La resposta del Tribunal Constitucional

Obrir portes, dibuixar camins

Amb el total respecte institucional que li és degut i que em mereix, i amb independència de la vàlua personal dels diputats que el componen, tal com vaig escriure fa temps, el Parlament de Catalunya s'ha convertit en una ratera per a la política catalana. Vull dir que el marc jurídic espanyol en què s'ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es corresponia amb el real. El nostre Parlament és -o, per ser més precís, voldríem que fos- l'expressió de la voluntat nacional del poble català. Però la Constitució espanyola no ens reconeix com a nació -l'Estatut, tampoc- i el Parlament en realitat és una cambra local, una diputació de diputacions, limitada a la gestió dels afers interns, sempre sota la tutela de la veritable -i única- sobirania nacional, que és l'espanyola. No entendre això, a més de constituir una clara deslleialtat constitucional, és una forma d'autoengany polític.

ÉS PER AIXÒ QUE, DE MANERA ESCANDALOSA, la resolució del Parlament de Catalunya votada aquesta setmana pels mateixos partits que fa cinc anys i mig varen aprovar aquell projecte d'Estatut de Catalunya després ribotejat allà on rau la veritable sobirania nacional, torna a posar en evidència que som dins d'una ratera. I no ho dic pas perquè sigui una resolució irrellevant. Tot el contrari: per bé que no surt de les regles de joc constitucionals, en la mesura que és un gest de gran magnitud i de rigorosa afirmació política, posa al descobert la nostra pròpia impotència a causa de la més que previsible inutilitat de la maniobra. És una batalla a la desesperada i de la qual saben d'entrada que en sortiran derrotats. La previsible resposta del Tribunal Constitucional al "més gran embat que Catalunya ha fet mai a l'Estat des de la Transició" -com amb tanta precisió el qualificava Lluís Bou en aquest diari- serà aprovar una sentència tan fulminant com ràpida. Sí: tan ràpida que no serem a temps ni que Espanya arribi a considerar el desafiament català per tal que el TC es declari incompetent o que es discuteixi la reforma de la llei orgànica del tribunal. Els quatre anys sense acord es convertiran en quinze dies d'àmplia majoria per deixar amb un pam de nas el nostre Parlament.

IMAGINO QUE ÉS UNA LECTURA SEMBLANT a aquesta la que ha dut ERC a la gesticulació de "no signar, però votar", en una pirueta circense que ha fet exclamar "oh!", però que acaba amb la mateixa patacada final. No sé pas si voler-se desmarcar d'un gest inútil fent una ganyota rara és una bona tàctica política: no hi entenc. Però el cert és que les tentines d'ERC tampoc no desentonen tant d'allò que Vicent Partal, amb encert i bona capacitat d'observació, assenyalava en el seu article editorial Que se'ns farà llarg... d'aquest dimecres passat a Vilaweb. Partal feia notar com el PSC, a la seva web, havia convertit la resolució -amb una barra de no dir- en "un suport al govern en defensa de l'Estatut", o com CiU aprofitava els embuts d'ERC per disparar contra el tripartit. Sí: uns voten però no signen, mentre d'altres amb una mà parlen d'unitat i amb l'altra disparen a matar. En política, com passa amb el porc, tot s'aprofita. En definitiva, la mateixa contundència del gest ja queda disminuïda per l'apropiació partidista que n'han fet els signants, els no signants i els absents. Que vingui B. F. Skinner i que ens expliqui la conducta dels ratolins dins d'una ratera quan s'hi passa gana...

¿TÉ SORTIDA LA RATERA EN QUÈ s'ha convertit el nostre Parlament? ¿Hi ha espai per a una revolta que permeti serrar-ne els barrots? Sí. I paradoxalment, ara mateix, la primera porta de sortida és a les Corts espanyoles. Si una resolució amb 115 vots a favor i 16 en contra, és a dir, amb el 86 per cent de suport del nostre Parlament, arribés a les Corts amb el suport dels 39 diputats catalans, encara que només fos amb aquest poc més del 11 per cent el terrabastall seria incommensurable. El drama és que, al Parlament espanyol, ni CiU ni PSC, ni probablement ICV, no estan per fer cap mena de trencadissa. Lluny d'això, la resolució s'ha decidit que es portarà al Senat i al Tribunal Constitucional mateix, que és com dir que ens movem entre buscar el suport d'un cementiri i el d'un escorxador. ¿No és això, també, practicar un doble llenguatge, molt vistós aquí i completament inútil allà? Demanar la renovació del TC al Senat o exigir que ell mateix es faci l'harakiri -com ha dit un Antoni Duran i Lleida gens sospitós de ser dels que, com diu Montilla, "volen ferir, assassinar i enterrar l'Estatut"- és certament un brindis al sol. Més concretament, un brindis al sol a la Plaza de la Marina Española o a la Carrera de San Jerónimo, però un escarni al Parc de la Ciutadella.

ÉS A LA VISTA DE TOT AQUEST ESPECTACLE que ja no es pot seguir insistint en la idea absurda que el nostre futur nacional pot estar lligat al de l'Estatut del 2006. No és que vulguem assassinar l'Estatut, president Montilla: és que cal enterrar-lo, perquè a hores d'ara ja put. I, si se m'accepta un consell, ja es poden anar preparant els estrategs electorals de tots els partits i els redactors dels respectius programes, perquè el gran tema a l'agenda electoral de la tardor no serà el balanç de l'acció del tripartit -uns, cantant-ne les excel•lències, i els altres bescantant-lo-, sinó el de l'horitzó nacional de Catalunya. I l'atzucac polític actual, a la tardor, pot arribar a fer ridícul el debat sobre la crisi econòmica que alguns volien convertir en trumfo electoral. No pas perquè n'haguem sortit o perquè el ciutadà el consideri poc importat, sinó perquè encara tindrem més clar que el nostre Parlament només té capacitat per a les cures pal·liatives i que al preu de ser espanyols, a més del tradicional espoli fiscal, ara hi hem d'afegir el cost de la ineptitud per sortir de la crisi.

HA ARRIBAT UN PUNT EN EL QUAL LA POSSIBILITAT d'un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya és una gran quimera sostinguda patèticament pels que tenen interessos particulars en el manteniment de l'actual statu quo. Insistir en el federalisme o en una Espanya plurinacional, a aquestes alçades, és una broma de mal gust. En canvi, la independència es va convertint en l'alternativa més realista, entre d'altres coses perquè a hores d'ara és l'única possible. De manera que la via del compromís democràtic i patriòtic és cada vegada més clar: mentre uns van tancant velles portes, els altres hem d'anar-ne obrint de noves, bo i apressant-nos a dibuixar els camins de la nostra emancipació.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

Article publicat al diari  AVUI  el diumenge 2 de maig del 2010