Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2020

La vacuna ‘ILLA’

Res de Pfizer, res de Moderna, res d’AstraZeneca, res de res; la vacuna ha estat possible gràcies al, fins avui  encara ministre, Salvador Illa. Això és el que han dit des de Can PSC sense enrojolar-se. Que hagin arribat les vacunes és una excel·lent notícia, però el mèrit no és de Salvador Illa, ni de Pedro Sánchez, malgrat que les vagi embolcallar  amb l’estanquera. D’ells dos, en canvi, esperàvem decisions sobre suspensió o congelació d’impostos, de taxes, quotes... Que és difícil perquè no hi ha un euro? Doncs trairem-los d’una altra partida pressupostària i llestos. Vacunes sí, president Sánchez i ministre Illa, però això és fàcil, ja que ha estat l’UE qui les ha facilitades i les ha enviat cap aquí, però sobretot el que cal són ajudes pels autònoms i els petits empresaris.

Tot aquest despropòsit propagandístic ha esdevingut després de l’anunci fet a correcuita des de Can PSC amb el nomenament com a candidat de les eleccions del 14-F de Salvador Illa, arraconant d’un cop de ploma al sempitern Miquel Iceta. Salvador Illa, el ministre de la compra de falsos ‘tests’ a un proveïdor sense llicència, el ministre que en plena pandèmia va assistir amb cent cinquanta persones més a la Gala de l’Español esquivant les mesures de seguretat anti-Covid i l’home que fa trenta-tres anys que viu de la política, gairebé tants com l’etern Miquel Iceta. Illa deixa l'Administració central pendent de la fita clau de la vacunació i un repartiment que s'aventura complicat entre autonomies que tornaran a patir, ja amb l'últim alè, la tercera escomesa de virus. Muda el seu càrrec després de mesos de compareixences interminables, sempre puntuals, amb els cabells encara humitejats per la dutxa matinera i una motxilla a l'esquena. En el seu Ministeri ahir assumien no sense certa perplexitat la seva marxa.

Segons sembla les enquestes que havien arribat darrerament a Can PSC sobre els seus resultats electorals pel 14-F eren més aviat dolentes per no dir desastroses i això els ha fet prendre aquesta excepcional mesura: defenestrar l’inefable Iceta i substituir-lo pel mediàtic Illa. Com escriu en el seu editorial d’avui a VilaWeb en Vicent Partal: ‘La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. (...) Si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor’.

Veurem com els hi pot sortir al PSC i, de retruc, al PSOE la jugada, el que sí és segur que això només ha d’esperonar encara més els partits netament independentistes a guanyar amb majoria les pròximes eleccions, ja que si el PSC amb Salvador Illa al capdavant, treu un bon resultat el 14-F el fantasma del tripartit o quatripartit rondarà altra vegada pels voltants de la Generalitat. Per tot plegat cal estar amatents i que no es perdi ni un sol vot independentista, cosa possible si fem cas als repetits anuncis, amb què ens bombardegen diàriament des de TV3, promocionant el vot per correu. Només cal que llegiu l’article titulat  ‘Vot per correu? No, gràcies!’, que ha publicat el professor a la UPC i UAB, Joan Fonollosa, on ens fa avinent que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa i fàcilment manipulable i ens esperona a anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred. Llegiu l’article d’en Fonollosa tot seguit.

Vot per correu? No, gràcies! 

El pròxim dia 14 de febrer, els catalans estem convocats a les urnes. Són unes eleccions decisives, en què el projecte de la independència s’hi juga el ser o no ser. Segons siguin els resultats, pot agafar una empenta decisiva o pot quedar més o menys somort per uns quants anys més, potser una generació. Però si són decisives per nosaltres, vol dir que també ho són per a l’altra banda que lògicament, també jugarà les seves cartes. I aquí és on voldria fer una petita anàlisi per veure —i avisar— com ho estan portant.

Davant de la seguretat que la situació produïda per la pandèmia que patim no s’haurà revertit abans, s’ha plantejat el problema de què fer per garantir una alta participació. Entre altres coses, la proposta estrella de la Generalitat, que la va proposar ja fa unes setmanes, és afavorir el vot per correu: fins i tot el carter vindrà a casa a portar les paperetes i recollir el vot! Si mai heu votat per correu, ja sabeu quin enorme contrast hi ha amb el procediment fins ara habitual. I la Junta Electoral Central (JEC) ho va beneir ràpidament. I també, ràpidament, representants d’ERC, del PSC, del PP, de C’s  i fins i tot dels Comuns van sortir als mitjans a omplir-se la boca parlant de democràcia i de la importància de la participació, etc. I tot just convocades formalment les eleccions la Generalitat ha engegat una campanya d’anuncis per televisió on explica i recomana el vot per correu.

Fins aquí els fets. Però darrere les grans paraules, aquests fets amaguen coses, coses que no volen que veiem, però que la realitat, tossuda, no permet amagar del tot quan afegeixes altres fets al còctel.

La primera, una coincidència sorprenent: oficialment, ERC és un partit independentista que, des de la inhabilitació del M.H. President Torra deté, ni que sigui en funcions, la Presidència de la Generalitat. I segons les enquestes publicades, ERC guanyarà les eleccions. I la proposta parteix d’ERC i la JEC l’ha beneïda. La tan neutral i ponderada JEC facilitant que un partit independentista guanyi les eleccions? La mateixa JEC que va servir per inhabilitar el president Torra? Rar.

Comencem per JxCat, la candidatura encapçalada pel M.H. President Puigdemont que aquesta és la candidatura que fa més por a Madrid i la que, per tant faran tot per aturar-la. Per començar, ha de recollir signatures per poder-se presentar, com si fos un partit extraparlamentari que es presenta per primer cop; segur que les obtindrà, però és una mostra que no deixen res per verd. I no diguem, per exemple, els problemes judicials de Gonzalo Boye, Laura Borràs, i que ara s’han despertat amb el procés electoral de les Cambres per mirar de perjudicar Joan Canadell. És evident que l’objectiu és aturar-la com sigui.

D’altra banda les enquestes publicades insisteixen una vegada i una altra a pronosticar una victòria d’ERC; lluny de la majora absoluta, això sí, però que li permetria forma un govern tri o quadri partit. I això malgrat que tots els que ens movem en aquest món sabem que ERC està perdent suports entre els independentistes a marxes forçades amb la seva estratègia diguem-ne “independentista a llarg termini” i que ha votat a favor dels pressupostos del govern Sánchez a canvi de res.

Podem encara afegir-hi alguns elements més al còctel? Per exemple, crida l’atenció la proliferació de candidatures diguem-ne provinents del món catalanista que estan sortint com bolets i que difícilment obtindran cap escó, però que entre totes poden endur-se un bon grapat de vots: PDeCAT, PNC, Demòcrates, Primàries, FNC, Força Catalunya, Assemblea de Represaliats, i segur que me’n deixo algun. Compte! No estic dient que els dirigents d’aquestes candidatures estiguin treballant voluntàriament contra la independència: dic que els professionals —infiltrats, ensibornadors o directament extorsionadors— han fet la seva feina. Vull aprofitar aquestes ratlles per fer una crida a tos ells perquè reflexionin i mirin si, amb tota la bona voluntat, no estan fent un mal favor a la causa de la independència que defensen.

Quina és, doncs l’estratègia? La meva interpretació és que la clau de volta és una victòria insuficient d’ERC. Els seus dirigents han pactat a Madrid aturar-ho tot, vés a saber a canvi de què —i que a Madrid, com sempre han fet, trobaran una excusa per no complir: sembla mentida que encara no ho sàpiguen: (vegeu els punts 5 i 6 del meu darrer article)—. O sigui que està fent un paper semblant al del “moro amigo” de fa cent anys a les guerres del Rif. Dit d’altra manera: vist des de Madrid és el independentista bueno, que traduït al català vol dir el submarí per reconduir el procés cap a la independència en un neoautonomisme digerible pel rei, l’IBEX-35 i tutti quanti. Per això els unionistes —Comuns inclosos— ho han trobat bé: és la jugada per aturar-ho tot. ERC guanya i tot resolt. O sigui que ja ens podem anar preparant per llegir enquestes on ERC traurà uns excel·lents resultats. Enquestes degudament cuinades és clar, com posa de manifest aquest article de Francesc Abat.

I què hi juga en tot això el vot per correu? Doncs molt. Resulta que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa. Comencem pel fet que Correos és una empresa estatal, controlada per “servidores del Estado” i que els procediments faciliten enormement la possibilitat de manipular el vot per correu si es vol. I és evident que es voldrà. De fet, això ja ha passat. En David Ros ha fet un detallat estudi dels resultats electorals del 21D en el qual arriba a la conclusió que Cs va obtenir uns sis escons més gràcies al vot per correu manipulat, en detriment d’ERC, JxCat i la CUP. O el que és igual: el famós 50% ja s’hauria obtingut el 21D.

Aquests mateixos mecanismes es faran servir ara perquè sigui ERC qui obtingui aquests escons extres i pugui fer honor als pactes establerts. I tots contents: ERC té per fi la Presidència de la Generalitat, la independència aturada, conselleries per al PSC i els Comuns… i els presos —Junqueras inclòs— continuaran podrint-se a la presó.

Per això els que creiem en la independència no hem de fer ús de les facilitats que ens donen per votar per correu. Cal anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi perquè aquest vot és molt més difícil de manipular; cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred.

Estem en una cruïlla decisiva i no hem de deixar que ens la prenguin. L’alternativa és tornar vint anys enrere.

Joan Fonollosa

Enginyer industrial

Article publicat al diari digital  L’Unilateral el dimecres 30 de desembre del 2020

21 de desembre 2020

Emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha llençat des de la seva web el crit d’alerta: El català està en emergència lingüística, ‘si no s’actua, s’extingirà’. Afirma que en aquests darrers 15 anys, el català ha perdut mig milió de parlants habituals i només l'usen el 32 % dels que el saben parlar. Això és realment molt greu i converteix el català en una llengua greument amenaçada perquè, si els parlants disminueixen com més va més, és evident que la llengua es perd. El fet és que els catalans no serem res sense la llengua, ja que els que reclamen que ‘Catalunya és una Nació’ i que sense nació no podrà haver-hi mai independència, han de reflexionar amb el fet que sense llengua no hi haurà cap Nació a independitzar.

Aquesta emergència que adverteix la Plataforma, es veu agreujada pels constants atacs que sofreix el català, tant des de l’entorn polític com judicial. Recentment hem vist que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una sentència que obliga per primera vegada totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà. La decisió judicial suposa que, a més de l’assignatura de Llengua castellana, almenys una assignatura troncal més s'ha d'impartir també en castellà. Segons els jutges, l'ús del castellà a les aules és "residual”, i dicta aquesta sentència en un intent de "redreçar l'actual situació contrària a l'ordenament", davant la "inactivitat" de la Generalitat, segons retreuen els jutges, que diuen que el Govern no ha exercit la seva competència per aplicar la llei, dictant la normativa que obligui els centres a fer aquest 25% de l’ensenyament en castellà, ni ha exercit "una activitat de control" per revisar-ho.

Però la realitat és ben diferent, ja que en cap cas es pot afirmar que el castellà estigui en perill d’extinció ni tampoc marginat a l'escola catalana ni al conjunt del sistema educatiu de Catalunya. Només cal donar un tomb per les zones d’esbarjo de les escoles i parar l’orella per observar en quina llengua juga la canalla o anar a una classe d’un institut de secundària per comprovar que la llengua moltes vegades emprada és el castellà. El castellà ha guanyat la batalla com a llengua de conversa entre els joves i, en conseqüència, es produeix una situació ben anòmala: els alumnes reben la classe majoritàriament en català i quan acaba la fase lectiva, passen automàticament d'una llengua a l'altra i el castellà acaba imposant-se. La veritat és que, malgrat el que diguin els jutges, no hi ha cap possibilitat de desconeixement del castellà pels escolars, com ho demostren les diferents enquestes que es fan per comunitats autònomes, on els alumnes catalans no surten precisament malparats davant els d'altres zones d'Espanya.

Combatre el català com sigui, és l'objectiu final d'un Estat espanyol que té al davant una destrucció del sentiment català, dels anhels de llibertat d’un poble que es veu oprimit i on jutges i militars acaben sent els actors permanents que marquen l'agenda política diàriament. Aquesta dèria de l’atac al català fa anys i panys que dura, com ho demostra l’article titulat Si us plau, deixeu l'escola en pau’, que va escriure fa gairebé set anys arran de la promulgació de la llei Wert, un professional del magisteri, Sixte Moral i Reixach, militant del PSC i que fou alcalde de Vilanova i la Geltrú del 1999 fins al 2005. En aquest article defensa la immersió lingüística per acabar escrivint que ‘en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges’ Llegiu l’article d’aquest mestre tot seguit.

Si us plau, deixeu l'escola en pau

Sembla tot plegat un esperpent. Un/una alumne demana que se li faci l’educació en castellà i els seus 24 companys hauran de fer ara el 25 % de les matèries en castellà. Qui discrimina a qui? Els 24 companys/companyes de l’alumne en qüestió no veuen malmesos i disminuïts els seus drets? Si és que es vol situar en el pla dels drets individuals de les persones. Perquè és evident que l’alumne que ho demana (ho demanen els pares, clar) rep ja ara l’educació individualitzada que li permet seguir, amb absoluta normalitat, els cursos escolars i acabar la seva educació bàsica amb els coneixements de català i castellà fixats en el currículum, com així ho demostren els estudis existents respecte al tema  en qüestió.

Fa temps que el tema de la llengua és un camp de batalla polititzat per determinats sectors -molt minoritaris- de la nostra societat, sectors que tenen poc coneixement de la realitat de les nostres escoles i que semblen viure en una realitat diferent de la de la majoria del país. La llengua no ha estat mai un problema a l’escola. Els criteris professionals que s’han aplicat,  en el marc d’un sistema d’èxit reconegut internacionalment com és el de la immersió, sempre han garantit que l’alumnat aprengués el que cal, tant sobre la mateixa llengua com en  les altres matèries.

Però sempre hi ha hagut una insistència que va lligada a la voluntat uniformitzadora i centralitzadora de burxar en els aspectes lingüístics que són aspectes sensibles i que formen part dels referents de la nostra societat. La llengua tal com s’està treballant avui a les escoles no és cap impediment per la realització de la personalitat de ningú, la llengua i els percentatges de la seva utilització a l’escola sempre s’han aplicat amb criteris pedagògics, d’entorn, d’oportunitat i de necessitat. Ara els jutges es creuen amb capacitat de fixar percentatges. Bé, doncs estaria bé que els consells escolars amb justa correspondència, es dediquessin també a mesurar el grau d’aplicació d’algunes sentències, o a dirimir percentatges de culpabilitat. I tot plegat és realment sorprenent. Per què el 25% i no el 18, o el 32 o el 76%? Qui garanteix que aquest percentatge sigui el criteri pedagògic i curricular més adequat? Un mestre? No. Un expert? No. Qui doncs? Un jutge. Ah!, i es dóna la paradoxa que en un dels sectors professionals on el català encara està en condicions de precarietat és precisament en el món judicial. Hi té alguna cosa a veure?

Catalunya va saber dotar-se d’un sistema escolar que no separés per raons lingüístiques i al llarg dels anys amb les modificacions i correccions corresponents ha fet que el model sigui un model que ha resultat de notable èxit per l’alumnat i que ha estat valorat positivament no només pels propis alumes sinó també pels experts en l'àmbit internacional. Un sistema flexible, adaptable, ajustable a les circumstàncies, acomodable a la diversitat, capaç d’integrar i cohesionar i que, a més, genera aspectes inclusius en l’alumnat que ha arribat d’altres països.

Però a banda que el model funciona, cal fer esment al fet que l’aplicació s’ha portat a terme, precisament, amb els mestres i professors sota una òptica clarament professional i que han estat capaços d’adaptar el sistema d’immersió a la realitat de l’entorn de l’escola. Reforçant una llengua o l'altra en funció del marc en què se situa tot el procés educatiu.

És evident que existeix avui un atac sistemàtic i ben orquestrat sobre la llengua catalana. Només cal que ens fixem en el País Valencià o en les Illes: mentre l’escola valenciana no pot oferir classes en llengua valenciana per manca de recursos, a les Illes, sota la suposada voluntat d’incloure més llengües en l’educació, es van disminuint les hores lectives de llengua catalana. No cal ja ni parlar de les proclames forassenyades sobre la no unitat de la llengua parlada als Països Catalans o la deriva autoritària del govern Bauza. Si a això hi sumem la llei de llengües d’Aragó, podem arribar a concloure que estem retornant a l’època del franquisme en la persecució lingüística als territoris de parla catalana.

I això es dóna en un marc en què el català és encara la llegua minoritzada en molts dels àmbits socials. Fixem-nos en els mitjans de comunicació o en els audiovisuals i hi veurem que la quota lingüística és encara favorable a la llengua castellana. O sectors com les relacions socials entre els joves en els seus moments d’oci on, fins i tot avui, el català està minoritzat com a llengua de relació en els patis de les escoles, o quin ús se’n fa en les relacions laborals i ja hem esmentat el cas de la justícia. En definitiva és imprescindible per la salvaguarda de la llengua preservar el procés d’immersió lingüística tal com el coneixem i amb les millores que permanentment s’hi van aportant i deixar que l’escola faci la seva feina i que la faci sense intromissions espúries, ja siguin per voler-la instrumentalitzar políticament, o per, des de determinades instàncies judicials, implementar un currículum que no correspon ni a la realitat ni a la professionalitat.

S’està banalitzant la feina dels educadors i les educadores que són els que realment saben el que convé a cada alumne, a cada aula, a cada escola. Que a mig curs s’hagi de perdre el temps reestructurant i refent currículums a les escoles que estan obligades a fer ara el 25% de classes en castellà és realment un despropòsit i una situació que pot perjudicar a tot l’alumnat que també tenen el dret de rebre un ensenyament de qualitat.

Aquest país es va dotar d’una Llei d’Educació (LEC) amb un alt nivell d’acceptació, una llei que segueix garantint com fins avui, el sistema d’immersió lingüística i ho fa perquè s’ha demostrat que és un sistema que ha obtingut èxit al llarg dels anys de la seva aplicació, que és un sistema garantista en la diversitat i que aconsegueix que la llengua no sigui un instrument d’inútils enfrontaments, i també es blinda el sistema educatiu perquè la preservació i potenciació del català com a llengua minoritzada cal que se segueixi garantint a l’escola que és l’instrument més vàlid per garantir la continuïtat del català.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En lloc de fer complir la llei que emana del Parlament, en fa una interpretació esbiaixada amb una interlocutòria que posa en joc la mateixa base de la llei i ens obliga a anar-hi en contra. Sembla que els jutges d’aquest tribunal volen ara  formar part dels Consells Escolars i convertir-se en  experts redactors dels currículums escolars. A la pràctica, però, el fet és que els directors de cinc escoles on s’ha d’aplicar de moment aquest criteri judicial, són les reals víctimes d’un sistema que pretén ofegar el procés de normalització lingüística del que ens hem dotat en aquest país i del qual s’ha contrastat la seva eficàcia. Ara en són cinc, si ho acceptem i els deixem sols i no fem res, demà en seran molts més fins a la pèrdua del sistema educatiu propi de Catalunya.  Això de la interpretació de la llei comença a ser com un esperpent. El millor que podrien fer és deixar treballar, la professionalitat del professorat està més que contrastada i, per descomptat, en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges. 

Sixte Moral i Reixach

Mestre

Article publicat al digital del Panadès  EIX DIARI  el 10 de febrer del 2014

 

 

 

15 de desembre 2020

Repressió i divisió

Segueix la repressió judicial contra independentistes per l'1 d'octubre i derivats. En una sola tacada tres noves actuacions judicials contra la Catalunya que vol la independència. Per fer-nos una idea de per on van els trets dels tribunals espanyols, tres noms: Bernat Solé, conseller d'Exteriors, imputat pels fets de l’1-O, Valtonyc, que ara se l’acusa d’insults a la Guàrdia Civil, i per completar la llista, ens arriba la notícia que el Tribunal Suprem ha acordat per unanimitat que se celebri un nou judici contra el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, per intentar reconstruir Batasuna a través del grup Bateragune. La Fiscalia demana repetir el judici després que fa uns mesos el Suprem anul·lés la condemna a sis anys i mig de presó que se li va imposar el 2012, en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va considerar vulnerat el dret a un jutge imparcial d'Arnaldo Otegui i dels restants condemnats. La repetició d’aquest judici, a més de significar una majúscula aberració —en intentar jutjar una persona dues vegades pel mateix delicte—  esdevé un avís per navegants pels presos polítics condemnats si arriben al Tribunal d’Estrasburg, ja que poden seguir els mateixos passos d’Otegui. Justament ara Marchena els envia un altre missatge, amenaçador, advertint-los fins on està disposat a arribar el Suprem per a fer-los pagar el referèndum del Primer d’Octubre.

