt esperançats. Que les coses són complicades és una evidència que compartim. Que tota esperança passa perquè CiU i ERC, ERC i CiU, liderin conjuntament aquest tram final fins a la independència, també ho és, una evidència, que ningú no hauria de perdre de vista en cap moment, perquè si això passa, serà el desastre. I no ens ho mereixem. Ningú.

Torno per on havia començat. Estem a una setmana del 9N, ho tenim tot a punt i ara ja no es pot aturar de cap manera. Felicitem-nos-en tots, gaudim d'aquests dies de glòria que tenim el privilegi de poder viure i diumenge vinent tothom al seu lloc, a fer realitat una jornada històrica que obrirà, sense cap mena de dubte, la porta definitiva a la nostra independència.

Diumenge, quan els 40.000 voluntaris estiguem davant els nostres col·legis electorals, ens posarem a treballar colze amb colze, l'un al costat de l'altre, ajudant-nos, amb total complicitat. I ningú no preguntarà a l'altre si és d'un partit o d'un altre, d'una organització o d'una altra, si pensa així o si pensa aixà. Diumenge els 40.000 voluntaris hi serem perquè estem compromesos plenament amb el procés, perquè sabem el que ens toca fer i que només és possible fer-ho si hi som tots i si treballem plegats. Serà, com deia abans, el millor homenatge que podríem fer a tots els que ens han precedit i serà també el millor exemple per a tothom de com hem de fer-ho per arribar al final d'aquest procés.

Francesc Abad

Analista polític

Article publicat al blog Dies de Glòria el dissabte 1 de novembre del 2014

Oleguer Pujol i els ventiladors

“L’Estat espanyol ho controla tot” diu en Jofre Llombart en un magnífic article titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors”. Podríem afegir que és com un “Gran Germà” que tot ho sap i tot ho aprofita per lliurar les informacions a mesura de les seves necessitats més obscures i maquiavèl·liques.Llegiu tot seguit l'article.

Oleguer Pujol i els ventiladors

Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa.

Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut.

La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressò. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut.

Paral·lelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor.

En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar.

Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota.

I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet).

Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol.

Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost.

En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá.

El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia. El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’aznar– no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algún telespectador encara ho desconeix.

Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.) Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa.

El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop!, suren a la superfície. Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauríem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista.

Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests ressorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres. Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidentment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.

Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.

Jofre Llombart

Sots-director de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 25 d’octubre del 2014

Conferència inaugural

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2014-2015

El proppassat dijous 16 d’octubre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT , que organitzen les associacions Unió Catalanista de Sabadell i Sabadell Memorial. Aquest any el cicle s'ha cregut convenient organitzar-lo sota una perspectiva diferent de l'emprada en els quatre cursos precedents. Donada la complexitat del moments que viu el nostre país, en que cada dia els esdeveniments son canviants i es precipiten, la Junta Directiva de les nostres associacions, no ha cregut oportú fer una programació a llarg termini de les conferències previstes durant el curs, sinó que cada mes escollirà el tema que en aquell moment sigui de més actualitat i, d'acord amb això, també cercarà el millor ponent per desenvolupar-lo. Seguint aquest criteri, la conferència que es va escollir per inaugurar el curs 2014-2015 fou la que es va desenvolupar aquest dijous sota el títol:

“Reflexions jurídiques entorn al 9N: Volem Votar i Votarem”

La conferència va anar a càrrec de la Directora General de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya, la senyora Dolors Feliu i Torrent. Nascuda a Roda de Ter, llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, amb mestratge en Dret Públic de Catalunya i postgrau en Hisenda Autonòmica i Local, fou des de 1994 fins a 2011 advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional i va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Des de 1999 fins a 2011 va ser professora associada de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. També és membre del Col·lectiu Praga i autora del llibre “Manual per la independència"

Tot seguit podeu trobar un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou seguida amb molt interès pels nombrosos assistents.

La Sra.Dolors Feliu va començar la seva conferència, constatant que a Catalunya estem vivint uns moments molt especials afirmant que, a parer seu, els darrers mesos hem viscut, més que una història dels molts "no" que ens han llençat des del govern central, una història dels molts "SÍ+SÍ" amb que Catalunya ha respost a totes aquestes continuades negacions, emprant les eines de que disposava a cada moment, lluitant amb la democràcia i la legitimitat que ens dona la raó de les nostres reivindicacions, enfront de las lleis i la Constitució que, dia si i dia també, ens llencen a sobre des de Madrid.

Ara els esdeveniments es precipiten. El Govern fa tràmits per fer una consulta, i el Govern de Madrid amb l’inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, òrgan polititzat i a les ordres del govern central, va tombant-ho tot. Sempre ens diuen que no hi podem fer res. Al 1714 ja ho sabíem que no hi podíem fer res i durant la dictadura franquista tampoc podíem fer res. Però mai ens han vençut. Els catalans som com un jonc que quan ve una rierada es doblega, però tot seguit s'adreça. Caiem però sempre ens tornem aixecar. Com es deia abans, sempre lluitem amb les eines al nostre abast. En temps de guerra amb les armes a la mà, en l’actualitat amb les noves tecnologies, la democràcia i el dret.

El motor del nacionalisme són les ànsies d’autogovern i no pas l’economia. La Sra. Feliu va dir que, amb els seus coneixements de Dret Internacional, ha pogut estudiar a fons les resolucions del Tribunal Internacional de Justícia i ha comprovat que aquest alt tribunal en cap moment ha dit que el pobles no puguin exercir el dret d'autodeterminació. També el Consell d’Europa, recomana als Estats que reconeguin les nacions que engloben. Han de ser multinacionals si volen evitar conflictes. Per ser reconeguts com a Nació només estableixen quatre condicions: tenir un poble, tenir un territori, una autoritat sobre el territori i tenir un control efectiu sobre aquest territori.

Tot seguit la conferenciant va analitzar el procés català en comparació amb el que va viure fa uns anys el Quebec, on després de dos intents fallits els anys 1980 i 1995 per assolir la independència del Canadà , en les eleccions generals del Quebec del 2012, el Partit Quebequès que era netament independentista, va guanyar la majoria dels seients de l'Assemblea Nacional, formant un govern minoritari. En el discurs del dia de les eleccions, els guanyadors van plantejar la possibilitat de convocar un nou referèndum per la independència en expressar el seu desig que el Quebec es converteixi en un país independent i la seva convicció que això succeirà: "Volem un país i el tindrem", van dir. Això mateix ha de ser el que succeeixi a Catalunya en els propers mesos. Va fer la comparació del procés independentista amb la llei d'Arquimedes que va dir que amb una palanca (la democràcia) i un punt de suport (el poble), aixecaré el món (aconseguirem la independència).

Finalment la Sra.Dolors Feliu va exposar les dificultats amb que s'ha enfrontat el Govern català per eludir les prohibicions per poder fer el referèndum i més tard la consulta, assegurant que el camí que ha trobat el President Mas per poder celebrar la consulta del 9 de novembre, ha estat d'una astúcia infinita, donant un gir espectacular a totes aquestes prohibicions, per poder satisfer les demandes i aspiracions del poble català.

Per acabar la conferenciant va esperonar a tothom dient que el 9N cal anar a votar. És un pas previ i necessari per arribar a la independència. Tota la seva exposició fou una lliçó magistral sobre la problemàtica jurídica actual, entenedora i amena. Les intervencions en el col·loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents pel tema desenvolupat.

No ploris, Junqueras!

El president d'ERC, Oriol Junqueras, s'ha emocionat en l'entrevista que aquest divendres li ha fet la periodista Mònica Terribas. El president de la Generalitat i líder de CDC, Artur Mas, va ser extremadament prudent quan es va referir a les discrepàncies dels altres partits durant la reunió de dilluns a la tarda. Artur Mas no va voler criticar ningú. Ara, dit això, se sap que el partit que més va desqualificar la nova proposta d’Artur Mas en aquella reunió va ser Esquerra Republicana. El altres partits, Unió Democràtica, ICV-EUA i la CUP van ser molt més prudents i constructius. Esquerra s’ha esbravat i ha perdut gas durant els últims mesos. La seva desconfiança respecte a Mas i CiU és patològica. Potser d’aquí venien les llàgrimes de l’Oriol. Tan sols sap parlar de la INDEPENDÈNCIA que, vagi per davant, tots tenim tant anhel o més que ell per a assolir-la. A molts se'ns trenca la veu en parlar d’això. A alguns, fins i tot, ens cauen llàgrimes de desig i emoció. Però al líder d'ERC se li hauria de trencar el cor de llàstima en pensar que deixa al seu estimat país sense la unitat que tant ens convé en aquests moments. Un ex-conseller nacional d’ERC va escriure ahir un article on desenvolupa unes idees, al voltant d’aquesta entrevista que, venint de qui venen, és molt interessant llegir per reflexionar-hi després.

No ploris, Junqueras!

No m’ha agradat gens ni mica l’entrevista-confessió de Junqueras a Catalunya Ràdio. Jo, que vaig ser un dels actors que vam preparar i guanyar el Congrés de Lleida (aquell que va desallotjar Hortalà), pel qual vam transformar la vella ERC en un partit clarament d’esquerres i independentista, aquesta ERC d’ara no la reconec. Aleshores, podies estar més o menys a favor d’un dirigent o d’un altre, però almenys, reconeixies en tots ells una fermesa de caràcter, un saber aguantar, un superar les contrarietats i no mostrar-les mai en públic que en els dirigents actuals han desaparegut del tot.

Alguns diuen que això l’ha fet més humà, més proper i més sincer. No ho crec, almenys penso que no és el que tocava, no és el que realment volíem sentir la gent d’esquerres. Alguns ens preguntem, què es pensava en Junqueras que era la política? Al primer entrebanc seriós en la seva carrera política, ha de fer el ploricó i en públic? A alguns els hi ha agradat això de mostrar-se dolgut, però no s’adonen, ni el mateix Junqueras, que el que realment ha fet és mostrar la seva feblesa, sobretot als nostres enemics, al poder de Madrid. I ara aniran a per ell. Que ningú ho dubti. S’ho haurà ben buscat. Realment decebedor.

Això, pel que fa a les formes. Però en el fons de la qüestió, la direcció d’ERC es pensava que estava controlant la situació i que estava guanyant. Pensaven que tenien collat al President i que podien continuar aquest joc. Això és com aquell que està jugant una partida de cartes i pensa que les té bones, i en un moment determinat, qui no les tenia tan bones, juga millor i comença a dominar la partida. Aleshores, ERC diu que això no m’ho esperava, ara no vull jugar! D’altres, com ICV s’aixequen de la taula perquè sabien que no tenien bones cartes, que mai guanyarien, i han esperat a la mínima ocasió per abandonar la partida. I d’altres, com la CUP, que malgrat saber que aquest no és el seu joc, a mida que avança la partida aprenen, van sumant punts i milloren el seu joc i la seva posició.

Durant els darrers mesos he anat observant certs comportaments de dirigents d’ERC més propis de monjos i monges laics que no d’autèntics polítics. Primer Marta Rovira, fent-se l’amable quan es va demanar el referèndum al Congrés. Després l’Anna Simó, en vàries rodes de premsa que només van disparar els rumors i ara això. Realment decebedor. Perquè davant dels adversaris que tenim, el mínim que es demana és que hagi capacitat de resistència, no de lamentació. Fermesa, no debilitat. I ja no diguem si un es diu d’esquerres. A les primeres de canvi, ens hem de desmoralitzar? Ara que som tan aprop de guanyar? Sincerament, no ho entenc. Aquesta no és l’ERC que jo vaig deixar l’any 1997. Podia haver mil baralles internes, però mai mostràvem les nostres febleses, i sobretot, no ens deixàvem vèncer per la contrarietat i el desànim quan alguna cosa no sortia tal com l’havíem planificat. Si ara no són capaços de resistir, què passarà quan s’hagi de proclamar la República i defensar-la? Oriol Junqueras i la direcció d’ERC està enviant un missatge a la ciutadania: que ells no seran capaços. I això, des de Madrid també ho estan copsant.

