Corbacho i el tancs espanyols

Independents, com ells

De la mateixa manera que els nacionalistes espanyols no se'n senten, de nacionalistes –un procés de degeneració sensitiva que també afecta alguns catalans partidaris de la nació–, ara descobrim que hi ha independentistes espanyols que tampoc no saben que en són. O no ho saben, o no hi han reflexionat fins ara, quan el seu independentisme donat per descomptat topa amb altres projectes que el posen en qüestió. Probablement, això és el que li passa al fins ara ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, que podríem agafar com a model del procés encara balbucejant de presa de consciència que viuen amplis sectors de la població catalana.

Per evitar confusions, no puc començar el meu comentari sobre l'antic alcalde de l'Hospitalet de Llobregat sense mostrar el meu respecte per tota una colla d'alcaldes –entre els quals, també, José Montilla– que, provinents de les capes populars esteses a les perifèries de les petites i desmanegades ciutats dels anys cinquanta i seixanta, a través de la seva acció política van arribar a llocs de responsabilitat, exercida, donades les circumstàncies, de manera més que exemplar. No estic parlant de coincidències ideològiques ni de concepcions de país, sinó de compromís amb el benestar i el progrés, que és aquella condició generalment oblidada de la definició pujoliana de què és ser català: qui viu i treballa a Catalunya, “i que amb el seu esforç ajuda a fer Catalunya”. Uns requisits que tots aquests alcaldes compleixen amb escreix.

Ara bé, dit això, el cert és que molta de la gent que aquests alcaldes han representat –en el sentit fort i democràtic de la paraula, però també des del punt de vista simbòlic– mai no havien pensat que la seva lleialtat política a Catalunya hagués d'entrar en contradicció amb la subordinació a l'Estat espanyol. Això els és nou. Molts catalans –i no tan sols els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya– no havien rebutjat mai la hipòtesi de la independència de Catalunya simplement perquè no l'havien considerada. D'aquí que la seva representació sobre què significa exactament la voluntat d'independència sigui tan pobra. No és fàcil passar de la vaguetat conceptual d'un autonomisme constitucional a la resposta en blanc o negre a la pregunta sobre què votaries en un referèndum sobre la independència de Catalunya. I menys quan descobreixes que més de la meitat dels que ja tenen resposta la tenen en sentit afirmatiu.

Dic que Corbacho representa bé aquest món de catalans que fins fa poc no s'han adonat que no viuen exactament a Espanya. Ara, Corbacho ho ha confessat en el seu comiat al ministeri: “Madrid és un altre món”. I tant! Per això, i per bé que les darreres declaracions de Celestino Corbacho siguin tan políticament incorrectes des d'un punt de vista democràtic, a mi no em costa gens d'entendre'n la gènesi. Corbacho ha dit que ningú no es pensi que la independència seria un procés pacífic i sense traumes, i encara l'ha associat amb l'aïllament econòmic i –com Montilla– amb la decadència econòmica i el retrocés social. Jo l'entenc, a Corbacho. Ell més que nosaltres coneix Madrid. I sap quin peu hi calcen. Per tant, té raó quan diu que el procés cap a la independència ha de comptar amb la resistència fèrria de l'Estat espanyol. Una resistència que no hem de confondre amb la del PP o el PSOE, que també hi serà, sinó amb la dels aparells de l'Estat, que són infinitament més forts. Nosaltres aconseguirem la independència per vies democràtiques, però l'Estat hi oposarà tota la violència que pugui. I, a falta de força, haurem de comptar amb la determinació pròpia i sobretot amb el suport d'un entorn polític que no acceptaria l'ús de la violència –i menys la militar– davant de processos netament democràtics, com ha mostrat la recent sentència del Tribunal de l'Haia.

Però on es veu clarament que el debat els ha agafat de sorpresa i que se'n defensen de manera rude, és en aquesta insistència en la decadència i l'aïllament. Els independentistes espanyols –no m'imagino pas el Corbacho ministre a Madrid menyspreant el valor de la sobirania nacional espanyola– segur que no associen pas aquesta condició amb cap mena d'aïllacionisme. Tot al contrari: saben perfectament que si Espanya és reconeguda al món, si és un interlocutor als organismes internacionals, és gràcies a la seva independència. Per tant, si ho pensen bé, veuran que la independència, també la dels catalans, no tanca res, sinó que ho obre tot. De la mateixa manera que no cal que insisteixin a parlar d'aïllament comercial, com si Espanya no mercadegés amb tot el món a causa de la seva independència. A la Catalunya independent seguirem menjant pernil extremeny o formatge manxec, de la mateixa manera que a Espanya s'instal·laran sanitaris Roca i interruptors Simon. I, per cert, sobre si ens sortirà cara, la independència, que preguntin pel preu que paguem per la dependència!

La gent que represento en la figura de Corbacho encara no ha tingut temps de pair la novetat del nou desafiament polític que es va fent lloc a Catalunya. Tot va molt de pressa. S'imaginen uns independentistes diferents d'allò que són ells mateixos, i una independència ridícula i esquifida. I no: parlem de ser i tenir exactament el mateix que els espanyols ja són i tenen, amb tots els avantatges i amb totes les responsabilitats. Tan senzill com això.

Salvador Cardús i Ros

Escriptor i periodista

Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat al diari AVUI el diumenge 10 d'octubre del 2010