La repressió continua en tots els camps i encara no sabem si un possible recurs pot girar la truita. El que queda demostrat un cop més és que la (in)justícia espanyola no tan sols està polititzada sinó que és arbitrària. Uns jutges sentencien d’una manera a Forcadell i Bassas i altres magistrats d’una altra manera a la resta de presos polítics. Al mateix judici de l’Audiència Nacional de la cúpula dels mossos, que va iniciar la venjativa jutgessa Lamela, hi ha dos jutges que voten a favor de l’absolució i la presidenta fa un vot particular. Alguns fiscals ja volen recórrer l’absolució de Tamara i també estan a punt de ser investigats i jutjats els que s’apunten com a constructors de l’1-O o als 2.800 perseguits, per fer-los por o per anar realment “a por ellos”. A la Inquisició d’ara se li ha acabat el foc i l’han substituït per togues. La Inquisició perseguia jueus, ara les togues persegueixen independentistes.

I mentrestant que fa l’independentisme? Doncs barallar-se i anar cadascú a la seva, procurant només debilitar als que haurien de ser els seus aliats. El poble contempla estupefacte les picabaralles entre partits independentistes i entitats, en un tots contra tots absolutament inoportú. Amb aquesta divisió de l’independentisme Catalunya, tota ella, així com els catalans —àdhuc qui no vulgui ser-ho—, surten perdent si no hi anem junts d'allò més; així doncs qui no permeti que hi siguin tots els que volen ser-hi, no fa altra cosa que disminuir la fortalesa de la veritat, de la raó i del dret del nostre poble davant el botxí. El “divide et impera” (divideix i domina) ha estat utilitzat en nombroses ocasions al llarg de la història. L’Estat espanyol ha après la lliçó a la perfecció. El que sembla mentida és que encara no l’hàgim après a Catalunya.

Faltant només tres mesos per les eleccions del 14-F, l’independentisme hi arriba dividit i enfrontat, després d’una legislatura molt tensa entre els dos principals partits del moviment, a causa de les seves divergències estratègiques, la repressió també i les desqualificacions constants entre dirigents i militants a les xarxes socials. Darrerament sembla que tothom vulgui ser, o aparèixer, més sobiranista que l’altre. Com palesa l’escriptor, Melcior Comes, en el seu article titulat Superindependentisme antiindependentista’, sembla que hi hagi un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Superindependentisme antiindependentista

D’un temps ençà, l’independentisme ha agafat una dinàmica insòlita. Tal vegada no es podia esperar res més d’un moviment que volia emancipar el país del jou de l’estat espanyol i ha acabat absolutament trinxat: amb els seus líders a la presó o a l’exili i fent recular el país als nivells d’una autonomia intervinguda, fins i tot més enllà dels dies del 155.

Hi ha moltes històries on veiem una evolució dramàtica així: un grup de persones s’agermanen per un projecte conjunt que desafia les normes dels que vertaderament tenen el poder. Aquests últims, però, no hi consenten i els arrasen, persegueixen, detenen —o fins i tot maten— els seus líders o membres més destacats.

Llavors, en el grup subordinat i díscol es produeix un buit i, no podent tornar-li el cop al grup que els ha esclafat —perquè és llunyà i massa fort—, emprenen una lluita acarnissada entre ells, tot per mirar d’ocupar els llocs de poder que la batussa ha propiciat, alhora que es culpen mútuament de la responsabilitat de la desfeta. És una dinàmica de grups molt repetida; gairebé se’n podria fer una categoria de ciència política (segurament existeix).

Wilfredo Pareto ja ens havia dit, cent anys enrere, que quan una elit se sent amenaçada per una altra elit que la vol desplaçar, compta amb quatre eines per a parar el cop: 1) la mort dels pretendents; 2) la seva persecució, la presó, la ruïna econòmica; 3) enviar-los a l’exili; o 4) la crida a què formin part de l’elit dominant (és a dir: pacificar tot posant un altre plat a taula).

La primera opció ja no és possible a l’Europa liberal —almenys a nivell polític—, però sí les altres tres. I és la quarta la que trobem aquests dies: l’independentisme contribueix a la governabilitat d’Espanya, i, a canvi, Espanya pot rebaixar les penes als líders empresonats, o apuntalar a Catalunya un govern que sigui retòricament independentista, però que a la pràctica no faci res que posi en perill la unitat de l’estat. Jo t’ajudo i tu em promets que faràs bondat i em recolzaràs, etc. Què hi farem. Al febrer sabrem com acaben ressituades les forces.

Tot això, com és obvi, és el contrari del que se’ns havia promès —o que havíem volgut veure com una promesa. Potser mai no es va tractar de fer una república, com ja sabem després del judici per 1-O, sinó simplement de votar un referèndum que no comptava amb el beneplàcit de l’estat espanyol i que va avalotar el país —fins a nivells que han estat considerats penalment sediciosos.

Això, el contrast entre el que es volia aconseguir i el que sabem ara que s’estava preparat per aconseguir (tot era una improvisació, una perpètua escapada cap endavant a la recerca d’un pacte), ha fet que hi hagi un independentisme en podríem dir platònic, que continua amb la repetició de les velles promeses de màxims alhora que carrega contra els que no les van saber (o poder) complir amb una fúria idèntica —o superior— a la dels opositors o enemics del propi independentisme.

Hi ha un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes, per exemple; aquest últim, sovint, ja va a treure els seus arguments antiindependentistes —que solien ser viscerals, xenòfobs— del que diuen aquests independentistes decebuts amb més punxa i ànsia punitiva. 

Aquesta també és una actitud coneguda: la dels més papistes que el papa. En d’altres moviments polítics he observat el mateix: feministes carregant-se —retòricament— una exposició feminista perquè no és prou feminista —massa blanca, massa de classe mitjana, massa poc transsexual…—, per exemple, però amb una càrrega de furor que mai no trobaríem —per pura idiòcia— en el masclisme de dreta conservadora. Els platònics d’una causa fan més per enfonsar-la que els seus enemics. Nietzsche ja ens havia advertit que la cosa aniria d’aquesta manera (ell en deia “el nihilisme”).

Es pot arribar a donar, doncs, la paradoxa que els més independentistes siguin els menys independentistes o els més crítics i nodridors d’arguments contra l’independentisme, fent des de dins la feina que, des de fora, l’unionisme no sap fer o no pot fer perquè no té arguments —o prou lucidesa o formació. I és així com s’arriba a l’originalitat final del moviment: guiat pels que diuen que no va a cap banda, inflat pels que punxen contínuament el globus, liderat pels que s’encarreguen de dir que no hi ha líders vàlids, etc.

Un superindependentisme que només fa que criticar l’independentisme i que fins i tot voldria més càstig i exili pels independentistes, tot perquè se senten enganyats o decebuts. El panorama està així des de fa tres anys; potser durarà una dècada més, fins i que hom s’acabi adonant que no es va enlloc i tot torni a començar amb ànims renovats —amb nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables. Perquè em sembla obvi, també, que si s’hagués aconseguit una república aquesta seria, per a molts, un fracàs, una traïció als projectes meravellosos que s’havien posat damunt de la taula dels ideals autèntics.

Melcior Comes

Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat al digital  NÚVOL  el dissabte 12 de desembre del 2020

03 de desembre 2020

La sedició no existeix a Europa

L’executiu de Pedro Sánchez diu que vol aprovar la reforma del delicte de sedició abans d’acabar l’any, segons ha declarat el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo. Un cop superi tots els tràmits parlamentaris la reforma del delicte de sedició es podrà aplicar als presos polítics, si inclou una modificació a la baixa de les penes. El ministre ha reconegut obertament que aquesta reforma l’han proposada arran de la condemna contra els presos polítics independentistes. Aquesta afirmació evidencia encara més el caràcter polític del delicte pel qual s’ha condemnat els presos de l’1-O, pel qual es persegueix els exiliats i pel qual el Tribunal Suprem espanyol demana al Parlament Europeu l’aixecament de la immunitat com a eurodiputats del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Un dels múltiples arguments que s’ha utilitzat en la defensa dels eurodiputats catalans, ha estat el fet que el delicte de sedició pel qual se’ls vol jutjar no té correspondència en els ordenaments jurídics de la resta de membres de la Unió Europea, o si més no, que en els codis penals on hi ha delictes que s’hi poden assemblar, les penes són sensiblement més baixes. És un argument que el Parlament Europeu no pot deixar de banda i que, si ho fes, seria molt difícil d’explicar, ja que la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la Unió Europea. Això és precisament el que va dir d’una manera elegant el fiscal general de la Cort de Cassació de França, François Molins, al fiscal del Suprem Javier Zaragoza quan parlaven de la sedició i de la rebel·lió: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític.”

En un principi l’executiu espanyol era partidari de l’eliminació total de la sedició del codi penal, cosa que l’hauria homologat amb els de la resta d’Europa. Ara la proposta és que es modifiqui, perquè segons el ministre Campo, aquest delicte ‘grinyola’. Atenció a aquests ‘grinyols’, puix que podria ser que fossin una altra cosa. La reforma del delicte de sedició és un argument que es va inventar el portaveu d’En Comú Podem, Jaume Asens, per entabanar als diputats d’ERC i tenir-los lligats i controlats. El PSOE ja li va fer rebaixar el plantejament, però ERC segueix darrere de totes les pastanagues que els van ensenyant el PSOE i Podem (com l’indult, l’amnistia, el tercer grau…).

Es comenta que potser no decidiran res fins passades les eleccions catalanes, per no interferir en la campanya. Arribats a aquest punt hem de prendre consciència del que representen aquests endarreriments, ja que  mentre el “Gobierno” i el tribunal espanyol s’ho miren, s’ho pensen, s’ho remiren, discuteixen, estudien, s’ho tornen a mirar, els presos i presses polítiques resten a la presó, alguns sense poder-ne sortir ni pel tercer grau que mereixen. Tot plegat sense comptar que, a part dels nou independentistes que podrien beneficiar-se una hora o altra d’aquests indults, resten encara d’altres exiliats fora de Catalunya i més de 2.800 catalans pendents d’imputació o judici.

De més haurem d’anar molt amb compte que els legisladors, en reformar la sedició, no ens ‘colin’ un gol en pròpia porta, augmentant les penes per altres delictes, com pot ser la desobediència. Això ho explica molt clar en Xevi Xirgo en el seu article titulat “Quina por, ministre”, on es pregunta quin preu pagarem per aquesta reforma i que podeu llegir més avall. Si voleu ampliar i conèixer un altre punt de vista sobre el mateix tema, podeu fer-ho llegint l’article d’en Josep Casulleras Nualart titulat “Els perills de la reforma de la sedició: allò que amaga el PSOE i la mà de Marchena” i que trobareu en el següent enllaç:

https://www.vilaweb.cat/noticies/reforma-sedicio-jaume-asens-psoe-tribunal-suprem/

Quina por, ministre!

Quina por, ministre Campo, sentir ahir les seves declaracions sobre aquesta famosa reforma del Codi Penal que fa tant de temps que Jaume Asens predica. Quina por que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, digui que la reforma no estarà abans de final d’any sinó que potser s’endarrerirà per poder “ajustar” les penes dels delictes de rebel·lió i sedició. I quina por sobretot sentir-lo ahir dient que, és clar, aquesta reforma del Codi Penal que permetrà rebaixar les penes pels delictes de rebel·lió i sedició (el que haurien de fer amb la sedició és suprimir-la del tot!) comportarà endurir les penes per desobediència al TC.

A veure si ens sortirà més car el remei que la malaltia, després que tothom sembli tan content perquè la reforma permetrà en un futur proper que els presos polítics surtin de la presó gràcies a la rebaixa de la pena que s’aplicarà als seus suposats delictes. No voldria ser barroer ni maleducat, i no voldria que se’m mal interpretés, però em pregunto quin preu en pagarem, d’aquest enduriment del delicte de desobediència. No s’oblidin que molts dels investigats per l’1-O ho són per un delicte de desobediència i que a partir d’ara, diu el ministre, la pena serà més dura. Serà només la desobediència al TC? Els talls de carretera o les protestes més pujades de to que fins fa res s’entenien com a llibertat d’expressió seran, ministre, aquesta desobediència que cal penar encara més si el TC les atribueix a segons qui? Si hi ha un nou 1-O la presó duríssima serà per desobediència al TC, doncs? És aquesta, la reforma?

Ahir a Campo se li va entendre tot. “El nou text s’adequarà als codis penals europeus, com l’alemany o el francès; ara hem vist la realitat i som conscients que cal fer una revisió”, va dir. Vaja, que després de les plantofades de les justícies belga, alemanya i escocesa no els queda més remei que reformar la sedició per no passar més vergonya. No se’n va amagar, Campo, d’admetre que això afavorirà els presos polítics i, eventualment, els exiliats. Que amable. Diguin-me, però, malpensat. I preguntin-se quin preu en pagarem, d’aquesta reforma que escoltant el bloc de la investidura sembla que hàgim d’aplaudir.

Xevi Xirgo

Periodista

Article publicat al diari  ELPUNT/AVUI  el dimarts 1 de desembre del 2020