Perquè en el fons, quin és el problema? Anàvem a fer una consulta no refrendària, sense cap validesa jurídica, però sí política. I ara farem un procés participatiu, també sense cap validesa jurídica, però si hi participen més de dos milions de persones, també tindrà una forta càrrega política. No entenc que algú es desmoralitzi per això. La partida serà molt llarga. Si algú pensava que això seria un procés de pocs mesos, que obri els ulls i deixi de jugar a l’infantilisme polític. El mínim que demanem als nostres dirigents és maduresa i capacitat de resistència.

Alguns sabem a què jugava ERC, a que l’Estat espanyol fes un cop de força retirant les urnes o impedint l’accés als col·legis electorals el 9-N. ERC volia el xoc de trens com fos. Però el 9-N no és l’acte fonamental d’aquesta partida. Aleshores, si es podia evitar, perquè arriscar-ho tot? La impaciència en política sempre és mala consellera. El que ens convé, per damunt de tot és poder convocar eleccions plebiscitàries, sense que ens hagin intervingut l’Autonomia. I és imprescindible per poder després proclamar la DUI amb garanties. Això no ho podem perdre de vista mai.

Aleshores, a què tants escarafalls? Em sembla infantil. El que importa ara és deixar aquesta discussió inútil, omplir la plaça Catalunya i rodalies, a petar, el dia 19 i després, pressionar per tenir les plebiscitàries quan abans millor. Però si no es pogués fer candidatura unitària, almenys caldria que hi hagués un punt en comú en tots els programes: la intenció de fer una declaració d’independència i proclamar la República Catalana com Estat sobirà. Si hi ha una majoria absoluta al nou parlament, aleshores caldrà escollir el moment de fer aquesta proclamació. Serà un altre moment important i subjecte, segur, a negociació entre les forces independentistes. Aquesta seria la millor opció. Però la convocatòria d’eleccions només la pot fer Artur Mas.

Però, si les plebiscitàries no fossin un fet els propers mesos, perquè el President pensés que amb uns ajuntaments i un Parlament espanyol diferents del que hi ara, seria més propici convocar les plebiscitàries després, caldria mostrar més que mai la nostra resistència. És un panorama que no m’agradaria però pot ser una possibilitat. Però la independència, més prompte o més tard arribarà. D’això n’estic segur.

Si no ens desmoralitzem, si la gent continuem empenyent podem forçar a escurçar els terminis i el nostre patiment.

Xavier Massot Martí

Ex-Conseller Nacional d’ERC

Publicat en el Blog SAVIESA DE GOS el dissabte 18 d'octubre del 2014

Tanmateix persistirem

La cançó “L'estaca” fou composta per Lluís Llach el 1968 en plena dictadura del General Franco i és una crida a la unitat d'acció per a alliberar-se dels lligaments d'aquella dictadura, per aconseguir la llibertat. Avui es cantada en molts actes que es celebren en el nostre país. Ens hauríem de preguntar: per què? Doncs la resposta l’escriu molt encertadament en Víctor Alexandre, en un article titulat “Tanmateix persistirem” i on diu que avui, com aleshores, tornem a cantar “L’estaca” com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants i que emmordassa el poble català. Podeu llegir-lo tot seguit.

Tanmateix persistirem

És ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se’n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. “On s’ha ficat?”, es pregunten. I mentre s’ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita –Consell d’Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional–, perquè el procés català vers la independència no sols no s’atura ni s’afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s’enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d’Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l’anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d’altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d’Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments “cometran un delicte de sedició”, com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: “Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d’efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l’execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta”.

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de “judicis ràpids” contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans –encara sotmesos a l’Estat espanyol– ens veiem obligats a reivindicar l’any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d’expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L’estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l’estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 07 d’octubre del 2014