Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 de desembre 2009

Desprès del 13-D


No ens deixem enganyar

EL 27,5% DE PARTICIPACIÓ ES UN GRAN ÈXIT, DIR EL CONTRARI ES UNA GRAN MENTIDA.

Carta del dia

Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt.

Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC ERC ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?

I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?

Potser ara que gairebé un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència , ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Josep Comas i Font
Premià de Mar

La unitat imprescindible

Els resultats de les consultes independentistes de diumenge passat han estat un èxit. Per constatar-lo només cal fer dues preguntes. Primera: ¿hi ha cap ajuntament al país que s’atreveixi a fer un referèndum semblant per decidir qualsevol altra qüestió que interessi els seus habitants i que pugui obtenir la participació que s’ha assolit en tots els municipis on es van convocar? Segona: ¿s’atreviria cap institució pròpia o de l’Estat a convocar unes eleccions amb els recursos i la publicitat amb què han treballat els organitzadors aquesta vegada? Les despeses que hi dedica l’Estat, la Generalitat o els partits polítics davant cada nova cita amb les urnes multipliquen per mil el cost d’aquests referèndums. Cal, doncs, felicitar-se per l’èxit aconseguit i reconèixer alguns errors. Com ara que en alguns llocs puntuals –alguna gran ciutat- han prevalgut els desitjos i la improvisació per sobre de l’organització i l’eficàcia. Cal continuar aquest camí obert, millorant-lo, i cal també demanar a les forces polítiques catalanistes que en prenguin nota perquè cal aconseguir també traure’n el rèdit polític corresponent.

Però el que no cal de cap manera és celebrar aquest èxit democràtic i popular amb una nova batalla entre els diversos convocants de les consultes. Ahir els protagonistes de la jornada, els que s’haurien d’haver anotat el gran punt, es van dedicar a enfrontar-se entre ells. Així ho va fer un dels principals responsables del gran èxit de la consulta d’Osona, Josep Alfons López Tena, i alguns representants d’altres plataformes territorials o amb pretensions nacionals. Aquest error va donar peu a tota mena de comentaris en els fòrums virtuals espanyols, que busquen desesperadament desacreditar la iniciativa. El mateix dia l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, que ha tingut una dedicació i un encert del tot elogiables en les consultes, va anunciar públicament la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament, per convocar “un referèndum vinculant”. La idea té força i implica un nou pas endavant. Però l’alcalde d’Arenys de Munt hauria d’haver buscat la unitat necessària que en garanteixi la solidesa.

Les consultes de diumenge passat han mostrat la millor cara de Catalunya. La força de les seves organitzacions, el nervi civil, l’inconformisme de la joventut, el patriotisme de la gent gran, el sentiment d’inclusió envers la novíssima immigració, l’eficàcia en el treball, la il•lusió general... No és possible que només un dia més tard, l’endemà mateix, els impulsors d’aquesta gran onada popular presentin la pitjor cara del país. El seu pròxim objectiu ha de ser, en primer lloc i com a prioritat ineludible, recuperar la unitat que van perdre quan van començar a debatre els detalls organitzatius de la jornada. Una jornada que ha estat un triomf de tots ells. Ara no poden decebre l’expectació que han despertat. Caurien en el mateix errors que retrauen als partits polítics.

Editorial del Butlletí de la FCO del dimarts dia 15 de desembre de 2009. 


Guanyar com vol la UE

Els resultats del 13-D no es poden extrapolar a la lleugera, això és evident. Només van votar unes desenes de ciutats i pobles i, encara que siguen molt representatives, no són un retrat prou cabal del país. Dit això, les dades definitives insinuen per primera vegada que podríem guanyar un referèndum en les condicions que exigeix la Unió Europea.

Les condicions per a reconèixer la independència, que la Unió Europea fixà llavors del referèndum de Montenegro, imposen una majoria qualificada, no una majoria simple. Una majoria qualificada definida per dos paràmetres: ha de votar, com a mínim, el 50% de la població, i el vot afirmatiu ha de ser, com a mínim, del 55%.

Doncs bé, en el cas de Montenegro, el resultat del referèndum fou acceptat per la UE amb un 47% del total dels votants en favor de la independència. Perquè (és important d'insistir-hi) la condició no és que vote en favor de la independència el 55% per cent del cens, sinó el 55% dels qui voten, sempre que la xifra de votants arribe al 50% del cens, com a mínim. I això és una barrera molt més baixa que no sembla. Per exemple: En cas de votar un 50% just dels electors censats (i amb això ja es compliria la primera condició), n'hi hauria prou que votàs en favor de la independència un 27,5% del total del cens electoral, perquè aquesta quantitat representaria el 55% dels sí necessaris per a complir la segona condició).

(Dit siga de passada, hi ha una xifra que no hauríem de menystenir tampoc: en els 166 municipis on hi hagué consulta el nombre total de votants en favor de la independència fou de 182.625. A Montenegro, en el referèndum de la independència, hi votaren favorablement 230.661 electors en total.)

Tornem-hi, tanmateix. D'entrada, el resultat final de diumenge indica que un 26,01% del total de votants empadronats optaren pel sí. Dit d'una altra manera: sabem que el 26,01% de tots els ciutadans de més de setze anys empadronats en els municipis on es feren les consultes van dir que sí a la independència. Però cal tenir en compte que el cens usat no era el cens que la Unió Europea acceptaria, sinó un cens més gran, ampliat amb els immigrats i els majors de setze anys. I l'anàlisi de les dades indica que, especialment entre la població immigrada, l'abstenció va ser molt alta, fet que rebaixa el pes que els vots afirmatius tindrien en un referèndum oficial.

És evident, doncs, que descartant el vot dels immigrats i dels joves de setze i disset anys el vot afirmatiu pujaria fàcilment per damunt del 30%. I això voldria dir, senzillament, que si haguera votat el 50% del cens, per comptes del 27,5%, fins i tot en el supòsit que tots els altres votants haguessen votat que no, el referèndum s'hauria guanyat, conformement a les condicions de la Unió Europea. Perquè, en el cas d'un 50% del vot, ho torne a dir, només cal que un 27,5% vote en favor de la independència per a guanyar el referèndum complint escrupolosament les condicions imposades per la Unió Europea.

El problema és, doncs, l'abstenció. Perquè per arribar al 50% de votants, imprescindibles si volem que la Unió Europea accepte els resultats, falten 23 punts. Aquests 23 punts s'aconseguirien si tres abstencionistes de cada deu, de diumenge, anassen a votar, cosa que no sembla precisament impossible. Diumenge no era una convocatòria oficial i el boicot dels partidaris del no era evident. S'atrevirien a mantenir el boicot en un referèndum oficial? Seria un risc molt alt per a ells...

Les dades són, sens dubte, insuficients i parcials. Però indiquen una cosa que és una novetat absoluta en la història política del nostre país: avui tenim indicis a bastament per a creure que al Principat guanyar un referèndum d'independència ja no és cap fantasia. Poca broma.

Vicent Partal
Director de Vilaweb.cat

Article publicat al diari digital Vilaweb.cat el 17 de desembre de 2009

Cloenda del 3r Congrés Catalanista


Parlament de la Sra. Patrícia Gabancho

Vicepresidenta de l’Àmbit de Política (*)


Hem viscut trenta anys d’autonomia i trenta anys és el període canònic concedit a una generació per fer la seva feina. Aleshores és el moment del balanç. I, com si fos un mandat històric ineludible, el balanç arriba quan una bona part dels catalans de tota mena i condició estan insatisfets amb la situació. Els polítics professionals parlen de “desafecció”, que és una manera discreta de dir el mateix que diuen les ponències del congrés: que el balanç no és promissori ni és estimulant. L’àmbit de Política del Congrés Catalanista ha reunit un conjunt notable d’intel·lectuals, pensadors, analistes i professionals que han fet seu el lema que presidia el nostre treball: som una nació i volem un Estat propi. Tan senzill i tan clar com això. Som una nació i volem un Estat propi. Fixeu-vos que aquesta frase no s’hagués pronunciat amb la mateixa unanimitat ara fa trenta anys, quan el camí autonòmic semblava una via plausible i valia la pena d’intentar una entesa amb l’Estat espanyol malgrat que la història havia demostrat un cop i un altre cop que l’entesa no és possible (i cop no és una paraula sobrera en aquest context).

Trenta anys, en tot cas, són suficients per assolir la maduresa. Si en aquest període no hi arribes, a la maduresa, alguna cosa ha fallat en el teu procés de contacte amb la realitat. També col·lectivament. Les ponències de l’àmbit de política coincideixen a donar per esgotada la via autonomista, perquè el balanç, trenta anys després de la Constitució, és extremadament pobre quant a competències, als recursos per exercir-les, a la relació amb l’Estat i al reconeixement simbòlic i pràctic de la nació catalana i la seva llengua i cultura. No sembla intel·ligent doncs, ni propi d’una situació de maduresa, insistir en un camí que no duu enlloc. Però és que hi ha més: les ponències estableixen que, de continuar per aquest camí, Catalunya aniria a menys en tots els aspectes de la vida col·lectiva. Com que el marc autonòmic no permet organitzar uns serveis públics i socials acordats a la riquesa que som capaços de produir, perquè bona part d’aquesta riquesa és transferida per força a l’Estat; com que tampoc podem exercir en plenitud el nostre talent productiu (i cultural) perquè el marc de l’Estat tendeix a ser asfixiant quant a infraestructures i previsions de desenvolupament; com que no es poden exercir politiques específiques i concordants amb les necessitats de Catalunya perquè no hi ha ni prou competències ni prou recursos; com que tampoc se’ns dóna un marc suficient de representació, per exemple en l’esfera internacional; com que tot això és així i es constata cada dia en tots els ordres de la vida social i col•lectiva, el diagnòstic ens diu que, de continuar per aquest camí, Catalunya s’anirà esllanguint sense remei cap al que un dels ponents qualifica de “dolça decadència”.

Trist diagnòstic després de trenta anys, que es pot resumir en una frase: la nació, aquesta nació que som i que estimem, no hi cap, en l’Estat espanyol. No hi té prou lloc perquè l’Estat espanyol no està previst, ni organitzat, per donar espai polític, econòmic i moral a les nacions que conté. I perquè la gairebé totalitat de les autonomies espanyoles se senten còmodes i compromeses amb aquest Estat que a Catalunya l’ofega i que a elles les beneficia.

L’equació no té altra solució que l’Estat propi, una solució que avui no és compartida per la totalitat de diputats i diputades al Parlament de Catalunya que, com a representants del poble català, un poble certament divers, ofereixen diferents estratègies per satisfer l’exigència dels seus votants. No m’estendré sobre la necessitat d’aquest Estat propi. No és avui el Parlament la seu d’aquest debat: espero que ho serà algun dia no gaire llunyà. Només recordo als senyors i senyores diputades que l’escassa sobirania que l’autonomia reconeix al poble de Catalunya està sent qüestionada pel Tribunal Constitucional i que aquesta sentència, que un any o altre es produirà, us posarà en la disjuntiva de servir a l’Estat o servir a Catalunya.

Les circumstàncies avui han canviat, no tan sols per la progressiva consciència social del balanç negatiu de l’autonomia, sinó perquè el marc internacional permet i afavoreix l’existència de petits països que basen el seu èxit en l’excel·lència i no en la grandària. I perquè la gradual integració dels Estats en marcs de convivència compartits, com ho és la Unió Europea, fa que les solucions violentes als conflictes pacífics no siguin viables. Globalització i integració europea són avui aliats de la causa catalana cap a la llibertat i hem de saber jugar a favor dels moviments internacionals per aprofitar la força que els impulsa. Per tant, el tercer Congrés Catalanista farà al Parlament de Catalunya, a través de la persona del seu president, Sr. Benach, tres peticions oficials des de l’àmbit de política. Peticions que no comporten alterar les estratègies de ningú, perquè des de la convicció democràtica que compartim, les veiem com a legítimes tot i que no coincideixin amb l’objectiu que propugnem.
En primer lloc, us demanem precisament que treballeu per la internacionalització intel•ligent del conflicte català. Tot i que pugueu ser partidaris de solucionar aquest conflicte (en algun hipotètic temps futur) dins el marc de l’Estat espanyol heu de reconèixer que el conflicte existeix. I que, en tractar-se d’un conflicte que ateny la llibertat, i qui diu llibertat diu benestar i justícia, és bo que el món el conegui, l’escolti i l’empari. El context mundial afavoreix la sensació que tot el que passa, per lluny que passi i per petit que sigui, ens afecta. Doncs hem d’aconseguir que el conflicte català, conflicte democràtic i pacífic, afecti també els amants de la llibertat a tot arreu del món, perquè passa que sovint la causa catalana és explicada des del prejudici i la rancúnia. La manera de contrarestar les influències negatives, que continuaran presents, és el coneixement. Sigueu, per tant, agents d’aquest coneixement.

