La primavera catalana

No tan sols els polítics catalans veuen que la situació a casa nostra és irreversible. També altres polítics com Iñaki Anasagasti, veuen que els anhels de Catalunya per assolir un Estat propi son antagònics amb les prevencions i traves que hi veuen els espanyols. Per això parla de l’hivern de la política espanyola i que jo contraposo amb la primavera catalana que s’albira amb el pacte CiU-ERC. Si llegim els motius del Sr. Anasagasti que ha escrit en el seu Blog, comprendrem molt millor aquestes sensacions. 

 Feliç ANY NOU !

Ha arribat l'hivern a la política espanyola

Feia temps que en el viatge a Madrid el comandant de l'avió no ens deia el que ens va anunciar aquest dimarts: "Senyors passatgers. L'aeroport està totalment cobert per una boira molt espessa, però no s’alarmin, tenim una hora de combustible i els informo que utilitzarem per aterrar el pilot automàtic ". Glup!.

Doncs una cosa així succeeix amb la política a Madrid. Que aquesta no existeix. Només hi ha pilot automàtic. La boira ho tapa tot, tenim poca gasolina i més que un govern és un pilot automàtic que funciona posant en el tauler un NO com una casa. El PP no admet ni una esmena a res, s'incompleix flagrantment el programa electoral, Madrid està de cap per avall, les cues de l'atur creixen, els menjadors de Càritas són més visitats que el Crist de Medinaceli en el seu moment, no hi ha diàleg polític, i tot és piconadora, guillotina. No m'estranya gens que una gentada compri loteria com a bojos. Al senat fins i tot els d'Amaiur han comprat loteria del PP, i aquests d'Amaiur i tots de tots. Jo tinc loteria de Villaviciosa, de Zamora, de Lugo, d'Algesires, d'Eibar i no sé de quants altres llocs. I a la recíproca vaig portar un talonari de cent números del Batzoki de Matiko i en un moment el vaig vendre com si ho regalés. Coses de l'hivern en què vivim.

I avui, Artur Mas ja és president de la Generalitat amb el suport d'ERC, i la inhibició en gairebé tot del PSC i l'agressivitat manifesta del PP, que és la força catalana. Per tot això per a mi la gran notícia de la dècada, no de l'any, és el canvi d'actitud política de CiU. El seu afartament ha fet que la seva política avui sigui irreconeixible amb la seva política d'ahir. Res a veure. I la conec molt de prop.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola. I a l'hivern plou, fa fred, neva, hi ha inundacions, gelades, calamarsa, núvols baixos, molt fred i el temps esdevé desagradable. És l'evidència que s'anuncia després del debat d'investidura català, però no per a Catalunya, sinó pels que encara somien amb Madrid com a seu olímpica.

Per què s'ha arribat a això?. Perquè a Madrid no hi ha polítics seriosos, sinó patriotes espanyols i molta gent que no tenen ni idea de res, una incultura oceànica, la creença que Madrid i el Reial Madrid és Espanya, i un rei que envia targetes de Nadal només en castellà, mentre riu com un babau i té a la seva dona més farta que als catalans.

Hem de convenir que això neix fa 34 anys després d'una mala negociació constitucional de Miquel Roca el 1978. Ponent constitucional va valorar més la seva glòria personal que era passejada cada any amb Peces Barba, Gabriel Cisneros i Solé Tura que una Catalunya que hauria d'haver apostat per la figura del Concert, i consagrar clarament la distinció de nacions i regions dins d'un estat plurinacional . Avui Miquel Roca calla però és un dels grans responsables de la manca de benzina per al motor del cotxe català. I si es vol fer una anàlisi seriosa del que ha passat, no s'ha d'obviar aquesta dada que té nom i cognom. Menys glòria per a qui no la mereix.

Però dit això, cal assenyalar que el 1978 hi havien només dues demandes d'autogovern. La basca i la catalana que van ser aigualides per pressió militar i generalitzat el procés amb el cafè per a tothom, amb la LOAPA, amb el nul desenvolupament autonòmic per donar com a resultat un estat autonòmic espanyol car, malgastador i inviable. Però han estat el PP i el PSOE els responsables d'aquest Frankenstein. No nosaltres.

Davant d’això Maragall va proposar la reforma de l'estatut català que Zapatero va dir que assumiria en la seva totalitat. No ho va fer i el Tribunal Constitucional, format per magistrats elegits pel PP i el PSOE, va deixar l'estatut irreconeixible en les seves apostes identitàries. Una més. Un Tribunal Constitucional que és un àrbitre casolà i deixa Catalunya sense el degut finançament i amb el consegüent ofec econòmic. Davant d’això el debat va derivant perquè a Madrid només troben burla, incomprensió, animositat, manca de visió política i de reconeixement del que fins llavors havia fet CiU en els moments dels grans reptes. I es produeix la desafecció i com a conseqüència d'ella una immensa manifestació en la celebració de la Diada, cop de porta de Rajoy a Mas, eleccions anticipades i un parlament sobiranista català que posa data a un referèndum i decideix anar creant instruments d'estat per afrontar no només la crisi sinó la possibilitat de navegar sols pel món, tot i les pressions europees, empresarials, i polítiques de tota mena.

I és que Espanya, senyors de Madrid, té un problema i el problema no és Catalunya, ho són vostès que han agreujat aquesta desafecció, aquesta separació, aquesta recerca d'un camí propi d'una Catalunya que com em va dir Cavero en relació amb la impossibilitat d'una Navarra incorporada a la CAB, "perquè té frontera, graner i dimensió de país independent".

Aquest divendres hem tingut un debat a la televisió ETB Rafa Lareina (Amaiur), Ramón Rabanera (PP), Javier Lasarte (PSE) i jo. L'argumentació del PP, aquí i a Madrid és la mateixa. No es pot trencar la cohesió de la societat catalana amb aventures i la decisió final recau en tot el poble espanyol, no en la decisió dels catalans a diferència del que passa al Quebec i a Escòcia. És a dir, perquè no hi hagi ruptura ni esquerda de la cohesió, la minoria unionista ha de manar sobre la majoria catalana o catalanista. I com els catalans són menors d'edat, que votin per ells tots els espanyols.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola, perquè una cosa molt profunda s'ha trencat i em fa l’efecte que serà per sempre. Però a l’hora cal parlar de la primavera de la política catalana. Ja res serà igual. Ja hi ha molt català mitjà que veu possible un nou estatus que no es quedi circumscrit a un pacte fiscal, i hi ha molt europeu que sap que tot i les pressions dels amics de Margallo i de les “boutades” d'aquest, una Catalunya europea és possible . I en això estan i en això estem.

Zorionak Artur Mas i Zorionak a Catalunya!.

Iñaki Anasagasti

Senador per Biscaia

Article publicat al seu Blog el 25 de desembre del 2012 (Traduït del castellà)