L'agonia del Govern d'entesa

Quatre setmanes inútils

El 7 de novembre de 2006, els setanta diputats de l'actual majoria de Govern van fer-se la primera fotografia a l'auditori del Parlament. Allà, quan encara faltaven dues setmanes per a la investidura, Joan Saura, Josep-Lluís Carod-Rovira i José Montilla van fer la declaració fundacional del que van anomenar, formalment, Entesa Nacional de Progrés.

La denominació no va fer sort, però el Govern sí. De fet, s'ha mantingut sense cap alteració, si n'exceptuem la sortida de Joan Puigcercós, per causes externes. Però, llegint aquells discursos, crida l'atenció la profunditat dels canvis que s'han produït a Catalunya en només quatre anys.

José Montilla concretava quatre objectius bàsics per al Govern actual. El primer, genèric, era "la construcció i consolidació d’una societat de benestar". El segon, vist des d'ara, sembla un sarcasme: "Assegurar la continuïtat de la bona situació econòmica que té el país". El tercer és una imprudència en tota regla: "Ens comprometem al ple desplegament del nou Estatut d’Autonomia aprofitant les potencialitats que aquest ens dóna". I el quart, i últim, prefigurava el protagonisme inesperat d'ICV en l'acció de Govern: "Treballarem per l’equilibri territorial i ecològic del nostre país".

A Montilla l'havien precedit Carod-Rovira ("aquest Govern és la millor garantia per a la cohesió nacional i social") i Joan Saura, el més perspicaç: "El Govern prioritzarà l'avenç social per damunt de l'avenç nacional".

Naturalment, el segon tripartit no té cap culpa de la crisi econòmica. O molt poca. I tampoc no ha estat decisiu en la demolició de l'Estatut. Però sí que és cert que es correspon amb un context polític, social i econòmic ja molt llunyà. Allargar-lo, ni que sigui unes setmanes, no servirà de res. A ningú.

Salvador Cot

Periodista.

Director de NacióDigital.cat. Ex-sotsdirector del diari AVUI.

Article publicat a Nació Digital.cat el dimarts 31 d’agost del 2010

L’espoli portarà la independència

Un mal negoci

L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni tampoc respon a una sèrie de circumstàncies difícils d'explicar.

Mentre l'independentisme català de principis dels 80 i dels 90, malgrat ser portador de la flama actual, responia en molts casos a qüestions identitàries, que en alguns casos impossibilitava una major aglutinació; podem dir que a dia d'avui es pot constatar sense por a equivocar-nos que l'independentisme català del segle XXI és transversal, plural, cívic i sobretot democràtic, per això no deixa d'augmentar. L'independentisme català creix perquè les raons per apostar per un nou estat, són moltes i molt diverses; la qüestió econòmica, la supervivència cultural, l'aprofundiment a nivell democràtic, el dret inalienable que tenen els pobles a decidir el seu futur, les qüestions històriques, els greuges comparatius amb Espanya, la voluntat de viure millor, etc.

Per això el ventall de raons són nombroses i perquè l'actitud de l'estat espanyol cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. I aquí, malgrat que el discurs economista no entusiasmi a certs col•lectius independentistes, és on podem teixir complicitat amb certs sectors de la societat catalana que fins ara no mostraven massa simpaties cap a l'independentisme. Al final, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, podem assegurar que en l'aspecte econòmic és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Perquè si deixem les raons identitàries a un costat i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l’espoli que patim tots els ciutadans de Catalunya, independentment de si se senten espanyols o catalans?

Qui pot defensar per raons identitàries que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?

Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?

Qui no voldria veure augmentada per meres qüestions identitàries la renda per càpita anual dels catalans en uns 2.400€ a l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?

Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47€ i per cada català només de 5€?

Qui voldria viatjar per pures qüestions identitàries amb el 40% dels trens construïts per l'estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4%?

Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada en la UB el passat mes de maig?

Qui pot defensar per causes identitàries que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?

Qui vol, malgrat ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que sofreix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?

Com a resident a Catalunya, qui pot tolerar, per qüestions identitàries, que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en el medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?

Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid es facin prop de 900 en idèntic període?

Per motius identitaris es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només s'inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual malgrat aportar el 22% del mateix PIB espanyol?

Realment les raons identitàries compensen el greuge que hem sofert per exemple amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE, el govern va invertir 316€ per català, però en el mateix any va invertir 1.198€ per andalús, 894€ per madrileny, 574€ per aragonès i 407€ per castellà-manxec.

Justifica el sentiment d'identitat pagar peatges i més peatges?

Cal ser estúpid per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya quan nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, si anem amb la “roja” o no, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills per una qüestió identitària i si un es para a pensar fredament arriba a la conclusió que ningú no pot arribar a tolerar per una qüestió identitària tal contradicció. Aquells que són tan identitaris acceptarien sofrir un greuge a l'inrevés?

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar a Catalunya com una colònia forma part del seu “leitmotiv” nacional.

David García

Lector

Escrit publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 03 d’agost del 2010

Barcelona Acció Solidària

L'agència de viatges del PSC

Ara que Albert Vilalta i Roque Pasqual han tornat a casa sans i estalvis després d'un calvari de 267 dies és hora de començar demanar responsabilitats a l'Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fí, Barcelona Solidària sembla més una agència d'esports d'aventura del PSC -en l'expedició hi anava fins i tot la dona de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu- que una desinteressada ONG.

En una zona del planeta on hi ha deixat d'anar fins i tot el París-Dakar per la seva perillositat van enviar una caravana de tretze vehicles -entre camions i quatre per quatre- pintats de blancs per cridar més l'atenció i l'itinerari de la qual es podia seguir al moment per internet. En total 53 persones: 32 al convoi assaltat, 14 a Dakar (Senegal) i set a Kakhla (Marroc).

En tan nodrida representació hi havia -a més de la dona de l'alcalde- l'esposa del delegat de Presidència, Ignasi Cardelús; el coordinador de l'àrea d'esports de l'ajuntament, Toni Camps; el president de Barcelona Solidària i de l'àrea de medi ambient també de l'ajuntament, Josep Carbonell; i dos treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona, Susana Vega i Ignasi Llorente, a més de personal sanitari dels bombers de Barcelona.

El màxim responsable de tot plegat, Francesc Osán, que és també membre del comitè de Pau, Solidaritat i Cooperació el PSC i un històric militant del partit. Suposo que tots ells es devien reservar les vacances d'estiu per anar a Àfrica a ple hivern.

La Caravana Solidària estava patrocinada a més, entre d'altres, per La Malla, el diari electrònic de la Diputació de Barcelona, el director del qual havia treballat abans en el gabinet de premsa de l'Ajuntament de Barcelona en una mostra més de la neutralitat informativa d'alguns mitjans públics.

Si volien ajudar al Tercer Món estic segur que hi ha métodes més eficaços, més discrets, més econòmics -i fins i tot més sostenibles- que muntar una caravana d'aquestes característiques. La prova de què, més enllà de les bones intencions, Barcelona Solidària anava a la seva és que ni tan sols forma part de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament en la que hi ha 63 entitats adherides.

Per exemple, el pilot Nani Roma, el primer català en guanyar el Dakar (2004), també fa iniciatives solidàries, però en comptes d'anar-hi en camió -en sap un niu de conduir- les envia en vaixell a Mauritània que és el més assenyat i, per descomptat, també el més econòmic.

A qui se li ocorre muntar una expedició com aquesta -les ONG ja no es dediquen a fer caritat, sinó a l'ajut en el desenvolupament- en una de les zones més calentes del món?. Precisament, el ral•li més famós de la història va ser suspès el 2008 per por a Al-Qaida i, des de l'any passat, se celebra a Argentina i Xile encara que conserva el nom africà que li va donar prestigi.

L'alliberament permet ara dues reflexions. Si Interior empaita els excursionistes que han de ser rescatats després de cometre imprudència a la muntanya -de les poques coses bones que ha fet bé el conseller Saura- espero que no se li passi ara pel cap fer el mateix amb Barcelona Solidària després de tot el que ha costat l'operació. Al capdavall, també és un cas d'imprudència temerària.

I si hi ha hagut pagament de rescat -cosa que és el més probable- l'alliberament d'Albert Vilalta i Roque Pasqual planteja també un problema judicial. Amb el cas de l'Alakrama, aquell tonyinaire basc que també va ser alliberat, el president de l'Audiència Nacional, Àngel Juanes, ja va afirmar que el més important era que els membres de la tripulació havien tornat sans i estalvis. Toquem fusta, però si a l'ETA se li ocorre ara segrestar a un empresari espero que imperin els mateixos criteris: el més important és la vida del segrestat. Al capdavall la justícia és igual per a tothom. Però que passarà si la família paga rescat?. Els acusaran de col•laboració amb banda armada?.

La culpa de tot plegat, en tot cas, no és de l'Albert ni del Roque, tot i que han tingut una sort immensa. En certa manera han tornat a néixer. Només cal recordar el que va passar recentment a un hostatge francès segrestat en la mateixa zona. La comissària de Cooperació Internacional de la UE, Kristalina Georgieva, recordava aquest dilluns, el dia del seu alliberament, que "l'any passat van morir més treballadors humanitaris que soldats de l'ONU encarregats del manteniment de la pau".

En una dècada, la xifra d'homes i dones que han perdut la vida prestant assistència humanitària s'ha triplicat: de 30 el 1999 a 102 el 2009. I el número de segrestos ha augmentat de 20 a 92. Ves per on, des de la guerra d'Iraq i d'Afghanisthan el món és cada cop més inestable.

Xavier Rius

Periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el dimarts 24 d’agost del 2010

Vacances 2010

No ens estimen...

Viatjant per les espanyes un se n’adona com han fet forat les mentides de la Brunete mediàtica i d´alguns partits (amb el PP com abanderat) que difonen sobre Catalunya. Sembla la tàctica de Goebbels de repetir una i mil vegades una mentida per que tothom pensi que es veritat. El resultat, una animadversió -en mots casos quasi irracional- per Catalunya i tot el que sona català

El fet a mi em sona molt greu. Passejant per petits pobles, anant a restaurants de carretera, te n´adones de que han calat els sentiments anticatalans gràcies a tots els tòpics possibles. Fins i tot he tornat a sentir allò de que "aunque seas catalán, eres un buen chico", i t´ho diuen suposadament amb tota la bona fe com a manera d´afalagar-te.

Es igual que intentis desmuntar el que ells han fet la seva veritat, el "ho diuen els diaris" o "ho escoltat a la ràdio" converteixen aquestes mentides en dogmes de fe per molta gent. No es estrany que el PP no li costés gaire recollir quasi quatre milions de signatures contra l´Estatut. D´aquí a que les campanyes de boicot als productes catalans no els costi massa tenir un cert èxit, va un pas.

Ja m´agradaria que en algunes coses tinguessin raó, com que a Catalunya no es pot viure sense saber català, però quan aquí surts el carrer, sobretot a l´àrea metropolitana, sovint costa trobar algú que faci servir habitualment l´idioma del país. Ja m´agradaria que la llengua vehicular a l´ensenyament fos el català, però em diuen amics mestres que en els seus instituts hi ha molts professors que gran part de les seves assignatures les donen en castellà (i la Generalitat fa la vista grossa).

En canvi no m´agrada que els nostres veïns peninsulars pensin que si venen a Catalunya entren en un territori hostil, m´emprenya que es pensin que si parlen en castellà algú els hi farà un moc o se´ls atendrà malament. M'indigna que alguns mitjans magnifiquin segons quines anècdotes insignificants o puntuals per elevar-les al grau de categoria. Nosaltres ja tenim prous defectes com per que ens encolomin els que no tenim...

De totes maneres que s´hagi estès aquesta calatanofòbia és responsabilitat d´alguns que tenen noms i cognoms. Hi ha qui pensa que atacant Catalunya recull vots a Extremadura i d´altres que tenen més audiència o venen més diaris difonent una Catalunya virtual que senzillament no existeix (ja se sap que avui el que triomfa es el periodisme-basura).

I aquestes campanyes se saben com comencen, però es molt difícil preveure la seva evolució. El que queda clar es que molts no ens estimen sense coneix- ens i d´altres que ens coneixen els hi va més que bé fer-nos odiosos, i per aconseguir-ho els hi val tot.

Josep Maria Orta

Periodista

Article publicat al diari e-Notícies el diumenge 8 d'Agost del 2010

El sector catalanista del PSC

De Pallach a Castells

La mort sobtada de Josep Pallach l’any 1977 no va ser només una pèrdua per al socialisme català sinó que hi va perdre el conjunt de la política catalana. M’atreveria a dir que encara avui patim aquella mort per la incapacitat que han demostrat els socialistes catalans durant el darrer quart de segle per construir un projecte propi de socialisme català.

Fins i tot aquells que ens trobem a les antípodes del que ha significat i signfica el PSOE a Catalunya -o precisament per això- hem trobat a faltar un partit socialista no sucursalista amb capacitat de fer prevaldre el seu compromís nacional amb Catalunya.

A Catalunya, socialistes i populars han estat -només, i per voluntat pròpia- mers peons de les respectives direccions estatals, però mentre en el cas del Partit Popular se’ls ha vist el llautó des de sempre i no han deixat mai de ser un partit marginal a la política catalana, en el cas dels socialistes catalans han sabut crear un discurs ambigu que els ha permès, fins ara, participar a la centralitat de la política catalana.

I diem fins ara perquè sembla que el crèdit dels socialistes s’esgota a Catalunya. No són només les mentides i els funambulismes de Zapatero, ni les enquestes demolidadores, ni el cansament ni l’orfendat dels pocs federalistes de bona fe que han vist com els tancaven la porta des de les files suposadament progressistes -igual com ho feia l’ala més antimodecràtica del PP-; parlem, sobretot, del descrèdit des de les pròpies files i des dels noms més significatius del socialisme català que ara ja obertament diuen prou.

Així, només per la tebior del nostre mapa de mitjans podem entendre que unes declaracions com les que va fer públiques aquest diumenge Antoni Castells a l’Avui i El Punt no hagin significat una autèntic cataclisme polític.

Efectivament, Castells, des de la seva situació política privilegiada, s’atreveix a dir, en veu alta, que el rei va despullat i que calen canvis profunds en la política catalana. Al cap dels anys, al cap de més de trenta anys, Castells entronca amb el fil polític que va deixar orfe Pallach i reclama un partit propi per a Catalunya que tingui el país com a primera i única prioritat.

Potser algú s’alegrarà de les seves declaracions des de la miopia del joc polític de curta volada, però en la mesura que són confirmació que el segon partit polític de Catalunya en nombre de votants és una eina al servei del PSOE ens haurien de preocupar i reclamen, altra vegada, posar tot el nostre esforç, tota la nostra feina, tots els nostres principis i totes les nostres conviccions al servei d’un projecte polític d’arrel estrictament nacional amb voluntat de superar les limitacions polítiques que pateix Catalunya i dibuixar el nou horitzó de llibertat i sobirania que li pertoca a la nació catalana.

Víctor Terradellas

President Fundació CATmón

Article publicat a crònica.cat el dimecres 04 d’agost del 2010

Arran la presentació de SCI

Quan la unitat no fa la força

L'aparició sobtada de Solidaritat Catalana per la Independència, resultat d'una iniciativa individual sense cap base associativa ni ideari previs, i decidida com a resposta al fracàs -previsible- de la petició de referèndums al Parlament de Catalunya dels senyors López Tena i Bertran, no ha fet altra cosa que augmentar la confusió i la incertesa sobre quines seran les possibles candidatures independentistes a les properes eleccions catalanes. I forma part del desconcert el fet que Joan Laporta, de la nit al dia, hagi canviat els plans i els socis preferents que havia anunciat en el seu moment. Si, a més, tenim en compte que hi ha una obsessiva -i jo crec que equivocada- demanada d'unitat urgent en l'independentisme que força decisions poc reflexives, la percepció de ser davant d'una més gran fragmentació, amagada amb crides poc sinceres a la integració, encara neguiteja més. És en aquest marc que voldria fer les següents consideracions.