En segon lloc us demanem joc net. El debat del sobiranisme és un dels tres debats clau que en aquest moment implica a la minoria qualificada de la nostra societat, al costat del debat sobre la identitat i sobre la relació entre polítics i ciutadans. És un debat que ha pres lloc una mica sorprenentment, vull dir que inesperadament, a partir de l’acumulació d’evidències que diuen que l’entesa de Catalunya amb l’Estat no avançarà sinó que aviat acabarà estancada en un punt en què només ens deixa lloc per al descontentament perpetu o la resignació. Això és la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quina sigui. La vulneració de la sobirania ja s’ha produït des del moment que s’està estudiant i jutjant allò que el poble català ha referendat; això és també un finançament injust i insolidari envers Catalunya; això és l’estat d’impotència davant una crisi profunda que ha posat damunt la taula les sempiternes mancances estructurals del país. Resignació, doncs, descontentament… o convicció que és hora de girar full. Doncs bé: heu de possibilitar aquest debat, l’heu de protegir; l’heu de protegir fins i tot de la voluntat de silenciar-lo que comença a mostrar l’Estat espanyol. No us demanem, només faltaria, que us feu independentistes; això cadascú ho sabrà. Us demanem que afavoriu el debat sobiranista, les opcions que proposa, les consultes que promou, en definitiva el moviment que està sorgint en el si de la prudent i sempre assenyada societat catalana.

I en tercer lloc, senyors i senyores diputades, us demanem que poseu el fil a l’agulla del procés de regeneració política, que de forma també imprevisible s’ha instal·lat com a reclam col·lectiu. La gent vol opcions més flexibles i més participades quan és el moment de triar, de votar, els seus representants, en la convicció que si part del poder que avui tenen les cúpules dels partits tornés a la ciutadania, el gest contribuiria a retornar a la política la grandesa de regir i arbitrar la vida col•lectiva, grandesa que avui està qüestionada. Volem una política que s’allunyi, per tant, dels tacticismes i la immediatesa, i que s’allunyi de la banalitat de l’eslògan i de la frase altisonant i buida que avui regeix la vida dels partits, com si la intel•ligència no hi tingués cabuda. La transferència d’una mica de poder del partit al ciutadà incorporaria exigència i rigor en la nostra vida col•lectiva; l’honestedat i la vocació de servei us la suposo. Heu de ser conscients, però, que aquesta transferència de poder comportaria també acostar l’estratègia dels partits a l’exigència d’aquest debat sobiranista present, cada cop més, en la societat. El servei col·lectiu també és pensar com pensa la gent i no en contra del que pensa la gent amb la intenció de desestimular-la. Una de les conclusions del congrés afirma que algunes de les coses que la gent vol votar no es poden votar avui a Catalunya, no pas perquè l’Estat no ho permeti, que també, sinó perquè els partits catalans no ho posen en oferta. Aquest distanciament, que es tradueix en abstenció o bé en la recerca de noves ofertes no sempre convencionals, és un fracàs dels politics catalans que avui són en actiu, perquè no heu estat capaços de portar als vostres partits, a l’estructura dels vostres partits, els debats que avui bullen al carrer. Torneu doncs al debat.

I res més. No estic parlant en nom propi sinó en nom d’un percentatge important de catalans que ja han pres la seva decisió. La llibertat comença en la ment de les persones i quan s’hi posa la llavor, és impossible aturar-ne la germinació. Avui la llibertat ha tornat a l’horitzó dels catalans. Hi és present. Hi és com a desig i com a convicció. Algun dia, els vostres fills o els vostres néts us preguntaran què vareu fer davant d’aquest repte. Espero que la resposta us honori.

Moltes gràcies.
Parlament de Catalunya 23 de novembre 2009

(*) Pel seu interès i alt contingut catalanista, ens plau reproduir la intervenció de la Sra. Patrícia Gabancho, i que creiem contribueix a definir el pensament polític de la Catalunya del segle XXI que nosaltres compartim.


Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell.

04 de desembre 2009

L’editorial conjunta de 12 diaris catalans


Independentistes miops i editorials majoritaris

Fa mandra haver d’explicar segons quines coses. He dubtat un instant abans d’escriure aquest paper, atès que ja sé que certs arguments no són mai ben rebuts entre algunes parròquies (petites però cridaneres) molt donades a insultar aquells que intentem reflexionar sobre el país sense obviar la complexitat i les dades que ens incomoden. Però no deixaré de fer el meu ofici perquè alguns s’atorguin, amb posat d’estàtua, la representativitat de tot el país. He escrit i parlat sempre – des de molt jove - a favor de la llibertat de Catalunya (sovint també per a públics poc convençuts o contraris) i ara em trobo que, quan expresso allò que penso, mai falten vigilants exaltats de no sé quines pureses, que intenten llençar-me a l’infern dels botiflers i malden per donar-me lliçons de coherència i de catalanisme “del de debò”. D’un temps ençà, certs profetes de l’emancipació nacional dediquen més forces a la cacera de bruixes d’aquells que ells titllen de “mesells”, “unionistes” i “venuts” que no pas a cercar estratègies intel·ligents i efectives per sumar ciutadans a les premisses bàsiques del catalanisme: que som una nació i que tenim dret a més poder i més recursos, i a decidir el nostre futur al món. Em sembla axiomàtic que l’horitzó independentista només té sentit si superen un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres.

Dit tot això, és evident que l’editorial que van publicar conjuntament els dotze principals diaris catalans no és una proclama independentista. Òbviament. Que potser el 80 per cent de catalans reclama ara la secessió? No. Abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire. Siguem seriosos. L’editorial defensa un Estatut autonòmic que és una llei orgànica espanyola, un projecte que alguns varem votar convençuts, no pas perquè ens conformen amb aquest marc o renunciem a la plena sobirania, sinó perquè tenim clar que tres o quatre passes de tots junts poden fer-nos avançar més que cent volades de coloms d’un sector reduït i fragmentat. És indubtable que les histèries centralistes han convertit l’editorial en allò que no és, com ja s’ha subratllat. En tot cas, caldria que qualsevol català – inclosos els independentistes impacients que confonen el temps del desig amb el temps de tota la societat – observés en perspectiva i sense dogmatismes la gran importància d’aquest editorial.

A alguns els sembla poc que tots els diaris de Catalunya recordin ben alt que som una nació, que no volem ser trepitjats més temps per l’Estat que paguem i que ha de prevaldre la voluntat de les urnes per davant de la del Tribunal Constitucional. Si el projecte independentista fos fruita madura, l’editorial esmentat seria pobre i prescindible. Però això no passa, com és notori. Ens cal estendre la consciència nacional entre aquells que avui viuen al marge del catalanisme. I l’editorial, en demanar per enèsima vegada una altra forma de fer Espanya que respecti la diferència catalana, és també una màquina de crear catalanisme entre els indiferents i els que mai es fan les preguntes que ens fem els que escrivim i llegim publicacions com aquesta. Per alguna cosa es comença, cal que ho tinguem clar. No es passa de l’espanyolitat per defecte a defensar la creació de l’Estat català sense un procés intermedi. Qui us digui el contrari us menteix. Com tampoc no existeix un independentisme només sustentat en els interessos econòmics, aquell argument màgic segons el qual una part de catalans totalment espanyolitzats o nouvinguts assumirà la nació sense passar pel sentiment. Potser oblidem que Madrid, quan ha de mostrar la seva força, sempre té més diners i més honors per repartir; el cas de l’arxiu Centelles és ben il·lustratiu al respecte. En cap lloc del món, en cap lluita nacional fins a dia d’avui, la gent s’arrisca només per la dimensió material de la seva vida. El personal es mou per emocions i per raons, per símbols i per diners, tot va junt. Aquells que us han parlat d’un independentisme no nacionalista us han venut una abstracció introbable en les persones normals. Un somni ambiciós és fet de moltes peces.

Els espanyols – esmentar els veïns pot anar bé aquí – tenen una dita que resumeix el problema: “Lo mejor es enemigo de lo bueno”. L’independentisme immediatista té tanta pressa per exercir el gran ritual de comptar-nos que oblida que tot referèndum s’ha de promoure per guanyar-lo, no per perdre’l. Dir el contrari és ser imbècil o agent del serveis secrets espanyols. La pressa és tant letal, doncs, com la inacció. En aquest sentit, serà interessant de veure com queda la foto del país després de les consultes municipals del dia 13 de desembre, que es veuran beneficiades de retruc – sens dubte - per la resposta irada, agra i encesa contra l’editorial que tant critiquen molts independentistes.

Tot i que penso que el camí iniciat a Arenys de Munt és un error estratègic fruit de la bona fe i el cop calent, que se’ns pot girar en contra com un boomerang, jo aniré a votar el dia 13 i ho faré per la independència. Perquè em sento part d’una història, perquè vull expressar el meu refús contundent a segles de centralisme, i perquè tinc el deure cívic de posar-me al costat de la llibertat, inequívocament. Votaré sí, però no m’enganyo ni perdo el món de vista: els resultats seran molt desiguals en funció de cada localitat i, en alguns casos, només alimentaran la frustració o l’espanyolisme més descarnat. Per exemple, a Vilanova i la Geltrú (segon cinturó metropolità), la meva ciutat, estic segur que la participació serà molt baixa. I això no serà bo, ni per als catalans ni per a Catalunya, ni per a l’extensió de consciència nacional entre aquells que mai no surten a la foto de l’onada sobiranista. Tant de bo m’equivoqui.

Una noia jove em deia, fa pocs dies, que no és important la quantitat de catalans que estiguin a favor de la via independentista, perquè un cop la metxa s’encengui tot vindrà rodat. És allò de l’arrossegament de les majories per part d’una avantguarda conscienciada. Els manuals revolucionaris que es devoraven els anys seixanta i setanta parlaven d’aquests fenòmens, però la realitat acostuma a ser menys mecànica i més entortolligada, més diabòlica. És observable que una part central de la societat catalana està farta de Madrid i, si el TC retalla l’Estatut, molta més gent potser començarà a decantar-se pel divorci amb Espanya. Però cal mantenir el cap fred i gestionar els temps i les energies col•lectives: o fabriquem més catalanistes abans de plantar cara a Espanya o ens convertirem, inexorablement, en una segona València, trista, derrotada, espoliada i amb quatre independentistes molt coherents i combatius, i completament irrellevants i anecdòtics.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 4 de desembre de 2009

21 de novembre 2009

L’AVUI acomiada en Salvador Sostres


El PSC contra l'Avui


Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.

Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum” (1), he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.

Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.

Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.

El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.

Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat (2), el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els polítics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.

Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.

Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.

Enric Vila i Delclòs
Escriptor i periodista


(2) http://www.directe.cat/punt-de-mira/quan-la-prudencia-arriba-a-la-covardia-es-torna-complicitat


Article publicat al diari digital de la FCO el divendres 20 de novembre de 2009

12 de novembre 2009

El Tripartit i l’Impost de Successions


El serial de Successions

El Tripartit no necessita oposició: se la fa ell mateix. S’ha vist en una munió d’assumptes durant els darrers sis anys, però sembla que les contradiccions més grosses encara estan per veure en el llarguíssim any preelectoral que acaba de començar. Les enquestes són desfavorables i la temptació primària de PSC, ERC i ICV és el campi qui pugui. El darrer exemple flagrant de com funciona aquest govern que no té lideratge ni rumb és la polèmica en torn a una hipotètica reforma de l’Impost de Successions.

Recordem la seqüència dels esdeveniments, que formen una mena de serial de TV. Fa uns mesos, davant la pressió de CiU, socialistes, republicans i Iniciativa van aprovar al Parlament una moció totalment inconcreta en favor d’una reforma de l’Impost de Successions. Ningú no en va tornar a parlar fins fa una setmana, quan Joan Puigcercós va anunciar un preacord amb el conseller Antoni Castells perquè la reforma anés en una llei d’acompanyament dels Pressupostos del 2010. Després va aparèixer el socialista Miquel Iceta dient que no sabia res de l’acord. I Joan Herrera, per ICV, que tampoc. I ahir, a la sortida del Consell Executiu, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaven del Govern català, va tornar a repetir que el tema es negocia, però que no hi ha res concret.

A què aquesta cerimònia de la confusió? A que els tres partits saben que aquest és un tema que pot donar (o no) rèdit electoral, i l’estudien des d’aquest punt de vista. ERC vol fer-se perdonar la seva submissió a José Montilla presentant la rebaixa de l’impost com un èxit seu. Per part del PSC, no hi ha cap criteri clar: es debat entre la necessitat d’anotar-se un punt amb la qüestió i l’evidència que la Generalitat no té un euro, malgrat que al mes de juliol Antoni Castells es cansés de cantar les excel·lències del nou sistema de finançament. Pel que fa a Iniciativa, després d’una posició inicial de duríssim rebuig a la rebaixa (basat en el mer prejudici ideològic), ara Joan Herrera es mostra disposat a negociar, sempre que segueixin pagant les “grans fortunes”.

Com quadrar els interessos divergents dels tres socis del Govern? Bé: aquest és un sudoku de quasi impossible resolució perquè (com ja va dir Carretero en temps de Maragall) el Govern de la Generalitat és “acèfal”. La incoherència és total. I, el que és més greu, augmentarà a mida que s’acostin les eleccions i aflorin els nervis, de manera que a Catalunya li espera un any de paràlisi total. Males notícies en un moment de crisi, que és just quan fa més falta que mai un lideratge de país.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al diari digital de la FCO el dimecres 11 de novembre de 2009

Conferència sobre l'Impost de Succesions



El passat dia 10 de novembre d’enguany, es va celebrar a la sala d’actes del Casal Pere Quart de Sabadell, un conferència col·loqui sobre l’Impost de Successions, també anomenat el Peatge de la Mort o el Tribut de la Vergonya. L'acte tenia el suport de la Unió Catalanista de Sabadell que el va difondre entre els seus membres. Més de 200 persones van omplir completament la sala.


Va presentar l’acte el Sr. Manel Pagès i Panadès, president de l’Associació Sabadell Memorial, el qual va dir que calia suprimir aquest Impost pel bé de Catalunya i dels catalans. Va denunciar al Govern de la Generalitat per la seva actitud de dir que el trauran, però que no fan res per treure’l amb un partit polític minoritari que no el vol suprimir, amb arguments falsos i enganyosos.


El Sr Quintana va fer una exhaustiva exposició tècnica d’aquest Impost. Ajudat per un Power Point va mostrar els gràfics i les xifres que demostren la discriminació que pateix Catalunya respecte a les altres Comunitats Autònomes que o no paguen o que pràcticament no paguen res. També la ruïna que per molts fills o cònjuges comporta una herència producte del treball i de l’estalvi. Al rigor jurídic de l’exposició, i el gran interès mostrat pels assistents, va seguir un interessant col·loqui, que va mostrar l’enorme indignació i rebuig que aquest Impost desperta.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

11 de novembre 2009

Catalunya se’n sortirà

Perquè suposo que no tothom escolta la mateixa emissora, voldria reproduir unes paraules que vaig escoltar a RAC1, al davantal de les notícies de les vuit, de la mà del Jordi Basté, arran de tots els afers que aquests dies estan sacsejant Catalunya. És un resum de la seva intervenció de prop de tres minuts:

“Cal veure cada dijous, el Mikimoto a Afers Exteriors de TV3. És aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens està passant a Catalunya. Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d’una altra època i hi ha poca gent. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir, després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no són els Millets, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem, el nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya, tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum, i la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà. A Catalunya, tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu. I fins i tot tenim una muntanya santa amb una verga negra; gegants i capgrossos, rumba i havaneres, i tenim mongetes amb les que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brasa, i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada, i demà fem que les criatures arrebossin amb pinyons el massapà, com també un dia a l’any els permetem fer cagar un bastó, anomenat ‘Tió’, a veure si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim! El meu país és tan petit que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta. El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho. I a qui li correspongui, ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí! S’ha d’anar a votar! No, amics, no, això no és Itàlia. M’hi nego! No ho permetrem. Això és Catalunya: la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin. Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada, i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem de sortir . Som-hi d’una vegada!”

Permeteu-me que al paràgraf on en Basté lloa als pensadors, als científics etc., afegeixi també als polítics honrats, que estic segur que ni han i que son els que, en darrer lloc, ens han de treure d’aquest atzucac on ens han ficat els quatre o deu corruptes, que només utilitzen les institucions pel seu propi benefici.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el dilluns 2 de novembre de 2009.

28 d’octubre 2009

Més opinions sobre el PEATGE DE LA MORT.


Les successions segons el Tripartit

“Governar en coalició és com caminar amb la sabata dreta
al peu esquerre, i viceversa"
(Dita anglesa)

Mirem d'aclarir el titular d'aquest article. Segons ERC, cal limitar l'impost de successions fins quasi fer-lo desaparèixer. Segons Iniciativa, l'impost de successions està molt bé perquè (suposadament) grava una classe social de forma etèria i caràcter pervers: els rics. Segons el PSC, la qüestió és no mullar-se en aquest assumpte i seguir la política del qui dia passa any empeny (que és el principi on s'ha basat sempre l'actuació del Tripartit).

Tornem al titular de l'article. I segons el Tripartit, ¿què passa amb l'impost de successions? Bé: no sap, no contesta. Però el més gros, el més patètic, el més al·lucinant, és que aquesta manca de resposta ja no sorprèn ningú: s'ha convertit en un fet habitual del paisatge polític de Catalunya. Que és com dir que la incompetència, la paràlisi i la ineficàcia es consideren característiques intrínseques del Govern Montilla. El 2004, Maragall atribuïa aquests problemes a manca de "cultura de coalició". El 2009 no s'ha avançat ni un mil·límetre. I ha passat prou temps per sospitar que la manca d'acord no obeeix a fenòmens passatgers sinó a un problema estructural: el Tripartit és, en essència, un projecte absurd.

Un govern de coalició és possible si els partits que el formen poden funcionar junts amb un petit sacrifici: el peu dret a la sabata esquerra, que diu la cita d'avui. Però esdevé impossible si el sacrifici és massa gran. Que el lector provi de visualitzar Montilla amb un guant al peu dret, Saura amb una sabata a la boca i Carod amb uns calçotets per barret i entendrà per què pateixen tan els membres del Govern i perquè el que els impedeix engegar-se a dida uns als altres és l'única cosa que els uneix: la passió per la poltrona.

Francesc Puigpelat
Escriptor i periodista

Els poderosos

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Jordi Cabré i Trias
Advocat, periodista i escriptor

Articles publicats al Butlletí núm. 63 de la FCO el 28 d’octubre de2009

22 d’octubre 2009

La taca d'oli


Endavant amb la Consulta sobre la Independència

La consulta per la independència d´Arenys de Munt és el fet que en els darrers anys ha donat més projecció internacional a la causa de la llibertat de Catalunya. Agències de premsa com Reuters, Bloomberg i France Press, diaris com The New York Times, Financial Times i Le Monde s´han fet ressò de la consulta. Això no hauria d´estranyar perquè la consulta del 13 de setembre a Arenys de Munt té la força del símbol. No hi ha un gest de força més potent que el de milers de persones introduint una papereta a l´urna, una papereta que els permetia decidir lliurement si volien que el seu país fos independent.

LA CONSULTA D´ARENYS NEIX ARRAN D´UNA MOCIÓ presentada al ple de l´Ajuntament el 4 de juny per un regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis, de suport a la ILP per convocar un referèndum d´autodeterminació que dues entitats (Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig. L´Ajuntament d´Arenys de Munt acordà donar suport a aquesta iniciativa, i cedir una sala municipal al Moviment Arenyenc per l´Autodeterminació per organitzar una recollida de signatures a favor d´aquesta ILP alhora que una consulta local el 13 de setembre per copsar l´opinió de la població en els mateixos termes proposats a la ILP: "Està vostè d´acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". El 16 de juny la mesa del Parlament rebutjava l´admissió a tràmit de la ILP, però la consulta d´Arenys de Munt va continuar endavant.

AQUESTS EN SÓN ELS PRECEDENTS, PERÒ L´ÈXIT de la consulta d´Arenys rau en la feina a nivell local d´una comissió organitzadora, integrada a títol personal per membres de partits polítics, d´entitats locals i vilatans sense cap militància, que treballaren durant tres mesos per fer-la possible. Partits polítics, plataformes sobiranistes, cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l´Estat espanyol, anul•lant l´acord de l´Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hauria quedat circumscrita als ambients més independentistes.

ARENYS DE MUNT VA MOSTRAR AL MÓN TAMBÉ la cara més fosca de l´Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d´autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, no hi té cabuda i on és perfectament admissible que l´advocat de l´Estat que porta als tribunals l´Ajuntament d´Arenys sigui candidat l´any 1995 del partit del dictador Francisco Franco.

L´ENDEMÀ D´ARENYS, CENTENARS DE MUNICIPIS a tot el país iniciaven el camí per organitzar consultes similars. Plataformes d´electes locals, plataformes sobiranistes, membres de la Comissió Organitzadora i Junta Avaladora d´Arenys de Munt començaven a trobar-se per coordinar aquestes consultes a nivell nacional. El Vicent Partal, en un article molt lúcid, el 22 de setembre advertia de la dificultat de la unitat i demanava generositat, perquè la ratlla cal traçar-la entre qui vol votar, i qui no vol que es voti.

EN UNES QUANTES SETMANES NO S´HAN POGUT consolidar els acords per constituir una coordinadora nacional de les consultes on hi hagués la presència conjunta de partits polítics i d´entitats. L´objectiu era massa ambiciós: els partits polítics havien de limitar les seves naturals ànsies de control; les entitats, la seva tendència a la disgregació i a la presa de decisions no estructurada. Això, a més a més, en un moment on entre una gran part de la base i de les entitats sobiranistes s´ha instaurat un antipartidisme ferotge, on qualsevol persona pel fet de militar en un partit polític és suspecte d´interessos ocults. A més, la irrupció d´una nova força política augmenta el temor dels partits que tot aquest sentiment sigui recollit per aquesta candidatura que s´ha anunciat, i els fa accentuar la seva tendència al control.

PERÒ NO CAL PERDRE EL MÓN DE VISTA: desenes de plataformes locals s´han constituït i estan treballant intensament per celebrar consultes el proper 13 de desembre o en la següent onada a la primavera. El 24 d´octubre a Arenys de Munt l´alcalde i la resta de membres de la comissió organitzadora de la consulta d´Arenys, seran els hostes de totes les plataformes locals organitzadores de consultes. Les plataformes sobiranistes (www.referendumindependencia.cat) prestaran suport logístic, faran difusió de les consultes, ajudaran a aconseguir voluntaris i participaran en actes de promoció de les consultes que organitzin les entitats locals. Decidim.cat s´ha compromès a donar suport tècnic i legal als alcaldes i regidors que participin en aquests processos. Osona decideix, Cardedeu decideix, Garrotxa decideix, Vilamajor decideix, Balaguer decideix, Vilafranca decideix... i desenes de plataformes locals mereixen el suport de tothom per damunt de malentesos perquè la taca d´oli d´Arenys s´estengui i projecti al món la voluntat d´exercir l´autodeterminació del poble de Catalunya.

Elisenda Paluzie
Professora de Teoria Econòmica de la UB

Article publicat al diari AVUI el diumenge 18 d'octubre de 2009
 

19 d’octubre 2009

Les plataformes tòxiques


Consultes dinamitades

Fa més de trenta anys que a Catalunya hi ha eleccions i consultes, organitzades per les administracions públiques i en què els partits aboquen tots els seus recursos materials i humans. En canvi, les consultes sobre la independència de Catalunya amb dret de vot dels empadronats a cada municipi, organitzades privadament, no poden comptar amb la llista d’electors del cens ni del padró, ningú té cap obligació d’integrar-se a les meses electorals, cap elector rep a casa l’avís d’on pot votar, els col·legis electorals no poden ser en locals cedits per decisions administratives ni l’administració pot col·laborar en res, el vot per correu no compta amb les garanties públiques, no hi ha campanya institucional per la participació, no es té la protecció dels cossos de seguretat, ni la xarxa informàtica pública, ni hi ha legislació que les reguli. Organitzar-les privadament obliga a crear del no-res les normes i el sistema que garanteixin que només voten els empadronats, sense saber qui són, i que només es pot votar una vegada. Tampoc tenim els milers de funcionaris que treballen per a les eleccions i consultes públiques, i fins ara cap partit ni entitat aporta ni un cèntim per muntar el sistema electoral ni per a les campanyes, mentre a les públiques són milers els professionals amb plena dedicació i els militants mobilitzats, i milions d’euros els esmerçats. A més, l’Estat espanyol central i autonòmic i els seus agents polítics, funcionarials, judicials i policials volen impedir les consultes, emprant tots els recursos al seu abast, incloses amenaces, pressions i guerra bruta.

Tenim dos mesos per superar tots aquests obstacles. Missió impossible? No, si podem comptar amb milers de voluntaris, partits i entitats motivats i actius, sense exclusió ni vetos de ningú, que siguin capaços d’obviar les seves diferències per treballar per un objectiu comú: l’èxit de participació i vot en la consulta de la independència. És el requisit essencial, sense això no es pot fer. Calen també uns alcaldes i regidors impulsant activament i treballant per la consulta, perquè l’Ajuntament com a administració pública i institució no hi pot participar, però sí els càrrecs electes. I són imprescindibles uns equips tècnics d’alt nivell, nacionals, comarcals i locals.

En menys d’un mes comptàvem amb milers de persones motivades i actives arreu de Catalunya, el suport de més de 1.300 alcaldes i regidors, dotzenes de mocions aprovades als ajuntaments, l’entesa entre CDC, ERC, EPM i CUP, l’embrió d’un equip tècnic competent i eficaç treballant contra rellotge, i la implicació de les entitats cíviques. El 2 d’octubre es va assolir l’acord unitari de partits i entitats, representades per PDD, Deumil.cat, Sobirania i Progrés, i Sobirania i Justícia, però algunes plataformes tòxiques trencaren unilateralment tres dies més tard l’acord que elles i els seus representants havien aprovat, fent un cop de mà per “foragitar ERC i CiU del procés de consultes sobre la independència que s’està multiplicant arreu del país”.

No havia estat gens fàcil assolir en tres setmanes l’acord de partits i entitats, en què tothom havia cedit perquè tothom hi estigués raonablement còmode, però és impossible l’acord amb qui només vol excloure els altres, trenca unilateralment i aprova una coordinadora nacional divendres, una altra dilluns, i la seva supressió dimarts. Corren els dies, i amb el caos provocat per les plataformes tòxiques és impossible organitzar amb solvència consultes arreu de Catalunya en menys de dos mesos. Cap partit ni organització política ha rebentat les consultes, tampoc Reagrupament, que ha estat víctima temporal d’un parany ordit per qualque reagrupat novençà (de tot hi ha a la vinya del Senyor) que ha sorprès la bona fe de la direcció fent-la aparèixer com a còmplice i beneficiària del cop de mà de les plataformes tòxiques. Dono fe de la seva innocència.

Qui ho ha fet? Unes entitats minúscules que ara es barallen per un pastís que no existeix. Si jo tingués les seves ànsies de protagonisme i càrrecs, serien els dies més feliços de la meva vida, perquè el meu nomenament com a coordinador general, l’equip que he bastit i l’esquema d’organització presentat són les úniques coses de l’acord amb Òmnium i Decidim.cat que les plataformes tòxiques mantenen. M’han nomenat quatre vegades, divendres, dissabte, dilluns i dimarts, segurament per tenir un boc expiatori a qui carregar el fracàs de les consultes que grapegen. Ni jo ni ningú els servirem de cobertura: volien tot el poder a la coordinadora nacional per via del cop de mà, ja és seu, i amb ell tota la responsabilitat. Que treballin els que no deixen treballar, que amb les cendres de la il·lusió de tanta gent basteixin des de l’exclusió i el sectarisme, que responguin davant el poble català pel que han fet i faran. Si algú s’astora perquè tan poca gent pugui fer tant de mal, que pensi que per construir un edifici cal la feina coordinada de centenars de persones, dels arquitectes als peons, i milers per fabricar els materials, però per destruir-lo n’hi ha prou amb un delinqüent amb un llumí. Els colpistes mereixen la creu del mèrit policial, que tots rebrien indignats, però alguns amb l’íntima satisfacció de la feina ben feta.

Les plataformes tòxiques m’han enganyat una vegada, però no tindran una nova oportunitat per fer-ho. No hi ha temps per organitzar i coordinar en menys de dos mesos consultes arreu de Catalunya, però potser sí concentrant tots els esforços en una comarca, on la gent treballa de valent, hi ha unitat, les plataformes tòxiques no hi són, ningú vol excloure ningú, i saben què és complir acords i executar disciplinadament. L’equip en què m’integro treballarà només a Osona, no hi ha temps per més, i no és segur que ens en sortim, malgrat abocar-hi tots els esforços i recursos, perquè ja ens han fet perdre un mes dels tres que tenim.

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 16 d’octubre de 2009

09 d’octubre 2009

El peatge de la mort


Suprimir o modificar l'impost de successions?

