De Pallach a Castells
La mort sobtada de Josep Pallach l’any 1977 no va ser només una pèrdua per al socialisme català sinó que hi va perdre el conjunt de la política catalana. M’atreveria a dir que encara avui patim aquella mort per la incapacitat que han demostrat els socialistes catalans durant el darrer quart de segle per construir un projecte propi de socialisme català.Fins i tot aquells que ens trobem a les antípodes del que ha significat i signfica el PSOE a Catalunya -o precisament per això- hem trobat a faltar un partit socialista no sucursalista amb capacitat de fer prevaldre el seu compromís nacional amb Catalunya.
A Catalunya, socialistes i populars han estat -només, i per voluntat pròpia- mers peons de les respectives direccions estatals, però mentre en el cas del Partit Popular se’ls ha vist el llautó des de sempre i no han deixat mai de ser un partit marginal a la política catalana, en el cas dels socialistes catalans han sabut crear un discurs ambigu que els ha permès, fins ara, participar a la centralitat de la política catalana.
I diem fins ara perquè sembla que el crèdit dels socialistes s’esgota a Catalunya. No són només les mentides i els funambulismes de Zapatero, ni les enquestes demolidadores, ni el cansament ni l’orfendat dels pocs federalistes de bona fe que han vist com els tancaven la porta des de les files suposadament progressistes -igual com ho feia l’ala més antimodecràtica del PP-; parlem, sobretot, del descrèdit des de les pròpies files i des dels noms més significatius del socialisme català que ara ja obertament diuen prou.
Així, només per la tebior del nostre mapa de mitjans podem entendre que unes declaracions com les que va fer públiques aquest diumenge Antoni Castells a l’Avui i El Punt no hagin significat una autèntic cataclisme polític.
Efectivament, Castells, des de la seva situació política privilegiada, s’atreveix a dir, en veu alta, que el rei va despullat i que calen canvis profunds en la política catalana. Al cap dels anys, al cap de més de trenta anys, Castells entronca amb el fil polític que va deixar orfe Pallach i reclama un partit propi per a Catalunya que tingui el país com a primera i única prioritat.
Potser algú s’alegrarà de les seves declaracions des de la miopia del joc polític de curta volada, però en la mesura que són confirmació que el segon partit polític de Catalunya en nombre de votants és una eina al servei del PSOE ens haurien de preocupar i reclamen, altra vegada, posar tot el nostre esforç, tota la nostra feina, tots els nostres principis i totes les nostres conviccions al servei d’un projecte polític d’arrel estrictament nacional amb voluntat de superar les limitacions polítiques que pateix Catalunya i dibuixar el nou horitzó de llibertat i sobirania que li pertoca a la nació catalana.
Víctor Terradellas
President Fundació CATmón
Article publicat a crònica.cat el dimecres 04 d’agost del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada