Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de juliol 2014

L'adéu de Pujol

Jordi Pujol no és Catalunya, ni tant sols és CDC, per molt que en fos un dels seus fundadors, ha estat una figura cabdal del nostre País i durant molts anys, la cara visible de la política de govern de Catalunya, però aquí s’acaba el conte, Catalunya és molt més que un líder, per important que sigui o hagi estat. La confessió de Jordi Pujol, no farà trontollar el procés. Molta gent, sobretot des de Madrid, ens voldran fer creure que amb la declaració de Pujol l’independentisme s’ha acabat. Això és totalment fals, doncs ara més que mai hem de fer costat al MH President Mas, al Josep Rull, a l’Oriol Junqueras i a tota la societat civil que vol la independència. Ni la Chacon, ni el Navarro, ni el Rivera ni l’Alícia, ni Podem, ni la Rosa Díez ens obligaran a defallir. Cal que CDC faci neteja de la influència Pujol. Costarà però hi arribarem. Convergència s'ha de reformar, perquè li espera un gran futur com a partit en un nou estat independent per fer aquesta neteja i construir una Catalunya més decent. La sociòloga Marta Rovira i Martinez en parla abastament i clara en el seu article titulat “L’adéu de Pujol” que podeu llegir tot seguit en el nostre Bloc. Només afegir que, fa uns dies, mossèn Ballarín s’exclamava al cel amb una referència implícita a Jordi Pujol: “No paro de pensar en tu. Que Déu et pagui tot allò que tu has fet per Catalunya, ja que no ho fan alguns de casa mateix”. Aquesta reflexió potser caldrà que la fem molts catalans.

L'adéu de Pujol

La confessió de Jordi Pujol, president, sobre pràctiques d’evasió fiscal ens ha deixat a molts força tocats. Pujolistes i no pujolistes, els catalanistes d’una certa edat fa molts anys que hem conviscut al llarg de les nostres vides amb un personatge que havia marcat profundament el sentiment nacional del país a través del seu lideratge. I és per això que ara estem passant una mena de dol. No és només una qüestió política, és també personal. Per què ho entengueu, jo vaig conèixer Jordi Pujol el dia que em va rebre, amb tretze anys, amb el grup de catalans que havíem guanyat un campionat d’Espanya de rem. Jo era la més joveneta. Era el 1983. I em vaig sentir molt especial pel fet que aquell home que parlava tombant el cap de costat i que era tant important m’adrecés uns segons d’atenció al mateix Palau de la Generalitat, en una Barcelona que amb prou feines coneixia.

Molts tenim una història amb el president Pujol, amb la persona i el personatge. Al marge de si l’hem votat o no. A molts ens ha admirat la seva capacitat de treball, els coneixements de llarg recorregut i amplis, les seves frases brillants i les seves reflexions sobre aquest país que ens estimem i ens preocupa. El pujolisme ha deixat un llegat innegable en la construcció nacional del país. Segurament ningú com ell, en el moment que va començar a governar, tenia tan clar que Catalunya havia de recuperar les institucions per tornar a ser una nació. Encara que el projecte de CiU no hagi estat el de tothom, no es pot negar que ha tingut una influència determinant en la conformació dels horitzons del país. En aquest sentit, Jordi Pujol ha estat un líder excepcional, amb una gran capacitat d’ambició i de decisió.

Però el personatge polític ha tingut èxit també per la manera de ser de la persona. Pujol sovint ha fet més d’alliçonador heterodox (amb estirabots inclosos) que de líder de partit o president de govern. No ha estat un líder d’aquests que ara s’estilen i que es defineixen per seduir a la gent emocionalment, sinó per ser una persona que simplement es feia escoltar. Allò que ha fet de Pujol un polític atractiu ha estat sobretot el seu temperament. La seva seguretat i alhora senzillesa en acostar-se a la gent i parlar amb naturalitat, entrant en el cos a cos allà on molts polítics defugen el contacte per inseguretat o incomoditat. La seva estratègia de preguntar i mostrar interès per les persones individualment. I de vegades fins i tot renyar-les. Un gest que ara em ve al cap quan penso que ha trencat amb l’encanteri que ell mateix havia anat creant al voltant del seu posat paternal.

Pujol ens ha deixat, ara, sense aquesta ombra paternal que volguéssim o no es projectava sobre el catalanisme i sobre el procés cap a la independència. Qualsevol declaració de Pujol dient que s’ha acabat el bròquil en les relacions entre Catalunya i Espanya, venint de la persona que va construir l’autonomia catalana durant 23 anys, era com un aval. Potser no el necessitàvem, però tenia la seva influència. I malgrat tot l’independentisme (el nou i el vell) està fet sobre la base de la superació del pujolisme. Perquè l’independentisme representa un canvi radical de plantejaments ideològics i morals respecte el catalanisme del pacte amb Madrid que havia impulsat CiU i la burgesia catalana (els industrials i les grans empreses del país), al qual s’havien acomodat les classes mitjanes mentre els va anar bé.

La confessió de Pujol sobre els diners que guardava a Andorra no deixa de ser un episodi més de la covardia d’unes classes dirigents que no s’han cregut del tot el país, que no actuaven pensant només en la gent del seu país, sinó amb el tacticisme de qui fa provisió per a quant les coses vagin mal dades. O potser per pura irresponsabilitat i afany de riquesa, o simplement pensant en els fills (quants diners es necessiten per sentir-se segur?). En aquest país tothom fa una mica el mateix. Qui més qui menys ha intentat pagar menys impostos, o s’ha esperat que passessin els cinc anys en què prescrivia el delicte de no pagar l’impost d’herència. I tothom feia la vista grossa, perquè fet i fet els diners anaven a parar a un Estat que no és el nostre, que ens va a la contra. Durant molts anys ens hem dit que érem diferents, però no ens hem obligat a fer les coses diferents fins que no hem volgut ser realment els responsables absoluts d’aquest país que se suposa que ens estimem. És així com l’independentisme ha demostrat, i ha de demostrar, que és un revulsiu democràtic i de transparència. I de responsabilització individual envers la cosa pública.

A curt termini, tota aquesta qüestió ha despertat l’antipujolisme i l’anticatalanisme de sempre. Els que sempre van confondre Pujol i Catalunya, i van intentar atacar-lo des de mitjans de premsa i les files polítiques de l’espanyolisme, pensant que en fer caure Pujol el poder i les institucions catalanes caurien a les seves mans. La història no només no els ha donat la raó, sinó que els ha ensenyat que el pujolisme era una forma de catalanisme molt menys exigent que el que han impulsat les classes mitjanes i les capes més castigades pel nostre sistema econòmic. Però aquells que van llegir malament el sentiment nacional de la gent del país, continuen fent-ho. Perquè la mirada, en política, està massa associada als propis interessos.


Veurem com durant tota la tardor l’afer Pujol no pararà de fer-se gran i convertir-se en una arma de combat contra la consulta. Hi haurà molt de safareig fent voleiar draps bruts, reals i inventats. I molt de soroll que ens pot distreure del procés que viu el país. El cas Pujol no serà l’únic. N’hi hauran més. Molt de soroll i moltes gesticulacions per aturar un procés que l’espanyolisme vol resoldre simplement per la via de la negació. Les envestides seran fortes, per part de la fiscalia de torn, dels serveis secrets espanyols, o de la premsa anti-independència. I el circ mediàtic serà organitzat per aquells que tenen la consciència i les butxaques menys netes. Molta demagògia. Però tot això només servirà per fer encara més gran la catarsi d’una crisi que recaurà sobre aquells que l’atien menyspreant la voluntat democràtica. Catalunya vol fer foc nou, i n’hi ha que només pensen a fer més llenya per cremar-nos-hi tots plegats. Jordi Pujol no serà l’únic cas de personatge polític sacrificat per aquest procés. Però si Pujol s’ha atrevit a fer un pas com aquest, és el que el procés és molt seriós. Molt. I va endavant. Adéu president.

Marta Rovira i Martínez
Doctora en sociologia per la UAB
Presidenta Fundació Congrés de Cultura Catalana

Article publicat al diari Nació Digital.cat el dimecres 30 de juliol del2014

25 de juliol 2014

Els quatre manaments per riures de Boadella, Vargas Llosa i Franco

Sembla que els espanyolistes han vist que això de la independència va en serio i comencen a posar-se nerviosos. Les provocacions cada dia seran mes freqüents i des de Madrid ens volen fer saltar. La politòloga Aurora Almendros, ens ofereix, en un article que podeu llegir en el nostre Blog, les pautes per rebatre la fatxenderia d’aquesta gentussa. L’Aurora diu que ho hem de fer “amb un somriure als llavis, el cap alt i mirant endavant perquè el futur i la democràcia són nostres. La impotència, la ràbia i el franquisme són per a ells”.

Els quatre manaments per riures de Boadella, Vargas Llosa i Franco

La foto dels signants del manifest contra el dret a decidir dels catalans és una més de les provocacions que els independentistes, federalistes honestos, i ho podríem fer extensible a tots els catalans demòcrates, patim. La fatxenderia amb la qual els Vargas Llosa, Boadella, Espada i companyia parlen dels catalans és simplement una provocació. Com ho són les actituds, accions i lleis del govern espanyol, la publicació de les seves balances fiscals respon a aquesta estratègia. També les declaracions, propostes o silencis dels altres partits espanyols, els insults permanents dels mitjans de comunicació d’allà, i així podríem continuar amb un llarg etcètera. També des dins de les nostres fronteres també hi ha provocadors professionals: cada piulada al twitter o declaració dels membres de Societat Civil Catalana amb el funcionari de la Diputació de Barcelona Joaquim Coll al capdavant és un exabrupte i un exemple del que ens espera si no reeixim amb el procés sobiranista.

Si no fos perquè ens coneixem molt semblaria que hi ha un pla ben dissenyat per part de la intel·ligència espanyola per fer-nos saltar. Una estratègia perquè cada dia un grupuscle de catalans prèviament escalfats cometin una barbaritat. Seria la millor manera d’atacar i desacreditar un procés polític i civil com el català, impecable en l’aspecte democràtic, impecable també en els seus objectius i mètodes.

Per això és indispensable no caure en cap dels seus paranys i, parafrasejant Josep Maria Terricabres o el mateix Alfred Bosch, davant dels seus insults i provocacions hem de respondre amb un educat somriure i no apartar-nos del nostre camí.

Hi ha com a mínim quatre idees clares sobre les quals no podem transigir. Es tracta de no deixar cap flanc al nacionalisme espanyol:

• Separar tot hipotètic cas de corrupció del procés i els partits i persones que hi donen suport. De ben segur que pot ser una injustícia que moltes persones probablement innocents es vegin relegades del seu càrrec per estar imputats o relacionats amb un presumpte cas de corrupció. És vital deixar clar que si la independència és per bastir un país nou, els mitjans determinen el fi. La renúncia d’Oriol Pujol arriba tard però en aquesta línia, ja que CiU és la peça fràgil del procés. Emparar la corrupció individual o institucional és, a més d’èticament reprovable, un fre per als independentistes.

• Deixar ben clar que la futura República Catalana serà tant o més inclusiva del que és avui la Catalunya autonòmica. Defensar el monolingüisme català és situar-se al nivell dels Vargas Llosa o Espada. Més de la meitat dels catalans tenen la llengua espanyola com a llengua d’ús habitual. És un debat artificial per la senzilla raó que quan esdevinguem independents el català quedarà protegit de facto ja que deixarà d’existir la justícia espanyola, els ministeris, les multinacionals s’adaptaran,..... I això també val per als nous catalans. Deixar votar els estrangers el 9-N obre llacunes a la legitimitat del procés, és cert, però és un missatge contundent als partits com PP, PXC i C’S que fan discurs contra els catalans d’origen immigrant. El racisme sempre ha jugat duent la samarreta del nacionalisme espanyol.

• No perdre el temps amb les provocacions com quan Albert Boadella surt ensenyant el cul amb una estelada, l’Arcadi Espada exigeix que la Germana Forcades aparegui despullada a la portada d’Interviu,... els insults dels tertulians espanyols a tot allò que té a veure amb Catalunya no fan més que reflectir la seva impotència. O fins i tot quan el flamant “nou” primer secretari del PSC, Miquel Iceta, s’atreveix a dir que la pregunta de la consulta és un nyap. La falta d’arguments democràtics davant de la consulta els porta a situacions i actituds deplorables per no dir ridícules. Per fi els independentistes i la resta de catalans demòcrates tenim un camí i un objectiu nítid, la impotència i la ràbia que antany sentíem davant dels atacs del nacionalisme espanyol ara la deixem per a ells. El nostre és un pensament positiu i constructiu.

• Explicar el nou país. El debat ja no és si serem independents o no, sinó com serà el nou país, la República Catalana. Sumarem molta més gent a la causa de la llibertat si dibuixem el nou país i la societat que hi anirà. La possibilitat de crear un nou país, un model polític de nova planta, és molt més atractiu que els debats histèrics que els unionistes ens volen imposar. No perdem ni un minut més en el debat sobre la legalitat o no de la consulta. A Sudàfrica l’apartheid era legal i tothom tenia clar que era una ignomínia. És lògic que els nacionalistes espanyols no acceptin parlar del futur país. És un debat que els fa pànic perquè permet ensenyar les misèries de l’Espanya imperial que ells defensen. Amb el pretext que estem parlant de futuribles impossibles intenten barrar el pas a un debat que saben perfectament que tenen perdut.

Doncs el que dèiem: un somriure als llavis, el cap alt i mirar endavant perquè el futur i la democràcia són nostres. La impotència, la ràbia i el franquisme són per a ells.

Aurora Almendros
Politòloga

Article publicat al digital directe!cat el dimecres 23 de juliol del 2014

22 de juliol 2014

La Confederació Catalana

Davant els reptes que s’albiren per Catalunya en un futur no gaire llunyà, no és gens desassenyat obrir un debat de reflexió arran dels noms que s’estan proposant pel proper Estat que ha de sorgir al final del procés d’independència endegat. Entre Catalunya, República Catalana, Generalitat de Catalunya i d’altres que han sorgit darrerament, el president de les nostres associacions “Sabadell Memorial” i “Unió Catalanista de Sabadell”, en Manel Pagès i Panadès, ha portat a terme un detallat estudi sobre aquest tema i fruit del mateix, ha escrit un extens article titulat “La Confederació Catalana”, on exposa els fonaments de la seva proposta que molt resumida diu en un paràgraf: “Entre mig de tanta república jacobina i aspirants a ser-ne, anteposem el nom de Confederació Catalana. Aquest nom i la seva praxis política i administrativa ens relliga amb els nostres orígens com a Nació i com un Estat independent”. Si voleu llegir la seva tesis completa, podeu fer-ho tot seguit.

La Confederació Catalana
Proposta per denominar el futur Estat català

1- Catalunya davant d’una cruïlla històrica.

A tall de presentació, començaré per analitzar les circumstàncies atzaroses que ens han portat a la cruïlla històrica en la que Catalunya és juga la seva existència com a poble. Per assegurar la supervivència de la nostra llengua i de la nostra Nació, hem de prendre l’única opció possible. La decisió radical de proclamar la independència i crear un Estat propi.

La realitat de la situació política de l’Estat Espanyol és de crisi institucional i de col·lapse intel·lectual. Conseqüència lògica d’un govern espanyol empantanegat i d’un bipartidisme esgotat. Espanya es trenca sense que ningú faci res per impedir-ho. Ni es vol ni es pot.