En un entorn de crisi econòmica com l’actual, no hi ha cap dubte que les decisions sobre els impostos i sobre la despesa pública constitueixen un tema de gran relleu polític. I les solucions no són úniques, com clarament hem pogut comprovar aquest passat cap de setmana. En el mateix espai de temps hem vist com el Govern espanyol anunciava (el dissabte) una substancial elevació del nivell impositiu, mentre que el diumenge, les eleccions alemanyes, les guanyaven els partits que proposen una reducció d’impostos.

En qualsevol cas, haurem d’admetre que el plantejament tributari que ha fet el Govern socialista espanyol és conseqüència d’una gestió de la despesa pública molt imprudent. En plena crisi econòmica, en un marc de caiguda dels ingressos públics, ha seguit gastant amb singular lleugeresa. I per aquest motiu no li ha quedat més remei que obligar-nos, als ciutadans, a pagar més. Altres solucions són possibles, no en tinc cap dubte. Però sempre que es gestioni la despesa pública amb més prudència.

En aquest article voldria parlar de l’impost de successions i donacions. Més concretament, de les raons que porten a pensar que la seva desaparició, total o parcial, pot ésser una bona mesura.

Algú podria considerar que parlar de suprimir o reduir impostos en un entorn de crisi econòmica i, per tant, de caiguda substancial de la recaptació pública, es inadequat. No ho és. En primer lloc, perquè reflexionar sempre és bo. En segon lloc, perquè estem parlant d’un impost que no és un pilar bàsic de la recaptació del nostre sistema tributari. I en tercer lloc, perquè si s’arriba a la conclusió que el sistema produeix situacions no desitjades per al benestar de les persones, es podrà pensar a no suprimir-lo immediatament sinó després d’un període transitori, però mai una situació de crisi pot ser argument per mantenir tributs inadequats de manera indefinida.

Si comparem l’actual impost de successions i donacions de l’Estat espanyol, sense prendre en consideració els canvis legislatius aprovats per diferents comunitats autònomes, amb el d’altres països del nostre entorn, podem concloure que és un tribut certament dur. Dels més durs. No és una conclusió directa i fàcil, ja que una comparació entre un impost similar de diferents territoris ha de prendre en consideració diversos factors: el tipus de gravamen, la configuració i mètode de valoració de la base imposable, la regulació de les exempcions, etc.

Però la conclusió és inequívoca. És habitual que no hi hagi tributació (o exempcions molt elevades) entre determinats grups de persones. A tall d’exemple, a França no hi ha tributació per la successió per causa de mort entre cònjuges i parelles de fet; a Alemanya les transmissions del mateix tipus només tributen a partir dels 756.000 €, i si són de pares a fills estan exemptes fins a un mínim de 400.000 €, etc.

Ara bé, el que ha impulsat certament el debat sobre el futur d’aquest impost no ha estat tant la regulació dels altres estats de la Unió Europea sinó les mesures que han adoptat altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Així, Madrid, València, les Balears…, han suprimit pràcticament la tributació per transmissió mortis causa de pares a fills.

Cal recordar que Catalunya no té competències per suprimir l’esmentat impost. Només ho podria fer l’Estat. El que sí pot fer és establir àmplies bonificacions a determinades transmissions. I les bonificacions poden ser, per exemple, del 99%. Equivalent, per tant, a una pràctica supressió per a determinats casos.

El que resulta obvi és que tant als països del nostre entorn com en altres territoris de l’Estat espanyol, l’impost de successions no existeix o està fortament bonificat en aquelles transmissions entre membres de la família.

La raó d’aquesta situació es troba en el reconeixement de la família com a nucli generador dels estalvis que es van produint durant tota una vida. Es fa particularment dur que el que una persona ha estalviat i deixa en herència als membres més directes de la seva família, torni a tributar. És una situació aliena a la configuració de la nostra societat.

Sóc partidari de la supressió de l’impost sobre successions, sobretot si la transmissió es dóna dins un nucli familiar. Crec, a més, que la situació que es produeix per als catalans és insostenible. Nosaltres seguim pagant uns impostos que ja no es paguen en les transmissions de pares i fills a les Balears, València i Madrid, entre altres territoris. El greuge comparatiu és evident.

Heribert Padrol
Advocat
Ex director del Departament d'Inspecció Financera i Tributària.

Article publicat al Butlletí num. 180 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 6 d'octubre de 2009

08 d’octubre 2009

La vacuna de la grip A


Teresa Forcades, una activista amb hàbit


Teresa Forcades té 43 anys, és una monja benedictina del monestir de Sant Benet a la muntanya de Montserrat . És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard; i autora dels llibres "Els crims de les grans companyies farmacèutiques", "La Trinitat, avui", i "La Teologia Feminista en la Història". Aquesta doctora ha publicat un article arran de la GRIP A que pel seu interès reproduïm a continuació. Cal remarcar que totes les dades científiques que s’ofereixen en l’article, estan degudament comprovades i suportades per prestigioses publicacions mèdiques quer es relacionen en les “Notes al peu”. També podeu entrar en els enllaços següents per ampliar el coneixement i les dades que ofereix l’autora en aquest article.






Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova

1. DADES CIENTÍFIQUES

- els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 (1)

- la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any (2) ; l’únic que és nou és la soca S-OIV (3-4)

- un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova (5)

- des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món (6) ; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip (7)

- tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut – entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol) – , les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any (8)

2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR

- a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) (9)

- el 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV (10) ; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen – va ser eliminat de la definició al maig de 2009 (11) , després que el 26 d’abril els EEUU s’haguessin declarat en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort (12)

3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’

- en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans (13)

- què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis (14) )

- davant d’això, hi ha qui pot pensar: si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant

- cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré (15)) ; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna (16).

UNA REFLEXIÓ

Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.

Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar.

En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré.

En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs – entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses: 1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.

UNA PROPOSTA

La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país

- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

Teresa Forcades i Vila
Metgessa, doctora en salut pública

Notes al peu
  1. Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279
  2. ‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282
  3. Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279
  4. Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471
  5. US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4.
  6. Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu)
  7. Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu)
  8. Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe A
  9. Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/ http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739
  10. http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009
  11. Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.html
  12. Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471
  13. Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09.
  14. Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston.
  15. Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.htlm
  16. Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.
Article publicat al blog de l’autora el 16 de setembre de 2009