Només han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d’Esquerra ja s’han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l’estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l’ús del mot independència i el compromís d’assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.
Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d’un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d’Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d’aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L’Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d’infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.
És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d’Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l’any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d’enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l’autodeterminació amb aquestes paraules: “Tenim pressa, molta pressa”. Curiosament, l’endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: “No tenim pressa”. Aquest canvi recorda la versió anglesa –What a difference a day makes– d’un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d’un dia a un altre.
Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d’aquest 2012, i és cert. D’independència, llavors, només en parlava l’independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d’Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l’ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història –esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble– i el gros dels votants d’Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d’independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.
“No es pot anar a la processó i repicar campanes”, deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d’aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l’oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d’un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d’una covardia inadmissible i impròpia d’algú que es diu independentista. D’aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l’espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d’altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l’artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d’assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d’això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?
Víctor Alexandre
Periodista i escriptor
Article publicat a elSigulardigital.cat el dimarts 4 de desembre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada