Capçaleres podrides

En la darrera entrada en el nostre Blog parlàvem de la dependència dels nostres mitjans (tan públics com privats) respecte als poders polítics i econòmics posant l’exemple d’un mitjà molt conegut que ha resistit com ha pogut els embats d’aquestes potències. Ara voldríem emfatitzar en aquest mateix tema.

Finalment el govern de la Generalitat va publicar la setmana passada les memòries de la publicitat institucional de 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts. Han estat el nou conseller d’economia, Jaume Giró, i el nou secretari de difusió, Jofre Llombart, que han fet possible aquesta publicació. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020.

Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007. Amb seguretat podem afirmar que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional. El Grup Godó, amb 6,3 milions d’euros, lidera el rànquing de diners rebuts. El segueix amb importància el Diari Ara amb 1,1 milions d’euros, El Periódico i Sport amb 720 mil euros, Nació Digital amb 697 mil, El Nacional amb 591 mil i Público, del magnat Jaume Roures, amb 491 mil euros. A més distància hi ha el Punt Avui, el Grup el Món i ja molt allunyat de les xifres dels seus competidors, malgrat ser un dels digitals que té més visites sense practicar el clic fàcil, hi ha l’històric Vilaweb, amb només 129 mil i escaig d’euros. Al final de la llista hi trobem Catalunya Diari, amb només 46 mil euros i La República.cat, amb 42 mil., uns altres dels castigats juntament amb Vilaweb i el Punt Avui per la defensa de l’1-O sense excuses.

Sembla talment que els mitjans més fidels a la publicitat de l’1-O han estat els únics castigats en el repartiment de la publicitat institucional. Un cas que s’escapa d’aquest patró és Nació Digital que va difondre la publicitat de l’1-O i es va posar al costat del referèndum i del Govern de l’octubre del 2017. Analitzant els diners rebuts pels diferents mitjans i la seva feina, queda clar que principalment Vilaweb i La República.cat i en alguna mesura el Punt Avui han rebut publicitat molt per sota dels que reben mitjans semblants, en cada cas. Al contrari, els mitjans que van cedir a la pressió i es van negar a posar la publicitat de l’1-O, com La Vanguardia i el diari Ara, han estat premiats, aquest darrer quasi doblant els diners rebuts entre el 2019 i el 2020. També sorprèn que un mitjà com Público, del magnat Jaume Roures que en el darrer moment va robar als seus treballadors la possibilitat de convertir-se en una cooperativa, hagi rebut quasi mig milió d’euros en el digital i un altre mig milió per fer un suplement quinzenal de poca tirada en paper.

Per tot plegat ens ha semblat oportú completar el darrer post del nostre Blog, publicant avui les xifres de les subvencions que reben les capçaleres de casa nostra i també l’editorial que ha publicat el periodista Joan Puig  en el diari digital La República, del que n’és editor, on diu que ha escrit l’editorial amb dolor, ja que, com a militant d’Esquerra Republicana li sap greu la deriva que està prenent la política catalana i la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. Llegiu aquest interessant editorial tot seguit.

L’editorial més trista…

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir

Sempre he cregut que ser editor de mitjans de comunicació i militant d’un partit polític era compatible, i ho segueixo creient. Sóc militant d’ERC des de fa més de vint-i-nou anys i, representant el partit, he estat regidor de govern i d’oposició municipal, diputat a la Diputació de Girona, president del Consell Comarcal de la Selva i diputat al Congreso de Madrid. Tot això a més d’haver estat, en una època complicada, membre de l’executiva i permanent del partit. Avui en sóc un militant de base i tant ara com cap de les circumstàncies anteriorment citades, mai no he tingut cap problema a l’hora d’opinar i de dir si, a parer meu, les coses es fan bé o no. Sempre amb plena llibertat. Escrit aquesta editorial a partir de les reaccions produïdes per la notícia publicada ahir sobre el repartiment de la publicitat institucional dels darrers anys.

Com a editor d’un mitjà de comunicació, he carregat contra el pacte de Junts/PDeCAT a la Diputació de Barcelona, que considero un greu error, i així mateix li ho he expressat al mateix president Puigdemont. D’idèntica manera he carregat contra el pacte d’Ada Colau amb l’extrema dreta de Manuel Valls i també contra la mala gestió de les residències per part d’una conselleria dirigida per ERC. A la nostra línia editorial, a totes les nostres publicacions, sempre es prioritza el país per damunt dels partits polítics i sempre s’avantposa el camí cap a la independència per damunt dels interessos partidistes. Aquesta ha estat la nostra tria i la nostra llibertat, malgrat que segons qui no ha volgut entendre.

En el llibre “Tornarem a vèncer”, escrit per l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, es diu que un dels grans problemes per fer la independència és la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. En el govern del president Torra i del vicepresident Aragonès, la secretaria de difusió, l’òrgan que decideix com es reparteix la publicitat institucional, va passar a mans d’ERC, depenent de la conselleria d’Economia. En el seu moment i davant l’opacitat practicada en donar dades, vam demanar les de l’any 2018 i, un cop les vam tenir, jo personalment i en una visita a Ginebra, vaig mostrar-li a la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, com de malament s’estaven fent les coses en aquest àmbit. Amb les dades reals que vaig traslladar-li, va poder comprovar que jo tenia raó. Semblantment vaig voler traslladar-li al president d’ERC, Oriol Junqueras, les meves queixes de la situació, però mai no vaig rebre l’autorització per anar a la presó i explicar-li-ho. Després de molt d’insistir, vaig ser rebut pel vicepresident Aragonès, com a responsable màxim de la secretaria de difusió, i li vaig demostrar, amb dades contrastades, que seguíem prioritzant els mitjans de sempre, els contraris al procés independentista i castigant els mitjans més fidels a l’1-O.

Quedava clar que ERC estava fent la mateixa gestió de la publicitat, o pitjor encara, que a l’època daurada de CDC: una gestió en clau autonòmica. Malgrat tota la documentació i les xifres aportades, cap dels responsables del partit no ho va voler reconèixer i com a resultat de les meves gestions i insistència, el que vaig rebre van ser encara moltes més pressions per tancar el diari polític La República.cat.

Una de les persones amb més poder, i que ningú mai no ha elegit, va augmentar la pressió per tancar la nostra capçalera política fent-me arribar el missatge que “si la tancàvem podríem obtenir un increment important de la publicitat per gestionar els diaris més petits, com La República Esportiva o el Festa Directe”. Vàrem declinar aquesta opció i, malgrat els costos que va comportar no acceptar-la i amb molt de patiment, vam prioritzar seguir endavant.

La negativa a acceptar la proposta que comportava tancar La República.cat va originar més represàlies, com ara vetar la meva participació com a tertulià en el programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Va ser el mateix Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, qui m’ho va reconèixer en una prova evident que s’utilitzen els tertulians dels mitjans públics en clau política, “he rebut ordres i no pots continuar”. Com deia encertadament en Xavier Grasset: “lamentablement, ja sé, en funció dels tertulians, què diran abans de començar”.

Aquest sectarisme en la tria de la majoria de tertulians ha comportat també la caiguda de l’audiència dels mitjans mateixos.: l’audiència opina que, amb algunes excepcions, cada cop més són menys creïbles. Per això els nervis que provoca aquells que a les xarxes socials parlen clar i amb contundència.

Defensar uns mitjans lliures no només ens ha comportat el cost d’aquestes represàlies en l’àmbit comunicatiu sinó que n’hem rebut també en clau de política interna. Així hagut de patir durs atacs contra els nostres mitjans perquè s’ha cregut que “no els posem al servei del partit”. Fins i tot en assemblees internes d’ERC, càrrecs importants en el partit, com en Sergi Sabria, s’han dedicat a empastifar La República sense cap més argument que el seu sectarisme. I alguns projectes que teníem han patit les seves conseqüències i alguns treballadors i proveïdors han patit i pateixen els retards en els pagaments, però seguim treballant per millorar aquesta situació, no fallarem en ningú, disculpes a tots els que ens han ajudat i ajuden sobretot amb la seva paciència.

A La República.cat, sempre hem posat els mitjans que editem al servei del país i del procés independentista, i sempre hem dit que sense unitat estratègica no aconseguirem la independència. Sempre ho hem dit amb molta claredat i sempre estarem al costat de la gent, de les entitats i dels líders polítics que treballin sense descans per fer possible la independència. I també sempre denunciarem el “processisme” vingui d’on vingui.

Els mitjans de comunicació que editem, que mai no es desviaran ni un mil·límetre en ser fidels al servei d’aquest poble en la seva lluita per la llibertat i la independència, seguirem fems en la nostra lluita i un servidor, malgrat el sectarisme que s’està imposant, seguiré com a militant d’ERC perquè estic convençut que tenim la capacitat de discernir entre el que es fa a favor d’avançar cap a la independència i el que no.

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir. Volem persistir perquè la raó i la justícia acabi imposant-se i seguirem endavant, que la independència d’aquest país s’ho mereix tot, fins i tot l’editorial més trista.

Postdata: Vam ser dels pocs mitjans de comunicació que ens van mantenir fidels a l’1-O, i vàrem difondre’n la publicitat fins al final. Com a editor de La República, aleshores el Directe.cat, vaig ser citat per l’afer de la publicitat de l’1-O davant la Guàrdia Civil i vaig ser l’únic dels citats que es va negar a declarar per no reconèixer mai aquella persecució. Posteriorment, i sota amenaça de desobediència, vaig ser citat a declarar davant el jutge franquista del 13. Vaig entrar a declarar amb el llaç groc i, com que vaig negar-me a treure-me’l, com m’ordenava el jutge, no em va deixar declarar i em va amenaçar amb desobediència. Ens vam mantenir fidels als nostres principis i la repressió no ens va fer canviar.

Joan Puig Cordon

Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 01 d’agost del 2021.

Partal, un exemple

La difícil situació financera de capçaleres com ‘El Mundo’, ‘La Vanguardia’ o ‘El Periódico’ en la darrera dècada agreuja la seva dependència respecte al poder polític i econòmic. Arriba un moment en què el negoci de la premsa no es basa en les vendes i la publicitat, sinó en els patrocinadors. I els diaris deixen de servir als seus lectors per passar a pensar en qui els assegura la supervivència. La Vanguardia, tot i tenir menys problemes financers, també ha tingut patrocinadors de l’Ibex-35. El secret de la seva supervivència han estat les subscripcions, més de 50.000, moltes de les quals formen part d’acords polítics que es remunten dècades enrere. I és que, si la dependència de les grans empreses és crucial, no ho és menys l’establerta amb el poder polític. Si la publicitat i les subscripcions institucionals tenen un pes rellevant en relació amb el total d’ingressos dels mitjans, això afebleix encara més la seva autonomia respecte als governs.

A casa nostra diaris com l’Ara, el PuntAvui o fins i tot el Segre o  l’Sport, reben cada anys substanciosos finançaments de diners públic. En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips en l’empresa arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, els professionals no estan per baralles amb l’empresa.

Per això ha aixecat tanta polseguera l’editorial de VilaWeb del 23 de juliol on el seu director, Vicenç Partal, denunciava les falsedats escrites en un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana, havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb el director de VilaWeb. Els que anem seguint en Vicenç i vam decidir de donar suport a aquest diari sabem de la teva honestedat i escrupolositat. L’honestedat i professionalitat de Vicent Partal i la credibilitat de VilaWeb estan fora de tot dubte i l’han guanyada a pols al llarg de molts anys. Els lectors ho sabem i n’estem molt reconeguts. Malauradament queda palès que això no es pot dir de tots els periodistes ni de molts diaris. La pregunta clau és: Cui prodest? És només vedetisme i xafarderia desfermada sense escrúpols per part d’aquests periodistes o hi ha intencions més inconfessables?

Si entenem que la deriva dels mitjans, tant catalans com espanyols, cap a posicions més ‘còmodes’, es deu a aquests lligams amb els grans grups financers, podríem sospitar que l’afirmació que fa en Joan Puig Cordo, editor del digital La República, quan diu que l’estat espanyol vol acabar amb la independència a través dels mitjans de comunicació, pot esdevenir ben certa a mitjà termini. Si voleu llegir l’article d’en Joan Puig, podeu trobar-lo tot seguit.

Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació

Res no és casualitat i tot està motivat. Avui s’ha fet públic que l’exconseller Andreu Mas-Colell passa a ser el president del consell editorial del diari Ara, rotatiu que, des que va renunciar a publicar la publicitat de l’1-O, ha fet un gir espectacular respecte a la independència. Aquesta capçalera ara ho veu com un impossible i les seves editorials, com també bona part dels seus opinadors, aposten per ser “realistes”. Un dels seus articulistes de referència, aquest mateix diumenge i a la contraportada, escriu, o més ben dit, exigeix a ERC i a Junts que “aprofitin la bona disposició del PSOE per millorar les transferències i aconseguir un augment de les inversions”. Qui ho diu és en Toni Soler, el productor estel·lar de TV3 amb el seu milionari programa, Polònia. Soler considera la independència una utopia i demana el retorn al “peix al cove”.

Paral·lelament, el director de La Vanguardia, el vaixell insigne del Grup Godó, ens vol fer creure que el PSOE ha tornat a la “via federal”, quan és palès que el partit de Pedro Sánchez mai no ho ha fet i no sembla que ara tampoc vulgui implementar el federalisme a l’estat espanyol. És igual: en Jordi Juan ens ho vol fer empassar amb el seu article “L’alternativa federal”. Podríem seguir. La majoria d’informacions o d’opinions polítiques porten el mateix discurs: demanen oblidar l’independentisme per centrar-nos a aconseguir petites fites que la història demostra que mai no s’acaben complint. Volen molles i no pas el pa sencer, insistint en el “pragmatisme”: la independència és una utopia i la realitat ens obliga a pactar recuperant la fórmula del “peix al cove”.

Aquesta línia editorial cada cop és més unànime a la majoria de mitjans catalans: acabar amb l’independentisme i seguir com fins ara, cada cop més espoliats i amb menys capacitat de decidir. I resulta fàcil de comprovar que tots aquests diaris són els que han rebut més finançament en publicitat institucional del govern independentista català. Així, ara per ara, mentre LA REPÚBLICA no té gens de publicitat del govern català, els mitjans que cada dia ens diuen que oblidem la independència en tenen pàgines senceres. I tots ja pensen en el premi major, el que Pedro Sánchez ha donat al PSC, nomenant un socialista català, en Francesc Vallès, com a secretari d’estat de comunicació. Vallès disposarà de 125 milions d’euros, pel cap baix, per repartir en publicitat institucional i reforçar el missatge socialista a Catalunya. Tots els mitjans que van martellejant amb el “peix al cove” esperen cobrar per fer la feina bruta d’intentar acabar amb l’independentisme.

Tampoc no és casual l’atac contra un dels editors més lliures que tenim en aquest país, en Vicent Partal, un independentista de pedra picada que, com molt bé ha explicat ell mateix, ha estat diana d’una veritable infàmia, camuflada en format “llibre d’autor”. El llibre en qüestió pretén explicar els enfrontaments entre Junts i ERC, però de fet acaba sent un relat de part i aprofita per empastifar l’editor assignant-li un rol inventat.

Tampoc no és casualitat la deriva dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, que cada cop més incompleixen una de les seves principals raons d’existir, la promoció i respecte a la llengua catalana, i que, en l’àmbit polític i social, no s’amaguen d’omplir tertúlies i programes amb personatges majoritàriament contraris a la independència. TV3 i Catalunya Ràdio cada cop en van més plens de col•laboradors vinculats al Grup Godó que, ara que per incompetència ha perdut el canal de televisió, ocupa cada dia més programes de la televisió pública, a més, sense costar-li ni cinc. L’espanyolització dels programes informatius és més evident que mai, ho veiem aquests dies amb les informacions dels jocs olímpics, però també del què i de com ens parlen: les notícies són plenes d’informacions que passen a Espanya i s’obliden de tota informació sobre la Catalunya Nord, les Illes o el País Valencià.

Tot plegat es resumeix en una campanya brutal per convertir l’independentisme en una utopia de quatre bojos i per això carreguen contra les xarxes socials i el poc periodisme lliure que tenim a casa nostra. En paper només ens queda El Punt, malgrat l’error que ha fet renunciant a tots els Països Catalans, i solament ens queda part de la premsa digital i altres espais de llibertat com Octuvre.

Com a editor d’un petit mitjà que va mantenir la publicitat de l’1-0, he comprovat en carn pròpia com n’ha estat de difícil sobreviure durant aquests anys. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb, que també pateix càstig institucional. Com s’explica sinó que l’Ajuntament de Barcelona posi quasi els mateixos diners en publicitat al Crític que a Vilaweb? Com s’entén la poca publicitat que ha rebut en els darrers anys del govern català? Com és possible que el govern de Catalunya posi tres vegades més publicitat a un diari groc, com l’e-notícies, amb molt poques visites, que a La REPÚBLICA?

Nosaltres no callarem i seguirem endavant defenent que el poble de Catalunya té el dret inalienable a la seva autodeterminació i que, a més, se’l va guanyar democràticament l’1-O. Tant se’ns en dóna tots els que ara volen que tornem al “peix al cove”.

Joan Puig Cordo

Editor

Article publicat al digital   La República.cat  el diumenge 25 de juliol del 2021

La Vanguardia Española

El diari del Comte de Godó cada dia té més semblança al diari que el 1939  va prescindir dels intel·lectuals que hi col·laboraven durant la República, com Antonio Machado ó Pere Bosch i Gimpera, va canviar la seva capçalera a ‘La Vanguardia Española’ i va nomenar com a director el nefast Luis de Galinsoga. Aquesta setmana el diari ha decidit prescindir de Salvador Cardús com a articulista, després de divuit anys d’escriure-hi quinzenalment. Ho ha fet saber ell mateix mitjançant un piulet a Twitter: ‘El d’ahir va ser el meu darrer article a La Vanguardia després de 18 anys d’una col·laboració quinzenal. La direcció m’ha fet saber que per raons de reestructuració i planificació, en prescindien. Res a dir: la direcció dona, la direcció pren. Agraïment i comiat als lectors’, afegint a la piulada el seu últim article al diari, titulat ‘No ens coneixíem’ que podeu llegir tot seguit. Un altre dels articulistes destacats de La Vanguardia, l’escriptor Albert Sànchez Piñol, va deixar de col·laborar-hi després de la censura d’un article, fa gairebé tres anys. Un altre cas és el del filòsof Jordi Graupera, que va decidir de deixar de col·laborar-hi, o el del filòsof Xavier Antich, a qui van comunicar que ja no li publicarien cap més article després d’haver-ne escrit un de molt crític amb l’ex-ministre espanyol Jorge Fernández Díaz. Aquesta docs és l’actual línia editorial de la publicació marcadament contrària al procés cap a la independència i fins i tot justificatòria del 155, que potser hauria de plantejar-se  canviar altre cop la capçalera i tornar a posar la de l’any 39.

No ens coneixíem

No ens coneixíem. Ni ens coneixem. I aquest desconeixement és la millor prova del fracàs rotund del projecte de nació espanyola. I més concretament, del fracàs de l'Espanya de les autonomies que es va improvisar de mala gana a la Constitució del règim del 78. I que no ens coneixíem ─i encara no ens coneixem─, posa en evidència un altre fet: que políticament no som el mateix. O per ser més precisos i no ser sospitosos de supremacisme ètnic: que, tot i sent dels mateixos, el model de relació política entre l'Estat i els catalans de qualsevol origen ens ha imposat una profunda desigualtat de reconeixement i dignitat.

Que no coneixíem l'Estat es va fer del tot visible el passat 1-O. Ho diré en primera persona per no implicar els espavilats que "ja sabien què passaria". Jo sóc dels que sostenien, amb tota la convicció, que l'Estat espanyol no podria suportar la imatge internacional d'una policia enduent-se urnes. O que la pertinença a Europa li faria témer la censura de la resta dels membres. Que si les urnes arribaven als col·legis electorals, el Govern espanyol al·legaria que el referèndum era il·legítim i, per tant, irrellevant i sense conseqüències formals. Però que si la participació era significativa, al final, es forçaria el diàleg negat encara pocs dies abans. Reconec que no coneixia Espanya.

Que l'Estat no ens coneixia també es va fer confirmar l’1-O. Els poders de l'Estat creien que això del sobiranisme era la rebequeria d'uns quants ‘nacionalistes’ per negociar més diners: ja se sap, som uns fenicis! Després, que era un bluf inflat per uns líders que s'havien tornat bojos. Que hi havia una ‘espiral silenciosa’ que tenia atemorida una majoria unionista. Més tard, que era un suflé que desinflaria pel cas Pujol, pel pas al costat de Mas o per les discrepàncies amb la CUP. Però l'1-O van descobrir un poble i uns governants determinats a arribar fins al final. Les urnes van arribar a cada col·legi electoral i, malgrat les amenaces i la repressió, es va votar. I així és com es va haver de recórrer a l'aplicació d’un estat d'excepció, l'article 155. Però contra tota previsió, el 21-D va tornar a guanyar l'independentisme en les condicions electorals més bèsties imaginables. Espanya tampoc ens coneixia.

A propòsit de tot això, aquests dies he recordat una anècdota viscuda entre 1997 i 1998, en unes trobades "per entendre'ns una mica millor", com es deia a la presentació. Organitzades per l’ Inheca i la Fundació ‘Encuentro’ a El Paular (Madrid) i al parador d'Aiguablava (Begur), les ponències es van publicar en espanyol i català, amb el títol “Catalunya-Espanya. Un diálogo con futuro” (Planeta, 1998). A la tarda de la primera jornada a El Paular, el diàleg fluïa amb aquella cordialitat impostada ─els ‘abrazos’ entre desconeguts─ que podia fer pensar que tots érem allà en igualtat de condicions. Però a la banda espanyola, tot eren noms de pes: Herrero de Miñón, Lamo de Espinosa, Rubio Llorente, Pradera, Wert, entre d'altres. A la catalana, amb algunes excepcions, un grup de passerells ─que els companys em perdonin─ voluntariosos. Doncs bé, cap al final de la jornada, no vaig poder evitar fer notar que el benintencionat diàleg, més enllà de les formes amables, es produïa en unes condicions d'enorme desigualtat objectiva. Els catalans coneixíem bé a tots els interlocutors espanyols, i en podíem llegir cada dia els seus articles. La bancada espanyola, a la majoria de nosaltres, no ens coneixia de res i, tot i ser articulistes habituals a la premsa catalana, a la seva premsa ‘nacional’          no ens havien pogut llegir mai perquè, en el millor dels casos, érem relegats a les pàgines locals de les seves edicions. I, òbviament, encara érem menys iguals pel que feia al control de grans institucions amb enormes pressupostos ... i en les nostres declaracions de renda.

Res no ha canviat des de llavors, sinó que ha empitjorat. L'èxit de qualsevol diàleg no és que s'intercanviïn idees, sinó que es produeixi en condicions d'igualtat, o si es vol, que faci possible avançar en aquesta igualtat de reconeixement. I això, tant si es tracta del terreny de les idees com dels interessos polítics. De manera que, en general, quan Catalunya i Espanya han dialogat, ha estat sota un simulacre en què s’emmascaraven les condicions de desigualtat objectiva. I quan des de Catalunya s'ha demanat un diàleg polític sense condicions prèvies però sí en condicions d'igual dignitat política, s'ha fet transparent la desigualtat i Espanya no l’ha pogut acceptar.

En definitiva, que ni ens coneixíem, ni ens coneixem, ni sembla que ens haguem de conèixer. Perquè aquest és, en definitiva, l'origen de tot el conflicte polític entre Espanya i Catalunya: el no reconeixement. Dues nacions que podrien entendre’s, i no només "una mica millor", sinó a fons i amb grans oportunitats de beneficiar-se’n mútuament. Però només des del reconeixement. Mai des de la submissió, la humiliació o l'amenaça.

Salvador Cardús

Sociòleg i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 17 de gener del 2018

Canvis al Grup Godó

Avui hem trobat un article, escrit fa només unes setmanes per la politòloga Aurora Almendros i que voldríem compartir per la transcendència del seu contingut. En aquest article titulat “Paco Marhuenda i Carlos Herrera a La Vanguardia i RAC1?” la politòloga posa de manifest el viratge produït darrerament en l’estratègia del Grup Godó envers el procés sobiranista, que potser molts no coneixíem i on podem copsar la seva deriva cap a l’unionisme, i també les raons dels cessaments i nomenaments de nous directius del diaris del Grup. Llegiu-lo si voleu tot seguit.

Paco Marhuenda i Carlos Herrera a La Vanguardia i RAC1?

Ningú com la família Godó, els de La Vanguardia, simbolitza el malviure de l’upperdiagonal amb el procés sobiranista. Poc a poc i sense gairebé adonar-se’n, el Conde de Godó, Don Javier per als subalterns, s’ha vist emboscat pel procés. Primer van ser els pactes amb CiU de la mà de David Madí amb l’aquiescència de Mas i l’entusiasme de Duran. Després els periodistes de la casa que, enduts per la marea sobiranista, han radicalitzat el seu discurs; i finalment, el Pepe Antich, que va perpetrar l’edició en català. Resultat: un dia agafa el Pont aeri i els amics madrilenys de Don Javier, Grandes de España o no, l’escridassen per ser un puntal de l’independentisme català.

El pobre Conde caminava desorientat per Madrid demanant ajuda per revertir la situació fins que la fada de la cornucòpia madrilenya, disfressada de ministre l’interior, va posar-se mans a l’obra. La història, ja ho deia Gaziel, ens ha ensenyat que solidaritzar-se amb la família Godó és car. Rajoy i els seus han igualat l’ajuda de la Generalitat al Grupo Godó i això ha tingut, té i tindrà conseqüències en forma de llista negra. Talment com les purgues de suposats comunistes als Estats Units a l’època de Hoover i McCarthy.

El primer de la llista, Pepe Antich, el més fidel servidor de Don Javier, era rellevat del vaixell insígnia del grup: La Vanguardia. El seu substitut, Màrius Carol, una anguila que fuig sempre dels problemes. L’habilitat del nou director, però, s’ha trastocat en caos, ja que el Conde, empès pels seus iguals de Madrid, li exigeix un diari més espanyolista i el pobre Màrius es veu obligat a virar un transatlàntic en una peixera. Una de freda i una de calenta: avui s’ataca Mas pel seu radicalisme, l’endemà la llei Wert, i pel mig s’enalteix la tercera via de Gay de Montellà, Fainé i Duran. A la cua hi havia l’Enric Juliana, sempre disposat a fer mèrits, però ni va sortir a les travesses de Madrid.

A l’equip mèdic que ha de fer la quimioteràpia al grup mediàtic de la Diagonal de Barcelona per extirpar el tumor sobiranista s’hi ha afegit l’Albert Gimeno, exdirector de comunicació del Ministre de l’Interior i peça clau en l’operació. Gimeno va haver de dimitir del càrrec per bocamoll i ara és el pont, per no dir el comissari polític, entre el Conde i el govern espanyol.

Una altra conseqüència és la caiguda del segon de la llista negra que el PP va confegir: Jordi Barbeta. El cap de política ha estat deportat a Washington, i si tenim en compte que l’anglès del nou corresponsal és més pobre que la credibilitat de Rubalcaba podem qualificar-ho d’exili d’or per al tertulià de bandera de RAC1 i 8TV.

La següent de la llista negra és Pilar Rahola. De moment el Conde no s’atreveix, més d’un cop ha confessat als seus íntims que la musa d’en Cuní li fa por, però la màquina de matar del Carrer Génova de Madrid, seu dels populars, ja l’ha fet fora de totes les tertúlies de la capital del regne. On no arriba Don Javier hi arriba Don José Manuel (Lara).

El quart dels assenyalats és Francesc Marc Àlvaro. El vilanoví ho passa malament perquè es debat permanentment entre les conviccions i cobrar un plus cada final de mes. Tanca la llista de la primera purga Salvador Cardús, que tot i els seus esforços per autocensurar-se també té els dies comptats.

Cas a part és Jordi Basté. RAC 1 capitalitza ara mateix totes les energies d’aquesta cacera de bruixes. L’estrella matinal és l’objectiu prioritari del govern espanyol. L’executiu en vol el cap perquè considera que la informació del seu programa és sempre esbiaixada, antiespanyola diuen ells, i les tertúlies són un aquelarre independentista. Basté ha salvat uns quants matchballs a l’estil Rafa Nadal. Des de la direcció del Grupo Godó ja s’han plantejat fins i tot substituts, a l’agenda de Miquel Caminal, el Minguella del Conde, hi ha Júlia Otero, Rafael de Ribot i fins i tot Susanna Griso.

Sembla que Basté ha salvat el coll, de moment, perquè Carlos de Godó i Valls, l’hereu de la nissaga, preocupadíssim pel testament, ha tingut clar en tot moment que la defenestració del líder radiofònic dels matins a Catalunya seria l’ensorrament de l’emissora, és a dir, el tancament de l’única aixeta de la casa que raja. El futur Conde ja fa temps que pugna amb el seu pare per les decisions estratègiques de la casa. De fet el candidat del primogènit a dirigir el diari no era en Màrius Carol sinó Jordi Juan, ex La Vanguardia i ex Spanair. Al final la casa reial va fer valdre el seu pes i es va inclinar per un amic de tota la vida com és el Màrius.

El que sembla que viu al marge de la pressió espanyolista és Josep Cuní. Viu com una fura, va saber avançar-se al cop de timó de Don Javier i de seguida es va refugiar en l’equidistància a base de fustigar Artur Mas i els seus de tant en tant i ignorar ERC. Mireu minutatges i observareu que per al Cuní la segona força de Catalunya són els socialistes i després els populars. Un consell d’una fan incondicional: No et confiïs perquè qualsevol dia et posaran la proa. “...Es demasiao catalán...” que diria aquell.

En fi, Don Javier vol un diari i una ràdio on hi escrigui i parli gent que pensi com ell, així ho va expressar a un candidat a dirigir el diari. La cosa té gràcia si comptem que a sobre vol guanyar-hi diners. Sempre tindrà la possibilitat de fitxar a la competència, és a dir, al Grupo Planeta, que a partir de La Razón i Antena 3 ha creat un bon planter. Potser sí que un dia veurem en Paco Marhuenda dirigint La Vanguardia i Carlos Herrera dirigint els matins a RAC1, no oblideu que aquest últim també és català, ha passat mitja vida a Mataró.

Aurora Almendros

Politòloga

Article publicat al digital directe!cat el dimarts 24 de juny del 2014