Sobre Solidaritat Catalana. D'aquesta proposta m'inquieten moltes coses. D'entrada, sorprèn que es vulgui nascuda "de baix a dalt", quan de moment només té un "dalt" que s'ha demostrat arrauxat en les primeres passes. A més, molesta l'actitud arrogant i de menyspreu cap a altres organitzacions com Reagrupament, que té milers d'associats aconseguits en prop de dos anys de treball, un ideari aprovat en assemblea multitudinària i una visió estratègica sobre l'assoliment de la independència, i que ara Solidaritat pren com a seva després que dos dels seus promotors l'haguessin desqualificat repetidament. Fins i tot, hi ha gestos que permeten sospitar que es vol créixer desarticulant Reagrupament a favor d'aquesta nova i impulsiva marca. I tampoc no són convincents les apel•lacions demagògiques al "poble" per emmascarar els tacticismes organitzatius. Ara bé, el que és impropi d'una actitud veritablement democràtica és la seva pretensió que tot el sobiranisme, inclòs el de CiU, s'hagi d'aplegar incondicionalment sota el seu paraigua benefactor i improvisat, utilitzant un estil entre condescendent i perdonavides que si no fes el ridícul, faria por.

Sobre l'obsessió d'unitat. A tots plegats ens hauria de fer pensar que malgrat l'èxit de les consultes per la independència o de la manifestació del 10-J, les expectatives electorals de l'independentisme, tant del parlamentari com de l'extraparlamentari, siguin tan baixes. L'obsessió per la unitat neix d'aquesta aparent incongruència, que porta a creure que la solució de tots els mals seria presentar una sola oferta electoral. Ens tornem a equivocar. La meva opinió és més radical: si les expectatives de vot són baixes, no és per manca de votants ni per la desunió, sinó per la manca d'una proposta que generi confiança. Tal com ja he escrit en altres ocasions, ni que de moment sigui la millor, ni tan sols Reagrupament ha estat capaç d'arribar a les eleccions amb una proposta electoral prou sòlida. Se'ls ha vist massa pendents de la decisió -que al final ha estat capriciosa- de Joan Laporta, i ha tingut altres mancances greus de comunicació. Però tampoc no ha estat prou encertada la Conferència Nacional pel Sobiranisme, en la qual la unitat com a bé suprem i amb tothom, la converteix en un totum revolutum que en cas d'arribar al Parlament, esclataria en menys de vint-i-quatre hores. Estic convençut que la unitat a qualsevol preu, que certament evitaria la fragmentació provisionalment, no faria altra cosa que augmentar encara més, i amb tota la raó, la desconfiança de l'electorat. Personalment, no estic disposat a votar independència peti qui peti i sense garanties de rigor democràtic i d'estabilitat en el seu treball polític futur. La independència no és un esport de risc que s'acaba quan has arribat al final del torrent. A l'independentisme, com a qualsevol altra proposta política, se li han d'exigir les més altes virtuts cíviques i ha de passar els filtres de qualitat més exigents. Si no, no mereix el vot.

Sobre les properes eleccions. A les eleccions d'aquesta tardor, a més de fer desplaçar la centralitat política cap al sobiranisme, els catalans votarem amb l'objectiu de tenir el millor govern possible després de set anys d'una coalició que s'ha entrebancat tota sola, i votarem a qui sembli més capaç per dirigir una situació de gravíssima crisi econòmica. Un independentisme que oblidés aquests dos aspectes, seria absolutament irresponsable. I la qüestió és que, a hores d'ara, les possibles noves ofertes independentistes han fet tard i no tindran gran cosa a oferir respecte d'allò que també forma part de la convocatòria. Per tant, la meva opinió és que l'independentisme, si bé és lògic que no vulgui renunciar a presentar-se a aquestes eleccions, ha de saber posar els seus principals objectius en un termini mitjà, per créixer i consolidar-se políticament. Jugar amb l'expectativa d’"o ara, o mai", comprensible en el cas d'algunes biografies personals, des del punt de vista del país, ens acostaria més al mai que a l'ara!

Allò que és vell encara no ha mort, i allò que acaba de néixer és molt tendre. Cal paciència, no precipitar-se i ser democràticament exigents.

Salvador Cardús

Degà de la Facultat de Polítiques de la UAB

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 2 d’agost del 2010