Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de desembre 2012

Felicitació de Nadal

Ens havíem plantejat publicar una felicitació nadalenca de les que volten per la xarxa, per desitjar als nostres amics unes bones festes, però en llegir el magnífic article que ha escrit en Quim Torra, i que ens ha fet espurnejar els ulls, hem preferit publicar-lo al nostre Blog en lloc de la típica felicitació nadalenca. Si molts de nosaltres poguéssim escriure com ell, segur que també ens vindrien al cap els nostres avantpassats, avis, oncles o pares que, des de la seva senzillesa i humilitat, varen treballar i lluitar per fer una Catalunya més lliure i pròspera i que també potser van somiar que arribessin uns moments com els que ara estem vivint. Per ells ara no podem defallir i tots junts hem d’aconseguir portar a Catalunya a esdevenir una Nació lliure i amb un Estat independent dins d’Europa.


Bon Nadal a tothom i que el 2013 sigui el començament d’aquesta alba de llibertat que reclama l’escriptor i que nosaltres també desitgem.

Bon Nadal de Llibertat

Tota una vida cosint i treballant, de dia i de nit, al portal de l’entrada de casa o a la llum d’un quinqué, amb les butxaques de la bata sempre plenes de fils i agulles i botons i cintes de colors que s’enredaven amb caramels i regalèssies, anissos i pegadolces, les llaminadures que tenia sempre a punt per quan els néts arribaven a veure-la, perquè ells sempre sabien que en aquelles butxaques de l’àvia hi havia una muntanya de tresors que els estaven esperant.

Va néixer l’any 1907, la primera filla d’una família de pagesos arreglats, amb casa al carrer d’en Joli (avui Anselm Clavé), de Santa Coloma de Farners. Una casa amb eixida i cort, on s’hi matava porc i es desplomaven els pollastres i les panotxes de blat de moro penjaven del sostre, assecant-se al sol, daurant-se veient passar el temps. Com tantes noies de la seva edat, la Maria, sortint de l’escola, anava a cosir. Calia fer arribar diners a casa i els seus pares la van enviar a aprendre de modista a Santa Eulàlia del Passeig de Gràcia de Barcelona, una de les cases de moda de més prestigi aleshores. La Maria cosia i feia patrons i emprovava els seus vestits a les senyores que vivien en aquells pisos enormes de l’Eixample, una mica tocades i posades. Treballava dissabtes i diumenges, i al vespre, quan la botiga tancava, la Maria se n’anava caminant fins a la casa dels seus parents, on vivia. S’allitava d’hora, i a la seva habitació, entre vetes i fils, retalls i mocadors de fer farcell, gases i cremalleres, la Maria es posava a somniar amb els seus pares i germans, amb les seves amigues que havia deixat enrere i amb aquell xicot, morè i espavilat, que un dia, a la Festa Major, li va fer reservar en seu quadernet tots els balls de la nit.

Així anaren passant quatre anys, i només el dia d’inauguració de la Fira de Santa Llúcia, quan s’obrien les parades de la catedral, i els pastors i els àngels i la molsa i el suro i el Nen Jesús ocupaven els seus llocs de cada any, aleshores aquell dia les modistetes de Barcelona feien festa grossa, i és conegut que els estudiants i dependents les empaitaven, en va, perquè elles estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred -i les protegien d’algun pessic impúdic-.

Després, la Maria va tornar a Santa Coloma. Ja no s’hi mouria mai més. La seva arribada fou un triomf espectacular. Tothom volia fer-se els vestits amb aquella modista que portava els dissenys més avançats i à la page de la capital. Però la Maria, que no sabia fer una altra cosa, va seguir treballant i treballant.

Es casà amb en Domènec, millor dit, en Mingo. Ell feia algunes feines a la impremta i també exercia de barber, que compaginava amb la botiga de perfumeria i papereria que havia obert. Aviat arribaria la Carme, la primera filla, nascuda el mateix 14 d’abril de 1931, guanyant-se les poques pessetes que el Govern del President Macià va concedir a tots els recent nascuts aquell dia. En Mingo, republicà, semblava haver triat la data expressament.

Després va esclatar la guerra del desastre nacional. En Mingo va ser reclutat. La Maria va haver de començar a negociar amb els béns i materials de la botiga, que intercanviava per verdures i fruites. O el que fos. Amb la desfeta, el seu marit va ser tancat en un camp de la Catalunya Nord. La travessa del pantà franquista la va fer la Maria treballant i treballant. Com tothom. La Maria seguia cosint i cosint, amb les butxaques plenes de fils de tots colors. Fins i tot quan va arribar la primera tele en blanc i negre, la Maria es passava tota l’estona que durava el programa que fos cosint. No es va jubilar mai. La veieu sempre remenant una olla o sargint uns mitjons amb el taló foradat.

Mai no va queixar-se ni una sola vegada, mai no va donar un no a ningú per resposta, mai no va deixar de tenir un somriure a punt per a qualsevol que el necessités. Tampoc mai no va dir ni una paraula en castellà perquè no el sabia. Despistada i discreta, sense temps per gairebé res que no fossin els seus patrons i els seus didals de cosir, fugint de cap protagonisme, la Maria va viure una vida de treball tenaç i inesgotable, però en mig del qual la seva senzillesa, la seva bondat i la seva alegria natural van il·luminar sempre tots els que la van conèixer. Era prodigiós: només acostar-t'hi et feia sentir bé.

La Maria Garriga, la meva àvia, ha estat la millor persona que m’he trobat a la vida. Mai ens va renyar, però no per res, sinó perquè era impossible enfadar-se amb ella. En cada moment sabia trobar una paraula amable de consol, o callava perquè no hi havia res a dir. El silenci de l´àvia també et feia companyia, com si una dolça pau t'abracés. L’horroritzava donar feina o que algú es preocupés per ella. Estava contenta si nosaltres estàvem contents. En tenia prou amb ben poca cosa, gairebé res. Va estimar i va ser molt estimada, sense adonar-nos-en, ni ella ni nosaltres. Els seus néts l’adoràvem, i encara ara la veig amb una bosseta d’anissos a la mà o durant una Festa de Reis, aguantant-me el fanalet, mentre jo li posava la meva mà a la seva butxaca per trobar el meu tresor. Tampoc no es necessita gairebé més que això per recordar a algú per sempre.

I en aquest Nadal que tot és alegria pel futur que ens espera, us convido, amics lectors, a que recordeu a tots els que han fet que avui siguem aquí, a l'alba de la nostra llibertat.

Bon Nadal a tothom.

Quim Torra
Advocat i editor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 20 de desembre del 2012

Cap comentari: