Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2015

Mas, conseller en cap?

L’Espanya oficial, la del PP i el PSOE de Madrid, la de la caverna mediàtica, ja ha tret la seva pròpia conclusió dels darrers resultats electorals a Catalunya: Artur Mas, la “bête noire”, ha perdut i, amb ell, l’independentisme. L'espanyolisme ha celebrat aquest matí la imputació del president Mas per haver posat les urnes el 9-N. Les xarxes socials s'omplen de missatges en contra del president de la Generalitat. Aquests dos fets haurien de fer obrir els ulls als dirigents ─perdó, companys de l’assemblea─ de la CUP i fer-los reflexionar que, el que no han aconseguit fins ara els poders fàctics de l’Estat espanyol, es a dir ensorrar la figura d’en Mas, ho poden fer ells (els cupaires) amb la seva dèria de no voler investir Mas com President. Confiem en que finalment el seny s’imposarà, però si l’enrocament dels cupaires es irrevocable, publiquem en el nostre Blog un article titulat “Mas, conseller en cap?”, on es proposa una solució que, amb bona voluntat, podria ser acceptada per tothom.

Mas, conseller en cap?

El procés no és només una persona, però negar que des de diumenge a la nit tot gira al voltant d'Artur Mas és negar l'evidència. El resultat del 27-S va donar a la CUP la clau de volta de la investidura, i això ha posat potes enlaire l'acord en què es basava Junts pel Sí i que passava per tornar a donar la presidència de la Generalitat al líder de Convergència Democràtica. No és estrany que la maquinària de CDC i tot el seu espai mediàtic hagi posat la cinquena defensant que l'acord amb la Candidatura d'Unitat Popular ha de passar per investir el seu candidat. I tampoc no ha de sorprendre a ningú que Esquerra es mantingui a l'espera, sense badar boca i fregant-se les mans.

La victòria independentista de diumenge té un regust agredolç. No perquè posi les coses difícils a CDC i a Artur Mas, sinó perquè els números ens aboquen a un altre episodi de negociacions tenses. Tornem als nervis previs al 9-N, tornem a les ganivetades de l'Estatut. Però la gran diferència d'aquest moment és el paper de la CUP. L'any 2006, no existia com a tal. I en les setmanes prèvies a la consulta no jugava un paper principal sinó d'acompanyant. Ara, en canvi, amb CDC i ERC fusionats dins de Junts pel Sí, la llista encapçalada per Antonio Baños ha canviat el paper de crupier pel de jugador. I té els asos que li fan falta per elevar l'aposta.

Durant els propers dies, viurem moments de tensió. Hi haurà converses, hi haurà negociacions a l'ombra. Es pactarà com ha de ser el pla de xoc contra la pobresa que planteja la CUP, es debatrà com es formula un codi ètic de bones pràctiques i coses similars. Però el més important, la joia de la corona, serà el nom del futur president de la Generalitat. Una cosa ja es pot avançar: si no hi ha una gran sorpresa, si no hi ha alguna cosa que canviï l'escenari, aquest no serà Artur Mas. La CUP ni ho vol, ni s'ho pot permetre. Però hi ha una possible sortida. Una sortida que Esquerra pot acceptar i que Convergència, després d'ensenyar totes les dents ─citant l'il·lustre Pablo Iglesias─ pot acabar aprovant: un Govern presidit per Raül Romeva amb Mas de conseller en cap.

Seria molt irònic que qui va recuperar el càrrec d'origen medieval per ser delfí de Jordi Pujol, gairebé quinze anys després, tornés a ocupar-lo. Tant se val si se li diu conseller en cap o conseller primer. El cas és que, amb aquesta solució, es matarien molts pardals d'un sol tret. Romeva seria un president que la CUP acceptaria sense cap problema. Esquerra estaria molt satisfeta de no tenir el seu principal rival al lloc més elevat de l'executiu. Mas tindria tot el marge de maniobra per dirigir l'acció governamental i CDC no perdria el valor del seu principal quadre. Amb les cartes que hi ha sobre la taula, sembla l'aposta més segura.

Pere Gendrau
Periodista

Article publicat a Naciódigital.cat el dimarts 29 de setembre del 2015

24 de setembre 2015

#NoTincPor

Aquests darrers dies s’està fent la campanya de la por. Tothom diu que si Catalunya s’independitza cauran damunt dels catalans les set plagues bíbliques i que vagarem pels espais exteriors pels segles dels segles, amén. Malgrat l’espifiada del Mariano Rajoy arran de les nacionalitats catalana i espanyola (no es més ignorant perquè no entrena...), encara queden dos dies per dir-nos que estarem fora d’Europa, fora de l’euro, fora de l’ONU, i de tot arreu, menys del lloc on volem estar fora, es a dir d’Espanya. He trobat un article sobre aquest tema que, amb un to lleugerament humorístic, ens ve a dir que no hem de fer cas d’aquestes informacions tòxiques. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog.

#NoTincPor

El que importa és tenir por. A qui no pensa com tu, a qui pensa com tu però et pot disputar el poder, al diferent ... al comunista, al capitalista, al d’esquerres, al de dretes, a l'immigrant, a l'homosexual ... a l'exèrcit, a la banca, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a l'Organització Mundial de Comerç, a la Federació Internacional de Futbol Associació, al Comitè Olímpic Internacional ... al tabac, als greixos saturats, als greixos que no són saturats , a no fer esport, a fer-ne massa, a que et caiguin els cabells, a engreixar-te, a aprimar-te massa ... als videojocs violents, als que no ho són, als mòbils, als fixos, a veure massa televisió, a no assabentar-te de res, a que això no sigui cert, ni tampoc allò altre, a que et prenguin el pèl, a saber que ja te’l han pres ... al canvi climàtic, a que et caigui un meteorit al damunt, als terratrèmols, als tsunamis, a la desforestació, als incendis forestals ... a les guerres, al període entre guerres, a la Història, a la que et van explicar, a la que no et van explicar, a la que vas sentir però no vas voler escoltar ... a la teva família, a la de l'altre, al cap, al company, a l'amic, l'amic del teu amic, a l'amant, a la parella del teu amant, a la teva dona, al teu marit, als fills, als sogres ... I, sobretot, a la independència de Catalunya!

Quanta por ens han posat al cos, quants fantasmes han pul·lulat per aquest somni col·lectiu, quanta ira continguda en cada entrevista, en cada intervenció; i quants genolls s'han clavat a terra per demanar a la Merkel, a Cameron, a Obama i a la Comissió Europea que ens posessin la por al cos.

La por com a estratègia de poder.
La por com a control de la població.
La por com a instrument a favor de la repressió.
La por que construeix pobles submisos, moltonejats, temorosos de perdre el seu status.
La por que fa de la frustració el motor del sistema.
La por que és el botxí de la llibertat i la creativitat; l'excusa del governant poruc, tenallat per la por a perdre els seus privilegis.

2006. Mèxic. Felipe Calderón i el PAN van fer una campanya electoral centrada en el vot de la por. En aquesta campanya, es va presentar Andrés Manuel López Obrador (AMLO), principal opositor i candidat de l'Aliança per Bé de Tots (d'esquerres) com un perill real per a Mèxic. Es va publicitar, que l'elecció d'AMLO com a president provocaria que els capitals internacionals i nacionals s'anessin del país. Es va parlar d'un col·lapse econòmic i financer. Es va dir que la majoria dels mexicans perdrien els seus béns, les seves riqueses, els seus llocs de treball i fins i tot, les seves cases i cotxes. Generar por entre els electors va ser el principal èxit de la campanya, que va reduir l'avantatge de López Obrador de 10 punts percentuals en les preferències electorals sobre Felipe Calderón. Al final, les autoritats electorals van reconèixer el triomf de Calderón amb una diferència de 0.58 per cent de vots

Et sona d'alguna cosa? És l'estratègia de la por. D'aquesta manera, en el referèndum, ja han votat Angela Merkel, David Cameron, Barack Obama, la UE, el govern del PP, el PSOE, l'exèrcit, la banca, Felipe González, Vargas Llosa, Almirall, La Razón, El Mundo , l'ABC, El País, Intereconomía, 13TV, TVE, La Sexta, Antena 3, Tele 5, Cuatro, la Cope, RNE, la Cadena Ser i l'esperit latent del Cid. La pregunta és: ¿podré votar jo sense que llegir la premsa, veure la televisió o escoltar la ràdio sigui una tortura a la qual es faci tota una espectacular apologia de la fi del món en el cas que Catalunya s'independitzi d'Espanya?

No tinc por. No tengo miedo. I'm not afraid. Je n'ai pas peur.

Àlex
Escriptor

Article publicat al Blog SocietatAnònima el dissabte 19 de setembre del 2015
Traduït del castellà per la Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell

22 de setembre 2015

Que ve el llop

El diari Ara en la portada del diari d’avui fa aquesta pregunta: “ Fa por el discurs de la por ? ” i la respon amb l’opinió de quatre experts politòlegs , que dubten que una campanya en negatiu pugui capgirar les enquestes doncs creuen que el discurs de la por tindrà un impacte reduït i que el factor de la por ja estigui descomptat perquè en certa manera el blindatge ideològic ja fa una selecció. Els analistes donen per fet que no hi ha marge per a la seducció des de Madrid, com a mínim fins passades les eleccions espanyoles. La periodista Pilar Rahola en el seu article diari, també escriu arran de les amenaces que en etziben aquest dies des de Madrid. El seu article es titula “Que ve el llop” i com que, si no sou subscriptors, no podeu llegir-lo, l’hem penjat al nostre Blog. Val la pena.

Que ve el llop

I ara el corralito... No n'han tingut prou pressionant de manera asfixiant ─per tots els flancs de l'Estat─ CaixaBank i Banc Sabadell perquè firmessin el paperet de la catàstrofe financera, sinó que ara arriba l'amenaça del corralito. O sigui que a més de ser uns pàries sense estatus reconegut, fora de la UE, de l'euro, de la Lliga de futbol, d'Eurovisió, de l'amor d'Obama i del sistema solar, i de quedar-nos sense comerç i sense bancs, ara resulta que, a més, patirem un corralito. Desconec si, amb la independència, també serem víctimes d'una plaga de llagostes o d'atacs massius de descomposició estomacal, però tot pot passar, atès que els camins de la independència només poden conduir-nos a la solitud, a la misèria i a la diarrea massiva. Falta saber si el Vaticà elevarà també la paraula divina i serà el mateix Altíssim qui ens expulsarà a les flames eternes, cosa que és probable perquè hi ha qui diu que Espanya és tan sagrada que ja surt a la Bíblia. Res, doncs, que sort en tenim que Espanya ens salvarà del nostre mal cap i farà l'heroic esforç de continuar quedant-se els nostres ingressos, infravalorar-nos en les inversions i menysprear-nos en la nostra identitat. No hi ha amor més entregat que l'amor d'una mare pàtria. O més o menys.

La veritat, els funciona? És a dir, a les Espanyes no hi ha ningú saberut, ben informat i dotat de prou intel·ligència estratègica per saber que la retòrica de la por no funciona des de fa molt de temps?

Encara no s'han adonat que, de tant estirar la corda del despropòsit, el papu, han aconseguit convertir-lo en un acudit ridícul? I en un bumerang... I, sobretot, no saben que aquestes amenaces d'Harmagedon sobre la revoltada Catalunya no fan efecte en l'autoestima catalana, prou ben dotada en els darrers temps? Per acabar, no creuen que els ciutadans no som tan imbècils i desinformats com es pensen per tractar-nos així? Perquè per saber, sabem que Catalunya té milers de multinacionals, que el nostre PIB és un caramelet, que qualsevol catàstrofe econòmica afectaria seriosament l'euro, que ni un sol banc no es mourà, que Espanya necessita la nostra estabilitat ─sobretot si ens n'anem─, que la cançó del desastre l'han repetit amb cada nou Estat i no ha arribat mai l'apocalipsi, que els catalans tenim capacitat per gestionar la complexitat, i ho farem, que de la Unió Europea no et treuen ni amb lleixiu i que, al final, qualsevol escenari probable és més suggeridor que la pesada realitat actual. És a dir, no sabem com serà la independència d'Espanya, però sabem com n'és de greu, lesiva i inflexible la dependència d'Espanya. Si, amb tot això, l'única cosa que tenen per oferir són amenaces, catàstrofes i terror, realment estan molt desconcertats i espantats. No és que no tinguin pla B, és que no tenen pla, d'aquí que només sàpiguen convèncer espantant. I aquesta tècnica ja no funciona quan un poble ha assolit la seva maduresa.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el 22 de setembre del 2015

17 de setembre 2015

Els altres catalans

El dirigent espanyol de Podemos en Pablo Iglesias va dir: "Donarem sexe a Mas, el fuetejarem" i també ha demanat el vot a tota aquella gent que "no s'avergonyeix de tenir pares andalusos o avis extremenys". Amb aquest nou Lerroux desembarcat a Catalunya per donar suport al cap de llista de CSQEP en Franco Rabell, es veu l’estil d’aquesta gent. Doncs des del seny català, afirmem que no hi ha dues Catalunyes, ni tres, ni cinc. Ja pot demanar perdó Iglesias per la patinada, que això no l'exculpa de res, com tampoc que la seva família patís les represàlies del franquisme. L’escriptora i arquitecta Marta Rojals ha escrit un article titulat “Els altres catalans (que no són els que et penses)”, on precisament parla dels catalans que no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet i que son tan dignes com els que parla el líder de Podemos. Llegiu-lo al nostre Blog.

Els altres catalans (que no són els que et penses)

Mentre esperem el tradicional informe contra CDC d’abans de cada elecció, els articulistes estem entretinguts amb els candidats a president d’Espanya que han pujat al laboratori de Catalunya a assajar les seues generals. No sempre es presenta l’oportunitat d’avançar feina per a les votacions importants, les que compten de debò. Jo també ho aprofitaria, i més si en un laboratori pots anar fent provatures –si se t’incendia la mostra, se t’incendia la mostra; si els conillets d’índies t’agafen cagarrines, doncs t’agafen cagarrines–, i és que la missió última s’ho val, perquè és una fita moralment superior a la destrossa que puguis ocasionar per assolir-la. Això, per una banda.

Per una altra, els qui ja hagin sentit els crits del guru de la Complutense al Carmel, poden passar per alt aquesta citació: "Hi ha dues Catalunyes: la del Carmel i la de Pedralbes. Hi ha una Catalunya que es lleva a treballar a les sis del matí, i una Catalunya de cinc-centes famílies que treballen perquè Artur Mas sigui president. Hi ha una Catalunya que sap què és tenir dificultats per a omplir la nevera." Les declaracions de Rubí ja les sabeu: "Els que no s’avergonyeixen de tenir pares o avis andalusos […] heu de treure l’orgull de barri! Són els que poden fer fora a Mas i Rajoy."

Així mateix, els qui ja hagin sentit el míting de Rivera a l’Hospitalet de Llobregat, també poden passar per alt aquesta: "El PSC ha traït la seva gent a l’àrea metropolitana." I els qui hagin sentit l’Albiol, aquesta altra: "No em veureu gaire per la Catalunya interior, sinó per ciutats i per l’àrea metropolitana", i a continuació ho explica, que som uns malpensats, hosti: "No per res, sinó per raons de temps." Qui en dubta, qui en dubta.

Ah, l’àrea metropolitana…! Aquest nucli de catalans de segona on el seu vot val menys que el d’un pagesot de comarques analfabet. És clar, si vas malament de temps s’entén que et centris allà on s’acumula la major part de catalans, i amb més raó si has de deixar Madrid (AVES amunt i avall, hotels, estones mortes) per pujar a informar a la Catalunya ‘real’ què els toca votar segons ‘qué pone en tu DNI’. Total, que mentre els catalans urbans reben tota l’atenció de la metròpoli, n’hi ha uns altres que en el tros que em queda d’article voldria recordar.

Aquests altres catalans no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet. Però també es lleven a les sis del matí, i més d’hora i tot, per anar al tros, per sortir a pescar, per obrir la botigueta, per engegar les granges, fer rutllar la casa rural. I sí, què coi, per tirar endavant les seues empreses, cooperatives, associacions i produccions. Perquè resulta que als pobles, com a les ciutats, tampoc ningú no et regala res, i les patates de l’hort no te les canvien per contractes telefònics ni per gigues d’internet, que sí, que sí, he dit internet.

Doncs sembla que algú està interessat a enterrar ben fondo els avis d’aquests catalans que també van patir la fam i van esgarrapar la terra per alimentar els seus fills. Però també dels que van emigrar als nuclis industrials, es van barrejar amb més fills de la misèria i des de la misèria van fer néixer i prosperar els seus fills. I ara resulta que els seus descendents han d’aguantar que uns jóvens universitaris que no saben res, d’aquest país, donin a entendre que els seus antecessors eren burgesos i/o racistes i/o explotadors de castellans, andalusos i extremenys només pel pecat original d’haver estat catalans de naixement.

Aquests altres catalans sembla com si ens els volguessin esborrar. Per omissió, són sistemàticament exclosos de ‘la Catalunya real’, com si fossin d’atrezzo, gent disfressada d’una fira medieval. Els diuen que són ‘massa catalans’, o com també he sentit: ‘catalans-catalans’, mai per tirar cap floreta. Són descomptats cada Onze de Setembre, considerats palla que infla les mobilitzacions, barretinaires sense criteri cridats per TV3 a fer ‘bulto’ a la capital. Són menystinguts per aquells que anomenen la nostra terra fèrtil ‘la Catalunya profunda’, per voler dir la Catalunya analfabeta i ignorant. Són menyspreats quan els diuen que el seu vot val massa, pel fet de viure i donar vida a una terra que, d’una altra manera, si ja compta poc, ni tan sols comptaria per a votar.

Nota al marge: servidora té el segon cognom d’origen castellà. Puc jurar per la meua mà dreta que mai, mai, mai, no havia pres consciència del meu segon cognom diferentment que del primer. I que recordi, ni a l’escola rural, ni a l’institut semirural, ni a la universitat urbana, ni al carrer, ningú no m’ha fet qüestionar mai que el meu avi matern fos, pel seu cognom, cap altra cosa que català. Fins ara. Ara que han irromput els etnicistes per començar a fer la dissecció de les entranyes més sensibles d’aquest país. Aquesta gent saben molt bé què fan, aquí, al seu laboratori. Els hi hauríem de tancar amb cadenat, abans que l’experiment no sigui irreversible.

Marta Rojals i del Álamo
Escriptora i periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimarts 15 de setembre del 2015

15 de setembre 2015

Tres mentides miserables

L’ex-periodista de la Vanguardia en Josep Antich, ha publicat al Blog de El Nacional, una revelació de la mateixa persona que el va informar en les darreres eleccions dels falsos informes de la “Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal” (UDEF) sobre Trias a les municipals i sobre Mas a dos dies de les anteriors autonòmiques, que li ha dit que corre pels despatxos del “Gobierno” i de les principals empreses un nou “dossier” fals sobre Mas per rebentar les eleccions i que el trauran a pocs dies del 27S. Llegiu al nostre Blog el magnífic article titulat “Tres mentides miserables“ que ahir publicava en Francesc Marc Alvaro sobre el mateix tema.

Tres mentides miserables

Les municipals i les eleccions al Parlament del 2012 ja van palesar fins a quin punt la mentida està present en un procés electoral quan determinats poders i entorns se senten impotents. Trias i Mas ho van patir en carn pròpia. Ara, altre cop, els mateixos actors -més histèrics que mai- han multiplicat els canals de les falsedats per intentar guanyar la mà al sobiranisme. Aquesta guerra bruta posa al descobert la poca confiança en la veritat i l’anèmia argumental de les forces unionistes. De totes les moltes mentides que corren, n’hi ha tres que mereixen resposta. Pel seu caràcter extrem i miserable. I perquè cap demòcrata -voti el que voti- hauria de donar-les per bones.

La primera mentida consisteix a afirmar que el sobiranisme és un moviment ètnic que fa distincions entre catalans de naixement i d’adopció, i que s’avergonyeix -com va afirmar Iglesias en un moment vomitiu- dels cognoms castellans, andalusos, murcians, etcètera. Qualsevol que passegi per Catalunya sap que el sobiranisme no pregunta els orígens de les persones perquè és un projecte cívic, dada que han certificat tots els estudiosos del cas català. Hi ha molts Sánchez entre els sobiranistes, la qual cosa explica la magnitud d’aquesta onada de canvi. I també hi ha alguns Bosch entre els unionistes. El cognom no determina l’opció. Les realitats són afortunadament híbrides. Desenterrar les consignes del lerrouxisme sí que posa en perill la convivència, no pas proposar un Estat independent, on ningú no haurà de renunciar a sentir-se espanyol, marroquí o argentí.

La segona mentida busca criminalitzar el sobiranisme, després d’intentar vincular-lo al nazisme, a ETA i al jihadisme. La faula que ara difonen ve a dir que, a Catalunya, els ciutadans que no se senten sobiranistes tenen por de parlar en públic perquè se’ls fa la vida impossible. La paraula que es deixa caure és “intimidació”, com si el país fos un poble controlat per la màfia. La maniobra és tan barroera que no cal cap esforç per desmentir-la, n’hi ha prou amb esperar que la realitat vagi fent via.

I, en tercer lloc, tenim la mentida sobre el suposat gran suport mediàtic a la causa sobiranista. Amb una mà en tinc prou (i em sobren dits) per comptar els mitjans de Barcelona amb línia editorial favorable a la independència. La resta, aquí i a Madrid, hi estan en contra. Pel que fa als mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio practiquen un pluralisme impecable, cosa que no fan ni TVE ni RNE (que encara paguem tots els catalans), on mai no apareixen veus que aportin un punt de vista proper al sobiranisme. L’asimetria mediàtica en benefici de l’unionisme és irrefutable.

Que quedi clar: la pacífica revolta catalana es fa contra tones de mentides.

Francesc Marc Alvaro
Escriptor i periodista

Article publica al diari LA VANGUARDIA el dilluns 14 de setembre del 2015

11 de setembre 2015

I si no guanyem?

Avui ha començat la campanya electoral per les plebiscitàries del 27S. Pel que prediuen les enquestes sembla que la cosa pot anar molt justa. Podria passar que les candidatures independentistes obtinguessin un majoria absoluta d’escons molt ajustada. Si és així és segur que hi hauran més vots del bloc del NO (51% aprox.) que no pas del SÍ (45% aprox.). Llavors tots els unionistes diran que les eleccions han sigut “plebiscitàries” i que els sobiranistes ja podem anar desant les estelades al bagul dels records doncs haurem perdut. Pensem doncs en la possibilitat de no guanyar i analitzar llavors que pot passar. Aquesta hipòtesi la desenvolupa l’article titulat “I si no guanyem? que podeu llegir en el nostre Bloc i que ha de servir per esperonar, en aquest dies que falten per arribar al 27S, als que creiem en una Catalunya lliure i sobirana, per que fem mans i mànigues per portar cap les candidatures de “Junts pel SÍ” i la CUP a tots els indecisos que ens troben al nostre pas. L’alternativa a una Catalunya independent és una Catalunya “autonòmica” i les certeses de la Catalunya autonòmica ja les coneixem i fan por i si no guanyem, ras i curt, faran pànic.

I si no guanyem?

El 27-S molts anirem a votar un Parlament que volem que serveixi per proclamar i exercir la independència. Hi ha un bloc de partits, que també representen una part substancial de la societat catalana, per als quals, en canvi, aquests comicis són unes eleccions ordinàries per triar el govern de torn d’una comunitat autònoma. Les forces que neguen el caràcter plebiscitari de les properes eleccions van des del federalisme sense recorregut de "Catalunya Si que es pot" i d’Unió fins al centralisme desacomplexat del PSC, PP i C’s.

Què pot passar la nit del 27-S? Que la suma de Junts pel Sí+CUP tingui majoria o que no en tingui. Si té majoria, planaran algunes incerteses sobre el procés, ja que només hi ha quatre persones, com ha explicat Albert Pont, del Cercle Català de Negocis, que sàpiguen tots els ets i uts del full de ruta un cop es produeixi la desconnexió. I si no sumen? Llavors tindrem tot de certeses, algunes de les quals passo a detallar a continuació.

Si vostè necessita el suport de les administracions públiques perquè la seva empresa sigui més competitiva, via construcció d’infraestructures, oblidi-se’n. Si guanyen les forces que es diuen constitucionalistes, ni hi haurà corredor mediterrani en els propers anys, ni autovies gratuïtes, ni rodalies eficients. La inversió de l’Estat pel que fa a infraestructures no depassarà el 10%, encara que Catalunya representa el 16% de la població. I això per què? Perquè sempre ha estat així i ningú no ho ha volgut canviar en quaranta anys de democràcia. Recorda vostè quan van començar les obres d’enllaç de l’AP-7 amb l’A-2 a l’alçada de Castellbisbal? L’any 2006. Doncs bé: encara no estan acabades. No és broma. Mentrestant, segueix previst l’AVE a Otero de Sanabria, població amb 26 habitants de Zamora, i a Madrid, després de les radials R-2, R-3, R-4 i R-5, que han fet fallida, ja es projecta la M-70.

Si vostè vol tenir uns serveis públics millors dels que té ara, oblidi-se’n. Seguirem tenint 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal i l’Estat seguirà recaptant el 95% dels impostos a Catalunya (34.000 MEUR) front al magre 5% de l’Agència Tributària Catalana (uns 2.000 MEUR). Això vol dir que no podrem millorar la sanitat, ni l’educació sostinguda amb fons públics (que inclou les concertades) ni dotar-nos de millors serveis socials: la llei de la dependència impulsada per Zapatero fa molt temps que funciona amb pocs diners de l’administració central (el 22%), quan se suposa que aquesta hi hauria d’aportar el 50% del finançament.

Si vostè és una persona catalanoparlant, que sàpiga que el català seguirà atropellat pel castellà. O, com deia Roger Buch, asfixiat de forma premeditada. L’Estat no mourà un dit perquè Disney, Boeing o Clan emetin continguts en català per als infants, que seguiran minoritzats a la reserva índia del Super 3. Òbviament, tampoc no hi haurà continguts en català als canals de Fusión i Canal+, que funcionen només en castellà: Baby TV, Disney Junior, Canal Panda, Nick Jr., Nickelodeon i Disney XD. Sí, tot plegat, un 9 a 1 que demostra com n’estan, d’immersos en català, els nens i nenes del país. Pel que fa al cinema, el català té un problema i aquest problema és diu 3%, als jutjats un problema que es diu 13,11% de sentències emeses en català i, com que no es vol veure la magnitud de la tragèdia, a aquest pas acabarem morint de finor (o, més exactament, “bueno estaba y se murió”).

Si vostè és pensionista o vol ser-ho en algun moment, vagi fent un raconet per si vénen mal dades. Durant les vaques grasses, l’Estat havia estalviat el fons de reserva de pensions per quan es jubilés la generació del ‘baby boom’ (les persones de la generació d’en Sala-i-Martin: els nascuts entre 1960 i 1970, per entendre’ns). Doncs bé: aquest fons no deixa de minvar per compensar el dèficit i s’haurà exhaurit a finals de 2017. Les pensions, si Catalunya segueix dintre d’Espanya, ben aviat s’hauran d’abaixar. I això per què? Perquè a Espanya hi ha més atur que a Catalunya, els treballadors tenen sous més baixos (de forma que la recaptació és menor) i hi ha menys cotitzants per paguen les pensions dels jubilats. Només un Estat català independent pot suposar una oportunitat d’evitar un col·lapse anunciat.

Per les raons exposades, que fa dos anys vaig concretar en vint-i-cinc en la sèrie d’articles Catalunya i el Doctor No, i que tristament no han variat ni una mica, el 27-S cal votar independència. Perquè les certeses de la Catalunya autonòmica ja ens les coneixem i, ras i curt, fan por.

Andreu González
Llicenciat en Hispàniques i tècnic de Normalització Lingüística.

Article publicat al digital EL MATÍ el divendres 4 de setembre del 2015

06 de setembre 2015

A los españoles

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha publicat al diari El País una carta dirigida "A los españoles", el mateix diari on la setmana passada es publicava una carta del expresident Felipe González dirigida "Als catalans". El text del President Mas, el signen també Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. Escriu el President, entre d’altres coses: “Los catalanes estamos siempre dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes". D'això va el 27S, de subscriure si volem perpetuar la situació actual o si, per contra, volem construir una Catalunya lliure i pròspera a la semblança d'Holanda i Suècia, una Catalunya autònoma i propietària exclusiva de les seves decisions. El "sí" a les urnes suposa un trencament institucional amb Espanya, un punt i final a la nostra actual qualitat de súbdit. Però en cap cas trencarem identitats ni famílies ni relacions. Perquè el problema no és Espanya sinó l'Estat Espanyol que la governa. Si voleu llegir la carta completa traduïda al català podeu fer-ho en el nostre Blog.

Als espanyols

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podíem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col•laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.