El Govern de Madrid per la seva petulància i la seva mentalitat castellana atàvica, esperonada per una caverna mediàtica que menteix, calúmnia i falseja la realitat. La seva obsessió anticatalana, només serveix per afalagar els baixos instints de la gentussa i ajudar al Govern d’Espanya a confondre els desitjos amb la realitat. Un Govern del PP, obstinat en mantenir i utilitzar una Constitució desprestigiada, corrompuda i obsoleta, per defensar la dèria centralista i uniformadora a ultrança. La Nació Catalana i sobretot la nostra llengua els hi fa nosa. Volen anorrear-nos, desnaturar-nos i assimilar-nos, sigui com sigui i costi el que costi. Amb l’estúpida col·laboració del PSOE. L’única cosa que els interessa del nostre País, és l’explotació colonialista, una de les poques coses que dominen a la perfecció.

El Govern de Catalunya, perquè el nostre projecte de futur és la independència i comporta inexorablement la separació política de l’Estat Espanyol. Objectiu que la majoria dels ciutadans catalans comparteixen amb harmonia, il·lusió i de forma pacífica. Un poble que ha manifestat de forma inequívoca que vol la independència i tenir un Estat Propi. Que ja està fart de subvencionar una Espanya insolvent a canvi d’incomprensió, atacs constants i sense treva a la nostra precària autonomia i a un espoli sense fre. I que el 9N vol votar i plasmar aquest desig en la gran victòria del Si+Si.

2- Un còctel explosiu.

La conjunció d’una crisi econòmica, financera, política, territorial i democràtica, amb la incapacitat dels partits espanyolistes per fer-hi front, condueix Espanya inexorablement a un atzucac. O potser a la seva desintegració. El temps ens ho dirà i la història ho recollirà.

No podem ignorar la crisi econòmica i social, doncs és una realitat que ens colpeja a tots. Perquè a sobre, l’utilitzen els unionistes per afeblir el moviment independentista. Per superar aquest entrebanc, hem de saber diferenciar la crisi que afecta Espanya, de la que suportem els catalans per culpa d’ells. Hem de dir ben alt i sense por, que la crisi que afecta el nostre País, està produïda bàsicament, per la tutela, les imposicions i l’espoli a que ens sotmet l’Estat espanyol. Una Catalunya independent, podria superar la crisi amb més facilitat.

També hem de dir, que la crisi econòmica s’està reconduint i amb possibilitats de superar-la, gràcies a la vitalitat comercial, empresarial i productiva de Catalunya. Cal dir que la recuperació econòmica del nostre País, es deu bàsicament al treball dels seus ciutadans i que seria més potent i efectiva si el govern espanyol deixés d’intervenir i fer la traveta constantment a la Generalitat de Catalunya i al nostre teixit productiu. Fa més mal a Catalunya la inseguretat jurídica, els continuats bloquejos burocràtics que ens imposen, els repetits atacs a la nostra autonomia i la brutal discriminació en les inversions a que estem sotmesos, que no pas l’espoli de 16.000 milions d’euros que l’Estat ens roba cada any.

3- La transició constitucional ha mort. Visca la transició nacional.

El que no hi ha possibilitat de superar, és la crisi política. El pacte constitucional que van signar les forces polítiques més representatives, incloses les de Catalunya i Euskadi, per fer una transició pacífica de la dictadura franquista a una democràcia parlamentària, s’ha esmicolat i no hi ha ningú que el vulgui apedaçar.

En primer lloc els que el van dinamitar: un PP dirigint un Govern autoritari i reaccionari, amb un tuf franquista que fa caure de clatell. Govern i Estat, que són el paradigma de la corrupció, la ineficàcia i el malbaratament. Un Parlament espanyol segrestat i potinejat per la majoria absoluta del PP, amb la connivència d’un PSOE que ha traït els seus postulats republicans i s’ha abraçat sense vergonya a la Monarquia. Una democràcia que està instrumentalitzada i mediatitzada pels interessos de l’elit extractiva i al servei d’un Partit Popular, intractable, envalentit i prepotent.

Un Govern, fins al moll de l’os profundament anticatalà. Govern que només es preocupa per imposar un model centralista i radial absolutament ineficaç, insostenible i ruïnós que bàsicament, financem els catalans. Obsessionat per la unitat d’Espanya fins el delirium tremens. Són la causa i el cor de la crisi política d’Espanya i de l’Estat. Crisi sistèmica que acabarà finalment, amb les escorrialles del nefast Imperi Espanyol. Que fins i tot pot acabar afectant l’estabilitat de la mateixa UE i de l’euro.

A l’altra banda, hi som nosaltres, el poble de Catalunya. La sentència del TC contra l’Estatut, va trair i trencar el pacte constitucional de la transició. Va tancar definitivament la via autonòmica que podia haver integrat Catalunya dins l’Estat Espanyol i va obrir les portes a la independència. Les grans manifestacions del 2010 i del 2012, la cadena catalana del 2013 amb milions de persones manifestant-se demanant la Independència de Catalunya i moltíssims més actes i manifestacions per tot el territori, han demostrat inequívocament, que la Societat Civil Catalana vol la independència i tenir un Estat Propi.

4- La independència de Catalunya està servida.

Els partits independentistes van revalidar la victòria en la majoria de Municipis de Catalunya, inclosa la capital Barcelona (2011). Totes les eleccions autonòmiques les ha guanyades CiU i les europees (2014) va consolidar una majoria independentista. La realitat és la que és i els fets són el que són. El desig d’independència es transversal i la exigeixen la majoria dels catalans amb el President Mas al capdavant. També, el Govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, els Ajuntaments, partits polítics, la Societat Civil, sindicats, patronals, federacions esportives, etc. o sigui, una majoria social i política inqüestionable. Resumint: és per això que tothom vol votar el 9N i precisament per poder votar Si+Si.

El Govern de la Generalitat, des de les eleccions al parlament de Catalunya del 2012, ha anat preparant les estructures d’Estat necessàries per tal que una vegada proclamada la independència, el país pugui funcionar amb tota normalitat. També la logística de les eleccions del 9N. S’ha constituït el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que agrupa, Generalitat, Parlament, partits i la Societat Civil Catalana, amb la gran majoria d’Entitats de Catalunya.

El Diplocat, el Col·lectiu Wilson, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, El Cercle Català de Negocis, els Casals Catalans arreu del món i moltes altres entitats i iniciatives, han donat a conèixer les reivindicacions catalanes a l’estranger. D’una forma prioritària, la votació del 9N i la voluntat de Catalunya d’esdevenir una Nació independent amb el seu Estat. En aquests moments tots els mitjans de comunicació internacionals es fan ressò de les reivindicacions catalanes. A l’agenda de totes les cancelleries europees la qüestió catalana hi figura en un lloc preferent.

5- La guspira que va encendre un País.

La Generalitat governa i representa Catalunya, però en aquests moments la seva importància rau en que també és el nucli inicial, la gènesi i el fonament jurídic i polític de l’Estat Català. I moltes vegades actua com a tal, en l’àmbit polític, institucional i internacional, en representació de la Nació Catalana. De tal manera que molts catalans veuen a la Generalitat, com un Estat Català en potència.

El procés independentista a Catalunya, ha estat possible, perquè el centre de gravetat polític i social l’ha ocupat i dirigit CiU, la força hegemònica del catalanisme. S’ha aprofitat l’autonomia i la democràcia, per recuperar el fil trencat de la Renaixença i en molts aspectes superar-la. S’ha catalanitzat el País i s’ha integrat la gran immigració que el Govern espanyol ens ha induït. El detonant per passar del Catalanisme de la Renaixença al Catalanisme de la Independència, va ser el desballestament de l’Estatut per part del TC. L’Estat de les Autonomies, es mostrava incapaç de resoldre les necessitats vitals de Catalunya. Però el factor determinant, ha estat la consolidació de la Generalitat com impulsor i referent del catalanisme. Sense els dinou anys que Jordi Pujol va ser President de la Generalitat, res del que estem vivint ara, hauria estat possible.

És inqüestionable que les mobilitzacions massives i altres esdeveniments de signe independentista, han condicionat el debat polític i social a Catalunya aquests últims anys. Si comparem aquesta realitat amb les manifestacions del país Valencià i les Illes i l’actitud de llurs Governs, veurem la gran diferència que hi ha entre tenir un Govern que empeny el procés independentista i uns Governs del PP o del PSOE, que el volen impedir. Amb la dificultat afegida que des de la transició fins ara, han imposat una política centralitzadora i anticatalana. El resultat d’aquesta intoxicació i manant Governs espanyolistes, és que una consulta o un referèndum com el de Catalunya, són força impensables. De moment.

6- A la recerca de l’Estructura perduda.

Quan el President Mas, va formular la pregunta i va fixar la data del 9N, perquè mitjançà una votació democràtica, els catalans poguéssim decidir el nostre futur polític, es va iniciar formalment la cursa cap a la independència de Catalunya. Aquest fet transcendental, implicava explícitament, la recuperació i necessàriament la creació de l’Estat Català.

En conseqüència, el Govern de la Generalitat, va anunciar que es crearien les estructures d’Estat necessàries perquè el País l’endemà de la independència pogués funcionar amb tota normalitat. De fet, moltes d’aquestes estructures ja existien i funcionaven normalment. Com els Ajuntaments, Sanitat, Ensenyament, Policia, que depenen directament de la Generalitat. D’altres, com Justícia, Infraestructures i Energia existeixen, però no depenen del nostre Govern.

Unes poques però no les tenim, ni pintades a l’oli, com són Afers Exteriors i Defensa. D’aquestes, la corresponent a las ambaixades i consolats, és de vital importància, especialment abans de la independència i precisament per poder disposar de les complicitats internacionals necessàries, per aconseguir-la. Els contactes internacionals, econòmics, periodístics, culturals com l’Institut Ramon Llull, son embrions, no estructures homologables.

Un Estat no s’improvisa, ni surt del no res. Sempre es constitueix a partir d’estructures preexistents. En el nostre cas, la Generalitat. Encara que no hi parem atenció, la principal estructura d’Estat de que disposem, és la pròpia Generalitat de Catalunya, formada per la Presidència, Govern i Parlament.

7- Una milícia democràtica i catalana.

No siguem ingenus ni estúpids, un Estat, més encara un de novell com el Català, s’haurà de defensar dels enemics externs, especialment d’Espanya, que no podrà pair la pèrdua de la joia de la corona, que durant tants anys, tants com 300, ha explotat. Que enyorarà l’Imperi perdut i no deixarà passar cap ocasió o circumstància propícia, per recuperar allò que considera de la seva propietat, adquirit a sang i foc per la violència militar i legitimitat pel dret de conquesta, tan arrelat a la mentalitat espanyola o castellana. Sempre vivint a l’esquena dels demés.

Tan si és una Monarquia o una República o si està governada pel PP, pel PSOE, o per partits més reaccionaris, més esquerranosos o per neo-franquistes. Tan se val. Tots alhora o per separat, intentaran per tots els mitjans, desestabilitzar el nostre novell Estat. Sorgiran conflictes internacionals i disputes amb altres Estats, en els que indefectiblement, ens hi veurem implicats. Haurem de defensar les Ambaixades, Consolats, Delegacions i empreses catalanes a l’estranger.

Tot això que acabo d’explicar, és per advertir de la necessitat de disposar d’una força militar adequada a les nostres necessitats. diguem-l’hi el nom que us agradi més: Miquelets, Maulets, Milícia Nacional, Exèrcit, Sometent, etc. O el que sigui, ja que el nom no fa la cosa. Però gent armada disposada a defensar-nos de les possibles agressions dels nostres enemics. També seria una eina d’integració social, que força falta ens fa.

La Defensa, vulgarment coneguda com l’Exèrcit, també és una Estructura d’Estat. La vam perdre fa 300 anys, juntament amb les llibertats i la Generalitat.

8- Cada 50 anys ens volen bombardejar Barcelona.

L’Exèrcit Espanyol, ens ha envaït, reprimit, bombardejat, robat, violat i destruït pobles i ciutats arreu de Catalunya, tantes vegades com ha convingut als interessos de l’Estat Espanyol. Des de Felip V al Franco. Si ara no ho fan no és per falta de ganes. Resulta que formar part de la UE i la Otan els ho impedeix. Els actes execrables que l’exèrcit espanyol ha perpetrat contra Catalunya, fan posar els pèls de punta. Un altre aspecte que ens indigna, és el paper que li atorga la Constitució espanyola en la defensa de la sagrada unitat d’Espanya.

No és d’estranyar doncs, el rebuig i l’animadversió que el poble català professa a l’Exèrcit espanyol o a la Guàrdia Civil. I per extensió a tot allò que soni militar o policial. Per tan, quan es plantegi el debat sobre l’Estructura de la Defensa, haurem de fer l’esforç d’obviar els aspectes negatius que he exposat i que són aliens als catalans. Aquests recels no serveixen per fer un debat serè i constructiu sobre aquesta qüestió tan important. Hem de fer l’esforç mental, per desvincular l’Estructura de la Defensa Catalana, de les Forces Armades Espanyoles. La nostra és una Estructura d’Estat que caldrà tenir en compte en un futur força proper.

La Defensa, ha de contemplar uns serveis d’intel·ligència que neutralitzin, els terroristes, la quinta columna, els provocadors i els espies enemics, més àvids de secrets industrials que de militars. Establint tota mena de col·laboracions internacionals amb els serveis dels Estats amics o millor dit dels no enemics. Ens caldrà estar amatents als moviments de França o d’Itàlia que no veuran en bons ulls i molta suspicàcia, el renaixement de l’Estat Català, ja que històricament sempre vam mantenir relacions poc amistoses i competitives. Àdhuc enfrontaments armats.

9- La parafernàlia necessària.

Els símbols d’un país o de qualsevulla altra cosa, no són res més que la seva representació ideal. Poden semblar una cosa accessòria i sense importància. Però si fem un repàs de les prohibicions, la repressió i les despeses desorbitades que han comportat, veurem que són molt més importants que una consideració superficial ens indicaria. La litúrgia de l’Església Catòlica o l’Ortodoxa, en són els exemples més emblemàtics. No es queden enrere amb fastuositat i despesa, les Monarquies amb llurs capes i corones o els militars amb llurs medalles. Coronacions i desfilades destinades a l’ostentació del poder per enlluernar i en definitiva sotmetre als seus vassalls. Els nazis, els feixistes, els falangistes i els comunistes, en son el paradigma d’una propaganda que ens pot semblar grotesca, però eficaç per mantenir unes dictadures criminals i aberrants.

A Catalunya tenim els nostres símbols. La Bandera amb quatre pals vermells i fons grog, dita vulgarment de les quatre barres. És el més conegut i el més important ja que representa Catalunya, la nostra Pàtria. Tan antiga com la nostra Nació. Perseguida i ultratjada pels nostres enemics, però mai vençuda. Tenim els segadors l’himne Nacional, l’Escut de l’Estat Català i el de la Generalitat. Però en els moments històrics que estem vivint, el que ha esdevingut més popular i difosa, és l’Estelada, pel simple fet de simbolitzar la lluita per la independència de Catalunya.

La simbologia és molt important, ja que expressa d’una manera molt simple i a l’abast de tothom, uns ideals determinats. No per res, la delegada del Govern del PP a Catalunya, dedica tan de temps i tants esforços, a esborrar els nostres símbols i a la vegada imposar i obligar a posar els espanyols.

10- Per anar pel món cal un nom útil i adequat.

La Nació Catalana i el futur Estat Català disposen de tots els símbols necessaris, per equiparar-nos als demés Països. Però ens en falta un de molt important, imprescindible i essencial. El nom en que ens reconeixerem, ens reconeixeran, ens definirem i ensems ens distingirem dels altres Països. Nom que ens representarà i es nombrarà la nostra Pàtria internacionalment. Com serem coneguts pels nostres veïns, pels demés Estats i pobles. Com figurarem en tots els documents escrits, en la nostra Constitució i en els tractats internacionals. De quina manera ens han de dir a les universitats, a les escoles i en els mitjans.

Quan es vol escollir nom, és important demostrar una certa personalitat davant dels altres. Especialment quan el nom que representa aquests altres no ens acaben de fer el pes. Els nostres Estats veïns, com tothom sap, s’anomenen Regne d’Espanya, República Francesa i República Italiana. Seria bo de no caure en el mimetisme, ni en figures d’infausta memòria, ni en connotacions partidistes.

Pel que es refereix a Espanya, tot i ser una Monarquia, el clam popular per recuperar la República no amainarà i és probable que a tard o d’hora, torni a dir-se República Espanyola. Que serà tan anticatalana o més que la Monarquia Borbònica, arrel de tots els nostres maldecaps. De moment, la controvèrsia entre república o monarquia i l’exhibició de banderes republicanes, mes castellanes que la monàrquica, només serveix per distreure’ns de la nostra gran empresa col·lectiva d’aconseguir la llibertat i esdevenir una Nació lliure i sobirana amb el seu corresponent Estat propi. També cal considerar que la República Francesa és el patró de tots els Estats centralistes, jacobins i xovinistes existents.

11- La Confederació Catalana és Catalunya.

Entre mig de tanta república jacobina i aspirants a ser-ne, anteposem el nom de Confederació Catalana. Aquest nom i la seva praxis política i administrativa ens relliga amb els nostres orígens com a Nació i com un Estat independent. La història ens ensenya, que la Confederació Catalano-Aragonesa, va ser un encert i un sistema polític modern en el seu temps i que res fa pensar, tot i salvant les distàncies, que hagi estat superat. La nostra història ens legitima per utilitzar a efectes pràctics, polítics i sentimentals el nom de Confederació Catalana, per anomenar l’Estat que ha de representar i defensar la nostra Nació.

Aquest nom també ens relaciona directament i ens equipara a una gran nació Europea que admirem i moltes vegades voldríem semblar-nos-hi, com és Suïssa i que el nom oficial de seu Estat és el de Confederació Helvètica. País que moltes vegades ens hi hem emmirallat i desitjat sembla’ns-hi. Aquest nom lliga amb la nostra història i en la nostra manera de ser. L’anarquisme, va arrelar tan a Catalunya com a Suïssa, que va ser proporcionalment a la seva població, el País que va aportar més combatents al bàndol de Catalunya, també anomenat republicà per uns i roig pels altres (1936-1939).

És el nom que menys recels despertaria entre els nostres germans dels Països Catalans. És un nom que podria ser acceptat fàcilment per tots els Països de parla catalana, i que formen una unitat cultural, lingüista, social i comercial. La composen les Illes, València, la Franja de ponent a l’Aragó, la part de Múrcia on es parla català, l’Alguer a Sardenya i el Nord de Catalunya (tal com s’anomenen ells) a França.

És obvi, que el nucli constituent i aglutinador de la Confederació, seria Catalunya. I amb aquest nom figuraria en els tractats bilaterals i internacionals.

12- Unió, flexibilitat, democràcia i llibertat.

Els lligams que uneixen les Nacions, Països o Estats Confederats, han de ser voluntaris, democràtics i els acords o tractats subscrits, es mantenen per lleialtat o interès. Són especialment remarcables els beneficis mutus que una unió d’aquesta mena comporta. Ens permetria de donar un estatus especial a la Val d’Aran dins aquesta hipotètica Confederació.També s’hi podria associar Andorra si els hi convingués o interessés. O Occitània, mai se sap. Àdhuc alguns països o regions que no formen part dels països catalans, però si que van formar part de la Confederació Catalano-Aragonesa i que de moment no ens ho hem plantejat però si que hi estan pensant alguns grups nacionalistes que ho han reivindicat en manifestacions recents. A l’Aragó, Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta. Podria ser una futura unió mediterrània que en certa manera, seria una recreació del Consolat de Mar.

En cadascun dels possibles i futurs Estats associats, s’haurien d’establir unes relacions bilaterals específiques, d’acord amb les realitats socials, polítiques, culturals, jurídiques, històriques i econòmiques de cada un dels candidats a formar part de la Confederació. És condició imprescindible, que l’acostament i l’adhesió es facin d’acord amb llurs poblacions i respectant escrupolosament el sistema democràtic en tots els processos i procediments.

Hauria de ser un sistema polític basat en la llibertat, la democràcia, el respecte a les minories, la igualtat, la justícia, la fraternitat i una solidaritat voluntària i equitativa. També laica i republicana. Seria una unió flexible que facilitaria els intercanvis culturals i comercials. Un sistema que compartiria despeses allà on fos necessari, acumularia sinergies i seria molt més barat i sostenible que els sistemes de govern que s’han imposat per la guerra, la repressió o per una república jacobina o imperialista.

13- Una porta giratòria i democràtica.

El primer que hem d’aconseguir és la independència i l’Estat propi. Quan siguem amos del nostre destí i de la nostra pàtria, lliures del domini estranger, és quan haurem de ser receptius a les demandes que els possibles associats ens puguin fer. Hem de tenir obertura de mires i tenir les portes obertes, tan per entrar com per sortir. Hem de ser flexibles tan internament com externament i garantir la no ingerència en els afers dels uns i dels altres. La història ens ensenya que ho hem sabut fer molt bé i que per tan si ens ho proposem també ho sabrem fer ara. Hem de recordar el Consolat de Mar i les seves lleis universals, vigents no fa pas gaire. O la legislació sobre patents del Dret Civil català, incorporat a la Unió Europea.

Podem compartir ambaixades, consolats, fires i delegacions comercials, potenciar i coordinar les comunicacions i el comerç, materialitzar infraestructures conjuntes com ara l’Eix Mediterrani (jo en diria la Via Augusta, paradigma del progrés econòmic), compartir experiències i tecnologia, etc.

A la vegada s’hauria d’assegurar una coordinació policial i judicial, que potenciés l’eficàcia de la seva acció, per evitar escletxes en el sistema i la picaresca dels delinqüents, per evadir-se o moure’s dins dels diferents territoris de Confederació o Països membres.

Hem de tenir clar, que aquests plantejaments, no ens impedirien continuar formant part de la Unió Europea i utilitzar l’euro. Una associació no exclou l’altra tal com passa actualment amb la EFTA i l’UE. També podríem subscriure acords bilaterals amb altres Estats.

14- Catalunya, pal de paller dels Països Catalans.

És evident l’existència d’un decalatge polític considerable entre la realitat catalana i la resta de Països Catalans. Però els disbarats del govern del PP, han aconseguit que en aquests països, es despertés el sentiment nacionalista adormit. El resultat de les darreres eleccions europees, les manifestacions a favor de la llengua catalana o que els empresaris valencians volen estrènyer llaços amb Catalunya, indiquen un canvi de tendència ràpid i contundent. Les forces polítiques emergents al país valencià, indiquen un canvi en la correlació de forces polítiques, que les poden situar a la Generalitat valenciana.

Si les properes eleccions municipals i autonòmiques, confirmen les tendències apuntades, estarem davant d’un panorama polític que ens ajudarà en la nostra conquesta de la independència. Si amés som capaços de projectar un Estat Català modern, avançat, vertaderament democràtic, respectuós amb tothom i sense corrupció, podrem dir amb orgull, que la nostra independència és una veritable Revolució Nacional. Democràtica i pacífica, però revolucionària a fi de comptes.

Amb la independència, es podria continuar utilitzant el nom de Generalitat de Catalunya, per anomenar el Govern de Catalunya. Catalunya és el nom de la Nació Catalana, la nostra Pàtria, el nostre País. La Confederació Catalana donaria legitimitat internacional a la unió política dels Països Catalans. Seria un marc geopolític, comercial, cultural, jurídic que podria esdevenir un referent a la Mediterrània. A Europa es podria consolidar com un dels seus motors econòmics.

15- A les verdes i a les madures.

La decisió, la configuració i l’establiment de la Confederació Catalana, dependrà bàsicament de nosaltres, els catalans. La cooperació, l’associació o la integració d’altres Països a la Confederació, ha de ser una decisió exclusiva i lliure de cada aspirant a formar-ne part.

La recuperació de la personalitat dels nostres amics nacionalistes de València, les Illes i de la resta de Països catalans, es troba en un fase inicial, però molt prometedora. La visió o percepció pessimista que teníem de la seva situació nacional ha canviat radicalment. I en molts pocs dies, com hem pogut comprovar amb les mobilitzacions per la llengua i la identitat. Segurament que han seguit el nostre mateix guió o camí propiciat, per la maldestre política del govern del PP i les seves provocacions.

Crec que tothom està madurant a marxes forçades i prenent consciència de la greu situació que ens aboca continuar sotmesos a l’Estat Espanyol i maltractats pels unionistes del PP i del PSOE. Per tan ja es pot parlar clar i català, sense perill que sigui contraproduent. La catalanofòbia inoculada als valencians, està en reculada. Una gran notícia i la possibilitat d’un col·laboració mútua més efectiva.

Els fets, ens mostren que anem pel bon camí. Una mostra n’és la política sistemàtica del govern del PP, dirigit per la FAES de menystenir i devaluar àdhuc ridiculitzar al Govern de Catalunya i les seves Institucions. Especialment als Mossos d’Esquadra. N’és un exemple la sentència absolutòria dels brètols que van encerclar el nostre Parlament. I per més befa, culpant a la nostra policia. Amb la complicitat estúpida dels partits que s’autoproclamen d’esquerres. Com si aquesta atribució gratuïta donés butlla per poder fer malvestats, enganyar o proclamar ximpleries.

La importància de les nostres Institucions Autonòmiques ha quedat ben palesa. Si volem reeixir en la lluita per la llibertat nacional, hem de donar-les-hi suport incondicional. A les verdes i a les madures. El mateix podem dir de les Entitats que encapçalen les mobilitzacions populars. L’Anc, l’Òmnium, entre d’altres. El que no podem fer en els moments decisius, és arronsar-nos, desaparèixer o quedar-nos a mània. Si optem pel ja s’ho faran, la independència serà una utopia o un somni d’una nit d’estiu. Espero que serem conseqüents a la crida que ens fa la història. En les mobilitzacions i en les votacions. Ineludiblement el 9N, amb un SÍ+SÍ.

Hem de tenir plena confiança en la determinació del nostre Poble, de la Generalitat de Catalunya i especialment de nosaltres mateixos. Només mantenint-nos ferms podrem recuperar la independència i amb ella, l’Estat Català. Amb determinació, il·lusió i coratge ho aconseguirem.

Manel Pagès i Panadès
President de l'Associació Sabadell Memorial
Sabadell a 24 de juny de 2014, festa dels Països Catalans. Revisat el 7-7-2014

19 de juliol 2014

Canvis al Grup Godó

Avui hem trobat un article, escrit fa només unes setmanes per la politòloga Aurora Almendros i que voldríem compartir per la transcendència del seu contingut. En aquest article titulat “Paco Marhuenda i Carlos Herrera a La Vanguardia i RAC1?” la politòloga posa de manifest el viratge produït darrerament en l’estratègia del Grup Godó envers el procés sobiranista, que potser molts no coneixíem i on podem copsar la seva deriva cap a l’unionisme, i també les raons dels cessaments i nomenaments de nous directius del diaris del Grup. Llegiu-lo si voleu tot seguit.

Paco Marhuenda i Carlos Herrera a La Vanguardia i RAC1?

Ningú com la família Godó, els de La Vanguardia, simbolitza el malviure de l’upperdiagonal amb el procés sobiranista. Poc a poc i sense gairebé adonar-se’n, el Conde de Godó, Don Javier per als subalterns, s’ha vist emboscat pel procés. Primer van ser els pactes amb CiU de la mà de David Madí amb l’aquiescència de Mas i l’entusiasme de Duran. Després els periodistes de la casa que, enduts per la marea sobiranista, han radicalitzat el seu discurs; i finalment, el Pepe Antich, que va perpetrar l’edició en català. Resultat: un dia agafa el Pont aeri i els amics madrilenys de Don Javier, Grandes de España o no, l’escridassen per ser un puntal de l’independentisme català.

El pobre Conde caminava desorientat per Madrid demanant ajuda per revertir la situació fins que la fada de la cornucòpia madrilenya, disfressada de ministre l’interior, va posar-se mans a l’obra. La història, ja ho deia Gaziel, ens ha ensenyat que solidaritzar-se amb la família Godó és car. Rajoy i els seus han igualat l’ajuda de la Generalitat al Grupo Godó i això ha tingut, té i tindrà conseqüències en forma de llista negra. Talment com les purgues de suposats comunistes als Estats Units a l’època de Hoover i McCarthy.

El primer de la llista, Pepe Antich, el més fidel servidor de Don Javier, era rellevat del vaixell insígnia del grup: La Vanguardia. El seu substitut, Màrius Carol, una anguila que fuig sempre dels problemes. L’habilitat del nou director, però, s’ha trastocat en caos, ja que el Conde, empès pels seus iguals de Madrid, li exigeix un diari més espanyolista i el pobre Màrius es veu obligat a virar un transatlàntic en una peixera. Una de freda i una de calenta: avui s’ataca Mas pel seu radicalisme, l’endemà la llei Wert, i pel mig s’enalteix la tercera via de Gay de Montellà, Fainé i Duran. A la cua hi havia l’Enric Juliana, sempre disposat a fer mèrits, però ni va sortir a les travesses de Madrid.

A l’equip mèdic que ha de fer la quimioteràpia al grup mediàtic de la Diagonal de Barcelona per extirpar el tumor sobiranista s’hi ha afegit l’Albert Gimeno, exdirector de comunicació del Ministre de l’Interior i peça clau en l’operació. Gimeno va haver de dimitir del càrrec per bocamoll i ara és el pont, per no dir el comissari polític, entre el Conde i el govern espanyol.

Una altra conseqüència és la caiguda del segon de la llista negra que el PP va confegir: Jordi Barbeta. El cap de política ha estat deportat a Washington, i si tenim en compte que l’anglès del nou corresponsal és més pobre que la credibilitat de Rubalcaba podem qualificar-ho d’exili d’or per al tertulià de bandera de RAC1 i 8TV.

La següent de la llista negra és Pilar Rahola. De moment el Conde no s’atreveix, més d’un cop ha confessat als seus íntims que la musa d’en Cuní li fa por, però la màquina de matar del Carrer Génova de Madrid, seu dels populars, ja l’ha fet fora de totes les tertúlies de la capital del regne. On no arriba Don Javier hi arriba Don José Manuel (Lara).

El quart dels assenyalats és Francesc Marc Àlvaro. El vilanoví ho passa malament perquè es debat permanentment entre les conviccions i cobrar un plus cada final de mes. Tanca la llista de la primera purga Salvador Cardús, que tot i els seus esforços per autocensurar-se també té els dies comptats.

Cas a part és Jordi Basté. RAC 1 capitalitza ara mateix totes les energies d’aquesta cacera de bruixes. L’estrella matinal és l’objectiu prioritari del govern espanyol. L’executiu en vol el cap perquè considera que la informació del seu programa és sempre esbiaixada, antiespanyola diuen ells, i les tertúlies són un aquelarre independentista. Basté ha salvat uns quants matchballs a l’estil Rafa Nadal. Des de la direcció del Grupo Godó ja s’han plantejat fins i tot substituts, a l’agenda de Miquel Caminal, el Minguella del Conde, hi ha Júlia Otero, Rafael de Ribot i fins i tot Susanna Griso.

Sembla que Basté ha salvat el coll, de moment, perquè Carlos de Godó i Valls, l’hereu de la nissaga, preocupadíssim pel testament, ha tingut clar en tot moment que la defenestració del líder radiofònic dels matins a Catalunya seria l’ensorrament de l’emissora, és a dir, el tancament de l’única aixeta de la casa que raja. El futur Conde ja fa temps que pugna amb el seu pare per les decisions estratègiques de la casa. De fet el candidat del primogènit a dirigir el diari no era en Màrius Carol sinó Jordi Juan, ex La Vanguardia i ex Spanair. Al final la casa reial va fer valdre el seu pes i es va inclinar per un amic de tota la vida com és el Màrius.

El que sembla que viu al marge de la pressió espanyolista és Josep Cuní. Viu com una fura, va saber avançar-se al cop de timó de Don Javier i de seguida es va refugiar en l’equidistància a base de fustigar Artur Mas i els seus de tant en tant i ignorar ERC. Mireu minutatges i observareu que per al Cuní la segona força de Catalunya són els socialistes i després els populars. Un consell d’una fan incondicional: No et confiïs perquè qualsevol dia et posaran la proa. “...Es demasiao catalán...” que diria aquell.

En fi, Don Javier vol un diari i una ràdio on hi escrigui i parli gent que pensi com ell, així ho va expressar a un candidat a dirigir el diari. La cosa té gràcia si comptem que a sobre vol guanyar-hi diners. Sempre tindrà la possibilitat de fitxar a la competència, és a dir, al Grupo Planeta, que a partir de La Razón i Antena 3 ha creat un bon planter. Potser sí que un dia veurem en Paco Marhuenda dirigint La Vanguardia i Carlos Herrera dirigint els matins a RAC1, no oblideu que aquest últim també és català, ha passat mitja vida a Mataró.

Aurora Almendros
Politòloga

Article publicat al digital directe!cat el dimarts 24 de juny del 2014

18 de juliol 2014

L’aprenentatge del català malgrat els catalans

La llengua catalana és irresistible. Hem de parlar sempre en català. Ara que estem a les portes d’assolir una fita anys enrere inimaginable, com és la de tenir un Estat propi, no podem deixar malmetre la nostra llengua. El periodista Victor Alexandre, ens acosta al cas d’una noia brasilera que ha escrit un llibre on parla de la dificultat que va tenir, en arribar a Catalunya, de poder aprendre la nostra llengua, per culpa principalment dels mateixos catalans. Val la pena llegir l’article més avall i veure el vídeo relacionat.

L’aprenentatge del català malgrat els catalans

Si hi ha algú que sap l’enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d’altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps –de vegades anys– en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l’italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l’actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l’espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d’una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n’és, de normal. I els primers que se n’adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l’atenció sobre un llibre magnífic titulat “Ajudeu-me!” (Voliana, 2014), d’Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l’Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se’n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l’Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:

          «La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial.»

          «Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d’arribar i, en veure la dificultat d’aconseguir que un català se m’adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: “Deixo d’estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito”. Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d’això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important.»

          «D’una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l’he d’aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L’objectiu principal d’aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d’ara, els catalans parlin amb l’Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d’aprendre-la, i en alguns casos l’avorreixen.»

          «Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és “si tens dificultat per parlar en català, parla’m en castellà si et sents més còmoda”. Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d’aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!»

          «És molt important que a més d’entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d’immersió a l’escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la –principalment si és minoritària– és posar-la en perill.»

Aquesta és la realitat que l’Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai “Tot un món”, de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d’una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L’Eliana és una dona a qui m’agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d’esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d’aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l’espanyol és una llengua d’autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s’ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint “Ajudeu-me!”, de l’Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s’hi veuran reflectits.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital Racocatala.cat el dimarts 15 de juliol del 2014

14 de juliol 2014

La llarga tardor del bustisme

Bustos plega. L'exalcalde de Sabadell, conegut popularment com "el padrino" o “el capo” per la seva política populista i clientelar, anuncia que abandona la política i els múltiples càrrecs, acorralat per l'escàndol dels sobresous a la Federació de Municipis. El periodista sabadellenc Jordi de Arriba ha fet una anàlisi interessant dels darrers esdeveniments que han precipitat la renuncia a tots els seu càrrecs polítics, això si no abans del setembre (abans ha de cobrar les extres i les vacances), en un article que ha publicat en castellà titulat “El largo otoño del bustismo” i que si voleu podeu llegir-lo traduït al català, més avall.

La llarga tardor del bustisme

L'alcalde que va tenir Sabadell als seus peus va deixar dilluns la política pel Facebook. Finalment les imputacions per delictes contra l'administració pública han pesat tant com l'escàndol de la Federació de Municipis de Catalunya, que ha convertit l'exalcalde i la seva mà dreta a la FMC en poc menys que pàries per uns fets encara sota investigació i sense cap imputació .

Manuel Bustos, omnipotent alcalde de Sabadell des de 1999, va compartir durant 13 llargs anys taula i estovalles amb els més destacats polítics d'aquest país. El seu talent per col·locar-se a la foto permet seguir l'evolució política de Bustos des de la hemeroteca. Des del seu padrí Josep Maria Sala al PSC a Francisco Álvarez Cascos, José Blanco i Alfredo Pérez Rubalcaba. Des de Jordi Pujol fins Artur Mas. Autoatribuït líder del municipalisme, era presa fàcil de tertúlies, entrevistes i comunicats. No obstant això, des que dijous passat la Plataforma Sabadell Lliure de Corrupció va fer públics els 44 càrrecs electes que estan sent investigats per presumptes sous encoberts en forma de dietes, Bustos s'ha convertit en un pària del sistema polític català i espanyol. La seva llarga ombra s'esllangueix, si cal creure en les seves paraules,  per sempre.

Qui va presidir el primer Consell de Governs Locals, formava part de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, es replegà a la Federació de Municipis de Catalunya i va liderar el consistori sabadellenc amb mà de ferro, passava a ser poc menys que un desconegut. "Vaig coincidir amb ell només un dia", deia diumenge a Rac1 l'alcalde socialista de Flix. Malgrat les converses reflectides en els atestats policials, alcaldes com els de Mataró o Solsona asseguren tampoc tenir massa tracte amb Bustos. Altres regidors catalans patien també la síndrome de la infanta Cristina (no sabien res, no recordaven res). Bustos, que agafava de la mà amb confiança al rei Joan Carles I en la seva última visita a Sabadell, ja s'havia convertit en un element incòmode des del 27 de novembre de 2012. Tanmateix, en l'última setmana el seu nom personifica el desprestigi de la classe política. L'enorme malestar aixecat a CiU, Esquerra i en menor mesura ICV, però sobretot en un PSC en caiguda lliure, amenaça d'arrossegar la Federació de Municipis i també l'Associació de Municipis de Catalunya. L'entramat institucional del que es van dotar els consistoris catalans penja d'un fil. A l'hora de repartir responsabilitats tots assenyalen en la mateixa direcció.

Aquest dilluns va despertar malament per a ell. El primer secretari in pectore del PSC, Miquel Iceta, anunciava al matí que farà complir el codi ètic del PSC, segons el qual els seus militants han de deixar els càrrecs públics un cop són processats (Bustos està a un pas en una de les peces de mercuri en què està implicat). En la lluita per ser secretari general del PSOE, les preguntes sobre com tallar la corrupció van protagonitzar part del debat entre els tres candidats. Fins i tot Pedro Sánchez, a qui el bustime dóna suport i qui no va tenir inconvenient a compartir acte fa unes setmanes amb els imputats Manuel i Paco Bustos i Montserrat Capdevila, assegura ara que no li tremolarà el pols.

A mitja tarda de dilluns, els rumors sobre una dimissió imminent de Bustos comencen a aparèixer. I es concreten cap a les 19 hores, en una publicació en el seu perfil personal de Facebook. Assenyala que ja no pot més i redunda en la seva idea de ser víctima d'una conspiració política que no acaba d'explicar. Sobre la polèmica de la FMC, assegura que va fer gestions per evitar que es sabessin les dietes per evitar un ús demagògic de les retribucions. Pren la decisió per no perjudicar el PSC i anuncia que la seva carrera política arriba al final un any i mig després de deixar l'alcaldia.

La seva mà dreta a la Federació de Municipis tenia raó quan va avisar Bustos, que volia amagar el seu sou com a president de la FMC: "No sé com ho vols fer, però t'ho dic i mai no t'ho he dit des que estem junts, que et pot costar el càrrec dir una mentida perquè ho sabran ... i al final sabran el que cobres, no t'enganyis, ho sabran. Tu tens cada mes una transferència, se n'assabentaran "joder", i el dia que t'enganxin amb una mentida així t'han de enfonsar, fes-me cas ".

Si l'esclat de Mercuri va tocar a Bustos, les dietes sota investigació de la FMC van acabar amb la seva carrera política. Al febrer de 2012 va anunciar que se separava uns centímetres però en realitat no es va separar ni una mica. Ja abans havia depurat l'executiva del PSC al seu caprici. El seu cercle polític-familiar va deixar volar poc a Juan Carlos Sánchez com a alcalde. I va maniobrar per imposar, preferiblement sense primàries, el seu candidat preferit que finalment va ser Josep Ayuso. Però quan l'actual alcalde va donar el pas enrere, va aparèixer per sorpresa Marta Farrés. El bustisme, que va controlar al seu gust la ciutat, ja no controlava del tot el partit, i un grup de dirigents de la vella guàrdia socialista i el sector juvenil va descobrir que hi havia socialisme fora del bustisme. Mig partit s'havia cansat de les formes de Bustos. Així que l'aparell va haver de posar tota la carn a la graella perquè guanyés el candidat bustista.

Ho van aconseguir. I Bustos es va donar la seva última celebració celebrant la victòria d'Ayuso com a pròpia amb un objectiu: perpetuar el bustisme sense Bustos. I en la presentació d'Ayuso a Fira Sabadell, amb Pedro Sánchez com a privilegiat testimoni, el més destacable va ser la posició ocupada per Bustos: al costat de la taula presidencial, visible en totes les fotos. Homenatjat. I dempeus. Bustos no se n'anava.

Tot i això, Mercuri va arribar per quedar-se. Les punxades al telèfon són un filó: apareix la peça Capdevila, el cas Montcada segueix el seu curs, la jutgessa d'instrucció s'aplica, s'investiguen els reintegraments del Consorci de Residus i apareixen les dietes de la Federació de Municipis. S'estén la imatge que tot el que toca Bustos està empastifat. No només a Sabadell. Ja hi ha dos diputats imputats. Ni tan sols està empastifat només el PSC. Els 200.000 euros en dietes afecten tot l'arc polític. "És un gran corruptor", deia fa uns dies un portaveu municipal que mai va tenir feeling amb ell. "No es movia res a Sabadell sense el seu coneixement", recorda un exregidor. El president d'una entitat veïnal assegura a Facebook: "va tenir Sabadell als seus peus però ens va trair". Però, en realitat, no són pocs els que en l'any i mig de cas Mercuri han preguntat, de forma discreta i gairebé amb suor freda, si el seu nom apareix en el sumari i de quina manera ho fa.

Tots, gairebé tots, es van relacionar amb el excalde. No obstant això, ara ningú recorda les seves relacions amb Manuel Bustos. Acorralat, el ben plantat alcalde mediàtic, qui buscava a les càmeres com ningú, decideix posar punt i final a la seva carrera política refugiat en una xarxa social. Qui sempre estava disposat, gairebé exigia fer declaracions, ara assenyala que ja no pensa parlar més. La partida de Bustos passa ara pels tribunals. I el bustisme, abans hegemònic, entra en una freda tardor, almenys, fins el maig del 2015. Llavors es jugarà, sense l'exalcalde a primera fila, la partida política definitiva.

Jordi de Arriba
Periodista

Article publicat a isabadell.cat el diumenge 13 de juliol del 2014

02 de juliol 2014

De la il•lusió i del lideratge

Quan es parla del procés endegat a Catalunya per esdevenir un nou Estat, en converses privades o en debats públics, sovint escoltem les paraules “il·lusió” i “lideratge”. Son dos mots indestriables si volem copsar plenament els motius pels quals molta gent s’ha apuntat a donar suport a aquest procés. Jordi Pujol en l’editorial del Butlletí del seu Centre d’Estudis, fa una anàlisi acurada del verdader sentit d’aquestes dues paraules, i sense anomenar-los, s’hi pot entendre que es refereix als moviments ciutadans sorgits al voltant de les entitats i partits que encapçalen aquesta proposta i del President Mas que ho lidera. Podeu llegir l’article complet més avall.

De la il·lusió i del lideratge

En un debat recent a favor o en contra de la independència un dels participants va explicar bé com molta gent que mai no havia estat independentista ara ho és, amb aquestes paraules: «la llosa històrica que hem aconseguit treure’ns en part de sobre en aquests anys està tornant a tancar-se sobre nosaltres. I això en tots els terrenys. El de les institucions i el poder polític. El de la identitat. El de la iniciativa econòmica. El de la llengua i la cultura. El de la capacitat de crear un sòlid estat del benestar i el de la cohesió social». Concloïa: «Si malgrat el risc i la dificultat de l’aposta optem per la independència no és per avantatges idíl·lics, sinó per evitar un retrocés històric».

I és això –la sensació de perill greu– el que dóna una força i una consistència grans a l’actual reivindicació d’independència.

Però a això cal afegir-hi un component potent d’il·lusió. A Catalunya hi ha preocupació per la crisi social i econòmica. I per l’ofec financer que ens imposa l’Estat. I per més motius. Però també hi ha il·lusió. Ens ho comentaven fa pocs dies funcionaris de la Unió Europea. De Brussel·les i d’Estrasburg. No precisament favorables al sobiranisme català. Més aviat, reticents. Però sorpresos i admirats. I varen dir: «En pocs llocs d’Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d’il·lusió que veiem a Catalunya». Una il·lusió que no es manté tancant els ulls a la crisi social, ni dimitint de la responsabilitat del Govern i de les organitzacions socials del país. Es manté malgrat la gravetat dramàtica d’algunes situacions i el desgast que la situació representa per a alguns sectors polítics i socials.

La il·lusió es manté. I ens manté. Fins a impressionar funcionaris de Brussel·les. Que per distància i formació són gent difícil d’impressionar. Però que diuen: «A Europa ens falta entusiasme. I il·lusió».

Nosaltres, a Catalunya, en tenim. Enfrontats a una situació difícil. Però en tenim.

Aquesta sensació de perill, però també aquesta il·lusió, i l’energia que tot això allibera són armes molt potents. Són les armes que han donat a la reivindicació de Catalunya una força que ha sorprès molta gent. A Espanya i a Europa. Que es resisteixen a treure’n conseqüències, a admetre que passa quelcom de molt seriós, i de molt arrelat en el sentiment i en la realitat de Catalunya. I en la relació entre Catalunya i Espanya. I que per això no ajuden a trobar solucions o acostaments.

Però arribarà un moment en què aquesta actitud esdevindrà insostenible i poc responsable. Per això cal que a Catalunya el moviment polític i popular persisteixi. Pacíficament, serenament, respectuosament. I amb molta potència.

L’actual moviment català de reivindicació –de reivindicació política i nacional, social i econòmica i de tracte just– ja ha batut unes quantes bones marques. De mobilitzacions molt i molt massives, i pacífiques. De respecte a la convivència ciutadana. De capacitat integradora i de diversitat participativa. És un moviment que combina l’èxit participatiu, l’esperit pacífic i una forta vocació convivencial. És per això que sense violència i sense fractura va fent el seu camí. I això és el que finalment no podrà ser ignorat per ningú.

I serà un gran èxit. Fins i tot fora de Catalunya. Perquè haurà posat de manifest la tremenda força que pot tenir un moviment pacífic i constructiu.

Perquè això sigui possible cal, com dèiem, que el moviment sigui capaç de durar, i de ser sempre pacífic i d’avançar metòdicament. I ordenadament. I per això cal planificar i liderar. De vegades cal que un procés s’acceleri, que les coses es precipitin. Però no per impaciència o espontaneisme impulsiu. O per protagonisme d’uns o d’altres. En moviments així un lideratge potent és indispensable. Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d’aguantar empentes. Que no s’espanti. Que no s’enroqui. Que no enganyi. Capaç d’assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.

Un país ha de tenir dirigents així. Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan el país s’enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm. 388 del CEJP del dimecres 2 de juliol del 2014